HEDONISME PUNK

VR SEX – “HARD COPY”

A LA VISTA

Explicar històries sobre personal inadaptat que no sap on caure mort o somiadors estrellats en els seus propis somnis, és amb el que es troben a gust VR Sex.

Això per no parlar de les escalivades amoroses amb nines inflables o femmes fatales que esnifen cola d’impacte. Des de finals de la dècada passada que ho agafen i ho emboliquen amb una bona dosi d’energia punk avantguardista a base d’una rítmica contundent i guitarres sorolloses a tota llet.

(fot Anders Larsson)

Aquest Hard Copy és el seu tercer treball, que surt d’aquí un mes via Dais Records. Andrew Clinco diu del títol: ‘Es refereix a allò que és real i la imitació, i la il·lusió de que un és millor que l’altre, quan en realitat tots dos tenen el seu propi menú de plaers diabòlics’.

Amb el pseudònim de Noel Skum, Clinco ha volgut reforçar el camí, que ara per ara s’endevina pla, ampliant la banda per aconseguir un so més robust. I ho ha fet amb Z. Oro ‘Aaron Montaigne’ (bateria, veu) i Mico Frost ‘Brian Tarney’ (baix i sintetitzadors). 

Es van instal·lar en un estudi a Glassell Park, un borrós barri de Los Angeles i el resultat, a més d’una evident contundència ben trobada  per Mike Kriebel a la taula de mescles, s’ha enriquit transformant-lo en una mena de collage que va del punk-rock fins a cops de pop psicodèlic.

Li van dedicar jornades de 12 hores seguides al llarg d’una setmana. ‘El meu objectiu era incloure d’una sola vegada, la més gran quantitat de so possible en cada toma’ explica Clinco. Amb les idees clares, a vegades anar per feina també dóna satisfacció.

A PORTA TANCADA

TUTUPATU – “IV”

NOU REGISTRE

Què vol dir Tutupatu? Per què al seu àlbum de debut li diuen IV? Preguntes que deixen palès que, en la música, el de menys, son les paraules.

Tutupatu, son un terceto de Madrid, que responen als noms de Tomás Garrido, Matías Tangerina i Olivares. Fan música experimental fortament influïda pel free jazz i el krautrock, que un dia van decidir deixar-se anar i veure que sortia. Ara només esperem que decideixin deixar-se anar, moltes més vegades.

Venen de diferents històries, de denses dimensions. Però no és fins quan decideixen tancar-se 3 dies i 3 nits senceres per posar-se a proba, que no es van adonar del que eren capaços d’aconseguir. Feia un temps que ja anaven al darrere de fer alguna cosa diferent. Però necessitaven un espai, amb lo que van muntar el seu particular estudi de gravació i així poder tancar-se durant 72 hores sense que ningú els emprenyés.

Es van procurar una il·luminació suau, van pujar al màxim el volum dels equips i el resultat ven ser 32 pistes en les que saltaven xispes per tot arreu. Els estats de consciència alterada campaven al seu aire. El sentit era fiscalitzat per cada una de les notes que anaven creant. El viatge triomfava. El viatge es diu IV i els hi ha editat fa 15 dies el segell de San Francisco Broken Clover Records.

En una entrevista per a una web anglesa, ho expliquen: ‘Vam començar a improvisar i vam descobrir que tot fluïa de manera molt fàcil i lliure, i vam veure que teníem algo molt únic’ i continuen ‘Realment vam gaudir de la sensació de vertigen de no saber què passarà. És com caminar sobre una corda fluixa, només que els tres estem a la mateixa corda, és fosc, hi ha soroll i alguna persona decideix moure la corda només per diversió’.

L’objectiu era que la suma fos més que les parts individuals. Notar que cada cançó va sola i que ells només son les eines que permeten que això passi. Com a exemple, els algo més de 8 minuts d’aquest Herba Roko, el tall amb el que tanquen l’àlbum i amb el que s’hauria d’obrir la porta. 

VIA D’ESCAPAMENT

GOSPELBEACH – “WIGGLE YOUR FINGERS”

A LA VISTA

Quan es parla o es llegeix de Gospelbeach, sempre trobes per allà a Grateful Dead, Tom Petty, i el rastre dels estius de Laurel Canyon, com a referències del que podem escoltar si ens hi apropem.

La banda liderada per Brent Rademaker, veterà de l’escena californiana i co-fundador dels venerats Beachwood Sparks, en funcionament com a tals des de 2014, tenen un reguitzell d’àlbums que son imatge del millor country-rock d’ara.

Van debutar el 2015 amb Pacific Surf Line, (Alive Naturalsound Records). Després van venir Another Summer Of Love el 2017 i el va seguir Let It Burn el 2019, tots dos editats amb el mateix segell. Ara arriba el seu esperat darrer àlbum, aquest Wiggle Your Fingers via Curation Records que estarà a les cubetes a partir de finals d’abril. Del títol de l’àlbum Rademaker comenta: ‘Se’m va ocórrer a mitat de la nit mentre escoltava als Meat Puppets tocar en directe en el programa de ràdio de Howard Stern’. Aquí tenim al Ricard Ustrell.

Amb Rademaker conformen el grup els músics Jon Niemann (teclats) que també ha fet la producció, Matt Hill (guitarra) – que es va incorporar després de la mort de Neal Casal el 2019 – Jake DeJongh (steel guitar) i Peter Williams (bateria) amb les aportacions de Bob Glaub (baix), Pat Ralla (guitarra) i Joe Harvey White (steel guitar) dels anglesos The Hanging Stars i Mara Connor i Alex Koford als cors.

Aquest Hang Thyme, un dels temes que ha compartit, mostra el talent de tota aquesta colla de músics enamorats de les històries anti-heroiques, tan necessàries entre tanta competitivitat malsana. Dóna ganes d’agafar el cotxe i fer carretera enllà cap a qualsevol direcció, el cas és allunyar-se.

ABANDONAR-SE

SURYA BOTOFASINA, NATE MERCEREAU, CARLOS NIÑO – “SUBTLE MOVEMENTS”

NOU REGISTRE

Hi ha els que necessiten parlar d’espiritualitat, expansió de la ment, consciència, barbers shops, nails & beautys, muffins, studios-store i “masses mares”. Per no dir de proximitat, sostenibilitat o de que fa una calor que no és normal.

Després hi ha els qui senten l’espiritualitat i l’expansió de la ment amb la música, com la que fan Surya Botofasina, Nate Mercereau & Carlos Niño. Els darrers anys han fet diverses col·laboracions entre ells, com en el darrer àlbum de Carlos Niño & Friends, Extra Presence (International Anthem Recording Company – 2022), en l’àlbum de debut de Botofasina, Everyone’s Children (Spiritmuse Records – 2022) o la seva aportació en el mes recent triple àlbum d’André 3000, New Blue Sun (Epic – 2023).

Ara, a mitjans del mes passat, van debutar com a trio amb aquest doble àlbum, Subtle Movements, que els hi ha editat Leaving Records, segell amb seu a Los Angeles. 

El trio de jazz còsmic, format pel teclista Surya Botofasina, deixeble de swamini Alice Coltrane, el guitarrista Nate Mercereau i el percussionista i músic versat en la incorporació de textures atmosfèriques, Carlos Niño, ha partir de sessions improvisades, capturen i transformen les aportacions de cada un d’ells a través d’una enorme i màgica complicitat. Una fascinant experiència per sentir.

GUARDAR LES FORMES

ALLIE X – “GIRL WITH NO FACE”

NOU REGISTRE

Amb els anys, diuen que els filtres que arrosseguem les persones, cauen. Serà el que li passa a Allie Hughes?

Des de fa deu anys aprox que funciona amb el nom d’Allie X, i li proba. Subjectar-se en el synth-pop de fa quatre dècades emmirallant-se tant en bandes angleses com alemanyes, l’ha propulsat fins a l’univers estel·lar del pop de pista.

Acaba de llançar el seu tercer àlbum, Girl With No Face, via Twin Music. Respira connectada a una xarxa de sintetitzadors i ritmes electrònics que quan exhala fa aparèixer tot els personatges de l’auca. Amb Hardware/Software o You Slept On Me podem escoltar-hi uns Human League futuristes. Amb Black Eye a la Madonna més desvergonyida. Amb Saddest Smile, sentim les acollidores formes de Dot Allison i amb Galina o Truly Dreams, fa les delícies dels fans de Kate Bush.

Cançons amb pinzellades de contemporànies seves, però amb lletres posades al dia sobre víctimes de les boles llançades per la industria o reflexions sobre la distòpia moderna com les que canta a Weird World, el tema que obre l’àlbum. Pop suelto, intel·ligent i amb la intenció d’alleugerir tensions i res més, que és molt.

LO-FI AL QUADRAT

DIMITRIAM – “AMPHORA”

ALTRES REGISTRES

És realment espectacular. Quan un a més de creatiu, creus de debò amb el que fas i vols demostrar que allò que fas és tant o més efectiu que moltes de les coses que hem de tragar de canto, res et pot aturar.

Dimitriam és el pseudònim amb el que es mou Dimitri Manos. És un músic i activista sonor que funciona des de principis dels 2000 instal·lat a Tucson. És una de les parts dels llegendaris Golden Boots i American Monoxide a més de tocar i participar en nombroses bandes i recòrrer les carreteres de mig país.  

Ara acaba de llançar la seva darrera pedra preciosa. Es diu Amphora i ha sortit via Moone Records en cassette/obra d’art. Serà en cintes C40 confeccionades una a una, impreses en paper Canson XL Sand Grain de 160 grs. pintades individualment en aquarel·la i amb una mini revista amb les lletres.

Les 13 cançons que el componen han sortit d’experiments registrats en un 4 pistes l’estiu passat. Després, una tarda de la tardor, es va posar a revisar-les i a encaixar-les. ‘En tots els sentits, aquest àlbum son els fragments d’un diari’ explica. ‘Aquella tarda vaig trobar el fil i vaig gaudir com un camell muntant la història. Com una àmfora, un recipient on posar tots aquells trossets d’estiu’.

Aquesta cançó, Rug, ‘tracta sobre el desig de retirar-se i que et deixin tranquil, si bé acaba d’una manera caòtica, fent referència a que no sempre es pot viure aïllat’ explica Dimitri. ‘El caos final vol mostrar que el món del que et vols retirar, encara està allà, i tot seguirà per resoldre quan hi tornis’. Li encanten les alfombres, quan més guarnides millor, diu. ‘Quan em sento atabalat, em submergeixo en els mons abstractes que hi veig en l’estampat del teixit que em connecten i torno a ser jo’. Posa d’exemple la famosa frase de The Dude a l’obra mestre dels Cohen The Big Lebowski: ‘L’alfombra realment unia l’habitació’, per a Dimitri l’alfombra és el que manté unit a Amphora. Personatges com aquest fa que tinguem ganes de continuar.

CARREGATS DE RAONS

LABASHEEDA – “BLUEPRINTS”

NOU REGISTRE

Recullen tota l’espontaneïtat del pop dels 80 i 90. Imperceptibles melodies trepidants i cuidats arranjaments transformats en eufòrics temes tribut a les bandes que ens feien i ens fan encara moure l’esquelet.

Son una veterana banda d’Amsterdam liderada per Saskia van der Giessen. A finals d’any van treure el seu nou paquet de cançons amb el nom de Blueprints, via Presto Chango Records. L’actual formació es completa amb Arne Wolfswinkel (guitarra, baix, piano) i Bas Snabilie (bateria, sintetitzador).

(fot Nicholas Haumann)

Com a Labasheeda, s’hi van posar el 2005 i aquest és el seu sisè àlbum que dediquen, com els altres, a la memòria dels seus avantpassats moderns. En cada un d’ells però, es reafirmen i, en conseqüència, el resultat va creixent en intensitat i es reforça el convenciment d’estar en el bon camí.

Obra rere obra, s’obren com un ventall, mostrant tota la lluminositat dels diversos estils dels que s’han atipat fins crear un gènere propi. Es fa difícil destacar una cançó per sobre de cap altre. És el disc ideal per contradir la moda d’escoltar cançons individualment. És un àlbum: volum i a devorar-lo de la primera a la darrere cançó!

DIRECTES A L’INFERN

COSMIC SHADOWS – “COSMIC SHADOWS”

NOU REGISTRE

Cosmic Shadows son una banda de Grècia que practiquen la millor opció possible per ser feliç.

Vigorosa psicodèlia amb efluvis de potent garatge de temps passats. Guitarres fuzz, baix i bateria que retronen cercant tot el vudú possible que ens ha de transformar en éssers intocables i insubmisos. 

L’engranatge el va posar en marxa el 2017 Jon Mitropoulos davant la necessitat de millorar l’espècie. Va llançar un parell de singles, Green Skin i I Am Dead amb els que va posar les bases d’una consistent estructura amb capacitat per encabir tota la gent amb ganes de començar el viatge des-educacional.

Ara per fi han enlairat amb aquest debut de títol homònim a través de Sound Effect Records i Bitter Tea Records segells d’Atenas, i Mostä Records de Nantes. L’enregistrament i la mescla va anar a càrrec de John Vulgaris als Electric Highway de la capital grega. La banda la conformen a més de Mitropoulos, Pavlos Patsonis (guitarra, veus, percussió), Vasilis Alexopoulos (baix, veus, teclat) i Stathis Psychis (bateria). L’al·lucinant coberta és obra de Bill Delis.

Son nou cançons convertides en nou pistes de lliscament lisèrgic escrites totes per Cosmic Shadows a excepció d’aquest Bo Diddley Was The 7th Son de la banda texana The Ufo Club inclosa en el seu únic disc de 2012. 

SER EN EL LLOC i EL MOMENT

DEVON ROSS – “OXFORD GARDENS”

ALTRES REGISTRES

La versió soft seria dir: princesa coneix a príncep blau. La versió que segurament s’aproparà més a la història real seria: groupie coneix a músic famós.

Sense treure-li cap mèrit, la model i després actriu de 23 anys, Devon Ross, ara també diposita i aporta el seu talent a la música. Fa una setmana ha debutat amb Oxford Gardens, un EP de quatre cançons enregistrat a París i mesclat a Abbey Road Studios de Londres, que li ha editat Daydream Series, el segell creat per Eva Prinz i Thurston Moore.

Potser alguna persona astuta, l’ha pogut veure desfilar en alguna passarel·la – els de Vogue, fa uns dies, li van penjar l’etiqueta de ‘la model més cool del moment’ – encara que és més fàcil haver-la vist a la sèrie de la fascinant Irma Vep (2022), emesa per un canal de pago, en el personatge de Regina i dirigida igual que la pel·lícula pel director francès Olivier Assayas.

És filla de la model Anna Bauer i Craig Ross (guitarrista del grup de Los Angeles The Broken Homes i de la banda de Lenny Kravitz durant uns quants anys). Actualment, Devon Ross, resideix a Londres i és la parella d’Earl Cave, el fill de Nick Cave.

És justament en la presentació de la sèrie a Cannes que van creuar-se els camins de Ross i Moore, de la que el músic n’havia fet la banda sonora. A partir d’aquí, van forjar una amistat que ha perdurat a la capital britànica, generant una confiança prou important com perquè un dia ella s’atrevís a enviar-li unes demos a l’ex-Sonic Youth. ‘Va ser molt emocionant. És com si hagués cuidat durant molt de temps les cançons i finalment volguessis que tothom les escoltés’ diu Ross. El seu primer concert va ser obrint per al propi Moore i la seva banda en el 100 Club de Londres aquest desembre passat.

Els quatre talls son enganxosos. Ha aprés ràpid a crear les vibracions adequades. A I Don’t Wanna, sospesa amb precisió el compàs per impregnar-li aquell elegant posat de despenjada i dotar-la d’un ritme màntric. A Swim trobem una peça extreta dels agonitzants 90, tal com si els hagués viscut. Amb Mine Not Your fa el seu particular homenatge als de Nova York. Com deien en un dels finals de pel·lícula més usats: ‘Esperem que aquest sigui el començament d’una bonica amistat’.

EXPANSIÓ AL PASSAT

CR AND THE NONES – “THE GHOSTS ARE COMING HOME”

NOU REGISTRE

Recorden el millor de les bandes dels setanta. Veus configurades amb unes elegants melodies amb les que podem viatjar fins a una època configurada en l’equilibri de les coses, sense necessitat de cap set ciències.

La banda de New Jersey CR and The Nones han viatjat fins als nostres dies en una càpsula del temps. El que no sabem és si guardaven gaires esperances de trobar-se aquell món millor que es predicava. Com sigui, des del reconfort aportat a quatre penjats instal·lats a la lluna de València, se’ls hi agraeix.

El 2016 Chris Gennone funcionava amb la seva anterior banda, CR and The Degenerates. El 2020, ja com a CR and The Nones, llança un primer àlbum, Living In Fear a través de Favourite Friend Records. Hi ha alguns canvis de personal i a finals de 2023 treu aquest esplèndid The Ghosts Are Coming Home via Magic Door. Ara te a punt el complement als seus dos anteriors treballs, un grapat de cançons escrites en el mateix període, destinades a qualsevol dels dos discos, però que al final no van entrar. Es diu Heaven Reel i surt aquest proper 1 de març.

Son parents propers de The War On Drugs i llunyans dels Beach Boys, però amb moltes hores d’escolta de tot el que ha hagut pel mig Els guia la mateixa estrella. Lidera la nau, Chris Gennone i en el viatge, s’ha fet acompanyar per diferents músics. Els darrers, James Abbott (guitarra), John Dewitt (baix) i Tom Barrett (bateria), amb el suport de la dona d’Abbott, Nicole (teclat) per la gravació de The Ghosts. La mescla ha sigut obra de Ray Ketchem (Guided By Voices, Luna, Elk City, Gramercy Arms) a Magic Door Recording Studio.

Gennone explica: ‘L’àlbum es va escriure vivint en cinc llocs diferents, pel que l’experiència, forçosament ha sigut diferent a coses que havia fet en el passat’. Històries sinceres i terrenals, observant el passat i el futur. Seguirà viatjant en el temps? Des de la lluna de València, esperem que si.