El multi-diversificat Mike Donovan te a punt un nou treball.
Aquesta vegada amb The Peacers, dels
que no sabíem res des dels homònim de 2015 i Introducing
The Crimsmen de 2017
Es diu Blexxed Rec, enregistrat entre San
Francisco i Nova York, i conté dotze temes de psych-pop avançat. Hi trobem bocins
de glam-rock, folk i alternativa entremesclats en la seva particular recerca
diferencial, que a ell el deu mantenir força ocupat, mentre que a nosaltres ens
amenitza la vida d’una manera prou agradosa. Temes com el blueseru Ghost Of A Motherfucker o el brillant Dickdog In Paris només començar a rodar
el vinil, mostren per on aniran les coses. Surt de la mà dels productius Drag City, que s’han posat les piles per
a què oblidem, ni que sigui per una estona, totes les misèries que ens rodejen.
El californià, aquesta vegada acompanyat de Mike Shoun, Shayde Sartin
i Bo Moore han donat forma a un disc
que, des de les seves dues cares, exal·la a tota pastilla un bon rollo que no
te l’acabes.
Amb els anys, les coses
agafen un altre caràcter. Que no vol dir que s’abandoni res. En tot cas i en
particular els Teenage Fanclub, és
per afegir-hi valor a tot un recorregut artístic
Aquell temperament iniciàtic
dona pas a un altre que legitima a continuar escalant cap al cim. Així doncs,
que sonin les campanetes. Tal i com venen anunciant des de fa unes setmanes, els escocesos tenen
previst per a finals d’abril editar amb el títol d’Endless Arcade un nou grapat de cançons que ens faran, sinó arribar
finalment a dalt de tot, sí albirar alguna cosa que ens faci més be que mal. Després
de Home i I'm More Inclined, entreguen un nou avançament. És aquest The Sun Won’t Shine On Me, obra de sant Norman Blake. Sobre l’àlbum, Raymond McGinley, l’altre meitat
compositora, explica: ‘El descriuria com una
ciutat per la que vas passejant, amb una sensació de misteri, una d’imaginada
que mai s’acaba’. S’han agafat el seu temps, des d’aquell Here de 2016 que no s’hi posaven. Tenen
prevista la corresponent gira que esperem ningú torci. Si cal seguirem fent de conilletes d’índies.
Una de les bandes que conté
més esperit de la paraula màgica, te a punt nou disc.
Es diu Entertainment Death i arribarà a primers d’abril. Des de
Filadèlfia, Spirit Of The Beehive
continuen enviant-nos missatges en diferents claus lo-fi. Amb aquest disc,
volen mostrar un gest cap a un nou nivell de la banda, amb un so que algunes
podem trobar excessivament polit, abandonant una certa cruesa més marca de la
casa. Convertits en trio, a Zack Schawa
i Rivka Ravede se’ls ha unit Corey Wichlin i per acabar-ho de remarcar,
deixen Tiny Engines per fixar amb Saddle Creek. Renovar-se o morir.
Un museu ha de servir per
alguna cosa més que per fer bonic
Amb el nom d’Alexander
Calder: Modern from the Start, el MoMA de Nova
York presenta una exposició on mostra l’estreta relació del museu amb ell, que
el defineix com un dels artistes que li ha donat forma al museu des dels seus
inicis.
coberta del catàleg
Inclou més de 70 obres d’art, a més de
pel·lícules, fotografies i material d’arxiu propi o cedit per la mateixa Calder
Foundation de Nova York. L’exposició repassa tota la seva trajectòria, des de
les primeres figures lleugeres amb filferro i fusta fins les més monumentals
dels darrers anys. Una de les responsables de l’exposició, Cara Manes, ha
explicat: ‘L’objectiu és mostrar quan
variat i experimental era l’artista. Crec que moltes de nosaltres podem tancar
els ulls i imaginar un Calder’. Certament, es fa difícil nombrar el seu nom
i no visualitzar un dels seus famosos mòbils o escultures que es mouen. Va
reinventar l’escultura clàssica i amb aquesta acció, va obrir una de les portes
cap a l’art modern.
L’excepcional Luke Haines aquest abril farà entrega
d’un nou treball. És sens dubte, un dels personatges més singulars en el millor
sentit de la paraula, en actiu i de quina manera, pertanyent al boom english de
finals del segle passat
Dit així, sona encara més
gruixut. No satisfet amb el llegat The
Auteurs, Black Box Recorder o Baader Meinhof, ha mantingut
l’activitat en diverses formacions, projectes i en solitari. Ara, de la mà de Cherry Red Records, edita Luke Haines In... Setting The Dogs On The
Post-Punk Postman i dona una pista amb el primer avançament. És aquest Ex Stasi Spy, que compta amb la col·laboració
de Peter Buck i Scott McCaughey. En un principi, la cançó la presenta beneficiada
per un vídeo del que la idea explica que li va venir a partir dels enverinaments de 2018 de l’ex-espia soviètic Sergei Skripal, portat a terme per
suposats membres del KGB. Doncs no. Al final, la cançó no te res a veure amb
això, sinó que parla de l’obsessió sobre la vigilància i la llibertat
d’expressió. Afortunades. Tenim a la vista nou disc del músic anglès. I si diu
que va d’això, no serem nosaltres que ho posem en quarantena.
Amb Packs, recuperem aquelles tonades arrossegades que tant ens agraden
en la veu de Madeline Link
Madeline Link és de la bonica localitat de Toronto i lidera Packs, la banda que te amb Dexter Nash (guitarra), Noah O’Neil (baix) i Shane Hooper (bateria). Fitxats per Fire Talk Records i la local Royal Mountain, anuncien ja el seu
primer llarga durada, Take The Cake,
un disc compost per onze cançons combinades entre temes antics de la vida
personal de la pròpia Link i temes
recents escrits quan va està vivint amb els seus pares als afores d’Ottawa
durant l’empresonament domiciliari.
Son bastant nous en el
sector. Se’ls podia veure pels escenaris locals compartint-los amb gent com Squirrel Flower, però sempre sense
traspassar els límits de la ciutat. Malgrat que es pugui suposar que estan en
fase tendra, han avançat un parell de temes, un dels quals conté tota l’energia
necessària per donar-los pista. Es tracta de Silvertonge, una cançó que apunta a bandes guia com Pavement,
Sebadoh o les Vivian Girls. De l’àlbum, Link
explica: ‘El disc és una barreja de coses
antigues i noves. Velles cançons de fa un any quan tenia dies horribles a la
feina o sortia amb nois dels que tant ràpidament em penjava com en sortia
corrent’. El llançament digital previst pel 21 de maig i el físic el 9 de
juliol.
La banda de Londres, Phobophobes, tenen a punt el segon àlbum. El
descriuen com ‘una trista història d’un
amor que mor en el seu millor moment, per una circumstància extraordinària’
Es dirà Modern Medicine i sortirà el 25 de juny via la jove discogràfica
amb base a Liverpool, Modern Sky. La
banda, descrita com el fill bastard dels Cramps
i Talking Heads, han avançat el tema
Mean It All, una preciosa i estranya cançó, amb uns teclats i una cantarella
amb poques ganes, acompanyat d’un vídeo editat per Daisy Smith, la nova baixista de la banda. És un muntatge de
imatges de pel·lícules casolanes dels setanta de festes familiars, d’aquelles a
les que totes alguna vegada hem sobreviscut. Surt l’àvia de Jamie Bardolph, el líder del grup, i es
veu a la seves mare i tia de jovenetes. El mateix Bardolph en dona explicacions: ‘Obviament
son unes imatges molt personals, però volia compartir-les amb tothom perquè
crec que m’encanten les imatges. Les trobo increïbles. Vaig sentir que el tema
i l’estat d’ànim de la cançó, encaixaven a aquest portal d’un mon familiar
abans d’escampar la boira pel mon’. En donem fe.
Aquest és el resultat de l’encontre
entre dues persones que comparteixen un mateix fil conductor: l’amor per la grandeur del pop
Ens explicarem. Al darrera d’aquests
dos noms hi ha, per una banda el senyor Maxwell Farrington.
Originari de Brisbane, que va deixar Austràlia el 2013 per traslladar-se a
Anglaterra i acabar passant a França així que va poder. Li agradava tant, que no parava quiet.
Marsella, Toulouse i finalment Saint-Brieuc, on va ajudar en el que va poder
a muntar la banda de soroll Dewaere.
Va ser al 2019, al festival MaMA, que
va conèixer a Le SuperHomard.
Al darrera d’aquest nom,
trobem a Christophe Vaillant, que
resideix a Avinyò i està molt considerat per tothom d'allà i de més enllà. El mateix
Paul Weller li és seguidor, contractant-lo de teloner en una de les darreres gires. També figura al darrere de les bandes Pony Taylor, Strawberry Smell o Cucumber.
Doncs quan es van conèixer,
van poder comprovar que tots dos professaven amor etern a Frank Sinatra, Lee Hazelwood
i Scott Walker a parts iguals. Així que els
hi va faltar temps per posar-se a cavil·lar plegats sobre com plasmar aquell neguit. Van entrar
a l’estudi el febrer de 2020 i van acabar l’àlbum a finals d’any, tot en ple
sarau pandèmic. El producte resultant és aquest Once, que edita Talitres.
Una peça de pop barroc, difícil de no ser captat. Surt a mitjans del mes que
ve.
El trio de Winnipeg liderat
per David Schellenberg, Tunic, continua
donant tota la dignitat de la que és capaç al punk-rock dels noranta
Des del principi de la
passada dècada que es dedica a fer el que més li agrada. Està a punt de treure
el seu primer àlbum, Exhaling, que justament, va d’això. Amb Invalid, un dels temes que avança, treu tots els dimonis sobre la
sensació de sentir-se jutjat per família i amics, i la auto-inculpació
conseqüent per permetre que els teus somnis d’adolescent continuïn presents. Tot i que et guanyis la vida sent-ne fidel. Continua al seu costat Rory Ellis (baix), més Dan Unger (bateria). El febrer de 2018, el vam poder veure
a Barcelona a l’autèntica sala Pumarejo, la peculiar
i genuïna, la de Vallcarca, en una catarsi de
soroll desfermat. Segurament, el llançament d’aquest disc li suposi un altre
tipus de catarsi, la de saber que alguns judicis t’han d’entrar per una orella
i sortir d’estampida per l’altra. Al carrer a primers d’abril via Artoffact Records.
'La vida te da sorpresas...' diu la cançó de Rubén Blades. A vegades son agradables i tot
El 2014, New Bums, o Donavan
Quinn (Skygreen Leopards, Jagjaguwar) i Ben Chasny (Six Organs Of Admittance), que
es coneixen des de 2007 de quan Chasny es va traslladar a San Francisco, ens van
mostrar la seva capacitat de fer exquisides composicions, carregades d’aquell
sentiment folk del que s’apoderava el glam emergent la primera meitat de la
dècada dels setanta. De la mà de personal com Marc Bolan, per exemple. L’àlbum en qüestió es
deia Voices In A Rented Room. Van fer la corresponent gira pels Estats Units i
Europa i es van posar en parada tècnica.
Ara, així, mig per sorpresa,
set anys després, fan entrega del seu segon, Last Time I Saw Grace, via Drag
City. Onze cançons com onze sols. Des de la que obra, Billy, God Damn, amb el seu
subtil balanceig, els preciosos arranjaments d’Street Of Spies, la versió que
fan de Wild Dogs de Tommy Bolin, l’homenatge que fan a Dave Kusworth (Jacobites,
Dogs D’Amour) traspassat el setembre de l’any passat, o aquest Tuned To Graffiti, meravellosament empeltats d’aquell cançoner teatralment versallesc del que parlàvem. Sorpreses
com aquestes, son els millors regals que ens poden fer.
L’important
és no deixar que la roda pari. Per això els nois de Chattanooga, Lacing,
recuperen un dels temes del seu darrer treball, Swirl i li posen imatges
Inclòs en aquell Without
(2019 – Elder MagickRecords / Handstand Records), el munten en un vídeo fascinant, dirigit pels
creatius de Pedal Partners. Podem veure onades de veritat, de punyents riffs de guitarra, engalanades amb la veu de Joe Davenport,
ben entomada pels seus companys de banda, Robert Parker (guitarra), Joseph
J Micolo III (baix) i Jery Reed (bateria). Podem veure autentiques
distorsions de la realitat, mitjançant la fotografia amb negatiu, imatges
digitalitzades en freqüències desdibuixades. Molt millor que la realitat
distorsionada que ens volen imposar via TV. Els temps son els que son, els que
ens ha tocat viure. Plens d’experts en la matèria i cagadubtes. Que la roda no
pari.
Al músic d’Alabama, se li
dedica una exposició a Chicago, i com que no crec que ninguna de nosaltres hi
vagi, per consolar-nos podem fer-nos amb les edicions especials d’uns llibres i
un disc, publicats en motiu de l’esdeveniment
És un dels personatges que més
interès desperta i més seguidors ha aconseguit mantenir, anys després del seu
traspàs. Per això la galeria Corbett vs.
Dempsey ha organitzat amb el nom de The
Substitute Words: Poetry, 1957-72, la primera del seu tipus, una posada en
escena del geni nord-americà i la seva poesia. Utilitzarà objectes literaris de
la pròpia col·lecció de Sun Ra, així
com material divers d’arxiu per ‘copsar
la poesia de Sun Ra en el seu propi context dels innovadors mètodes de
bricolatge de l’artista’.
Així doncs, a més de
l’exposició es reediten quatre llibres. Dos estaven disponibles originalment
amb el llançament de Jazz By Sun Ra
del 1957 i de Jazz In Silhouette del
1959. Els altres dos, publicats per l’empresa del músic, Ihnfinity Inc./Saturn Research, son The
Immeasurable Equation del 1972 i Extensions
Out: The Immeasurable Equation Vol. II del mateix any, que venia el mateix Sun Ra i els membres de l’Arkestra, després dels concerts. També
s’editarà un disc de 7” de Sun Ra And
His Arkestra – que compta amb Ricky
Murray – I Struck A Match on The Moon
/ Dreamsville, enregistrats durant les sessions de 1961 per a l’àlbum The Futuristic Sounds Of Sun Ra. Més
informació i disponibilitat, a traves del lloc web de la galeria.
Omar Rodríguez-López i Cedric-Bixler Zavala, no satisfets amb els preus que
els seus àlbums originals estan escalant en el mercat de segona mà, preparen un
llançament de tots ells junts
Es diu La Realidad de los Sueños, una caixa amb 18 discos amb tota la
discografia d’estudi, que son sis àlbums i l’EP Tremulant, sense comptar el directe Scabdates, més Landscape
Tantrums, que son els enregistraments originals inacabats de De-Loused, una alternativa de Eunuch Provocateur i la raresa A Plague Upon Your Hissing Children. Es
completa amb un llibre carregat de fotografies. Després de vuit anys amb la
banda en pause, el paquet sortirà via
la seva casa Clouds Hill, aquest 23 d’abril.
Hi ha 5.000 unitats. Cada una per 400 euros. També porta dos pins.
Com a mínim haurien de treballar
a la NASA, la CNSA xina, la Roscosmos
russa o en qualsevol altre agencia que se’n cuidi de llançar coets a l’espai
Amb la psicodèlia còsmica que
generen Here The Captain Speaking, The Captain Is Dead, segur que, com a mínim, els seus empleats, treballarien
més a gust. Com deien pels madriles – no se si encara ho diuen – és espectacular.
Des del minut zero, que bategues en gravetat zero. Situada com al mig d’un xuclador, t’eleva, t’eleva, t’eleva fins que el
mon es fa petit, petit, petit. Des del moment en que es posa en marxa la maquinària amb Temporary Disturbance Of The Magnetosphere, deixa que el bucle de
la guitarra, col·locat al damunt d’un mar de sons sintetitzats, et penetri. Respires
fons i buides la ment. Quan arribes a Bring
Me Back The Sun, ja hauries d’estar levitant. Sinó, torna a la casella de
sortida i repeteix pitjant play.
Des de València, el quartet
format per Xavi Gómez (guitarres i
veu), Ethan Paul Voigt
(sintetitzadors i veu), Josu Tecé
(baix) i Lucas B. Martin (bateria) entreguen
el que és el segon àlbum, Flux Capacitor,
enregistrat a Novo Studios a la
mateixa ciutat de València i mesclat a l’estudi Oriental Desert d’Alacant per Lluís
Mas (Pyramidal). L'edita Up In Her Room.
Se suposa que
han begut molt de les fonts: Hawkwind,
Neu!, i més cap a aquí, els Acid Mothers Temples. Beure de les
fonts de la saviesa i fer la teva sadhana,
és la forma. Tantes vegades com faci falta.
Gruff Rhys, una de les icones del pop, és manté en el
pòdium gràcies a la seva permanència dins del cercle de llançament de disc
Seeking New Gods és el setè àlbum en solitari
del gal·lès. Ens parla de la muntanya Paektu, un volcà que hi ha entre la Xina i Corea del Nord. Gruff Rhys ho amplia: ‘L’àlbum
tracta sobre les persones, les civilitzacions i els espais on la gent viu
durant un temps. Com la gent va i ve, però la geologia roman i es transforma
lentament. Penso que tracta de memòria i de temps. Segueix sent la història
d’una muntanya, però ara és un Paetku mental. No aprendràs molt de la muntanya
de veritat escoltant el disc, però amb sort sentiràs alguna cosa’. Medalla
i matrícula d’honor en filosofia.
El primer avançament, aquest Loan Your Loneliness, és una brillant i vibrant
cançó pop. Més setantes que mai, amb uns teclats juganers i una cantarella encomanadissa, és una d’aquelles que quan
s’acaba, continues saltironant pel pis sense poder parar. El disc, arriba el 21
de maig via RoughTrade/Beggars. La
producció de Mario C dels Beastie Boys feta a Los Angeles.
Amb aquest eslògan, podríem
definir el missatge que va està transmetent al llarg de l’hora i mitja que va
ser dalt de l’escenari
Paco Ibañez feia parada al Palau per fer palesa la seva gran personalitat quan te a les mans
una guitarra. Amb el caminar d’un home de 86 anys i del que les ha vist de tots
colors, a mida que anaven passant els minuts es va anar escalfant fins a
conduir-nos a 40 o 50 anys enrere. Va cantar en euskera, la seva llengua
materna En català, va fer un poema del recent traspassat Joan Margarit. En
francès va cantar Brassens i en
castellà a Garcia Lorca, Machado, Alberti, Leon Felipe, -‘Ya no hay locos y si los hay, son pocos,...’- De tant en tant,
parava, deia que no recordava com seguia la cançó o que no recordava el to. El
públic, que va omplir el Palau, només se’l va sentir a la darrera cançó, quan
va cantar l’obligada A Galopar. Fins
llavors, també ho va fer, però en un emocionant xiuxiueig.
(fotografia de Marc Nieto)
Paco Ibañez va tornar a demostrar el poder que pot tenir
la veu d’un home amb una guitarra. Woody
Guthrie va obrir el camí a finals de la primera meitat del segle XX. Removia
les consciències dels homes tal i com ahir ho va fer ell mateix. Encara. El concert
commemorava, més o menys, els 50 anys del disc En el
Olympia (Polydor – 1969).
No se’n
va poder estar, ‘La democràcia està en
peligro’, va dir cap a la meitat del concert. No cal que ho digui. La
situació política i social continua al mateix puny. Vull dir, punt.
El quintet de Brisbane, amb
el rimbombant nom de Full Power Happy Hour, acaben de treure
el seu LP de debut, de títol homònim
Vuit temes amb un denominador
comú: deliciosos. Composicions que venen tocades pel folk i el pop de guitarres
de contemporanis seus i que transmeten joia a petites mossegades. Al capdavant
de l’assumpte es troba Alex Campbell
amb una potent veu de mando. Encara que estranyament es movia per l’escena punk
de Brisbane, no va ser fins que va agrupar a alguns amics, que la cosa va
començar a rutllar per costats més happys.
Així amb GracePashley (guitarra i veu), Caroline (baix i veu), Finn (tambourine i veu) i Joe
(bateria) la banda ha acabat fent-se un lloc, en la ja més que productiva
escena pop australiana. Surt demà passat via Coolin ‘By Sound.
Ens arriba una nova gravació
dels suposats dos membres de DJINN,
components de les agrupacions sueques Goat
i Hills. Ells segueixen amb l’agradosa
dèria de la barreja d’estils
A partir del model jazzístic,
fan tot de picades d’ullet a sons còsmics propers al krautrock i al progressiu europeu de la dècada dels setanta.
Després del seu debut amb el disc homònim editat el 2019 per l’anglesa Rocket Recordings i el cassetteAvant De Servir, llançat el 2020 pels suecs especialitzats en les
edicions en aquest format Zeon Light,
es posen seriosos i mostren que va de debò. El nou disc es diu Transmission i sortirà aquest proper
mes, de nou en format vinil i de la mà de Rocket
Recordings. Els dos temes que han avançat, Love Divine i Creator Of Creation,
despleguen tot el potencial. Xilòfons, percussions varies, flautes, difusió de
conjurs i laments, i els saxos que, lliurament, els hi donen forma a les
composicions. El disc, porta com a extra el tema Avant De Servir, que tan sols
es troba al cassette editat
originalment l’any passat. Només hem de seguir el rastre a l’àrea irradiada.
"PEDAGOGIA RADICAL, DEMOCRACIA
DIRECTA i PLÀSTICA SOCIAL"
LA VIRREINA – CENTRE DE LA
IMATGE
BARCELONA - fins el 23 de maig
EXPOSICIÓ
‘L’error comença en el mateix moment en què un es disposa a comprar un
bastidor i un llenç’ deia en un manifest del 1985 i que, escrit en un
cartell, tanca l’exposició de Joseph Beuys que es pot veure aquests dies al Palau de la Virreina de Barcelona.
Nascut el 1921, va ser un
dels artistes més influents de la segona meitat del segle XX. Així doncs, aquest
any es commemora el centenari del seu naixement. Per fortuna, discreta però
molt dignament, Barcelona, amb aquesta exposició, es suma a la llista de totes
les que es produiran arreu del mon.
Membre del col·lectiu Fluxus, pintor, escultor, creador de
performances i sobretot, persona compromesa des de l’art amb la societat i
totes les seves lacres. A l’exposició, muntada a partir dels fons de l’Arxiu Lafuente de Santander, no hi ha
cap de les seves obres clàssiques, però mostra, a partir de gran quantitat de
material gràfic i reproduccions en vídeo amb conferències i diverses accions
emblemàtiques, les seves teories de forma molt clara i estimulant.
S’exposen en especial, els
projectes presentats a la Documenta de
Kassel de les edicions de 1972, 1977 i 1982. El recorregut s’estructura en
tres apartats. El primer, “Pedagogia Radical” fa un repàs de la feina de Beuys
en el camp de l’ensenyament, on va desmuntar tots els mètodes que feia servir
la universitat de Düsseldorf. Com descriu en el manifest de la FIU (Freie
Internationale Universität), la Universitat
Internacional Lliure, fundada el 1973 per ell amb quatre companys més,
l’objectiu era ‘reconeixer, explorar i
desenvolupar el potencial creatiu que cadascú de nosaltres posseeix i que la
competitivitat i la recerca de l’èxit, mantenen ocult’.
en una fotografia de 1972, Beuys
es fet fora de la universitat per la policia, després d’ocupar lasecretaria d’art a Düsseldorf
En el segon, “Democràcia
Directa”, s’exposa el seu treball en l’organització d’estructures de
contrapoder com a instruments des d’on expandir el paper dels artistes. Dos
exemples son el Deutsche Studentenpartei,
creat el 1967, l’Organisation Für Direkte
Demokratie Durch Volksabstimmung (Organització
per a la Democràcia Directa a Traves de Referèndum) el 1971 o la seva
participació amb Die Grünen (Partit Verd) el 1979.
Joseph Beuys - The Solomon R.
Guggenheim Museum, New York
El darrer, és “Plàstica
Social” on es mostra el treball de Beuys per un espai per a la producció i ús de
l’obra d’art, fora dels protocols oficials de les elits.
Sortir de l’exposició i tenir
la sensació de que allò que havia vist eren coses que havien succeït en un
altre planeta, és el que em va passar. És curiós, però hi va haver un moment en
que s’organitzaven debats a la universitat. S’organitzaven performances.
S’organitzava fins i tot la gent! Pensaven i qüestionaven sense parar, l’statu quo establert. Era un altre
planeta?
el 1982 va treure el single Sonne Statt Reagan, en plena escalada
armamentista. Jugava amb la paraula Reagan
i Regen que en alemany vol dir pluja
