ANNIE TAYLOR – SWEET MORTALITY

NOU REGISTRE

A la redacció estem que no hi cabem. Amb el debut d’Annie Taylor, el galliner se’ns ha fet petit. Sweet Mortality és la vacuna per a tots els mals

Després de treure Not Yours, un EP que ja apuntava maneres, amb aquest LP demostren que a Suïssa no tot son uns sòmines grassos i amb llepet al calçotets, sinó que hi ha gent capaç de somriure-li a la vida des d’una forma més natural. Brillant power-pop de melodies enganxoses des del paradís fiscal... i ara també musical. La banda la componen Gini Jungi (veu i guitarra), Tobias Arn (guitarra), Michael Mutter (baix) i Jan Winkler (bateria). I l’Annie Taylor? Doncs la Taylor va ser la primera persona en sortir viva d’un viatge per les cascades del Niàgara dins d’un barril, cosa que va fer el dia que feia 63 anys el 1901. No toca cap instrument.

Al carrer, des de la mateixa Zurich, via Taxi Gauche Records. Hauré de provar la Feldschlösschen. 

NINA HAGEN + GEORGE CLINTON = UNITY

ALTRES REGISTRES

Dues institucions de la música uneixen talents per homenatjar al moviment Black Lives Matter sorgit arrel de l’assassinat de Georges Floyd a mans de la policia aquest maig passat

Nina Hagen de 65 anys i George Clinton de 79, editen Unity, escrit els dies posteriors als brutals fets. La cançó és comuna oració en una base dub/reggae, on Hagen canta sobre la gent que s’uneix pel bé de la comunitat. Serveix també per començar a parlar del llançament, després de gairebé 10 anys, d’un nou disc de l’artista de Berlín – costat RDA, o sigui, el lliure – previst pel 2021 via Groenland Records. Respecta a Clinton diu que no l’atabalin i que en te suficient amb les col·laboracions que va fent. 

LA ENCANTADORA EMMA PEEL

20 de juliol de 1938 – 10 de setembre de 2020

ICONES

Rachel Stirling ha confirmat que la causa del traspàs de la seva mare ha estat un càncer que des del març intentava esquivar

Difícil seria entendre la televisió dels seixanta sense els Avengers i en especial amb la protagonista del període 1965-1968 que, sense voler, va fer ombra al que havia de ser-ho en realitat. Dame Enid Diana Elizabeth Rigg, li va donar molta classe a una dècada amb molt de sex a-peel.

fotografiada a casa el seus pares a Roundhay, Leeds, 

(abril 1965)

amb Helen Mirren

en el rodatge de A Midsummer Night’s Dream (1969)

amb Patrick McGee, inseparable company de sèrie

ACID CAROUSEL, EXQUISIDESES PSICODÈLIQUES

A LA VISTA - NOU REGISTRE

Acid Carousel son com una SA. La gent entra, surt, es casa, col·labora, porten croissants i van enregistrant temes, i a vegades discos i tot

El darrer va ser Another Everything (Dreamy Life Records - 2019). En tenen a punt un altre, The Most Oddest Thing que sortirà a finals d’octubre. Han avançat aquest Always Something, un tema amb menys encens del que ens tenen acostumades. Però tenen tota la nostra confiança. Esperem tornar a sentir les exquisideses psicodèliques d’àcid folk, alternant veus masculines i femenines, cops de guitarra i teclats amb que vam flipar no fa gaire. Quan el 2016 John Kuzmick i Gus Baldwin van començar el viatge no se si tenien previst fer tanta carretera. Pot ser que estiguin una mica marejats. 

TOTES SOM PETE DOHERTY

EMBOLICA QUE FA FORT

Pete Doherty ha sigut finalment multat per una jutgessa de Margate, al comptat de Kent, a pagar £6.000, a més de no poder conduir durant dos anys

Ens hem de remuntar un any enrere, quan a Doherty se li va escapar un dels gossos amb els que viu i va sortir a buscar-lo en la seva scooter. Eren la 1,40 de la matinada i la policia el va aturar i el va detenir – podem imaginar per què – no abans de fer-se unes selfies amb ell. Doherty ja tenia prohibit conduir per quedar-se sense punts i sense assegurança. El que argumenta és que no s’imaginava que la prohibició de circular inclogués  també fer-ho en una scooter elèctrica. Ha afegit que la parella de polis, els de les selfies, li van dir que si anava per la vorera no passava res. L’advocat del músic, Paul Shingleton, diu que tot és només un malentès. Per sort, el gos el va trobar.

(fot. Instagram/ @Dalby Cafe)

DOUBLE GRAVE, GOODBYE, NOWHERE!

NOU REGISTRE

En aquests dies de xafogor i humitat, que portar el morrió converteix la part inferior de la cara en un hivernacle on hi pot créixer de tot, la banda de Minessota Double Grave, ha entregat el seu primer llarga durada amb la sana intenció de distreure’ns amb el seu excitant nervi

Entre rumors de separacions i retrobaments, el disc es va enregistrar al llarg de la primera meitat de l’any passat, just abans de l’edició d’ Ego Death Forever, l’engrescador mini-lp llançat el juny. Jeremy Warden (veu i guitarra), Bree Meyer (baix) i Seth Tracy (bateria) broden les nou melodies slowcore tant elèctrica com acústicament, d’aquest flamant Goodbye, Nowhere! editat via Forged Artifacts. La cadència embriagadora de The Farm, la dolça malenconia a la que et submergeix Long Drive Home, o l’exaltació sònica de Nowhere, converteixen el morrió en una anècdota. 

FESTIVAL INTERNACIONAL DEL DISC I DEL CÒMIC A PERPINYÀ

FID & BD 2020 – 32èna EDICIÓ

DINÀMIQUES DE MASSES

D’aquí divuit dies, el dissabte 26 i diumenge 27 de setembre, es celebrarà a la capital del Rosselló, un nou Festival del Disc et De La Bande Dessinée – alors, parce que dans la langue de l’empire, même les plus stupides le comprenent

L’espai serà l’habitual, la històrica església dels Dominicans, a tocar del centre de la ciutat. Malgrat les desagradables circumstancies en les que ens trobem, la que es vegi amb ganes de passar una nova proba, segur que es podrà endur una bona recompensa cap a casa. Ànims i bona caça!

PREPARADES, LLESTES... JAAAA!!!!!!

NOU REGISTRE

Arriba una de les bombes de l’any. Without The Eyes dels CLT DRP, llançat per Small Pond a les darreries d’agost

Aquest terceto de Brighton ens dispara directament a la cara perquè sortim d’una puta vegada d’aquesta adormimenta en la que ens han embotit. Te tots els ingredients: energia, promiscuïtat i salvatgisme. Annie Dorrett canta com si l‘estiguessin apuntant tot un escamot d’afusellament, la guitarra d’Scott Reynolds treu fum i les trompades de Daphne Koskeridou et foraden el timpà. Comprova-ho amb  Worth It. Un aplec de idees bolcades en un disc que recorda moments tan excitants com aquell debut dels Yeah Yeah Yeahs. En directe seran l’hòstia. Però de moment, els papas no ens els deixen veure. Podem prendre mal.

NATION OF LANGUAGE, ES DESPENJEN AMB GOUGE AWAY

A LA VISTA

La dècada dels 60 i la dels 80 estan a la grenya. Psicodèlia versus synth-pop. El costat creatiu del cervell se’ns ha assecat. Per les drogues o les píndoles. O per les dues coses

Tampoc em queixo, doncs els estils de música imperants aquells anys, segueixen generant grans discos. La banda de Brooklyn Nation Of Language – per algunes ‘the most exciting synth-pop debut in years’, per a d’altres un nou hype – després del seu debut en LP aquesta primavera, han anunciat l’edició d’un single en plan raresa. Una versió del Gouge Away dels Pixies. Sortirà el novembre en 7” amb el tema inèdit One More Try a la cara B. La banda la composen Ian Devaney (veu), la seva parella Aidan Devaney (teclats) i Michael Sui-Poi (baix). Psicodèlia versus synth-pop. Per a mi, de moment hi ha empat. Diuen que no van escoltar el tema original fins que no la van tenir enllestida. No és una contradicció això? 

(fot. Fabrizio Moretti) 

NARROW HEAD, TREUEN EL SEGÓN

NOU REGISTRE

El grup texà Narrow Head acaba de llançar el seu segon àlbum, 12th House Rock, via Holy Roar Records. Un doble vinil que tema a tema, va aixecant una paret compacta feta del millor soroll dels noranta, la darrera dècada en que es va fer honor al rock en majúscules

Per tot arreu ressonen els Alice In Chain, Soundgarden, Helmet, Quickness o Smashing Pumpkins en muntanyes de so distorsionat i feedbacks sobre la veu de Jacob Duarte. Amb ell, segueixen William Menjivar (guitarra), i Carson Wilcox (bateria) amb els nous afegits Kora Puckett (guitarra) i Ryan Chavez (baix), que completen el quintet. Duarte explica alguns detalls sobre el disc: ‘El vam fer en les darreres i primeres hores del dia. Aquells moments de tranquil·litat en els que el silenci i la meva automedicació feien possible escapar dels meus propis pensaments. També és veritat que era un moment concret en el que no em cuidava gaire i prenia decisions no massa encertades. Aquestes cançons van ser un canal d’evasió.’ Sobre aquest nou senzill, Night Tryst, ha afegit: ‘ Vaig voler crear un mon bastant fosc amb el text. Alguna cosa així com el que va fer Burroughs amb Naked Lunch, un mon llardós de borratxos i drogadictes, de llargues nits de substancies desconegudes, plaers i penediments’. Un bon resum del millor dels noranta.