EL MÈTODE THE HUMAN ADULT BAND

NOU REGISTRE

Podríem dir: formen part del grup de bandes aparegudes a principis de segle, a remolc del darrer sospir del rock sorgit a l’interior dels pasturatges dels USA, amb l’únic interès d’acabar més borratxo que la nit anterior.

Però segurament, a part de la típica i petulant redacció, dir això de The Human Adult Band, seria dir només una veritat a mitges. El seu noise-rock sona a glòria. Cada nota te el seu lloc dins l’estructura de la cançó. Sota la direcció de T. Penn, amb T al baix i King Darves a la bateria fan entrega d’un nou àlbum amb el nom d’Slog Quest Crosstime, que els hi edita Feeding Tube Records, i és una petita mostra del nivell de resolució a l’hora de fer història.

(fot Dan Cohoon)

Porten gairebé dues dècades com a abanderats de l’escena underground de New Jersey i uns 500 km. al seu voltant. També podríem dir que passeu una bona nit de Halloween, però ens importa una merda el Halloween i qualsevol que li faci una puta gràcia.

SOBS, BEN EMBALATS

NOU REGISTRE

Al llarg de la història, hi ha hagut un bon grapat de bandes que, amb el pas dels anys, alguna patum les ha reivindicat i els seus discos han passat a ser buscats, sobretot per gran satisfacció dels revenedors que no tenen pressa.

Aquest no serà el cas de Sobs, com a molt es col·locaran en algun recopilatori de grups de pop de la península de Malàisia. Però el pop d’afany brincador d’aquesta canalla de Singapur, ara per ara és del tot resultadís. Un prodigi de melodies entre una Lily Allen i uns Cardigans, no més . 

En marxa des de 2017, porten editats un EP i Telltale Signs, l’àlbum amb el que van debutar. Ara acaben d’editar Air Guitar via Topshelf Records, un disc amb cops de guitarra més concrets amb els que la veu de Celine Autumn se la veu a gust. I nosaltres que ho gaudim. No ho disfrutem. 

UNA PORTA A L'ETERNITAT

PORTAL OF LIGHT

GIZA – EL CAIRE

fins el 30 de novembre

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Les piràmides continuen sent una font de tot allò que vulguis imaginar-te. Al final, son més a prop del que ens pensem.

El setembre de 1978, a partir d’una idea de Richard Loren, mànager dels Grateful Dead, la banda californiana va oferir dues nits de música per a uns quants privilegiats, entre hippies rics, acompanyants despistats dels hippies rics i especialment una bona colla de beduïns i els seus camells.

‘Va arribar un moment en el que el cap de l’Esfinx estava alineat amb la part superior de la Gran Piràmide, tot il·luminat. De sobte, em trobava en aquell lloc fora del temps. Els sons de l’escenari, podrien pertànyer a qualsevol altre moment. Era com si em trobes a l’eternitat’ explicava Bob Weir. És el mateix lloc on, fins a finals de novembre, s’erigeix l’obra d'Emilio Ferro, escultor i artista visual italià.

Nascut a Alba, al Piemonte, és especialista en instal·lacions escultòriques de llum i so. Després de QUANTUM, que es va exhibir aquesta primavera passada en el Palazzo Martini di Cigala a Torí, animat per l’èxit, es va proposar fer alguna cosa més espectacular en quant a format. Inaugurat ahir dissabte, es tracta d’una instal·lació “trascendent” site-specific temporal, nomenada Portal Of Light i que forma part de la col·lectiva Forever is Now II d’Art D’Égypte.

Està ubicada en l’espai arqueològic de Giza i s’ha inspirat en el text funerari egipci del Llibre dels Morts i en textos litúrgics de les primeres dinasties egípcies inclosos en el Llibre d’Amduat. S’explica seguint l’orientació dels punts cardinals i el canvi de la llum del sol. 

Dos paral·lelepípedes metàl·lics segueixen la inclinació de les tres piràmides de Giza: el primer, emana un suau so que correspon al vent que bufa en el propi altiplà de Giza, sosté el cos de il·luminació i genera un feix de llum que travessa el segon portal, estenent el seu radi a centenars de metres.

(totes les fotos de Portal of Light son de Roberto Conte)

DE VIATGE AMB GLYDERS

A LA VISTA

No hi ha res com un agradable passeig sense casc en una chopper.

Sentir l’aire a la cara, tenir aquest sentiment de llibertat que tant els dona pel sac i que algunes mai no coneixeran. Encara que sigui d'una simple corrent d'aire per culpa d'una finestra mal tancada. 

El terceto de Chicago Glyders ho sap i posa les notes psicodèliques. Un poderós riff, una bona base rítmica i la veu arrossegada de Joshua Condon conformen la banda sonora per obrir els ulls a l’única realitat. 

Porten gairebé una dècada funcionant, amb un EP, un single i un àlbum en format cassette editats. És ara que a través del segell Country Thyme, cosí germà de Drag City, planten al carrer Maria’s Hunt, el que es pot considerar el seu debut oficial de cara a la galeria i que es podrà tenir a partir de mitjans de gener. 

THE MEN RESSORGEIXEN DEL SUBSOL

A LA VISTA

The Men, la veterana  banda de Brooklyn, manté en peu l’esperit noise-punk que amb els anys, l’ha convertit en essencial per a l’escena de la ciutat.

Tenen preparat per sortir com un coet, el seu novè àlbum. Amb el títol no s’hi han trencat massa les banyes, li han posat simplement, New York City. Deu cançons enregistrades en viu en una cinta de 2” a l’estudi de Travis Harrison (Guided By Voices, Built To Spill) i que els hi propulsarà, si Déu vol a principis de febrer, el nou segell amb el que han fet fira, Fuzz Club Records.

(fot Ryan Marino)

L’àlbum es pronostica en un so més elemental i brut, degut en part, en com va anar la cosa: ‘Quan se’n va anar i va desaparèixer tothom de Nova York, vam obrir la cloaca i vam sortir’, expliquen. Necessitaven fer aquest disc, l’han moldejat a consciència, fins que no van tenir el que volien transmetre. Nick Chiericozzi, vocalista i guitarra, parla d’aquest primer tall compartit: ‘Hard Livin  és una cançó que parla de com trobar una manera que es conciliï el desig de que Déu ens solucioni les coses, tenint en compte que principalment estem més sols que la una’. 

THE PRESCRIPTIONS ENS RECORDA QUE NO 'TOT ESTÀ FATAL'

NOU REGISTRE

Les aparences enganyen sense parar. Per això, encara que sembli que tot està fatal, sempre apareixerà una banda de power-pop, per fer veure que no.

Per a l’ocasió, tenim April Blossoms, l'enganxòs tema que han compartit la banda de Nashville The Prescriptions. Formarà part del seu segon àlbum, desprès de Hollywood Gold (Single Lock Records – 2019). Es diu Time Apart i te prevista la sortida per a mitjans del mes que ve. Repeteixen amb el segell de Ben Tanner, que també ha fet la feina de producció compartida amb Brendan Benson (The Racounters).

El cap visible Hays Ragsdale (veu i guitarra), no se n’amaga quan diu que s’ha inspirat en gent com Big Star o Elvis Costello a l’hora de composar. Amb April Blossoms, tampoc s’amaguen quan expliquen que volen recordar que va haver un temps en que ser jove volia dir alguna cosa més que menjar sopes i fer-te la clenxa ben feta. La nostàlgia, al contrari de les aparences, no enganya.

AL CENTRE DE L’HURACÀ

ACID MOTHERS TEMPLE & THE MELTING PARAISO U.F.O. + DOMMENGANG

DT. 25 OCT’22 – 20:00

SALA UPLOAD – BARCELONA

HI VAM SER

Si no és que és la primera vegada, quan es decideix anar a un concert dels Acid Mothers, saps que en sortiràs satisfeta.

Tenen un bagatge, especialment en directes, com poques bandes planetàries. A més, utilitzen una fórmula que fa difícil que ensopeguis: s’enfilen a partir d’un tema escollit, i no paren fins que surten de la nebulosa que han anat construint.

Hiroshi Higashi

Abans d’ahir, el seu clàssic Pink Lady Lemonade en va ser un clar exemple de perdre el temps de vista. L’incansable Makoto Kawabata, acompanyat de la seva mà dreta Hiroshi Higashi, més l’extraordinària aportació de Jyonson Tsu amb el bouzouki, guitarra i veu, i la bateria de Nani Satoshima fan que cada retrobament es converteixi en un ritus i una celebració dels trànsits extrasensorials.

Jyonson Tsu

Makoto Kawabata

Abans, van preparar i escalfar perfectament l’ambient, els nord-americans Dommengang, que van repassar alguns temes dels seus tres àlbums editats. En format de trio, van oferir un concert de hard-rock en l’òrbita de bandes clàssiques com Morgen, amb Sig Wilson traient foc de les cordes de la guitarra i Adam Bulgasem que l’avivava assegut darrera la bateria. L’èxit de la nit, estava assegurat.

Sig Wilson i Brian Markham dels Dommengang

ELS FAREM CAS, AFLUIXEM AMB HOLY NOW

NOU REGISTRE

Una bona combinació de tonades que captiven i lletres amb voluntat de continuar reflexionant, és el que aporten els suecs Holy Now.

Son un quartet de Göteborg i intuïm que amb aquest Dream Of Me, el seu segon àlbum recent editat fa quinze dies, s’asseguren un lloc en les famoses llistes resum de l’any amb el què t’ha fet més gràcia, que per cert ja deuen estar al caure.

Continuen volen que ens relaxem. A través d’una instrumentació molt ben calibrada, la veu de Julia Olander ens va gronxant fins a que els ulls sens acluquen en un èxtasi d’afluixament total. Des de la introspecció ens parlen sobre l’amor i les incerteses de la vida. De com costa tirar endavant sense estancar-se en la trampa de la comoditat del suposat benestar, o no tant. Els hi torna a editar el segell d’Estocolm, Lazy Octopus. 

DETONAR AMB THE PSYCHOTIC MONKS

A LA VISTA

Sons inquietants per a uns temps inquietants. Escoltar – i veure – a The Psychotic Monks és una de les millors coses que et poden passar. Per fi, de nou anti-art en estat pur.

Després dels exuberants i reveladors Silence Slowly And Madly Shines (Custome Made Music – 2017) i Private Meaning First (Vicious Circle – 2019), el terceto de París té a punt el seu tercer, aquest Pink Color Surgery que llançaran a primers de febrer a través de Vicious Circle de nou i FatCat Records, amb producció de Daniel Fox (Gilla Band).

(fot Bénédicte Dacquin)

El dediquen a filosofar sobre les relacions que tenim cadascuna amb el seu cos i com interactuar amb altres persones en un mon post-romàntic, post-social, post-còvid i post-post. El presenten com ‘un acte de resistència a la violència que hi ha a l’ambient’ i afegeixen en el comunicat de premsa que ‘un nou puritanisme, feixisme, nacionalisme cristià que s’oposa a tot allò que ells consideren normal, prendrà el control sobre els nostres cossos i maneres de ser, si els hi permetem’.

Comparteixen un primer tema, aquest Post-Post, que ‘al principi semblen dues cançons en una’, expliquen. ‘Però de fet, és més com les dues cares d’una mateixa moneda, on una no pot existir sense l’altre’. El vídeo està dirigit per Clara Marguerat, que ja havia treballat per a The Psychotic Monks i mostra una actuació de l’artista drag-king Nixe Amère.

WILLIS DRUMMOND, FIDELITAT A TOTS ELS NIVELLS

NOU REGISTRE

Porten més de quinze anys fent soroll des del territori d’Euskal Herria al nord dels Pirineus, a Baiona.  Willis Drummond, ara en format quartet, s’han fet grans, i savis.

La constitució de les seves cançons, des dels seus inicis DIY i mantenint-se fidels en el que van ser les seves influències en l’indie dels 90, en relació directa amb el grunge i les bandes punk- rock australianes, tenen una estructura sòlida construïda de baix a dalt. Ara son als pisos alts. Amb les millors vistes. 

La proba, aquest setè disc que tenen previst llançar a mitjans de novembre. Es diu Hala Ere, nou temes produïts i enregistrats en directe als estudis Shorebreaker propietat de Johannes Buff, germà de Felix, el bateria de la banda, on s’apropen discretament al costat més distès de les seves composicions.

Bidasoa és el primer tema escollit que pressenten amb un vídeo on es veu als membres del grup, caminant per la vora del riu que posen d’exemple per carregar contra les polítiques de immigració i el concepte de frontera, que entre les merdes que provoquen, també hi ha la que hem de patir alguns pobles que divideixen falsa i vergonyosament un país. En general, son lletres compromeses, crítiques contra una societat malalta, en precari equilibri, on els problemes socials es barregen amb els fluxos migratoris i les contradiccions capitalistes. 

DEAD MEADOWS ENS MOSTRA UN CAMÍ

A LA VISTA

S’apropen temps de més canvis. Els temps ja no estan canviant, han canviat fa dies. Cal protegir-se i contraatacar.

Com millor que amb l’apaivagament del tema que han compartit Dead Meadows com a mostra del que vindrà a continuació. Formarà part de Force Form Free, el nou àlbum que es publicarà en la sèrie PostWax Volume II del segell Blues Funeral Recordings i que posteriorment, abans de Nadal, sortirà com un llançament independent de la banda de Washington D.C.

Son el resultat d’unes sessions de improvisació més àcides que mai, que van tenir lloc quan es van retrobar, i aquest primer senzill, The Left Hand Path, mostra com van encarar-lo, amb una resiliència capaç, encara que no ho sembli, d’estimular, sense més ajuda, el nostre pensament després de l’ensopiment general existent.

La veterana banda liderada per Jason Simon (veu, guitarra) amb l’acompanyament actual de Steve Kille (baix) i Mark Laughlin (bateria), apunten un retorn a les cotes assolides en tots el sentits de Shivering King And Others, el disc de 2003, quan totes les facultats eren a l’alça.

Del tall, és el mateix Simon que comenta: ‘Serveix com una espècie de declaració de intencions sense presses i exploratori. Hi ha alguna cosa de neteja i calma en el mar agitat pel fuzz i la naturalesa repetitiva de la cançó. Desitgem aclarir un espai en el cap de l’oient per a que la seva ment divagui i creï...’ 

LA CLARIVIDÈNCIA RETROSPECTIVA DE THE TRUE FAITH

A LA VISTA

Hi ha tota una generació, que se sent a prop de l’escena anglesa anomenada 80s goth music. Em pregunto si aquest retrocés significa també que Liz Truss serà la nova Margaret Thatcher.

Hi ha un ressorgiment de seguidores de bandes com The Chameleons, The Sisters Of Mercy, Simple Minds o fins i tot de The Cure. Una certa èpica recreada amb cristal·lins sintetitzadors, guitarres i un baix destroyer. The True Faith son la promesa que arriba de Boston. Tenen un LP i un EP editats de l’any passat, amb els que l’encrespada veu de Travis Benson es va fer sentir.

(fot Matheus Nogueira)

Un dels que va estar al lloro, va ser el segell especialitzat á La Carte Records. Amb ells, i en vinil, arribarà la tercera setmana de gener el seu treball de consolidació, aquest Go To Ground. Trobarem a la banda amb un so més polit, entre el synth-pop i un post-punk visceral. Per la producció van recórrer a Ryan Santos Phillips d’Spirits Of Leo després de conèixer-se al tocar en alguns concerts junts a Brooklyn on també van dur a terme la gravació, als a Lux Perpetua NYC Studios.

En aquests moments el quintet el conformen els membres principals Travis Benson (veu, guitarra) i Quentin Moyer (guitarra), més Dylan Kotliar (baix) Franciscio Ilabaca (teclats) i Nauman Javed (bateria). És Benson qui comenta respecte al grup: ‘Tot l’àlbum va arribar en un moment de transició important per a tots nosaltres, no només com a banda, sinó individualment, i cada cançó posar de relleu una experiència viscuda en aquell moment’. La vida dona per molt.

JOHN CALE, SERENA PERMANÈNCIA

A LA VISTA

Nasío pa la música. John Cale, dona una enèsima volta a la seva extraordinària creativitat i en un nou gir, ens catapulta a l’abstracció de les grans obres.

Des de Lazy Day de 2020 i alguna col·laboració com la de Kelly Lee Owens, que estàvem a l’expectativa. Però a l’agost ja vam tenir noticies de que alguna cosa es coïa amb el single Night Crawling. Ara ja s’ha fet públic que, per passades les entranyables festes de Nadal i via Domino Records, hi haurà disponible, una dècada després de Shifty Adventures In Nookie Wood, un nou doble àlbum senceret.

Es dirà Mercy i inclou aportacions de personal com Animal Collective, del col·lectiu experimental anglès Fat White Family, del duo d’electro-pop Sylvan Esso de la prestigiosa productora nord-americana Laurel Halo i la cantant colombiana-canadenca Tei Shi, a més de Weyes Blood.

Del tall que ha compartit, aquest Story Of Blood, Cale ha explicat: ‘Havia estat escoltant el darrer disc de Weyes Blood i em va venir al cap la veu de Natalie Mering. Vaig pensar que si podia fer-la participar cantant amb mi, seria preciós... i el que vaig obtenir va ser una altra cosa! Una vegada vaig entendre la versatilitat de la seva veu, va ser com si hagués escrit la cançó pensant en ella tot el temps. El seu enfocament intrèpid de la tonalitat, va ser una sorpresa inesperada. Inclús hi ha un petit passatge que és la viva veu de Nico’.

Amb 80 anys i a través del disc, Cale va tenir humor i l’ànim per parlar-nos de tota l’enfangada en la que ens trobem: la dreta de sempre, les retallades de drets civils i tot lo que ens van deixant anar, virus, el mal dit “canvi climàtic”, etc. Quan sigui gran, vull ser com ell.

EL XIUXIUEIG DE DRY CLEANING

NOU REGISTRE

Avui surt el nou treball del quartet de Londres, Dry Cleaning. És una continuació del seu debut de l’any passat. Per tant, això de nou, és un dir.

Més ritmes compassats i al damunt les paraules recitades de Florence Shaw. Aquesta segona entrega porta per nom Stumpwork i consta d’onze nous temes editats també per 4AD. L'admiració que ens va provocar la seva aclamada i interessant entrada al mon del pop, en aquest ocasió es fa difícil de mantenir.

S’apropen al costat sentimentaloide d’aquesta vida: l’estat de dol desprès d’una pèrdua, física o mental, i en com ens quedem més enfigades del normal. El vídeo per aquest No Decent Shoes For Rain és el darrer. 

LADYTRON COM "DORIAN GRAY"

A LA VISTA

Tenen un pacte amb el diable o què? No només treuen un nou àlbum amb temes ballables i vitaminadors, sinó que recuperen i es posen en boca de totes amb els seus temes de fa 20 anys.

Ho van fer l’any passat, amb el neutralitzador Seventeen en motiu de la celebració dels vint anys de Light & Magic (Telstar/Emperor Norton - 2002). D'aquesta manera, el quartet d’electro-pop de Liverpool Ladytron, te a punt i anuncia per a primers del nou any, el seu esperat nou disc d’estudi, el que fa 7, al que li han posat per títol Time’s Arrow i que els hi edita Cooking Vinyl.

Avancen un primer tall, City Of Angels, que ve carregat de sintetitzadors i cors celestials. És el primer tema nou des de l‘àlbum homònim de 2019 que va venir després de vuit llargs anys de silenci. 

Com a temes dinamitzadors: la bellesa, l’abandonament i la fragilitat de la cultura que ens envolta i a la vegada l’euforia per alliberar-nos d’aquests paràmetres. Time’s Arrow és fns i tot optimista, inclús utòpic. 'Hem deixat enrere la distòpia? Estem a punt', assenyala Helen Marnie. 

FEED ME, I’M SKINT AND HUNGRY!: PANIC SHACK

ALTRES REGISTRES

La fórmula no falla, i les noies tampoc. La repeteixen amb un nou tema, en un afany de fer-se un lloc en el panorama del pop-punk.

Després de Baby Shack, el debut en format EP de 12” llançat abans de l‘estiu, Panic Shack, el quartet de Cardiff, no deixen que la cosa es refredi i comparteixen Meat Deal, un nou tema que tenien guardat a la bossa, destinat a fer temps i que no les perdem gaire de vista.

‘Vam escriure Meat Deal el 2020’ expliquen. ‘En alguna ocasió va ser casi com una oda a l’oferta de menjar, declarant el nostre amor pels combos favorits, i des de llavors que continuem enfadant-nos perquè les ofertes continuïn mesurant-se pel que podem pagar’.

El tall ve acompanyat d’un vídeo dirigit per Ren Faulkner del que la banda diu: ‘Volíem que fos rude, com el so de la cançó. També volíem capturar lo be que ens ho passem quan estem juntes, per contrastar amb el que cantem, perquè Déu sap que necessitem un descans del pessimisme constant a les noticies’. Apaga la tele.

ELS VIATGES LISÈRGICS D’EVEREST MAGMA

A LA VISTA

Amb una carrera i obres de tall èpic, la cançó que comparteix prèvia al llançament del nou àlbum, ens ha desfermat l’expectació de les grans entregues.

Tres anys després de Minus Plus Escapism (Boring Machines) i un de Nuova Abduzione (Maple Death Records), Everest Magma, avisa d’un nou àlbum, de nom Alto//Piano, previst per a finals de novembre via els segells Black Sweat i Maple Death.

El músic i compositor italià, conegut també pels treballs com a Rella The Woodcutter, membre dels misteriosos The Rotten Wine Company, amb un recorregut artístic de treure el singlot que abasta àcid-folk, free-rock, i experimentació, ha explicat en un comunicat de premsa: ‘Aquest nou disc, és una síntesi perfecta entre els començaments del dub ambiental del projecte, els colors àcid folk de l’anterior àlbum d’estudi i el minimalisme dels anys 70 del rollo del sempre enyorat Claudio Rocchi’. Lo del ‘sempre enyorat’, és una llicència que m'he permès.

El primer tall compartit és aquest Ponte, una hipnòtica cançó que flueix a través d’un punteig de guitarra que ens atrapa i s’esmuny entre els nostres trivials i habituals pensaments per acabar acollint-los i... evaporant-los. Brillant.

ENCARA NICO

YOU ARE BEAUTIFUL AND YOU ARE ALONE - LA BIOGRAFIA DE NICO

per JENNIFER OTTER BICKERDIKE

traducció de Gabriel Cereceda

edita LA CONTRA

LLIBRE

Fa uns dies ha sortit la nova biografia de Nico. La mítica cantant i músic, de la que se n’ha parlat a tort i a dret.

Segons la seva autora, Jennifer Otter Bickerdike, ha cercat posar la màxima claredat possible a la seva vida. El 1956 Christa Päffgen va passar a dir-se Nico i a partir d’aquí la cosa es va disparar. Tant que fins i tot a ella li va semblar massa. 

(fot Danny Fields)

Publicitat, cinema, la participació en el que alguns consideren l’àlbum més important de la història del pop i la seva posterior i genial carrera en solitari encetada amb Chelsea Girl (Verve Records – 1967) i seguida d’àlbums imprescindibles com Desertshore (Reprise – 1970).

El 1978 va participar en el festival de Canet, havent de deixar córrer la seva actuació a instàncies d’un públic entès que, no agradant-li la seva música, es va creure amb el dret de dir-li que plegués. Deu anys després moria a Eivissa als 49 anys. Per descomptat, no ha resultes del disgust.

PETER KNIGHT, TOT ÉS POSSIBLE

NOU REGISTRE

Com no sucumbir a les serenes composicions que ha realitzat el trompetista australià Peter Knight? Escoltar-les, és entrar sense opció al seu altre mon.

Compositor, multi-instrumentista i des de fa gairebé una dècada director artístic de l’Australian Art Orchestra, recupera el seu camí personal amb aquest nou àlbum, Shadow Phase, que li edita Room40. Atmosferes esotèriques representades per marees que pugen i baixen igual que la nostra ment incansable. Pel tall The Softened Shore, s’acompanya d’un inspirador vídeo dirigit per Amiel Courtin-Wilson.

Peter Knight explica com va anar la creació del disc, creat els dies del tancament:

‘És una meditació sobre la naturalesa de les connexions. Restringit a una zona de 5 km, una de les úniques persones que veia, fora de la meva família, va ser la meva vella amiga i mestra Ania Walwicz. Ens trobàvem en la intersecció de les nostres zones respectives, en el passeig marítim a prop de Docklands, per caminar i xerrar en les brillants tardes d’hivern.

Aquelles converses es van fer intenses en els meus pensaments quan Ania va traspassar de sobte. La seva veu es trobava en el meu cap mentre treballava en aquesta música, rastrejant fils de idees i pensaments anotats en quaderns. La pràctica d’Ania com escriptora es basava en processos “automàtics”. Es basava en tot el que havia llegit (que era molt), però creat a la manera dels somnis ... Hi pensava molt en això mentre feia aquesta música. Vaig grabar tots els dies utilitzant la trompeta, un parell de sintetitzadors, el meu antic Revox i un harmònium deixat per un amic. Cada vegada em capbussava una mica més profundament.

A través del simple procés d’exhalació, vaig explorar la meva relació amb la trompeta. Que els tons produïts per la meva respiració, es despleguessin en llargs bucles i degeneressin més enllà del simple reconeixement, fins quedar l’única empremta del gest inicial ... Durant els passejos posteriors, recordava la darrera conversa amb Ania. Asseguda, aclucant els ulls contra la llum que lliscava per l’aigua, m’explicava sobre totes les diferents paraules que tenen pel blau en polac i en rus, i com les paraules no només canvien la nostra percepció de les coses, sinó també com canvia la cosa que es percep. Mentre anava cap a casa aquella tarda, vaig sentir que tot era possible’.