VIDEO DE LA SETMANA



(setmana nº 40)

 

MOTORAMA – Eyes

 

7” – Eyes / Winter At Night

2013 - TALITRES 

 

www.facebook.com/wearemotorama
 

 

 

V

STAN SMITH

PLATFORM SIX – LONDRES

A principis dels anys setanta, Adidas va trepitjar merda amb el llançament en massa de la famosa ‘vamba’ Stan Smith.

 

Quaranta anys després vol renàixer i ho fa mitjançant una exposició amb finalitat benèfica a Londres, a la galeria Platform6, on una sèrie de persones de les dites populars han recreat el seu art en un parell d’elles. Així, puc veure obra d'Elton John, Kylie Minogue, Kate Moss o Boy George, fins arribar a la vintena. 

Sort que s’han dedicat a la música o, en el seu cas, a les desfilades.

 

 

 

 

CAN COBAIN, EN VENDA

 

La casa on va viure el màrtir de la generació X fins els 9 anys (quan sons pares en van divorciar) i després entre els 17 i els 20, es ven per 370.000€ (mig quilo en dòlars) a través de The Agency, una immobiliària de Beverly Hills. Es troba a la ciutat d’Aberdeen a l’estat de Washington, te uns 140 m2. repartits en dues plantes i tot el paviment de la casa emmoquetat com Déu mana. La família diu que estaria encantada que la casa es convertís en un museu dedicat a la memòria de Kurt Cobain i l’espavilat mestre de l’immobiliària ha afegit que ‘la casa es pot quedar on és o aixecar-la dels seus ciments i transportar-la a un altre lloc’. La germana del músic ha aportat que amb el mobiliari que es deixa, s’inclou el matalàs on Cobain dormia.

 

Així és la vida.

 

 

 

 

fotografies AP

 

 

HEAVEN & HELL

A TRIBUTE TO THE VELVET UNDERGROUND

La discogràfica de Manchester Imaginary Records, amb l’inici de la darrera dècada del segle passat, va anar treient, any a any i fins a tres volums, tres discos tribut a la Velvet Underground amb el títol de Heaven & Hell. Bandes americanes i britàniques es reparteixen el pastís.

De tant en tant, s’han de deixar refredar els vinils originals.

VOLUME ONE - 1990 

 

 

 

Chapterhouse – Lady Godiva’s Operation

The Telescopes – Candy Says

Nirvana – Here She Comes Now

The Wedding Present – She’s My Best Friend

Buffalo Tom – All Tomorrow’s Parties

James – Sunday Morning

Screaming Trees – What Goes On

Yhe Motorcycle Boy – Run Run Run

Terry Bickers / Bradleigh Smith – I’m Set Free

Ride – European Son

 

 

VOLUME TWO - 1991

 

 

 

Beef – Femme Fatale

The Fatima Mansions – Lady Godiva’s Operation

The Mock Turtles – Pale Blue Eyes

Revenge – White Light/White Heat

The Reegs – All Tomorrow’s Parties

Bill Nelson And The Roy Rodgers Rocketeers – Lonesome Cowboy Bill

Echo & The Bunnymen – Foggy Notion

Levellers 5 – Some Kinda Love

Shelleyan Orphan – Who Loves The Sun

Hurrah! – Sweet Jane



 

 VOLUME THREE - 1992

 

 

 

Swervedriver – Jesus

Eleventh Dream Day – Ocean

Into Paradise – Beginning To See The Light

Lee Ranaldo – Stephanie Says

Half Japanesa – I Heard Her Call My Name

The Dylans – Who Loves The Sun

The Original Sins – Head Held High

New Fads – I’m Set Free

Jellyfish Kiss – I’m Sticking With You

The Badgeman – Sister Ray 

 

 

 

 

 

PETER BLAKE

HANG-UP GALLERY - LONDRES

7 SET – 27 OCT 2013

Exposició del gran mecenes del pop, creador, juntament amb la seva dona Jann Haworth, de la portada pel Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, una de les imatges més representatives de la música contemporània.

 

hanguppictures.com

 

 

 

 

 

 

 

SKY CRIES MARY – UNTIL THE GRINDERS CEASE / LIVELY ART (1989)

Aquest és el primer d’una sèrie d’àlbums i d’una llarga trajectòria comandada per Roderick Wolgamott. Nascut i resident a Seattle marxa a París per estudis i tot i que l’àlbum s’enregistra a la ciutat nord-americana, és a traves d’un contracte signat amb New Rose que el disc es llança però amb exclusiva distribució europea. Trigarà gairebé una dècada a fer-ho als USA.

 

Marcat per una sonoritat post-punk amb forta influència del new wave més alternatiu i arty, el registro, malgrat ser un primer treball, com un bon exemple del final d’una etapa musical prèvia al grunge i tot l’alternatiu que estava a punt d’arribar. La distorsió que es deixa sentir en Bath House i la mala llet a Shakespeare Factory ho diuen tot. Per aquest debut, al costat de Wolgamott hi figuren  Joan Auer i Ken Stringfellow dels Posies, potser amb les magnífiques idees que desenvoluparien, encara en procés de maduració.

 

 

 

 

 

 

 

EL TRENTA-TRES

Per citar-ne un. No existia Ikea ni en feia cap falta i allà asseguda podies escoltar coses com Everything But The Girl, Laurie Anderson, Tuxedemoon, Durruti Column, Lloyd Cole And The Commotions, Smiths, Violent Femmes, Echo And The Bunnymen, Felt o Style Council, per citar-ne alguns. 

 

I per què avui per escoltar música més o menys interessant i prendre alguna cosa a la vegada, has d’anar carregada de bitllets? Crec que estem recuperant les trobades casolanes.

 

 

 

 

 

VIDEO DE LA SETMANA

(setmana nº 39)

ED ASKEW – For The World

FOR THE WORLD
2013 – TIN ANGEL RECORDS

www.dragcity.com/artists/ed-askew 

" I saw him open up for Bill Callahan and it destroyed me. It was so emotional. And then I met the band mates that helped him to record and tour. They are members of the band Black Swans. Through them, I was asked to contribute vocals to the record and I was absolutely thrilled."

Sharon Van Etten

 

 

 

 

 

LOST & FOUND

És de les coses bones que ha portat aquest nou segle. S’ha acabat alimentar les multinacionals. Cada vegada son més les persones que hi participen, sigui venent o comprant. Preus a l’abast que fa que l’adquisició de roba o objectes que trobi passejant entre les diferents paradetes – com per exemple discos –, sigui fàcil. Aquest matí, ambient i bon rotllo a la Barceloneta.

 

 

 

 

 

 

 

 

COMUS

MILES OF SMILES VERY PROUDLY PRESENTS:

 

COMUS – performing FIRST UTTERANCE

 

Shirley Collins – performing I’m A Romany Rai

Stephanie Hiladowski & C Joynes

 

ISLINGTON ASSEMBLY HALL – LONDRES

21 DE SETEMBRE 2013

 

Molt pocs discos tenen en mi l’efecte d’aquest. Dintre de les seves esporàdiques actuacions, avui, i sense que serveixi de precedent, la llegendària banda anglesa el tocarà sencer. En la formació actual estan Glenn Goring, Roger Wootton, Andy Hellaby, Bobbie Watson, Colin Pearson i Jon Seagroatt, que està amb ells des del 2008, any en que es van posar de nou en marxa amb algunes aparicions i l’enregistrament de 3 temes nous en l’àlbum Out Of The Coma editat l’any passat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

MIJI

FESTIVAL ÀSIA

 

ESPAI FRANCESCA BONNEMAISON

 

CENTRE DE CULTURA DE DONES - BARCELONA

 

Crec que Àsia és el continent que aporta la part més extravagant del pop, les seves rareses freguen l’obsessiu i el col·loquen a la ratlla del fora de joc, sempre tret d’algunes excepcions força honorables. El k-pop, moviment que engloba la música pop per adolescents i altres gèneres no evolucionats, forma part de l’aventura, però curiosament, i afortunadament, algú li ha sabut donar la volta i li ha tret un cert interès a l’assumpte. 

 

És el cas de les noies de Miji, vingudes de la República de Corea (Corea del Sud, és clar) – i que vol dir ‘Món Desconegut’ – que avui mostraran les seves virtuts musicals inaugurant el Festival Àsia amb tot l’aforament, gratuït prèvia inscripció, exhaurit. Toquen les edulcorades melodies amb instruments tradicionals coreans com el daegeum (flauta de bambú llarga), el sogeum (el mateix però en petit), el piri (com un oboè), el saenghwang (instrument de vent format per 17 tubs de bambú), el gayageum (instrument amb 12 cordes) i l'haegeum (violí de dues cordes), característica que les diferencia de la resta de compatriotes seves que practiquen aquest estil. 

 

Beth + Núria Feliu + la cobla La Principal de la Bisbal, però en coreà.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DEAD GHOSTS

Aquesta nit a la sala Estraperlo de Badalona, nova trobada amb el quartet de Vancouver. Una interessant banda que es mou en el territori garatge dels inquietants inicis de la psicodèlia.

 

 

 

THE TELESCOPES + ONE UNIQUE SIGNAL

BEGOOD – BARCELONA

18 – 09 – 2013

Disparada, com amb una catapulta, és com vaig sortir cap a les 10 de la nit, aterrant un parell d’hores més tard, bressolada pel soroll que desprenien les guitarres i goles dels que eren dalt de l’escenari. Obrint, els nois d'One Unique Signal, una molt precisa banda que recull perfectament tot l’historial existent de psicodèlia, noise, shoegaze, space i experimental que es pot trobar a la Wikipedia dels pebrots. A la pausa m’assabento que la informació que vaig llegir a Time Out no era certa – lliçó apresa – que la formació que veuria a continuació no seria pas l’original. Els Telescopes venien amb el seu cap Stephen Lawrie al davant però qui l’acompanyaria en el set, serien els mateixos One Unique Signal que acabaven de deixar-me ja amb les orelles fregides. Així doncs, el que veuria seria uns Telescopes versió 2013 però ben capaços de fer-me oblidar, a la primera fuetajada de so, el fet de que Lawrie vingués tot sol sense els seus companys originals. El que en un primer moment pot semblar un caos, es transforma ràpidament en una brutal i reconfortant harmonia. L’esperit dels Telescopes del 1989 continua intacta invocat des del primer moment per un Stephen Lawrie fent de mestre de cerimònies. Només pel tema Suicide ja em deixo tornar a catapultar les vegades que calgui. 

 

BEYOND THE REALM OF NATURAL VISION

 

Ah!... i avui Moon Duo.

 

 

 

 

 

 

Stephen Lawrie

 

 

 

 

One Unique Signal

 

 

FAUST

SALA MUSIC HALL – BARCELONA

En pocs dies de diferència tenim les dues fires de llibres gairebé més importants a nivell de carrer, la Setmana del Llibre en Català i la d’Ocasió Antic i Modern al Passeig de Gràcia. També en pocs dies, set concretament, tenim dues de les fires internacionals de discos més importants del país, la de Perpinyà i la de Barcelona a l’estació del Nord. Avui, tenim dos concerts, quin d’ells més interessant. La visita d’una de les bandes puntals del shoegazing i la de una de les iniciadores del krautrock més visceral: The Telescopes i Faust. 

Hi estic obsessionada: es posen d’acord? I si és així: per què? O... és en Murphy i la seva llei que realment sempre està al lloro? Avui faria un disbarat per desdoblar-me i poder assistir als dos.

 

 

fotografia de Sigrid Rothe de la banda l’any 1971

 

ART POP ( 2 )

Al Xino, encara hi ha rastres del pas d'Abrahm Clet que no han sigut retirats per la policia. 

 

Imaginació al poder.

 

25è FESTIVAL INTERNACIONAL DE BLUES DE CERDANYOLA DEL VALLÈS

No vull ser negativa, ni res de semblant, però el festival, que ha passat ha ser bianual, continua reculant. Això sí, felicitats per les ganes que hi posen, sobretot des de l’ajuntament.

 

Cultura subvencionada = cultura cagada.

 

 

ahir, durant la presentació del festival (fot. Maria Bélmez)

 

 

VIDEO DE LA SETMANA

(setmana nº 38)

 

THEY MIGHT BE GIANTS – You're On Fire

Dirigit per: Hoku Uchiyama i Adam Bolt

 

NANOBOTS

2013 – IDLEWILD RECORDINGS

www.theymightbegiants.com

 

 

 

 

THE VINYL LIBRARY

Encara ara em dura la cara de pastanaga bullida que se’m va posar al llegir la noticia. Aquest juliol passat es va obrir la primera biblioteca del màgic format de 12” a Stoke Newington High St, molt al centre de Londres. Elly Rendall de 27 anys i Sophie Austin de 29 son les dues lluminoses ànimes al capdavant de l’assumpte. Els hi encanta la música, només treballen amb vinils, qualsevol pot ser-ne membre pagant 1.00£ més una quota mensual que va de les 5.00 a les 10.00£ depenent de la situació laboral que es tingui o també pots donar els teus propis discos o treballar en algun servei de la biblioteca a canvi de la quota. Bon rotllo a tope! 

 

La feliç parella ha fet saber de la demanda de nous espais com el seu en altres ciutats d’Anglaterra. El vinil continua el seu camí cap a la consagració final.

 

Mes informació:

facebook.com/TheVinylLibrary

 

 

 

 

 

 

FLEA MARKET

 

 

 

INGER LORRE – HAPPY BIRTHDAY!

Penso que és necessari anar recordant episodis més o menys oblidats o desconeguts de la història del pop que, tot i que no seré jo qui digui fins on és llegenda i fins on realitat, li donen color. L’escenari és Los Angeles de finals dels vuitanta i tot va passadíssim de voltes. 

La noia, Inger Lorre – llavors, Lori Ann Wening – cansada de la fredor dominant a l’est del país, canvia de costa i fascinada per l’escena que vivia la ciutat més pecaminosa del moment, forma The Nymphs – nom, que no fa referència a les nimfetes del bosc, sinó a una de les etapes de determinats insectes – que li permet, acompanyada dels seus companys de grup i un contracte amb Geffen, deixar-se portar per la seva passió pel glam i el punk. I aquí comença la pel·lícula:

Courtney Love hi veu una evident competència i pressiona a la companyia – enfrescada en la imminent sortida de Nevermind – per entorpir la promoció de la banda. Tom Zutaut, un dels poderosos executius de la discogràfica, ordena a l’enginyer de so que estava treballant amb ells en el seu elepé de debut, que prioritzi la banda nyonya d’Axl Rose, fet que demora la sortida del seu primer – i únic – disc i en conseqüència, que no puguin actuar. La noia que es posa nerviosa, es planta al despatx de Zutaut, puja a la seva taula, s’aparta el que s’ha d’apartar i fa una llarga pixarada al damunt dels papers i fotos amb familiars que hi tenia. A partir d’aquí, els obvis problemes amb la companyia. Fora de control a causa de l’heroïna i l’alcohol, es succeeixen diferents històries en els seus concerts. Potser la més estesa és quan va fer pujar el seu boyfriend a l’escenari i li va fer una fel·lació com a part de la coreografia, cosa que va ser força aplaudida. Més endavant, el xicot mor d’una sobredosi d’heroïna, provocant en la cantant, depressions, col·lapses i que l’any 1992 durant un concert a Miami es negués a sortir a escena – obrien per a Peter Murphy – donant per liquidada la banda. A partir d’aquí, intent de suïcidi de Cliff Jones, el baixista, ella que torna a New Jersey amb els seus pares, ingressos en hospitals psiquiàtrics, i així que passen anys i panys i a finals de la dècada, ja gairebé recomposta, enceta una interessant col·laboració amb Jeff Buckley, col·laboració que trenca la sobtada mort del músic. En una entrevista el 2002, afirmava que també Elliot Smith era un bon amic seu, i el cantant es suïcidava aquell mateix any. Per acabar, Alex Kirst, que havia sigut l’encarregat de la bateria a The Nymphs, moria en un accident de cotxe el 13 de gener del 2011 amb 47 anys.

Actualment pinta i sembla que ens té promesa l’autobiografia. Doncs ara que el món musical està una mica ensopit i que la senyora ha fet els 50, seria un bon moment. 

 

 

 

 

 

(fot. Heather Harris)

 

(fot. Heather Harris)