Vinguts des de Michigan,
Nate Young, Aaron Dilloway i John Olson, en un suggeridor alentiment, van donar
la nota final de la setmana.
Anit, a la sala del xino, rifaven bucles que agafaven
formes sòlides, notes soltes de guitarra que anaven aixecant despropòsits
sonors i uns mots relligats que aportaven l’aglutinador just per arribar a l’esclat
final d’assossec i placidesa.
Máirtín Mag Aonghusa, qui va
ser membre de l’IRA i del SINN FÉIN, va traspassar aquest dimarts passat a
Derry, la seva ciutat natal, amb 66 anys. Al voltant del 1970, en plena
joventut, va entendre que el que passava al seu voltant no era el millor per
ell ni per ningú i va decidir fer alguna cosa per canviar-ho. Per sort, encara
no hi havia les xarxes socials perquè ja sabem com hauria acabat la cosa,
penjant frases ajagut al sofà.
Fionnuala
i Grainne McGuinness,
filles de l’ex- comandant de l’IRA portant el taüt de son
pare
els membres i líders del Sinn Féin Gerry Adams,
Michelle O’Neill i Mary Lou McDonald
l’ex-president
dels USA Bill Clinton en la cerimònia,
on va dir unes paraules d’elogi cap a McGuinness
(fotos
de M¿Niall Carson i Charles McQuillan)
Un dels moments més calents del
conflicte entre irlandesos i anglesos, va ser el 30 de gener del 1972 en el que
es va dir Diumenge Sagnant (Bloody Sunday) on 13 persones, 6 d’elles
menors (una catorzena moriria mesos més tard) van ser assassinades per
l’exercit anglès. Dos dies després, l’ex-Beatle Paul McCartney enregistrava a Abbey
Road, Give Ireland Back To The Irish, automàticament prohibida a les illes.
A la República d’Irlanda es va enfilar al número u de vendes i curiosament a
l’estat espanyol no tan sols no es va prohibir, sinó que també va ser número u
en vendes.
Turiyasangitananda
(Alice Coltrane) aquest agost n’hauria
fet 80 i per commemorar-ho, el proper 5 de maig, sortirà al carrer editat per Luaka Bop – el segell de David Byrne – una recopil·lació de
temes enregistrats entre el 1982 i 1985 a Sai
Anantam Ashram als afores de Los Angeles. Serà editat en digital,cassette,
CD i en vinil doble amb dos temes addicionals.
The
Music Of Cream,
el trio format per Malcolm Bruce –
fill de Jack Bruce – Kofi Baker – fill de Ginger Baker – i Will Johns – nebot d’Eric
Clapton – estaran tocant aquests mesos de maig i juny per Austràlia i Nova Zelanda per commemorar
els 50 anys d’aquella increïble unió de talents que tan de mal va fer. Se’ls hi
unirà Glenn Hugues, qui va ser per
un temps baixista i cantant dels DeepPurple i el guitarra Robben Ford.
El terceto han estat tocant pels USA i per UK diverses
vegades i ara diuen que tenen l’oportunitat de fer-ho una mica més seriosament.
Ells mateixos ja expliquen que no pretenen fer cap homenatge ni concert tribut.
Sigui com sigui, malgrat que està clar que són uns autèntics privilegiats,
parlar de Cream i sobretot escoltar
la seva música, és tan necessari com l’aire que respirem.
A punt de sortir el nou treball d’una de les
meves muses reencarnades, ara amb el nom de Laetitia
Sadier Source Ensemble i que portarà per nom Finding
Me Finding You de la mà de Drag City.
Temes amb els apunts pop i experimentals que l’han fet tan venerada. Vull dir
respectada.
Sap aprofitar-se del món en que vivim. Després
del parc d’atraccions de Dismaland obert
el 2015, ara ens presenta la seva nova obra. Ha agafat un pico de la pasta que
va acumulant, ha afegit un bon grapat de cinisme, hi ha posat un polsim de
denuncia per amagar el fort sabor amarg que te de fons... et voilà: aquí tenim la nova producció d’aquest artista reconvertit en
empresari per la gràcia de Déu.
A la ciutat de Betlem, davant mateix del mur
de formigó que van aixecar els israelians als territoris ocupats de
Cisjordània, l’autoanomenat Banksy ha reconvertit un antic taller en un hotelet
per a snobs com ell amb l’eslògan ‘l’hotel amb les pitjors vistes del món’.
L’interiorisme ha estat complementat amb obres seves i proclama que
l’establiment dona la benvinguda a qualsevol persona d’ambdós costats i per
descomptat de tot el món. Només caldria.
Darrers dies per veure els 14 treballs realitzats
als Estats Units per Antoni Miralda, que van des dels setanta fins a finals dels noranta i que es composen d’escultures, dibuixos, fotografies, esbossos i audiovisuals.
L’artista
multidisciplinari nascut a Terrassa fa 75 anys, després de traslladar-se a
Paris l’any 1962 i fer el salt a Nova York deu anys després, exposa al MACBA en el que hauria de ser una
de les exposicions de l’any.
Espanya sempre ha gaudit d’una forma de ser exquisidament
pròpia. ‘La reserva espiritual deoccidente’, que deia el Paquito. En aquest
sentit, han creat estil. Exemples no en falten, un d’ells,
el tenir cura de que no ens vinguessin mals pensaments a través de les portades
dels discos.
LA SPANISH CENSORSHIP
Els llançaments discogràfics no sempre
arribaven. I si ho feien, depenent del context de la portada o de la
contraportada, podien sortir en una edició mutilada.
Ara no cal patir, l’autocensura s’ha
implantat com la cosa més natural.
RICHARD
MYHILL
- 21 Days In Soho – EMI / UK (1975)
(portada)
(contraportada)
RICHARD
MYHILL
- 21 Days In Soho – Zafiro / Spain
(1976)
A la cantonada dels carrers de
Sainte-Catherine amb Bleury de Mont-real, Benedetto Bufalino ha
instal·lat la seva darrera intervenció/bogeria en el paisatge urbà en col·laboració amb
el dissenyador Benoit Deseille, consistent en una bola discotequera gegant
aprofitant el contenidor d’una formigonera. Ho ha fet en el context del Festival Illuminart després de fer-ho l’any
passat a la ciutat francesa de Lió.
Ens calen personatges amb una imaginació com
aquesta.
La cultura pop no s’entendria sense algunes
bandes que han deixat conscient, o inconscientment, una petjada. De la mateixa
manera, el fotògraf Mick Rock, nascut el 1948 a Londres, ha contribuït
ha configurar la imatge de determinats episodis i vides d’aquestes bandes,
especialment a la dècada dels setanta, afegint el costat visual que quedarà en
la memòria de totes nosaltres.
Aquest és un documental sobre la seva vida. Es
va estrenar oficialment al Tribeca de
l’any passat, i ha corregut per diferents festivals, com l’StockholmInternatonal Film
o pel Dock Of The Bay de Donosti, ja
aquest principi d’any.
Una
nova edició de l’Emergència! passarà
pel vestíbul i espais annexes del CCCB.
Al llarg de 7 hores, totes les que vulguin podran apropar-s’hi per escoltar a
nou noms que com altres vegades han estat peninsularment ben escollits, entre
catalans (Mans o, Guiro meets Russia i Maresme) bascos (Grande Days), gallecs (Bala),
espanyols (All La Glory, Space Surimi i StayHigh) i la nord-americana
Heather Leigh.
LA DESESPERACIÓN DE LOS SIMIOS... Y OTRAS BAGATELAS
EXPEDICIONES POLARES (2017)
LLIBRES – BIOGRAFIES
Una mica més i l’aparició de les seves
memòries traduïdes a l’espanyol es produeix quan ja està criant malves.
Afortunadament ara es troba recuperada – o tot el que es pot estar – d’un
limfoma que va estar a punt d’acabar amb ella, experiència que a explicat en un
nou llibre publicat el passat novembre i que es diu Un cadeau du ciel, on es desfoga parlant de l’amistat, l’espiritualitat
i la fraternitat, valors que et planteges només quan ets a les portes del cel.
Però no és el cas. El que ens ocupa ara i
aquí és La desesperación de los simios...
y otras bagatelas (Les désespoir des
singes... et autres bagatelles / Robert Laffont, 2008), editat per Expediciones Polares – un dia hauríem de
parlar dels milions d’editorials que hi ha i els seus derivats – on ens
descobreix les seves vivències, les bones i les no tant bones, la complicada (cosa
estranya) relació amb sa mare, amb sa germana, l’arribada de l’èxit i les seves
conseqüències, les relacions d’amistat amb la plana major del Swinging London, les amoroses,
especialment la difícil relació de qui va ser-ne muller, Jacques Dutronc, la poc amortitzada relació amb el setè art i així
en un no parar de descobrir que les coses no sempre son el que semblen.
Sovint passa que la pobresa d’esperit provoca
que l’obra de moltes ànimes creatives es quedin emmagatzemades en capses i
prestatges acumulant pols. Això amb sort. Anar-la traient a la llum i posar-la
en un lloc ventilat i sobretot visible, o audible, és el que ens tindrà ocupades
pels segles dels segles. Amen.
Ara a laFilmotecadel xino, i impulsada per l’ajuntament de Terrassa, es
podrà veure una exposició dedicada al treball d’Antoni Padrós, començant per
les pintures i collages estretament lligades al pop-art i el posteriors
treballs en el món del cinema amb films i curtmetratges tant vitals com Dafnis i Cloe (1969), Ice Cream (1970) o Swedenborg (1971).
Hi haurà projeccions i presentació a càrrec
del propi Padrós.
