ROBERT HUNTER NO ÉS DANIEL JOHNSTON

TRASPÀS

Poques coses més es poden dir de Daniel Johnston i del seu desafortunat traspàs.

No hi ha com que el noi guapu de la classe digui que ets un paio interessant – el cas Kurt Cobain i la famosa samarreta capturada pels paparazzi el 1992 – o morir-se, que ha sigut el cas, per passar a ser el tipus més popular de l’escola. Fins i tot a pamflets franquistes com La Vanguardia Española en va donar la noticia i no precisament des de la seva famosa pàgina d’esqueles. 

Voldria saber el nou valor del dibuix d’aquest foll entranyable que amaga el MACBA al seu soterrani.

I’ve come a long way just to see you – Daniel Johnston

29,5 x 22,7 cms.  Monografía – 2010 

Col·lecció MACBA Centre d’Estudis i Documentació

Ahir va traspassar Robert Hunter dels Grateful Dead. Però aquest dóna igual. 

DOUG TUTTLE, PRECIOSISME POP

AL CISTELL

En passades entrevistes, apuntava els seus gustos. Per exemple I Am Not Willing (1969) dels Moby Grape i Sick Of Myself (1995) de Matthew Sweet. Per exemple.

Ara, en el que és el quart àlbum de Doug Tuttle, Dream Road (Burger Records), el músic de Somerville en la seva etapa post-Mmoss, ens entrega nous tons i textures soft-psicodèliques de les que es passegen per les fosques estries del vinil mentre ens posem bucòliques menjant-nos l’olla. Sí que és cert que sembla una entrega més homogènia respecte, sobre tot, Peace Potato (Trouble In Mind - 2017) el seu anterior. Però sigui com sigui, se l’observa ha gust i relaxat si tenim en compte les veus escoltades en relació als darrers directes on sembla que es deixava anar, no direm com.

Enregistrat amb equips força personalitzats, entenguis des de la seguretat i confortabilitat que aporta la sala d’estar, Tuttle s’ha convertit des de ja, en un imprescindible.

PARAR L'ORELLA, COM MENDINI

ARCHITETTURA SUSSURRANTE DI ALESSANDRO MENDINI

ALTRES EDICIONS

El 1983, l’arquitecte i dissenyador Alessandro Mendini va llançar 2000 unitats d’un disc que es deia Architettura Sussurrante. 

Un disc que, no cal dir-ho, no va tenir massa ressò. Animats per aquesta acollida, des de Florencia, l’ Industrie Discografiche Lacerba agafa el llistó i reedita el disc per poder tornar a escoltar l’audio-drama de Magazzini Criminali, l’anunci de Maurizio Marsico, la cançó de bressol cantada pel propi Mendini o l’electro-pop de l’època, rollo Matia Bazar, per la representativa veu dels 80 d’Antonella Ruggiero. Aquesta re-edició ve amb nou disseny gràfic, obra de Anti-B Design amb seu a New York, n’hi ha 300 còpies.

Arrel del llançament i dins dels propòsits de desacoblar el disseny dels seus aspectes industrials i consumistes, Mendini va escriure: ‘Si apropem l’orella a les parets d’una habitació, ens transmeten el seu missatge, la seva ‘architettura sussurrante’ el cant acumulat per les generacions que dins d’aquelles parets van experimentar vida imort, alegria i dolor. Aquest és el significat de la col·lecció de cançons, dictats i sons d’aquest disc’. Els de l’Ikea deuen flipar.

a la Biennale de Venècia el 1980 

El 1983 i per la festa commemorativa del seu 5è aniversari, la revista editada a Barcelona ON Diseño, va treure un single+poster que anava de la mà del mateix Mendini amb els temes Alchimia - Non Lo So i Ya Mama. Aleshores anàvem molt a l’una.

INDEPE-PSYCH

EFECTES COL·LATERALS

JEFFREY LEWIS & THE VOLTAGE – LP’S

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC

No és estimat per gent com Jarvis Cocker, Will Oldham o fins fa poc per David Berman per casualitat.

Té a punt per a finals d’any el nou disc, Bad Wiring (Moshi Moshi) en vinil de color, portada troquelada i un 7” amb dos temes addicionals (via Dinked). L’afegit de The Voltage no s’enten gaire, doncs els musics segueixen sent Mem Pahl i Brent Cole amb els que porta ja quatre anys dient-se The Volts, sinó és per la tradició de canviar el nom en cada nou llançament i com diu el propi Lewis ‘tot el mon sap que la majoria de bones bandes tenen una ‘v baixa’, Nirvana, Pavement, Vaselines, Camper Van Beethoven, Modern Lovers,...’. 

L’àlbum va ser enregistrat a Nashville empaitant a qui volia que produís el disc sí o sí, Roger Moutenot (Yo La Tengo) que era allà. Aquest primer vídeo (ja en corre un altre) enregistrat a New York, m’ha deixat sense paraules. Alguna reconeix alguna de les botigues que hi surten? Com diu el Marc Ribas: brutal.

REDD KROSS, MÉS CLÀSSICS QUE MAI

AL CISTELL

Fa uns dies que ha sortit, amb enigmàtic nom i portada, el darrer àlbum de Redd Kross

Beyond The Door (Merge Records) és el vuitè album dels germans Steve i Jeffe McDonald d’un camí començat el 1978, amb 11 i 14 anys. Afortunadament, els seus onze temes mantenen intacta tot l’esperit inicial de la banda. Comencen el disc amb una versió de The Party, la cançó principal de la fantàstica pel·lícula de Peter Sellers.

I el tanquen amb una de When Do I Get To Sing ‘My Way’ dels gloriosos Sparks, dels també germans Ron i Russell Mael, amb qui l’Steve va estar tocant del 2004 al 2009 mentre tenia a la banda en els boxes. És un tema que anava inclòs en el Gratuitous Sax & Senseless Violins del 1994 i que al meu entendre posa un punt reivindicatiu d’un glamour que s’ha apagat.

Amb bandes com ells, podríem pensar que la flama encara es manté encesa.

NINO BRAVO HI TORNA

CAMPI QUI PUGUI !

He d’estar preparada per a qualsevol cosa. Aquella cançó del valencià Nino Bravo que ha acabat ‘punxant’ l’animadora social del centre de dia cada dijous a la tarda, avui pot ser un producte de col·lecció per a les àvides cercadores de rareses i/o nostàlgiques espanyoles votants del PP. Encara que aquestes, dubto que s'assabentin.

Diu el text promocional: ‘Una curiositat, un single editat el 1969, No Debo Pensar En Tí, del Tom Jones espanyol, que el va disparar cap a una carrera professional que colpejava els cors de milions de mestresses de casa de parla hispana abans de la seva mort prematura i tràgica amb 28 anys...’ I això m’ha fet pensar: ara què escolten les mestresses de casa?

Llegit a la prestigiosa revista britànica Shindig! Desconec si s’anuncia en d’altres de similars, i la veritat, tampoc m’escarrassaré en esbrinar-ho.

MATTHEW SWEET ENTREGA KIMI GA SUKI PER FI EN VINIL

ALTRES EDICIONS

A prop de fer els 55, Matthew Sweet disposa d’un llarg i brillant recorregut discogràfic i se li augura un futur que amb seguretat aportarà encara grates sorpreses.

Mentre s’ho va pensant es distreu tancant episodis com aquesta reedició. L’àlbum Kimi Ga Suki (2003) va ser enregistrat amb la formació Girlfriend, Richard Lloyd (guitarra), Greg Leisz (guitarra) i Ric Menck (bateria) i es va editar en format CD exclusivament al Japó, com una mena de regal cap a la tremenda fidelitat i amor que li proferien els habitants de l’illa. Unes setmanes després, la discogràfica no se’n va poder estar i el van editar a Nord-Amèrica, però també en CD. Finalment aquest mes d’agost surt en format vinil.

En la ressenya que feia Pitchfork del disc, creaven un paral·lelisme entre aquest disc i Lost in Translation, la pel·lícula de Sofia Coppola, les dues obres del mateix 2003. Fa 16 anys que els nord-americans ja flipaven amb Tokio i la cultura japonesa. Sayonara.