Qui diu que el
Nadal és una imposició gratuïta inventada i desafortunada o fa afirmacions com
que hi ha una majoria generosa de la població que l’odia, és que no ha escoltat
el darrer disc de l’ex Vivian Girls,
Christmas In Reno. Versions de Chuck Berry, Brenda Lee o Ronettes convertides
en nadales per taral·lejar a peu del pessebre dels pebrots.
La notícia de la
novena entrega en format disc, ens anuncia un nou any PJ Harvey. El disc, com ja se sap, va ser creat al llarg d’aquests
darrers anys en un periple espiritual que inclou Kosovo, Afganistan i ...
Washington DC, acompanyada de Seamus Murphy, amb qui fa un parell de mesos ja
va realitzar un muntatge multimedia a Londres.
Tot molt misteriós.
Però el misteri durarà poc mentre mantinc l’esperança de que recuperi la
vitalitat del seus primers treballs. L’estrena, per a la primavera.
No penjo el clip de
presentació perquè el trobo una mica teatral. No comencem gaire bé.
La polifacètica artista de Toronto continua
pel camí transgressor que tant em diverteix. Conduint permanentment pel carril
de l’esquerra, es de les poques que fa que estigui pendent de la conducció i de
tant en tant em vinguin ganes de seguir-la direcció contraria, avall.
Amb l’excusa d’anar presentant temes de Rub (
IU She Music – 2015) el seu darrer àlbum, està produint un seguit
d’espectaculars clips de generosa i esbojarrada creativitat. Aquest és el del
tema homònim.
Com un promotor occidental més, el temible
Kim Jong-un, el ja famós cap d’estat de Corea del Nord, te el seu propi grupet
de nenes que canten i ballen. Es fan dir Moranbong.
Ell, el nen, aprofita per vendre’s a traves d’elles, les nenes. El cas, però,
és que fa quatre dies es van desplaçar fins a Pekín per fer uns bolos al bar
del Partit Comunista i inesperadament els van cancel·lar.
No m’estranya. No deurien vendre ni una
entrada. Per apretar a córrer.
En l’era en que les creacions musicals son a
l’abast de tothom – de manera que el ventall de produccions és gairebé
inabastable – continuar editant llistes amb els 25 o 50 millors discos
de l’any, passa a ser d’aquelles coses que em resulten una mica
incomprensibles.
Encara que si tinc en compte que la majoria
de coses que passen al meu voltant no les entenc, entenc que probablement, i en
el especial el cas que ens ocupa, forma part de les tradicions d’aquest darrer
mes de l’any que en te tantes, de tradicions, i que per tant, per això mateix millor
no entendre-les.
Queden encara una pila de dies i a saber com
i on serem quan arribi el moment. Però
aquest és un festival, per no dir l’únic, que s’ha de mimar i venerar.
Cada any, un espai qualsevol, es transforma en allò que voldríem per a cada cap
de setmana: una nit de música pop sense cap sobrant, formada per gent que
li és igual l’èxit i el diner fàcil. És allò de l’integritat.
L’espontaneïtat dels anglesos Desperate Journalist, el savoir faire dels francesos Autour deLucie, de l’escocesa Emma
Pollock (The Delgados) del duet
de Terrassa Kinsale o de la banda clàssica
que ens apropen cada edició, The Popguns,
entre altres opcions totes elles creades amb estil.
Desperate Journalist
El 12 de març al Prat de Llobregat.
L’espai qualsevol d’aquesta 21èna edició: La Capsa.
Ojo! Dinou anys han passat per a què la banda de Martin Phillipps torni a fer camí.
Un camí de fàcil identificació amb un pop d’alçada, de vertigen, de manual. Des
de Nova Zelanda “Dunedin Sound” per a
fer-nos feliços amb el nom de Silver Bullets.
El vídeo, una adaptació d’un film d’animació
realitzat el 1956 per John Sutherland.
A l’escanyat espai de l’Helio, a quarts de deu apareixerà d’entre el personal, qui
va ser ànima dels meravellosos Make Up,
i tindrà el temps just per presentar el seu espectacle, Escape-ism i d’altres coses que sembla que porta sota el braç. Tot
plegat com un mag.
En l’edició d’hiver de Dazed, Coco Gordon Moore parla, diuen que per primera vegada
seriosament, d’alguns temes com la seva aparent animadversió a la suposada fama
que li ve. També parla – i a mi que m’ha servit per treure-hi el nas – de la
seva obra i influències, com la de Raymond Pettibon (qui va fer la portada per
la banda dels pares de l’album Goo del 1990).
I l’etern dilema que genera el ser fill/a de
personatges populars: presumir de cognoms o posar-te un àlies.
I la pregunta del milió: Com tota bona filla
i no trencar la tradició, es barallarà amb sa mare? Algú li hauria de dir que
és la Kim Gordon, no? No pot fer-ho!
El músic nord-americà, a pesar de que actuï
dins d’un festival amb nom de banc i que per efecte sigui amb els assistents
degudament assegudets en cadires – els convidats accionistes acostumen a ser
una pèl torracollons – és dels que acostumen a no deixar indiferent amb
propostes originals sense fugir de l’estil personal que tant ens agrada. A
vegades s’ha de patir una mica. A la sala del carrer Nou de Barcelona.
Fa mes i mig, de la
mà de la veïna del llogaret Montserrat Carvajal, es va celebrar a La Floresta
una trobada, concert, acte o digues-li com vulguis, d’homenatge al Gato Pérez. Feia 25 anys de la seva
mort. Vint-i-cinc.
Hi van assistir un
bon grapat de patums, sobretot de les que ara viuen de les rendes. També molts
músics. Hi va haver ji jis i ja jas i en acabat, totalment desarmats i sense
cap altre opció, la nostàlgia va caure al damunt de tothom. Com la brisa humida
del territori.
La seva faceta més
coneguda va ser, està clar, la rumbera, però venia de sons experimentals
(Slo-Blo, Secta Sònica) que s’adeien més amb les inquietuds que el van portar a
ser un dels puntals de l’escena del canvi a Barcelona.
Secta Sònica a Zeleste amb el Gato al baix i amb barret
(font: Rafa Zaragoza)
Per què avui, aquell
activisme, no se’l veu ni que t’hagis fumat el millor peta de la teva vida?
Tant estovat està el
que algunes tenim a dins del cap a part d’aire?
Entre dijous i dissabte, a la seu de la Julien’s Auctions de Beverly
Hills, aniran sortint a subhasta més de 1.000 objectes propietat de Ringo Starr. Entre aquest miler llarg,
hi ha la copia número 0000001 – o sigui, la 1 – de l’àlbum dels Beatles conegut
com ‘el blanc’.
La subhasta donarà per tancada la llegenda de
qui n’era dels quatre membres el seu propietari. Les quatre primeres copies van
ser pel quartet i es donava per fet que era John Lennon qui se n’havia fet amb la número 0000001 – o sigui, la
1. Doncs no. A no ser que li pispés quan no mirava.
El disc sortirà per un preu inicial de 20.000
dòlars i les expectatives son que arribi als 60.000 tenint en compte que el
2008 per la número 0000005 – o sigui, la 5 – se’n van pagar 30.000 de dòlars.
Altres objectes pels que es podrà licitar son el vestit que va portar a la
pel·lícula A HardDay’s Night (1964) a l’espera que arribi
als 20.000 o la Gretsch Tennessee de George Harrison que està en 200.000 de
dòlars.
Els beneficis, per a la Lotus Foundation, creada pel mateix Ringo Starr i la seva dona Barbara Bach, feliçment casats des del
1981.
