NOTÍCIES I ALTRES RUMORS
Perquè en el fons, i no vull dir del
llargarut local, ja feia temps que s’olorava la defunció. Si tots els
modernillos com els de la sala Bartolo
del carrer Nou o del Prou de Lux que
avui lamenten el tancament de Castelló, s’haguessin apropat aquest darrer any a
la botiga algun que altre dia a part del del Record Store Day, sabrien exactament perquè pleguen. Manca de
cultura, manca d’interès per la música, manca d’inquietuds, bla bla bla... I que
en general, a la gent del carrer els importa una merda que tanquin o no.
Això sí, l’excel·lentíssim ajuntament, en el
seu afany d’anar repartint medalles, fa uns anys ja els hi va fer entrega de la
d’or de la ciutat, avançant la condecoració post-morten. Visionaris que son.
interior del local del
carrer Tallers un dia qualsevol
No fa pas massa anys ja vam veure morir, prèvia agonia, la veïna Overstocks (propietat de la mateixa família). Els "mandamases" del negoci havien decidit tallar d'arrel amb les importacions, les publicacions de premsa musical estrangera i tot allò que, en definitiva, feia especial el local. En altres paraules, van passar de cuidar el públic melòman (els que portem tota la vida pagant gustosament per escoltar música en format físic) a voler ser "per a tots els públics" (inclosos els que no volen pagar, ja sigui perquè ho troben gratis en un altre lloc o simplement perquè no ho saben valorar), i així van ensorrar la botiga fins que se la van treure de sobre. La mateixa història tantes vegades repetida en el negoci musical d'aquest país nostre. I amb el local "principal", doncs tres quarts del mateix. No fa pas massa anys, un d'aquests "mandamases" sortia per TV3 explicant que sortejaven la crisi del sector discogràfic venent samarretes de grups. Doncs molt bé: quan un fuster sorteja la crisi del seu sector venent estanteries de plàstic, és que alguna cosa no rutlla. Bàsicament perquè qui valora la feina del fuster no es conforma amb l'estanteria de plàstic, i qui vol l'estanteria de plàstic la va a comprar a Ikea.
ResponEliminaJo sempre defensaré que el personal de Castelló (parlo dels treballadors que t'atenien de la millor de les maneres possibles quan entraves per la porta, cosa que em consta s'ha mantingut fins al final), era dels més professionals que mai s'han vist en una botiga de discos en aquesta ciutat on una llauna de cervesa amagada sota una rajola té més valor que un vinil de 180 grams. Ara bé, les últimes vegades que jo hi havia anat, simplement no vaig trobar allò que hi anava a buscar (i això no és culpa d'aquest personal, sinó de qui marca la línia que segueix el negoci). Personalment aquesta va ser la causa del meu progressiu desinterès per la botiga, no pas cap altra. Quan penso en allò que va arribar a ser Discos Castelló (allà vaig descobrir-hi alguns grups que encara escolto, i tot plegat gràcies al citat personal), aquest desenllaç em sap molt de greu, però malauradament el mal venia de lluny...