SMOTE, VISIÓ PANORÀMICA

A LA VISTA

Smote posa un nou granet de sorra al corrent de bandes de músiques contemplatives que ens encerclen i ens captiven amb les seves epopeies.

El llançament es complementa d’una lectura anterior com una versió ampliada. Al final deriva en un interessant apogeu plasmada en cada una de les edicions, ni que siguin digitals. Aquest Drommon però, arribarà en un esplèndid vinil de la mà de l’atractiu i eficaç segell Rocket Recordings a primers d’octubre. Des de Newcastle, Daniel Foggin, veu de les fonts més cristallines i ens convoca a una nova sessió, on invocarem a totes les deïtats per mirar així, una vegada més, d’aplanar el viatge cap a països on no calen certificats de cap tipus. 

THE ARCTIC FLOW, AMB EL COR ENCONGIT

NOU REGISTRE

A Brian Hancheck li agradarà fer les coses per pròpia satisfacció. A la primera persona a qui s’ha de dedicar un treball, és a un mateix. El cas d’ell podria ser un bon exemple.

Publica amb el nom de The Arctic Flow i aquest Lost You Long Ago, amb el que si va posar el 2018, és el seu tercer àlbum en tretze anys. Practica un pop sofisticat, de l’escola britànica. Canta com si estes desfet, a punt de tirar-se al metro per què l’acaba de deixar el seu amor platònic. Escoltant cançons com Boys Are o How Does It Fee, et venen ganes d’agafar el telèfon i trucar a Sunday Records demanant per ell: No ho facis! Per sort amb Alive, les coses canvien de color, amb un ritme més jangle-pop, tot i que es manté en baixa pulsació. 

Què voleu que us digui? Hi veig un pop elegant, romàntic, com si F.R.David (sí, el de Words) o Nick Laird-Clowes (sí, el de The Love Parade) s’haguessin enredat amb David Sylvian. Oh!... l'amor és cec.

LOVE SUPREME FAN SOROLL: BENVINGUTS!

A LA VISTA

Des d'Amsterdam, Love Supreme confessen que eviten la política de la industria musical i prefereixen enfocar-se en tocar per tantes persones com les vulguin escoltar. Els nòrdics sempre han sigut més avançats.

‘Som només quatre vells (n'hi ha un que va arribar tard a la foto) fent soroll a l’àtic que en Herman Ypma te al barri Roig... imitant a les bandes importants. No tenim cap ambició i no ens importa, ha ha ha’ expliquen. On diu bandes importants, llegeixis Superchunk, Lemonheads, i qualsevol de les que tocaven a preu fet.

A més, les seves lletres son el resultat d’observar l’estat actual de la societat, això sí, en forma de punk rock. Observar? Reflexionar? Ui, que complicat. És el seu segon àlbum i es diu Tuesday (és que assagen els dimarts) i sortirà en format vinil, via Sounds Haarlem Likes Vinyl, aquest 17 de setembre. Son posseïdors de l’elixir Redbull. Energia pels quatre cantons. Son també portadors del virus de la força per tirar endavant a contracorrent. La primera cançó porta per títol la consigna que hauríem de memoritzar totes Your Mind Is Free. Apaga la tele ja!

EL FENÒMEN BILLY CHILDISH

NOU REGISTRE

Normalment les persones que es dediquen a la música, tenen una trajectòria que transcorre al ritme que es considera normal, conscient de lo lleig de la paraula. Editen treballs en uns espais de temps que, tal com funcionem en aquests temps tecnològics, no els ha de produir cap estrès. Tot s’ha de dir.

A Billy Childish tampoc se’l veu estressat i en canvi el seu ritme de treball és d’una intensitat envejable. Parlar de tota la seva producció, ja sabem que és impossible si no t’agafes un temps prudencialment llarg. En solitari, amb Thee Milkshakes, amb Thee Mighty Caesars, amb Thee Headcoats o amb els Wild Billy Childish & CTMF. Aparicions en infinitat de col·laboracions. Per no parlar de les seves facetes com a poeta, fotògraf, pintor, cineasta o productor per a altres bandes amigues. Tot plegat ha servit també per influir a gent com Jack White, Tracy Emin, Kylie Minogue o a mi mateixa, que tot i no tocar res, em declaro fan absoluta.

Degut al seu vertiginós ritme de treball, en el moment d’escriure alguna cosa d’ell, cal tenir en compte que segurament ja no és la darrera. Deixem constància però, d’aquest The Wild Purple Iris Grows, editat via Damaged Goods, que conté una pila de joies inspirades en el seu costat d’arrels més garatge i obscur. Per dir-ne algunes, She Was wearing Tangerine, que narra la historia d’un pacient que va conèixer quan treballava en el pavelló de malalties mentals d’un hospital. No diu quin. Una brutal versió del clàssic de Tiny Bradshaw Train Kept A-Rollin’, una versió que no supera l’original però casi, del tema de Dylan Ballad Of Hollis Brown o aquest Come Into My Life que et fa recuperar la fe. Per favor, quina delícia.

NICK CAVE S’ACOMIADA DE... ’EL MILLOR BAR DEL MON’

THE END

Qui vulgui veure-ho, percebrà molt fàcilment que estem vivint el final d’una època. La desaparició d’una forma de viure. ‘Se que tenim problemes més urgents que la demolició d’un petit bar a Sao Paulo, però tot i així, una part de Via Madalena es perdrà quan destrossin aquell lloc, i també una part de mi’, diu Nick Cave.

‘Al bar Mercearia São Pedro, era com un colmado, una botiga d‘abarrotes’ que funcionava també com un bar a l’aire lliure’, explica Cave, ‘I tots els dies, al voltant de les 11, baixava amb Luke – el seu fill – que aleshores tenia un parell d’anys i pujàvem el carrer cap al São Pedro’ i continua ’Seia a Luke en un tamboret al meu costat i menjàvem pastis de formatge. El propietari, Pedro, li explicava coses a Luke fins que els treballadors arribaven per esmorzar. Llavors passàvem de la taula a la vorera de fora el carrer i seiem al sol. Jo llegia o escrivia – d’allà van sortir Ship Song, Papa Won’t Leave You, Henry i Foi Na Cruz – mentre fumava i bevia cervesa. Luke llepava un Chupa-Chup que Pedro li havia passat d’amagat, mentre badava amb tot el que passava al seu voltant’.

És un fragment de la resposta del músic des del seu web Red Hand Files a un fan, a la pregunta de què en pensava de que tiressin el lloc per aixecar-hi un edifici d’apartaments de luxe. Nick Cave, a principis de la dècada dels noranta, va viure al barri de Vila Madalena, a prop de Mercearia São Pedro, un període que descriu com ‘senzill i bo, el millor de tots els temps’.

E-D: Pedro, barman, Luke, Cave, l’amic Pamps i un desconegut al Mercearia São Pedro (foto de Peter Semple)

WOJTEK THE BEAR, INDIE-POP ACADÈMIC

NOU REGISTRE

Wojtek The Bear és la llarga historia d’un heroic os bru de la Segona Guerra Mundial que va acabar desfilant pels carrers de Glasgow. També és un grup molt de moda, igualment de Glasgow, que recentment ha tret el seu segon disc.

És de la corda de Camera Obscura, Teenage Fanclub i Belle And Sebastian, de fet van ser un dels participants al Boaty Weekender organitzat per la gent d’Stuart Murdoch i que va sortir fa un parell d’anys de Barcelona. El cas és que han llançat Heaven By The Back Door via el curiós segell Last Night From Glasgow. Wojtek The Bear, el quintet liderat per Tam Killean practiquen un pop dinàmic, fresc. Hi trobem arranjaments Motown a Ferme Le Bouche i One Thing’s For Certain, aquell magnífic sophisti-pop d’uns Prefab Sprout a Fear Less o l’indie-pop més acadèmic a The Tide That Won’t Come Back. Una darrera l’altra, com un grapat de precioses gemmes, ens van il·luminant aquestes tardes d’ordinària gansoneria. Amb els braços oberts que el rebem. 

CONSTANT FOLLOWER o LA SUBLIMITAT DEL FOLK EXPERIMENTAL

A LA VISTA

El compositor escocès Stephen McAll ens obsequia amb una obra que no podia ser d’un altre manera: cançons carregades d’una sublim percepció de la fugacitat d’aquesta vida.

L’executa acompanyat de la seva banda, Constant Follower i el productor Mark Kramer, que també editarà l’àlbum a traves del seu segell, Shimmy-Disc, juntament amb Joyful Noise Recordings. Kramer parla en aquests termes: ‘No havia escoltat res semblant, amb aquesta força... cada cançó és una espècie com de memorial que pot, o no, haver sigut imaginat o desitjat’. McAll, d’adolescent, va patir un violent enfrontament amb una colla a Glasgow que va fer que es despertés en un hospital, paralitzat parcialment i amb una lesió al cap que el va deixar sense records d’infància. Va trigar uns anys a recuperar-se del tot.

De la família Arab Strap, les seves composicions reconforten l’esperit amb la simplicitat de les coses ben enteses. ‘Tot el que estimem envelleix. Així que estalvia una mica de cor, fins que ho necessitis. Ho necessitaràs. I reserva també algo de temps, fins que el necessitis, el necesitaras’ ens canta a Set Aside Some Time, un dels primers singles compartits. Després d’alguns més, comparteix aquest The Merry Dancers On TV acompanyat d’un vídeo stop-motion de Fiona Burton. La meravella es diu Neither Is, Nor Ever Was.

THE VELVETEERS, DELS DIRECTES, DIRECTES A L'ÀLBUM

A LA VISTA

Propostes, més o menys originals, com les de The Velveteers, sempre son ben rebudes. S’han prodigat en directes i ara tenen, finalment, l’àlbum de debut a la línia de sortida.

Es diu Nightmare Daydream i les males llengües diuen que a partir d’aquests concerts, es van fer amb una contundent reputació, es van convertir en VIPS de l’escena local i així va ser com li van cridar l’atenció a Dan Auerbach (Black Keys) que passava per allà, convertint-se en el seu productor. La veu i guitarra estripada de Demi Demitro doblement acompanyada per les bateries de Baby Pottersmith i Jonny Fig, fomenten un planteig deliciosament aspre - encara que en aquest segon single que avancen, Motel #27, fan servir també de bateria els teclats. ‘La cançó ens la va inspirar un motel en el que vam estar en mig del no res’ explica Demitro,... 'l'estada va ser com un somni estrany. L'endemà mateix va sortir la cançó'. El llançament de l’àlbum està previst pel 8 d’octubre via Easy Eye Sound.

CARIBOU FA VEURE QUE LI AGRADEN ELS GOSSOS

VÍDEO

Dan Snaith ens fa un obsequi a través d’un tema acompanyat de vídeo que irradia encant i entusiasme per les quatre potes.

És que és un festival de corredisses i salts protagonitzats per tot de gossos, de tots colors i mides. La cançó es diu You Can Do It, i la va estrenar aquest passat cap de setmana al Green Man Festival al sud de Gal·les. 

El vídeo el va dirigir Richard Kenworthy, del col·lectiu d’artistes visuals amb seu a Londres, Shynola. El darrer treball de Caribou, va ser el discutit Suddenly de principis de l’any passat. Demà passat te una actuació al curiós parc Dreamland a Kent, abans d’una altra aparició a Londres dilluns (allà és festa) i després, l’espera una gira per diferents ciutats angleses, més Glasgow.

Encara que siguis de gats i no de gossos, és impossible no posar cara de tita fluixa veient els animals jugant amb el frisbee.

THE BEVIS FROND – DOBLE MÈRIT

NOU AVANÇAMENT – A LA VISTA

Què es pot dir a aquestes alçades de The Bevis Frond? Doncs res més que recomanar tantes vegades com calgui l’escolta dels seus discos. Des que es van posar en marxa a Londres el 1986 que amb més o menys intensitat no han deixat de fer història.

Tenen a punt de solfa Little Eden, que sortirà el 10 del mes que ve via Fire Records. Un doble vinil que descarregarà vint temes de poderós pop de guitarres amb lletres que ens conviden a reflexionar sobre quina cosa hem i estem fent malament. 

(fot  Anete Lapsa)

Fa uns dies van entregar el primer senzill previ a la sortida de l’àlbum, que porta el mateix nom Little Eden. Ara entreguen el segon, aquest My Own Hollywood del que Nick Saloman comenta: ‘A vegades pots sentir que ets el rei del mambo, que tot va perfecte, ets guapo, intel·ligent i simpàtic. Fins que obres els ulls i descobreixes que tan sols ets un extra més de la teva insignificant pel·lícula. Que ets un borratxo més a un lateral de la barra del bar. D’això va la cançó’. 

Tant la fotografia de la portada com les interiors, son del mateix Saloman. Amb elles, vol fer palesa la ferocitat de les immobiliàries i els seus negocis dels que només s’enriqueixen uns pocs a base de carregar-se els espais. Segueixen fent bons i aguts àlbums. Doble mèrit.

TWO FOR THE ROAD

IDEES PER A GENT PRAGMÀTICA

CURIOSITATS

Al preu que està l’habitatge del totxo de tota la vida, i si no estem tan desesperades com per acabar en un contenidor dels instal·lats pel consistori, aquestes dues persones ens han solucionat el problema.

A sobre fan que puguem viure com unes veritables rockeres, a la carretera. Tampoc deu sortir barato, però cal ser positiu. Els arquitectes Juan Alberto Andrade i María José Váscones, a partir de la comanda d’un parell de professionals liberals, han transformat una furgoneta Chevrolet de 1993 en una “casa” sobre rodes. Son 5m2. per una alçada de 1,86m. que inclou una cuina, taula menjador plegable i un matalàs per a dues persones. 

Els mobles, les parets interiors i el terra estan recoberts en contraxapat de diferents gruixos. V

Porta una bateria independent connectada a l’alternador i un transformador i va equipada amb dos dipòsits per aigua neta i bruta. Per dutxar-te i lo altre, a casa d’algun amic. No es pot tenir tot. Els hi hauran concedit, la cèdula d’habitabilitat?

(fotos de JAG Studio) Idees

MAGDALENA BAY, POSEN EL CONCEPTUAL AL PUNT DE MIRA

A LA VISTA

Van a tiro fet. Després d’uns quants singles i molta moguda per fer-se visibles amb folletos enviats per correu a fans desprevinguts, una pàgina immersiva o Ous de Pasqua virtuals, el duo d’electro-indie-pop Magdalena Bay, ja tenen a punt el debut en format LP.

Es dirà Mercurial World i sortirà via Luminelle a primers d’octubre. L’àlbum ha estat composat, interpretat i produït en la seva totalitat, per ells dos, Mica Tenenbaum i Matthew Lewin. Es diu que és un disc que s’endinsa en el mon dels “què passaria si...”. El primer tema que van avançar, Chaeri, reflexionava sobre la salut mental, l’amistat, la soledat, de les parets que aixequem i de les que hauríem de tirar per arribar a l’autèntica connexió. Aquest segon avançament, Secrets (Your Fire) ‘tracta de la inter-connectivitat, la privadesa i l’ansietat digital. També d’aquesta necessitat de seguir compartint, cada vegada més, a estranys sense rostre, amb l’esperança de fer amics’, explica Lewin i especifica la temàtica comuna afegint ‘no és exactament un àlbum conceptual, però ens encanta el rock progressiu, o sigui que ens agraden els conceptes’. Més conceptuals impossible.

SOFT CELL, HISTÒRIES DE CIÈNCIA FICCIÓ PER AL SEGLE XXI

A LA VISTA

És com han descrit l’àlbum Dave Ball i Marc Almond, de 62 i 64 anys, que tornen per cantar a ritme de synth-pop: #Les notícies m’han fet així, tot el que puc dir. Cada dia un nou horror, així que posat de genolls i resa#. Si ens volen acabar d’ensorrar, aquest nou disc anirà perfecte.

Com ja porten uns mesos informant, vint anys després del seu darrer treball junts, Soft Cell te a punt Happiness Not Included, el disc que farà cinc de la seva discografia. Fa una setmana que han compartit el primer single, Heart Like Chernobyl. Chernobyl, com hauria pogut ser Ascó d'haver tingut la seva sort, és la font d’inspiració del primer tema avançat de l’àlbum. A la coberta del single es veu el parc d’atraccions de Pripyat, a Ucraïna, que s’havia d’obrir pocs dies després del desastre nuclear de 1986. 

El disc sortirà el 25 de febrer de 2022 via BMG i aprofitaran la gira de presentació pel Regne Unit, per commemorar de passada els 40 anys de Non-Stop Erotic Cabaret.

Dave Ball explica ‘Vaig escriure la música de la cançó en ple bloqueig. Em rondava Joy Division i vaig recordar el seu tema Isolation. Em vaig posar a tocar i vaig acabar enregistrant-la digitalment a l’estudi de casa. Després el Marc va posar la lletra i el títol’. En declaracions a NME, Almond també diu la seva ‘En aquest disc volíem reflectir la societat: un lloc on anteposem els guanys per davant de les persones, el diner per davant de la moral i el correcte, el menjar abans que els drets dels animals, el fanatisme abans que la justícia i les nostres estúpides comoditats, per davant de les indescriptibles agonies dels demés’. Històries de ciència ficció?

TIBETAN MIRACLE SEEDS, LLIGUEM-NOS EL CINTURÓ

NOU REGISTRE

Un altre debut interessant i necessari per continuar camí, el dels escocesos Tibetan Miracle Seeds amb l’àlbum Inca Missiles.

Va sortir a primers de mes via Fuzzed Up & Astromoon Records i hem de dir que en deu dies hem exhaurit les existències d’espelmes i encens de casa. El causant no és altre que l’obra escrita per Jack McAfee, simfonies inspirades en la psicodèlia caçada en viatges a altres plans. El mateix McAfee ha explicat que per arribar-hi, bona part d’ella la va caçar a través de les regions indígenes d’Amèrica del Sud. Es va fer portar les maletes per Robbie Wilson de The Kundalini Genie, que va tocar la bateria i va fer les tasques de producció. Hi ha alguns instruments tradicionals i clàssics com la flauta, la tanpura, el sitar o el didgeridoo pels que va necessitar tirar d’algunes col·laboracions, com la del multi-instrumentista Paul ‘Lefty’ Wright. La participació de Jason Shaw per les mescles (Juleah, Kundalini Genie, Cambodian Space Project) va servir per acabar de posar-hi les llumetes de senyalització necessàries per no despistar-nos.

SUNK HEAVEN, DELICADAMENT

NOU REGISTRE

L’assumpte d’Austin Sley-Julian no atraparà a tothom. El sarau que consta en aquest darrer treball del músic i artista multimedia de Brooklyn, Sunk Heaven, és dels que fa un salt endavant des de la seva particular plataforma de llançament, i sense xarxa.

fot. Rachael Uklir

Es diu THE FVCKHEAѪTED LVNG i la paraula més apropiada per dir-ne una que ho defineixi, seria la que vindria després d’experimental. Amb ella, porta un llarg recorregut en l’escena de Nova York, que l’ha situat entre els millors exploradors i intèrprets de la música més imaginativa. Amb l’escàner, detecta i dissenya sorolls que amb el seu talent, converteix en autèntiques simfonies prodigioses. La corrosiva i industrial Fall W-O Impact, no te res a veure amb la poètica d’A Nameless Influence. Tampoc amb la futurista Breathtaking o Phoenix, d’estètica etèria, indefinida, amb la veu de Rachael Uhlir. Total: multiforma, intensa i delicada escrupolositat sònica.

ÄLÄGATOR, ABSOLUT SLOWCORE

NOU REGISTRE

Älägator es van formar a Edimburg el 2016, actualment viuen a Nova York i fa dues setmanes van debutar amb l’EP Unen Syvyydessä, cinc cançons cantades en finlandès i que han estat editades per Friend Club Records.

La banda la componen Jemina Amunet i Nate Wagner, els fundadors, i la tanquen Adam Fenton a la bateria i Andrew Scott al baix i teclat, que és també qui s’ha cuidat de la mescla i masterització. Fan un slowcore ben assentat, veuen de les fonts originals dels noranta sense dissimular-ho i ben fet que fan. La presentació va anar acompanyada del vídeo de Kuutamo Yö, una de les primeres cançons que van compondre Jemina i Nate. ‘Va ser en un viatge que vam fer junts al nord de Finlàndia, en un moment en que investigava quantes capes de guitarra podia posar’ explica Nate, i afegeix que 'és un tema polivalent, depenent de l‘estat d’ànim del moment en que l’escoltis. Pot anar d’uns amics que comparteixen una estona de pau sota les estrelles o un altre tipus de pau, la de la mort, que a sobre és eterna'. Slowcore en tots els sentits.

MOUTH PAINTER,... ABRACADABRA, POTA DE CABRA

A LA VISTA

Tropicale Moon és el títol del tercer treball de Mouth Painter, la germandat de l’”exotisme” erudit. El regal que va significar la seva aparició amb Aloha (Deer Lodge Records – 2018) te ara la seva continuïtat.

Ara hi és, ara no hi és. Les originals i màgiques instrumentacions de la que en son mestres Valerie Osterberg a la flauta, efectes varis i veu i Barry Walker Jr al pedal steel, guitarra i veu, converteixen els seus àlbums en una combinació d’efectes teatrals. Amb el primer avançament, A Yardin’ I Once Went, ens endinsem en un paratge bromós que desemboca en un bosc de fades del que no en volem sortir ni que ens ho ordenés el mateix ‘barrofet Aragonés’. 

Va de pensaments existencials, del cicle de la vida. ‘Com a jardiner és bastant fàcil d’apreciar-ho, però has de seguir la línia, amb el coneixement de que s’és part del mateix cicle’ explica Barry, que tant ell com Valerie dediquen hores al seu jardí, del que, tot i viure a Portland i per això també, n’estan orgullosos. El tema que dona títol a l’àlbum, aporta un groove al llarg dels cinc minuts que dura, en forma de divertiment, que ens fa bellugar al so de la caixa de ritmes com mai ho hauriem dit. El disc surt en quinze dies via Arrowhawk, Feeding Tube i Cardinal Fuzz.

FASHION PIMPS AND THE GLAMAZONS, LA SENSACIÓ DE LA FESTA MAJOR

NOU REGISTRE

Si toquessin, podrien ser-ho. però ens haurem d’acontentar amb les havaneres de cada any. Fins i tot quan tocaven els Pernil Latino eren més entretingudes.

Des de Cleveland ens arriba l’artefacte del mes a través de Fashion Pimps And The Glamazons. Una bomba de rellotgeria programada perque esclati aquest divendres que ve. Han format part de l’escena de la ciutat, en bandes com Cloud Nothings, The Cowboy o Donkey Bugs. Amb aquest Jazz 4 Johnny es presenten amb set cançons carregades amb pólvora, recent portada de Wuhan, per a que sortim totes expandides en trossets ben petitets i ens hagin de recollir amb una pala del quinze. La guitarra de Richard Glamazon et perfora les orelles, mentre que Steve Chainsaw amb el baix i Jayson G. amb la bateria aixequen la xarxa on les nostres partícules es queden enganxades pels segles dels segles. No busquem més significats que el propi del millor discurs punk, enfotre-se’n del mort i de qui el vetlla. Surt via Feel It Records. 

GREAT SILKIE, ORFEBRERIA POP

A LA VISTA

Després d’un parell de singles i un canvi de personal, el terceto de Londres Great Silkie, finalment anuncia l’esperat àlbum.

Es diu Dawn Chorus i està disponible via Crocodile Laboratories. La banda, formada per Sam Davies (veu i guitarra) – recordat amb els Charlie Boyer And The Voyeurs dels qui no s’ha endut res – Andrew Saunders (veu i baix) i Charlie Salvidge –  Toy – (bateria) no s’escapa de les fàcils comparacions amb els seus avantpassats folkies. 

Malgrat aquests, han sabut fer de totes les seves influències, un producte que una vegada polit, res té que envejar de la història que els empaita. El disc el va escriure Sam Davies mentre experimentava una mena de crisi existencial i va ser enregistrat en analògic per captar, l’essència de la banda. El tema que obre el disc, Ten Pounds, fa com de carta de presentació a traves d’un wah-wah que va anunciant el nou dia. I Don’t Know How To Say I Love You (These Days) i Silly Boy se surten de la via west-coast per figurar com un parell de brillants temes de pop de tall clàssic i amb So Silent rematen el disc amb nou minuts d’aires bucòlics, a l’espera, assegudes a la gespa, dels esperits de Syd Barret o la colla de Canterbury. El llançament en vinil serà anunciat en breu. Una mica més de calma.

GOODBYE BRITISH SEA POWER. HELLO SEA POWER...

A LA VISTA

Goodbye British Sea Power. Hello Sea Power...  No ho diem nosaltres, ho posa la seva pàgina per evitar confusions. A aquestes alçades.

Al meu entendre, una llàstima. Perquè s’acabarà parlant més del canvi de nom que de la música que hi ha en aquest nou àlbum. I, a aquestes alçades, després de vint anys de carrera, que s’hagin de justificar pel nom, vol dir que estem pitjor del que ens pensàvem. Han dit que s’ho han pensat molt, ‘però el nom de British Sea Power ens havia arribat a semblar restrictiu, com un pes que arrossegàvem: la idea de la “prepotència marítima britànica”. I han afegit ‘En aquests darrers temps ha hagut un augment de cert tipus de nacionalisme, aïllant i antagònic, amb el que no volem veure’ns mesclats. I podíem córrer el risc de que se’ns confongués amb aquest. Sempre hem sigut internacionalistes, fet que hem fet evident en cançons com Waving Flags. Esperem que els seguidors de la banda no es sentin menyspreats per aquest re-ajustament’. Arribats aquí, amb la pilota ja ben grossa i com acostuma a passar per no ofendre a ningú, s’han de despenjar amb explicacions com aquesta: ‘Ens agradaria deixar clar que eliminar la paraula ‘britànics’ NO significa cap aversió a les illes britàniques en absolut. Tots ens sentim immensament afortunats d’haver crescut en aquestes illes’.

Ah! El disc molt bé. Es diu Everything Was Forever i sortirà via Golden Chariot, el segell de la banda, l’11 de febrer de 2022. Aquest Two Fingers és el primer avançament. Scott Wilkinson ha explicat sobre la cançó, ‘En part està inspirada en el nostre pare, que sempre saludava amb dos dits, per brindar per persones o fets: Beuré dos dits per això. També hi hem volgut posar un fort desig esperançador, un desig de començar de nou’. Ja es poden escarrassar.

FLOWERTOWN, EN LA DIRECCIÓ CORRECTA

NOU REGISTRE

El juny van treure un vinil de títol homònim. Era un recull dels dos primers llançaments en cassette. Per aquest dia 20, tenen un altre llançament preparat, Time Trials.

Va ser escrit i enregistrat a primers d’aquest any. Son deu nous temes del duo de l’escena de San Francisco Flowertown, que son Karina Gill (Cindy) i Michael Ramos (Tony Jay). Han rebut forces elogis per part de tothom. El seu estil recorda algunes bandes escoceses de la dècada dels 90, especialment aquelles que tenien, i tenen, la vista posada en direcció a la Velvet Underground. Els dos temes que avancen Time Trials i The Way Back, auguren l’entrega d’un àlbum que deixarà marca. En relació al títol, Karina explica: ‘Desitgem que aquestes cançons et convidin a vibrar amb Flowertown tal com existeix i la sentim nosaltres, una manera de ser com quan pots anar contra-rellotge però seràs el primer en frenar si convé’. L’edita Paisley Shirt Records en edició limitada de 300 còpies.

DOT ALLISON, AMB TOTA LA BONA INTENCIÓ

NOU REGISTRE

Dot Allison ens convida a fer una reflexió en clau poètica, del que ha representat a nivell global, aquest darrer any i mig i les seves conseqüències.

Feia molt temps que no sabíem res d’aquella escocesa que el 1993, amb One Dove, i un únic àlbum, va crear grans expectatives. Després, ja en solitari, va continuar una carrera amb alts i baixos, però igual de suggestiva i amb col·laboracions esporàdiques amb gent com Arab Strap o Kevin Shields. 

El seu àlbum de ‘retorn’, es diu Heart-Shaped Scars, que ha sortit a través del segell anglès SA Recordings. És un disc que transmet uns certs aires de resignació, que ens parla de la necessitat de protegir el medi ambient però a la vegada del què hem de fer al sentir que la veritable fórmula, radica més enllà de les nostres possibilitats. ‘Volia que el disc fos reconfortant com sentir el batec dins l’úter, que impregnés, a través de la música, un retorn a la natura’ explicava sobre l’àlbum. 

Amb aquest disc, Dot Allison ens diu hola de nou, però no de la mateixa manera en que ens va dir a reveure. Son onze cançons intimistes, properes al folk, amb arranjaments acurats, plenes d’imatges evocadores sobre la realitat que ens envolta. Preciosisme musico-social es podria dir.