dijous, 31 de desembre de 2020

AND THE WINNER IS...

VÍDEO DE L’ANY: DEHD – LONER

de FLOWER OF DEVOTION (FIRE TALK)

VÍDEO

La gent de Dehd, van treure el seu tercer disc, Flower Of Devotion, via Fire Talk. Va ser a l’estiu, amb alguns vídeos

Un d’ells, va ser per aquest Loner, dirigit per Ryan Hart i Emily Kempf. Divertit, intens... i en condicions. En la nota de premsa, Kempf diu algo així com:  Estar sola i trista és abandonar-se. Després, treus el cap de la teva petita cova del dolor i la teva parella i amics i familiars son allà per donar-te uns copets a l’esquena, però fins que has de tornar a la petita cova del dolor sola de nou’. Queda clar. Ha sigut un any de vídeos molt poc currats. Tot, no s’hi val. Si no tornem a ser exigentes amb el que fem, acabarem totes a l’infern, com l’Angela del vídeo.






dimecres, 30 de desembre de 2020

DEMÀ, PATTI SMITH DONARÀ “LES CAMPANADES” DES DE PICCADILLY LIGHTS

23:30 - 00:10GMT

QUOTIDIANITATS DIFERENTS

Aquí, la conversa a les ja habituals cues – on de moment encara ens deixen parlar (sic) – va sobre quina serà la presentadora més agradosa, per les campanades de torn.

A la nostra, que si la Melero, a les espanyes que si la Obregón o que si la Pedroche... Doncs a Londres, des de Piccadilly Circus, serà Patti Smith i la peça digital d’Anne Imhof, ONE. La cantant i escriptora de Nova York i l’artista resident a Berlín que es va endur el guardó a la millor representació en la Biennal de Venecià de 2017. 

Patti Smith marcarà el començament del 2021 amb una actuació d’uns 10 minuts de durada a la pantalla Piccadilly Lights mentre que Imhof mostrarà la seva obra digital. Serà retransmès a tot el mon de forma gratuïta a través del canal CIRCA de YouTube a partir de les 23.45GMT. Piccadilly s’anirà cobrint per un resplendor de posta de sol, mentre que a la pantalla, el vídeo farà un efecte regressiu fins la mitjanit i l’arribada de l’any nou.

Al darrera hi ha el també artista Josef O’Connor, que l’octubre passat va crear un nou model d’exposicions a l’aire lliure CIRCA, convidant a un artista diferent cada vegada i pel que de moment ja han passat referents com Ai Weiwei o Cauleen Smith. Per demà caldran uns auriculars que s’entregaran a través de la CIRCA.ART directes al mòbil.

dimarts, 29 de desembre de 2020

THE TELESCOPES, S'APROPA UNA BONA SOTREGADA

A LA VISTA

Estem d’enhorabona. The Telescopes ens tenen preparat Songs Of Love And Revolution, l’àlbum que farà dotze de la seva llarga i indispensable carrera. Sortira el 5 de febrer via Tapete Records

Un disc carregat de intenció, fosc i sorollós, encara que Stephen Lawrie consideri el conjunt com un disc optimista: ‘Personalment, les cançons les trobo molt edificants i genuïnes. No és un àlbum innocent sobre bonics arcs de Sant Martí i floretes. Però sí per elevar-te, no ensorrar-te’. De la mateixa manera que Miquel Barceló i el coreògraf serbi Josej Nadj amb la performance Paso Doble, feien d’un mur de fang una obra d’art efímera sublim, les noves cançons de Lawrie monten i desmonten murs mitjançant brogits superposats de sublims missatges i sinfonies musicals.

Temes com Come Bring Your Love o You’re Never Alone With Despair et reboten com si en formessis part, cançó i tu en un sol i mateix ens. Tot al contrari passa en Mesmerised o This Train que mostren el paisatge després de la batalla. Tanca el disc Haul Away The Anchor, una cançó instrumental d’un tema tradicional de Cornualla on només se sent un Antonelli Wind Organ i, en un enregistrament de camp, les gavines que els sobrevolaven. Tot perfectament soldat, sense deixar cap fissura. Efectivament, The Telescopes ens continuen elevant. 




dilluns, 28 de desembre de 2020

ROSALÍA CANTARÀ ELS SEGADORS

SOCIETAT

Rosalía, el fenomen de sant Esteve Sesrovires, ha fet saber en un comunicat que enregistrarà una versió d’Els Segadors, l’himne de Catalunya

Un representant seu ha sigut qui ha donat la notícia i ha avançat que ho farà amb tot el respecte que li mereix i que per tant serà amb el seu clàssic estil reguetó, però sense especificar més. Des del Patronat de Turisme de la ciutat, orgue en l’òrbita propera a l’escena festivalera, han fet saber que enviarien un tweet als directius dels diferents certàmens, per crear una comissió conjunta i estudiar la possibilitat de que soni en les diverses inauguracions, per així, satisfer als segments polítics que els injecten diner públic en ajuda del sector turístic de la ciutat, del que els festivals en formen part importat.

Tot això s’ha disparat amb la corresponent alegria per part de les empreses afectades, a partir de la noticia que ha circulat aquests dies, sobre la instal·lació de quiròfans mòbils a les entrades per passar una revisió mèdica –o mostrar el certificat de vacunació – i obtenir així el permís de l'autoritat pertinent per poder accedir a l’interior de la tanca de forma segura, no com els darrers anys.


diumenge, 27 de desembre de 2020

MAGIC SHOPPE, LIVE IN LONDON

NOU REGISTRE

El 2020, a part de ser el primer any del nou ordre, musicalment parlant encara ha donat bastant de sí i ha provocat, a més, dues coses bones

Una que ha sigut l’any de les petites bandes. N’hem descobert centenars. Algunes de molt bones. L’altra, que pel fet de no engegar la maquinaria per la conseqüent morterada que això comporta haver de deixar anar, les grans s’han estat amagades com cucs de terra. Tret de Dylan, es clar, i potser alguna altra. Per gèneres, penso que el dream-pop i el techno/synth s’emporten la palma. Seguits del post-punk, l’art-rock i la psicodèlia o neo-psicodèlia, com se li vulgui dir. El noise i l’electrònica i experimental, potser s’han estancat. Tan sols és una percepció o ganes de fer veure que hi entenc també.

En psicodèlia, la salut és bona. L’any ha donat molt bons fruits. Discos com el de The Kundalini Genie a l’abril, Turtle Skull a l’agost o aquest de la banda de Boston Magic Shoppe que va sortir fa un parell de mesos editat per Little Cloud Records / The Acid Test Records. Els directes son cars de veure. Per aquelles coses de que no es donen les condicions tècniques d’un estudi a l’hora de gravar. Però ens oblidem de l’energia vital que, en la majoria dels casos, en aquestes habitacions, no es genera i dalt d’un escenari sí. Magic Shoppe s’han atrevit i han parit un potent directe, pillant tota l’energia vital que van escampar per l’escenari de The Lexington a Londres el dissabte 22 de febrer d’aquest 2020, amb temes dels seus darrers cinc anys. Afortunadament, al nou ordre no hi te cabuda en la psicodèlia.






dissabte, 26 de desembre de 2020

MAC BLACKOUT, CANVIS EN POSITIU

NOU REGISTRE

Mark McKenzie, o potser pel més conegut nom de Mac Blackout, després d’un període de reflexió en general, fitxa per Trouble In Mind Records i aporta un disc com a proba i resultat

Du gairebé vint anys participant de l’escena underground de Chicago amb bandes de punk-noise com The Functional Blackouts o Daily Void, com també flirtejant amb el glam-punk a través del quintet Mickey. Ara, després de set anys, edita el seu nou treball en solitari Love Profess. ‘Han sigut uns anys de creixement artístic i transformació. Fa cinc anys vaig canviar la dedicació a la música per l’art visual en un viatge espiritual, on vaig poder experimentar en visions artístiques noves a través d’altres mitjans’ explica. No preguntarem quins.

Amb el primer tema, Wandering Spheres, ja posa sobre la taula la targeta de presentació. Una mena d’introducció  atmosfèrica, barreja d’aproximació al free jazz i l’electrònica dels vuitanta. L’acoblament del piano amb les distorsions electròniques com convertit en un amor impossible d’encara no tres breus minuts a The Virus, en son una mostra perfecte del procés. Hauria donat per molt més. Totes les composicions son pròpies, enregistrades del gener al juliol d’aquest any a la mateixa ciutat de Chicago. L’art, fotografia, dibuixos, etc. son també d’ell. Tot ho tenim tan a la vora... Només cal que mirem i escoltem. 


divendres, 25 de desembre de 2020

TYPICAL GIRLS, GUIES DE L'ESCENA NEO-BALEAR

NOU REGISTRE

La veritat, desconeixia que existís una escena neo-balear a Suècia fora de les agències de viatge

Però sí que estava al corrent de la bona relació que tenen els suecs, amb el tweet. Hi ha un viver important de bandes de tendència soft-pop. És el cas del terceto de Göteborg, Typical Girls, format per Julia Bjernelind (Amateur Hour, Westkust), Hugo Randulv (Amateur Hour, Westkust, Enhet För Fri Musik, Makthaverskan) i Felix Skörvald (Agent Blå), creats com una mena de super-grup.

Han llançat, via Happiest Place Records, un 7” homònim de tres temes, el primer de representatiu títol, Las Palmas (a no se que es refereixin a la fulla de la palmera, algú els hi hauria de dir que és Palma), un brillant i enganxós tema estiuenc de ritme ballable que et farà expulsar-te de sobre tots els còvids que hagis arreplegat de camí a casa. S’atreveixen amb el clàssic popularitzat pels Troggs Girl Like You (aquí s’han menjat la preposició) configurant-lo a versió house proper a bandes com The Farm o The Dylans, figures del ‘segon estiu de l’amor’. El pa pa pa pa paaaaa de Julia Bjernelind tampoc et permetrà que deixis de moure’t i saltironejar fins que el veí truqui a la urbana. Llàstima de Tension (aquí el acento), és una balada més aviat digna de l’esplendor Culture Club i les carpes de Magaluf, que no els hi tindrem en compte. Com el lio gramatical que porten.



dijous, 24 de desembre de 2020

NIGHTBIRD, EN LA MILLOR TRADICIÓ FOLK

NOU REGISTRE

Després de la fonedissa de Mud Walk motivada per la marxa de la pròpia Anna Stina Jungerstam, la cantant amb veu de ‘Chan’ Marshall – li costarà treure-s’ho de sobre – va encetar camí tota sola

Es fa dir Nightbird i aquest és el segon disc, després d’un d’homònim amb el que va debutar el 2014. Després d’alguns singles, apareix finalment aquest esperat Travelin ‘Baby, enregistrat al Matti Bye’s Studio d’Estocolm i de nou sota la capa del segell suec Margit Music. Deu temes carregats de tradició folk nord-americana i finlandesa amb texts que com ella mateixa explica pel vídeo d’Spring, va de les coses que ens passen, bones i dolentes: ‘Spring és una cançó sobre la fragilitat i la complicació de sortir del trencament d’una relació i la sensació de que el bon temps, és lluny. A la cançó, una pot endevinar que tot anirà bé, que el pitjor ja ha passat. Al principi de la cançó es veu lluny, mentre que cap al final es pot sentir que el bon temps, la primavera, és a tocar. Penso que molta gent es pot reconèixer en la imatge de totes les llargues passejades que he fet aquest any’. Cançons com Good One, So Many Roses o la mateixa Spring ens transporten a totes les nostres passejades, on distretes en els propis pensaments, anem descobrint la fragilitat dels somnis mentre una dolça tristesa ens cobreix i ens escalfa. Una delícia d’àlbum en la millor tradició del folk llegendari de finals dels seixantes i primers setantes.


dimecres, 23 de desembre de 2020

JOHN WATERS TINDRÀ LAVABOS AL SEU NOM

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

L’artista i cineasta John Waters, ha fet donació de la seva col·lecció d’art al museu de Baltimore, ciutat on va néixer, tancant el cercle

Son 372 obres de 125 artistes que inclouen peces de Nan Goldin, Andy Warhol, Catherine Opie, Diane Arbus y Cy Twombly a més d’un centenar de seves. Va ser entre aquelles parets, amb dotze anys, on va descobrir el poder de l’art, quan els seus pares el van portar al museu per primera vegada. A la botiga, abans de sortir, va adquirir la seva primera obra d’art, un poster de Joan Miró que li va costar 2 dòlars. ‘Un cop el vaig penjar a la paret de la meva habitació, em vaig adonar de les reaccions hostils dels meus companys de joc i veïns, causant problemes. Em vaig convertir en col·leccionista de per vida’ explica.

En el contracte de donació però, no s'han deixat de incorporar les clàusules John Waters. La institució ha de posar a una rotonda i dos lavabos del vestíbul el seu nom. Per alguns podria ser insultant, però no per ell que és qui va proposar la idea: ‘Van pensar que estava fent broma i els hi vaig dir: No, parlo en serio. Està en l‘esperit de l’obra d’art que col·lecciono, que te sentit de l’humor i és polèmica, i que torna boja a la gent’, va explicar.

Hi ha algunes condicions més. Entre elles, que les peces no poden ser venudes i que cinc de les obres s’exposaran al futur John Waters Restrooms. Per això ja els ha proposat un parell. Una peça de Tony Tasset titulada I peed in my pants i There’s ‘Wedged Lump’ de Mike Kelley, ‘que es veu com una merda gegant’, segons va concretar ell mateix. Te l’esperança de que els wàters del museu es converteixin en un nou espai turístic per a la ciutat, afegint-se a la tomba d’Edgar Allan Poe i la USS Constellation. ’Potser vingui gent de tot el mon a fer les seves necessitats allà’ va dir. Les obres pasaran a formar part del museu després de la seva mort, encara que ja es podran veure a partir del 2022. John Water actualment te 72 anys. En una entrevista pel New York Times va dir: ‘Sempre he dit que s’ha de conèixer el bon gust, per tenir bon mal gust’. 

imatge de l’exterior del museu

IGGY POP, FA CARRERA... AMB EL CÒVID

COSES CURIOSES

Penso que es deu avorrir com una ostra. Als seus 73 anys no crec que es pugui permetre gaires excessos i potser s’entreté fent cançonetes

Per ser ben original, el tema li dedica al malson que es pateix de maneres diverses a tot el món. Es diu Dirty Little Virus i el va enregistrar al Safe and Sound Mobile Studio de Miami. L’acompanya Ari Teitel a la guitarra i el baix, destacant per sobre d’ell la tabalada de Chris Berry, que li dona un caràcter inquietant. Poc més. Va acompanyat d’un altre vídeo on explica amb una veu pausada que el fa semblar un germà de Montserrat: ‘L’he escrit amb lletra directa, poc emocional i semblant a un article periodístic’. També hi diu ‘Qui? Què? Quan? On? He deixat fora el per què, doncs és massa complex’. Llàstima. Aquí podria haver estat be. Si encara hi hagués allò de “l’Home de l’any”, seria el virus, diu Iggy Pop abans d’acabar. Ell sí que se’ns ha convertit en el comentarista de l’any. 


dimarts, 22 de desembre de 2020

SKY FURROWS, L’ÚLTIMA QUE TANQUI LA PORTA AL SORTIR

NOU REGISTRE

Aquest és un disc d’uns enamorats de la música. Les papallones han emigrat dels seus estomacs, marejades i amb arcades de tanta activitat

Sky Furrows porten la picada, en especial, la de la dècada dels vuitanta, de quan tenien menys anys i participaven en multitud d’invents i bevien de l’escena post-punk que va generar tantes i tantes bandes històriques, etapa pre-grunge. És el primer àlbum com a banda, però tenen el cul pelat de moure’s pel submón musical d’Albany, Nova York, que sortirà via Tape Drift, Skell Recordings i Philthy Rex Records. El grup el formen Eric Hardiman (baix), Mike Griffin (guitarra) i Phil Donnelly (bateria) que son qui generen aquest tapiç de gruixos sonors, perfectes per ser rematats amb els poemes i la veu de Karen Schoemer al capdavant.

Hi ha ressons molt especials, Patti Smith, Yo La tengo, Sonic Youth, que estipulen una visió de camp, perfectament entesa. Han crescut a la vegada, tot i que a Schoemer, Hardiman, Griffin i Donnelly no els arriba fins ara el merescut reconeixement. Alyosha, el primer tema, ens va arrossegant a través dels esgarrips que deixa anar la guitarra a mida que avança la cançó cap a l’interior de la galeria per trobar-nos de front amb els casi quinze minuts d’Ensenada, on el baix d’Eric Hardiman, aixeca una xarxa on quedarem atrapades definitivament pel flux noise. El dibuix rítmic de 36 Ways Of Looking At A Memory, la locura sònica de The Mind Runs A Race And Falls Down o els nou minuts desesperats de Foreign Cities conclouen un àlbum que tanca indiscutiblement i de forma brillant el cercle. Faltaven ells.



dilluns, 21 de desembre de 2020

LIVE SKULL, EMOCIÓ CONTINGUDA

NOU REGISTRE

Live Skull és una de les bandes injustament oblidades de l’època daurada post No Wave de Nova York

Després d’un llarg parèntesi, fa una mica més d’un any van retornar a la llum pública amb Saturday Night Massacre. Ara, comandat per dos dels originals, Mark C i Richard Hutchins, molt ben acompanyats per Kent Heine (baix) i Dave Hollinghurst (guitarra), continuen l’encertat camí reprès, però amb un disc que algunes hauriem preferit que fos separat, o sigui, els temes nous i els que no ho son. És mitad cançons noves i mitad Peel Sessions. Però qui paga mana. Els temes antics (1987-1989) que corresponen a la sessió de John Peel, van ser enregistrats en la gira Positraction. El vídeo que correspon al tema Day One Of The Experiment, és un directe a Ravenna, en el festival Transmission XII. La portada és obra del dibuixant Gary Panter (conegut de portades fetes per discos de Zappa o Yo La Tengo). Ha sortit aquest passat dia 11 novament de la mà de Bronson Recordings.

Hem trigat 30 anys. No sabem ben bé perquè. No és cosa nostra. Estem contentes i agraïdes pel retorn. Però que no ens ho facin pagar a les fans amb àlbums que semblen el que en realitat no son.



diumenge, 20 de desembre de 2020

LA BIBLIA PSIQUIKA – GENESIS BREYER P-ORRIDGE

traducció de JUAN SALZANO

editat per LA CAJA NEGRA

LLIBRE

Descobrir de manera conscient o inconscient que no som qui ens pensem. Escoltar dels grans mestres la realitat única i sentir que alguna cosa, que desconeixies fins ara, vibra

Aconseguir desmuntar la ment sense prendre mal. Aconseguir la destrucció del sistema començant per la reconstrucció pròpia. Génesis P-Orridge va estar-hi dedicat bona part de la seva vida, embolicada en tots els projectes artístics que podia generar. Des dels prodigiosos COUM Transmissions, o amb Throbbing Gristle o Psychic TV després, sempre a partir de les influencies de Brion Gysin o William S.Burroughs. Amb d’altres, co-fundant el 1981 el col·lectiu TOPY (Thee Temple Of Psychick Youth) el post-punk de les ciències esotèriques. Una de les influències del grup era el pintor i ocultista del segle XX Austin Osman Spare qui deia: ‘Així que desitgem alguna cosa, ho perdem totalment; “som” el que desitgem, per tant mai ho aconseguim. Desitja res, i res hi haurà que no puguis fer’. Als 90, un cop instal·lat – i recuperant la pau – a Nova York, es va casar amb Jacqueline Breyer, embrancant-se en el fascinant Pandrogeny Project.

Una bona part del pensament i obra d’aquest imprescindible activista de la occultura és el que podem trobar en el llibre La Biblia Psíquika, amb el propòsit de donar una mica de llum al tema. Publicada a principis de la dècada per l’editorial americana Feral House, ara es publica en espanyol en edició de Jason Louv i traducció de Juan Salzano per l’editorial amb seu a Buenos Aires La Caja Negra, que inclou en aquesta edició els darrers texts sobre la fase final de l’experiment de vida que va ser Genesis P-Orridge: la seva darrera transmutació. Ningú com ella explorava les capacitats del desig i la ment per transformar el que creus que és real.

Quan em trovaba al Nepal estava fascinat per la devoció i els sadhus i els Aghori Babas. Especialment pels Aghori Babas. Només la simple declaració del ‘camí de la no-distinció’, que és el que segueixen, tenia molt de sentit per mi. Quan estava al Nepal amb els tibetans més orientats al Bön Pa, que bàsicament eren bruixots, i després amb els Shiva i els Aghori i els Naga, vaig sentir la sensació molt profunda de: Uau! Totes les coses que estàvem fent a partir de l’impuls i l’instint i la intuïció i l’observació, aquí te sentit! Estàvem en el cert!

(fragment d’una entrevista que se li va fer a San Francisco a finals de 1994 i que es troba inclosa en el llibre)



dissabte, 19 de desembre de 2020

HONOLULU ORCHESTRA – NOVES FORMES, VELLES COSTUMS

ALTRES REGISTRES

Que puc dir dels encants de viatjar en tren. La seva filosofia, a totes, dotzena amunt, dotzena avall, ens agrada

El cas m’ha vingut donat pel vídeo que han realitzat la gent de Honolulu Orchestra per aquest nou tema, Ambergris. El col·lectiu, que va fer entrega del seu CD de debut just ara fa un any, son aquell grup d’amics format per musics italians que viuen en diferents països europeus i que van posant i traient en el procés d’assaig, en una mena de principi d’escriptura comunitària, el seu treball. Nicolò Ricci (saxo), Marcella Malacrida (veu), Marco Giongrandi (guitarra), Andrea Di Biase (piano), Marco Rottoli (baix) i Riccardo Chiaberta (bateria) mantenen el to de la seva passió pels fluids del jazz i l’experimentació.

Recuperant l'assumpte del vídeo, en el que es veu un paisatge en moviment continuo, la sensació que han transmès de relaxament, és molt manyós. Tot el contrari, sense voleu treure-li cap mèrit, al que van fer en el seu dia Chemical Brothers amb Star Guitar l’any 2001, i que no van plasmar el relaxament que sí plasma aquest. Segurament els importava un pito. Honolulu Orchestra dona treva.


divendres, 18 de desembre de 2020

GUIDED BY VOICES FAN MOLTA RÀBIA

NOU REGISTRE

En el temps que triguem en posar-nos el morrió a la cua per comprar el tabac i el gel-hidronosequè a l’entrar, Robert Pollard ja ha fet un altre disc

Realment, aquest és un clar exemple de que hi ha gent que ha nascut amb un clar objectiu a la vida. Styles We Paid For és el tercer àlbum d’aquest any, després de Surrender Your Poppy Field del febrer i Mirrored Aztec de l’agost. Ojo! Es va gravar estan Pollard a Ohio, Doug Gillard i la seva guitarra a Nova York, la de Bobby Bare Jr a Tennessee, Mark Shue al baix des de Virginia i la bateria de Kevin March a Nova Jersey. You can! I no qualsevol cosa, temes com Endless Seafood o Mr. Child son de nota alta.

Aquest tercer ha sortit editat no fa ni una setmana via Rockathon Records, i no donem crèdit. Quinze temes pop com quinze cases de pagès. Clar que és inevitable parar l’orella a la recerca d’alguna cosa que el delati. Trobar alguna esquerda, algun fallo que faci que no ens sentim unes vagues al seu costat i puguem dir: ‘Clar, no es pot fer tant en tan poc temps’. Doncs no, un altre disc que brolla joia pop pels quatre cantons. Fan ràbia o no?


dijous, 17 de desembre de 2020

MEILIR, MAJESTUOSOS PAISATGES SONORS

NOU REGISTRE (A LA VISTA)

Des del 4 de desembre que, finalment, l’esperat àlbum de debut de Meilir Tomos es pot escoltar. Tenir-lo, no serà fins el 21 de març, que és la data prevista pel llançament en vinil

In Tune és el que imaginàvem en els nostres somnis. Nou temes plens de petits grans detalls, muntanyes amb mil i una fusions sonores que desperten tots els nostres sentits i tallen la respiració. ‘Les meves cançons son molt personals, penso que és un dels motius pel que trigo tant a materialitzar-les. Hi ha temes en el disc, que venen dels meus primers treballs. Suposo que la música que faig és com la banda sonora de la meva vida’

La intensitat musical que Meilir diposita en els seu treballs, t’entra directa com les grans obres clàssiques, siguin de l’estil que siguin. De ‘It Begins, el tema que obra l’àlbum diu ‘és una de les millors cançons que he escrit fins avui. ‘It Begins tracta de quan començes de nou, amb l’esperança de tirar endavant amb les coses que has aprés a la vida’. Un bon relat. 

Nascut i criat a Flintshire al nord de Gal·les, parteix de formació clàssica. Sentint-se limitat, va voler experimentar i crear alguna cosa que fos completament seva. Va co-fundar Manchuko, venerats a Cardiff, mentre acompanyava a personatges com Damo Suzuki de gira, Faust o Michael Rother i anava editant algunes de les seves gravacions, celebrades per la crítica, creant-se un reconegut prestigi. Les bones coses, es fan esperar.


dimecres, 16 de desembre de 2020

THE PARANOYDS, BLAU ELÈCTRIC

NOU REGISTRE

Recuperen les essències del pop de garatge de penya com The Pandoras, per exemple

Aquelles cançons de color blau, elèctriques, com les que fan ara elles, The Paranoyds. Son un quartet de Los Angeles i treuen el segon senzill, Pet Cemetery a l’espera del seu també segon LP, que ve després d’aquell brillant Carnage Bargain (Suicide Squeeze – 2019). Ho tenen previst pel 2021 que a aquest pas, serà l’hòstia malgrat la gent malastruga i les seves paranoies. Ho han fet – de nou – de la mà de l’experta en el tema, la independent de Seattle, Suicide Squeeze. En el vídeo per Hotel Celebrity, es fiquen en el cutre-mon de les dones que volen estar guapes i acaben fent riure rollo la Griso.  

Sí que és veritat que sembla que vagin una mica fumades. Tampoc seria estrany, ni te pas res de dolent. I a sobre, en blau elèctric.




dimarts, 15 de desembre de 2020

JANE BIRKIN, INESGOTABLE INSPIRACIÓ

NOU REGISTRE

Ahir, Jane Birkin va fer 74 anys i des de fa més de 50 que representa una de les cares més alliberades del món menys discret que existeix

Mostrant sempre tot l’auto-control de que és capaç, qualsevol treball que porta el seu nom, no es converteix en or, però casi. Posada en una constant traginamenta, ara li toca al mon discogràfic. Es diu Oh! Pardon, Tu Dormais... amb el que després de més d’una dècada, des d’aquell Enfants d’Hiver (Capitol Music – 2008), torna a mostrar el seu particular i bell talent. Totes les lletres de les tretze cançons que el componen, han estat escrites per ella, tret de cinc, fetes en col·laboració amb Etienne Daho, qui s’ha encarregat de la música, junt amb Jean-Louis Piérot. ‘Etienne m’ha ajudat a treure una antiga tristor que m’ha salvat de la melancolia i de una certa apatia. Ens hem entregat l’un a l’altre, i hem pres coses l’un de l’altre, i estic encantada de com hem treballat els tres junts’, explica del procés. Eterna musa.




dilluns, 14 de desembre de 2020

FIREFRIEND ENS CONNECTA

NOU REGISTRE (A LA VISTA)

Des de São Paulo ens arriba la tremolor de la nova descàrrega sònica de Firefriend

Des del primer tema, Three-Dimensional Sound Glitch, ja ens queda clar. Guitarres atrinxerades en un camp il·luminat per la distorsió i una cadència caucàsica. Ritmes encriptats per modulacions desdibuixades, a punt per ser engolides per les cràpules assedegades d’innocents criatures que es salten el toc de queda. Amb Dead Icons, l’èxtasi és aconseguit. No ens importen les consignes. Amb el nou àlbum de Firefriend, no perdrem el temps. Des de fa uns dies que es troba penjat a l’espera de la seva edició en vinil el 2021, se suposa que novament a través de Cardinal Fuzz/Little Cloud Records. Connectades.



diumenge, 13 de desembre de 2020

GUSTAF, TANQUEN L’ANY AMB ÀNIM... i EXPECTACIÓ

NOU REGISTRE

Gustaf son una de les noves revelacions de l’any. La veritat és que el seu punk de segle XXI, sorgeix amb força amb la veu de Lydia Gammill, segura i directa a la jugular

No envà lo de revelació. Talent i sort, juntes poden fer que gaudeixis com a mínim d’uns inicis esperançadors. Tant elles com la resta de mortals. Des de Brooklyn i en formació oficial des del 2018, han anat creant una expectació poc usual, tenint en compte que fins ara no havien editat res. Aquest primer single, augmenta les apostes. Primer va venir Mine, recollint grans crítiques de part de NME, Paste o Exclaim. Després aquest Design, on carreguen de nou sobre el sistema. A la producció Chris Coady (TV On The Radio, Future Islands). Al carrer des de fa una setmana, via Royal Mountain Records.



dissabte, 12 de desembre de 2020

EN ELS 100 ANYS DEL NAIXEMENT DE RAVI SHANKAR (1920 – 2012)

INDIAN ODYSSEY: EL UNIVERSO DE RAVI SHANKAR – THE BEATLES IN INDIA

FERNAN GOMEZ CC – MADRID (ESPANYA)

del 3 de desembre al 17 de gener de 2021

Ravi Shankar amb 20 anys 
(imatge cortesia de la família Shankar)

EXPOSICIÓ

Un dels episodis més coneguts en la història dels Beatles, és la travessia que van fer per la cultura hinduista

Començant per l’amistat que va mantenir George Harrison amb el music Ravi Shankar des que es van conèixer el 1966 a Londres, introduint-lo en la cultura del país asiàtic, fins el viatge el febrer de 1968 a Rishikesh, a l’ashram de Maharishi Mahesh Yogi, acompanyats, això sí, amb les seves novies, ajudants de cambra i periodistes a més d’amics com Donovan, Mike Love, Paul Horn... i Mia Farrow.

Aquest any a moltes ciutats i llocs del planeta, es celebra el centenari del naixement de Ravi Shankar. Per aquest motiu, han organitzat una exposició, a Madrid, que mostra la influència d’aquest impressionant músic en la intima relació que va cultivar entre les dues cultures, l’oriental i l’occidental. L’exposició s’estructura en cinc ragues o apartats. El primer es centra en la figura del músic, el segon, en la relació que va tenir amb Harrison. El tercer, es dedica al viatge que van fer la família Beatles. El quart, entra ja en la música de Shankar i la relació que va tenir amb d’altres músics i el cinquè, mostra la influència que va tenir i continua tenint en la cultura occidental.

L’exposició, comissariada per Blanca de la Torre, especialitzada en projectes inter-culturals, és una producció del Teatre Fernán Gómez CC dela Villa i la Fundación Casa de la India en col·laboració amb l’ambaixada de la India i el Consejo Indio De Relaciones Culturales. Coses més estranyes s’han vist. Es pot veure fins el 17 de gener de 2021.



divendres, 11 de desembre de 2020

LOST TAPES, A POC A POC I BONA LLETRA

NOU REGISTRE

Des de Barcelona, Lost Tapes continua facturant un pop lluent i elegant d’alta costura

En aquests temps de caduques tenebres, les alegries que ens donen, encara que massa de tant en tant, el duet format per Pau Roca (La Habitación Roja) i RJ Sinclair (Tokyo Sex Destruction) son d’agrair. Fa uns dies que ja córrer Quoting Salter, un EP de tres temes de brillant factoria. El disc, ha estat editat en format 7” per la basca Kocliko Records (EU) i la prestigiosa Sunday Records (USA i Japó). S’hi poden escoltar el tema de més de sis minuts, editat anteriorment, The Atracction Of The Opposites, Over You, una versió del tema de Roxy Music del 1980  i aquest Brillance Of Language del que el mateix Pau Roca n’ha fet la realització del vídeo.



dijous, 10 de desembre de 2020

ENS CALEN MÉS GODARDS

ARA O MAI

La cultura pop, la cultura en general, i les persones, hem d'emancipar-nos una altra volta que diuen les italianes

Gràcies a la situació actual - lo de gràcies va de debò - es fa evident que l’única cultura que queda, és la que surt dels despatxos, amb olor de ranci. La del cop de talonari. La d’obeir. Sota mínims, com els hi agrada. Fent veure que amb les engrunes, tot va sobre rodes.

Gràcies a la situació actual, cal recuperar velles estratègies o generar-ne de noves. Imprescindible mantenir-se lluny de subvencions. Cal tornar a ser revolucionaries i deixar de costat tota crosta. 

al carrer el maig del 68 a París

al rodatge de Sympathy For The Devil (One Plus One) – 1968

Amb les seves pel·lícules, dintre del corrent de la nouvelle vague, va establir un abans i un després, a la vegada que un munt de deixebles. Continua treballant, fent pel·lícules i donant conferències magistrals. Jean-Luc Godard, el dijous passat va  fer 90 anys.