QUE NO S’ATURI LA RODA

DYNAMITE SHAKERS – “DON’T BE BORING”

NOU REGISTRE

En sonoritats garatgeres, la dècada del 80 el país veí va ser bastant prolífic. Ens referim al francès. Bandes com Gamine van deixar una fonda petjada.

Com és normal quan alguna cosa els tira i volen aprendre, molts grups comencen fent versions i Dynamite Shakers no son l’excepció. Van començar el 2019, editant al cap d’un parell d’anys de la seva formació una sèrie de singles de versions. Alguns dels temes escollits, de bandes com Troggs, Flamin’Groovies, Sonics, Dogs o Fleshtones.

El mateix any, van recollir tots el singles en un àlbum homònim. Ara a Elouan Davy (veu, guitarra), Calvin Tulet (guitarra, veu), Lila-Rose Attard (baix) i François Rocheteau, després d’uns quants centenars de concerts (no és broma) han decidit que els hi ha arribat l’hora de la veritat. Des de la seva base a Saint-Hilaire-de-Riez, petita ciutat situada a la costa atlàntica a sota de Nantes, acaben de llançar el seu àlbum de debut, aquest Don’t Be Boring via Les Disques En Chantier.

El resultat no pot ser més brillant. Deu torpedes directes a la closca. Melodies que roden a velocitat de creuer a base de llesques de guitarra i bateria a un pas del descontrol. Frescor i ganes de menjar-se el món. Punyetera jovenalla.  

          

REMEIS MIRACULOSOS

THE YUM YUMS – “POPPIN’ UP AGAIN”

NOU REGISTRE

El què fan ho  broden. S’ho passen bé, ens ho passem bé i alegren la vida al més aturat dels humans.

És veritat que The Yum Yums, intel·lectualment no s’han de trencar gaire les banyes de viking alhora de fer un nou àlbum. No volem dir que sigui fàcil el que fan. Al contrari. Per tancar un disc cada vegada, amb 14 cançons com és el cas de rotund i impecable power-pop, n’has de ser mestre d’obres.

La banda de Noruega, nomenats ambaixadors europeus d’aquest estil, presenten el seu sisè àlbum que porta per nom Poppin’ Up Again, editat fa una setmana. Igual que en el darrer, aquell Those About To Pop de 2020, trobem cançons enganxoses, plenes d’harmonies, juganeres guitarres i amb lletres per no escalfar-se el cap.

Lidera el grup Morten Henriksen, que va començar a fer soroll amb els Stroyers a finals de la dècada dels 70 i després va formar part de bandes com Siste Dagers Helvete, The Tip Toppers, Cosmic Dropouts fins dedicar-se per complert als Yums amb els que funciona des de 1993. Amb ell estan John Martinsen, Ulf Bendiksen i Vibeke Saugestad. Canten sobre voltar-se de les millors persones i ser-ne conscient.

Que diferent seria el món si als nostres petits delinqüents, en comptes d’abocar-lis tota la porqueria produïda en massa basada en algoritmes i IA, se’ls donés a escoltar coses com Steal My Heart Away, un dels temes inclosos en aquest plat volador carregat de vitaminades i píndoles de colors. A la portada prenent-se una d’aquestes, Natalie Sweet, la músic i amiga d’Henriksen. 

L’àlbum perfecte per encarar els darrers dies de merdosa propaganda electoral i sobreviure.

         

SHOW MUST GO ON

ACTIVITATS EXTRA-ESCOLARS

El festival de Eurovisió és per a representants de les televisions “públiques” dels països membres de la Unió Europea de Radiodifusió. Sempre havia escoltat que Europa començava als Pirineus. Doncs no, comença a Israel.

Els grans festivals, sempre sota els interessos dels gran lobbys, cada vegada tenen més problemes, sobretot perquè ningú prengui mal. Uns problemes que evidentment resoldran escombrant cap a casa canviant alguns petits detalls. Posar més policia, retallar la llibertat d’expressió i manipular els fets de cara a la gran massa, seran alguns d’aquests detalls. I si convé, s’anul·la.

Falta una setmana per a la final de la seva 68èna edició, que serà a la tranquil·la (fins ara) ciutat sueca de Malmö i els canvis ja han començat. De moment, han prohibit banderes, samarretes, articles o cartells amb símbols palestins. Només es permetran els dels països participants, incloent Israel, es clar.

Jean Philip De Tender, director general adjunt del show ha declarat que ‘la UER recolza fermament la llibertat d’expressió i el dret a expressar opinions en una societat democràtica’. Si us plau, que algú tiri de la cadena.

            

LA IMPORTÀNCIA DELS SÍMBOLS

CLARISSA CONNELLY – “WORLD OF WORK”

NOU REGISTRE

Si hem de parlar de l’actual música folk, ràpidament se’ns posaran a tremolar les cames. Hi ha massa folk paparra, simplificant-ho.

Però per sort, encara hi ha músics que recullen el llegat de compositors anteriors a ells. Aquells que s’inspiraven en tradicions i llegendes, amb els que viatjaven - i seguim viatjant - a través del temps. Un d’aquests músics és Clarissa Connelly. Va néixer a Fife, Escòcia, petita ciutat a sobre de la màgica Edimburg i que de més jove, es va mudar a Copenhaguen on va continuar empaitant pedres i campanes carregades d’història.

El 2018 amb l’EP Tech Duinn, nom d’una porta espiritual en el mite celta, va fer que tots ens fixéssim en ella. Amb The Voyager, el seu darrer disc, del 2021, se li va haver de posar la corona, seguida de genuflexió. Ara, via Warp Recods, treu World Of Work on continua endinsant-se en paisatges, però aquests, més filosòfics.

El títol de l’àlbum està agafat del llibre L’Erotisme, de l’escriptor i pensador francès Georges Bataille. ‘L’home ha arribat a conèixer el mon exterior (el treball), però continua ignorant la seva pròpia naturalesa’ comenta Connelly que senyala que els dos “personatges” principals del disc son el treball i el desig. El primer representa allò profà, el mundà i el segon, l’exaltació, l’art i l’èxtasi. Estats amb els que a través seu, seguirem viatjant.

            

DE GRANS, COM ELLS

REDD KROSS – “REDD KROSS”

A LA VISTA

Des que el 1979 van dir “anem a liar-la”, que ocupen un lloc en el paradís de la música: son la cinquena essència del pop. Son Redd Kross.

Per celebrar els seus 45 anys de carrera, els germans Steven i Jeff McDonald es treuen la son de les orelles i posen la directa. Tenen les seves memòries, Now You’re One Of Us, més o menys a punt. Tenen també un documental, Born Innocent: The Redd Kross Story, dirigit per Andrew Reich, que ja està circulant. I per satisfacció nostre, tenen també a punt de solfa, el seu vuitè treball d’estudi, un doble LP amb 18 cançons. De títol homònim, els hi edita In The Red Records, amb la data prevista de llançament per a finals de juny. Serà la continuació de Beyond The Door de fa 5 anys.

(fot Wanda Martin)

‘Vam créixer amb els guardians de la industria que ens deien que només podem fer el que fem fins a una certa edat i sinó has tingut èxit, és hora de penjar les botes’ diu Steven McDonald que pensa el contrari. ‘Encara tinc ganes i ambició per descobrir què i com vull dir algunes coses. Així que estic llest per començar el nostre tercer acte, que serà genial!’.

Han compartit un primer tall, aquest Candy Coloured Catastrophe. Una cançó de power-pop perfecte de la que el mateix Steven diu: ‘Parla de la carrera de belles arts d’una coneguda estrella del pop a qui estimem, estimem, estimem, però que també ens encanta enfotre’ns’. Son germà Jeff també diu la seva: ‘El missatge és: Què és l’art? Qui ho decideix? i potser aquestes estrelles del rock que de sobte decideixen que son bons artistes o els actors de Hollywood que també decideixen que son cantants de punk-rock, haurien de quedar-se en el seu carril’. El sarcasme directe tampoc l’han perdut.

En el doble àlbum, originalment la bateria l’havia d’ocupar Dale Crover (Melvins), però estava en plena recuperació d’una intervenció quirúrgica de columna. A grans mals, grans remeis: van trucar al seu amic Josh Klinghoffer (ex-Red Hot Chili Peppers) per tocar-la i ja posats, produir el disc. Es coneixen de fa més de dues dècades: ‘Josh te 13 anys menys que jo i és com el germà petit que mai vaig tenir’ diu Steven. ‘Te molt talent i ens va donar molt suport, a part d’estar en sintonia amb la dinàmica interna de la banda. També va fer que ens comportéssim lo millor possible, però sense decebre’l!’.

Degudament inspirat, Steven es va posar a escriure cançons pel seu compte i se les va enviar a Jeff, que també estava treballant en les seves pròpies idees. ‘Vaig posar el foc a sota del seu cul de i es va adonar de que si ell no donava un pas endavant, jo sol escriuria l’àlbum’ diu Stephen.

Les inspiracions expliquen que, en part, van començar a venir mentre miraven el documental de Peter Jackson, The Beatles: Get Back. ‘Em vaig inspirar molt en la dinàmica del procés i Get Back ho desmitifica. Quan una cançó sona malament, simplement s’allunyen d’ella’ explica Steven. Doncs nosaltres no ens allunyarem gaire de Redd Kross. Per aquí, de grans, tots volem ser com ells. Encara que algú, ja ho està intentant.

         

HAN DEIXAT AQUEST PLANETA...

TRASPASSOS / ABRIL 2024

EFECTES SECUNDARIS DE LA FAMOSA VACUNA / CÀNCER / ALTRES: 08

PER EFECTES DE LA GRAVÍSSIMA SEQUERA: 00

NO SABEN / NO CONTESTEN: 06

Conseqüència de venir d’una societat masclista, és el fet que en la selecció del mes, no podem destacar més que dues dones.

Per una qüestió exclusivament de normalització del col·lectiu, és de suposar que això canviarà aviat. Aquestes son algunes de les persones traspassades aquest darrer mes (encetem l’informe però, amb tres de l’anterior mes que se’ns van escapar):

Una d’elles, el  teclista de The Remains, Bill Briggs. Va morir el 26 del mes passat poc després de fer els 78 anys. La seva filla va informar de la notícia i va dir que patia múltiples problemes de salut sense que tingués ganes d’especificar més, cosa que s’entén.

Bill Briggs (a l'esquerra de la foto)

El 31 de marc traspassava Sawako Kato, artista nascuda al Japó Li agradava dir que el què feia era escultura sonora. Abastava electrònica i performance. Ara es trobava treballant a França en un projecte relacionat amb la física quàntica. Va morir de càncer als 45 anys, a casa seva de Tokio.

Sawako Kato

El tercer, l’artista visual i il·lustrador nord-americà REX, referent de l’escena i l’art fetitxe gay de la subcultura S&M durant les dècades dels 70 i 80 tant a Nova York com a San Francisco. Com el fotògraf Robert Mapplethorpe, va tenir molts problemes per exposar la seva obra. Va traspassar a finals de març a Amsterdam, sense especificar data. La llegenda diu que al ser abandonat només néixer es fa impossible saber el seu nom real i edat. Hi ha qui diu 76 -77 anys i altres 80-81. La causa del traspàs, encara menys.

REX

Ja el dia 1 d’abril, el guitarrista dels Waldflowers, Michael Ward. Va ser també membre fundador d’School Of Fish i va participar com a músic d’estudi en nombrosos àlbums d’artistes contemporanis seus. Va morir amb 57 anys per complicacions de la severa diabetis.

El dijous 4, Graeme Naysmith, guitarrista de la banda anglesa Pale Saints. El seu debut amb l’àlbum The Comforts Of Madness (4AD – 1990) es manté en l’estatus d’imprescindible. Mai ha deixat de fer música, darrerament amb X-Ray-Eyes, la seva darrera banda. Tenia 57 anys i la causa concreta no s’ha donat a conèixer.

Graeme Naysmith (a l'esquerra de la foto)

El cantant i percussionista holandès (encara que va començar als teclats) Max Werner. Va ser membre fundador de Kayak, la banda sorgida a principis dels 70 amb una certa repercussió en el que es va dir rock-simfònic. Ho ha fet el dia 9. Tenia 70 anys i no s’ha fet saber la causa concreta.

Max Werner

Dan Wallin, l’enginyer de so al darrera de clàssics com Bullitt, The Wild Bunch, Nashville o Woodstock, per la que va estar nominat a l’Oscar. Va traspassar la matinada de dimecres 10 a Hawaii, on residia des de 2013. La causa, que tenia 97 anys.

El dia 12, Lucy Rimmer, qui va ser vocalista dels clau The Fall, en alguns dels seus àlbums. De fet va ser el divendres 12 que es va donar la notícia del seu traspàs, i ni on ni perquè.

Lucy Rimmer

El 16, el baixista i membre fundador de The Masters Apprentices, Gavin Webb. Va traspassar amb 77 anys en el Royal Adelaide Hospital d’un càncer amb el que vivia des de feia sis anys.

Gavin Webb

El 18 el també baixista Steve Kille dels nord-americans Dead Meadow. Kille també tocava el sitar i va produir alguns dels àlbums de la banda. No hi ha gaires detalls del traspàs. Tenia 50 anys.

Steve Kille

El mateix dia, Dickey Betts, conegut com a Ramblin Man, cantant, guitarrista i co-fundador dels Allman Brothers. L’agost de 2018 va patir un vessament cerebral començant la baixada. Un càncer i l’EPOC van acabar la feina. Un dels personatges de la pel·lícula Almost Famous està inspirat en ell. Va morir a Osprey, Florida amb 80 anys.

Dickey Betts

L’endemà ho feia Larry Page, conegut especialment per ser el propietari de les independents angleses Page One Records i després de Penny Farthing Records. Va produir Wild Thing dels Troggs i va ser manager d’ells i dels Kinks. Va traspassar amb 87 anys a Avoca Beach, AUS sense que hagi transcendit causa.

Larry Page

El fundador i teclista dels Moody Blues, Mike Pinder, que va estar-hi fins el 1978. Va contribuir bastant a que el mellotron fos molt present en la música de la dècada dels 60. Traspassava el dia 24 amb 82 anys a casa seva a Califòrnia. Patia una demència des de feia alguns anys. 

Mike Pinder

El darrer dia del mes, l’honorable Duane Eddy, estrella del rock’n’roll a finals dels 50 i principis dels 60, creador del twang, l’estil entra-tallat que utilitzava al tocar la guitarra amb el que es va fer popular. Va traspassar ahir a casa seva a Franklin, Tennessee amb 86 anys. La causa, segons ha comunicat la seva dona, un càncer i les seves complicacions. Ens veiem.

        

EL MINI

FESTIVAL DE CULTURA INDEPENDENT DE BARCELONA

18:00 HOLA LIS

19:00 ADERYN

20:00 MIKI BERENYI TRIO

DS. 27 ABR’24

CENTRE CULTURAL ALBAREDA - BARCELONA

ASSISTÈNCIES

El Minifestival, convertit en un clàssic, porta enriquint l’activitat musical de Barcelona des de 1995. És una de les poques, indestructibles i continuades cites, que cada any esperem per la primavera.

Entremig d’efemèrides prèvies que es van produir el mes de febrer i març, com diferents taules rodones, una exposició fotogràfica commemorant els 30 anys del Mini i el Curt-Movies, una mostra de curtmetratges i videoclips de producció pròpia, la tanda de concerts del dissabte tancava l’edició d’aquest any.

Gairebé sempre, el cartell resulta una agradable sorpresa per la seva perspicàcia alhora de la confecció i aquest any no ha estat diferent. Aporten propostes més o menys noves, emergents i un respectable suggeriment veterà que mai falla.

Va obrir Hola Lis, la proposta intimista d’Elisa Bernal recollida en el disc Foravila publicat l’any passat a través dels segells barcelonins El Genio Equivocado i Ultra-Local Records. 

Hola Lis

Després de formar part d’Hivernales i fer diverses col·laboracions, es llança per mostrar-nos el seu univers més personal. Així, la tarda de dissabte, en mig d’un silenci poc freqüent en un concert – potser perquè és el Minifestival – va evidenciar les grans possibilitats de les que Bernal disposa per fer-ho, tant en format entretemps com calitxós.

Hola Lis

La va seguir l’indie-pop d’Aderyn (Lisa Martin), una banda gal·lesa de riffs contagiosos i estètica atrotinada. Tenen un darrer EP editat l’octubre passat, Sea Glass, que ens retorna als excitants hits dels 90 que ens renovaven l’energia sense necessitat de carregador.

Aderyn

Tancava Miki Berenyi (amb disc a la vista) de la venerada banda Lush, responsable d’un dels sons dominants de l’escena britànica dels 90. Com en els darrers concerts que està donant, l’acompanyaven K.J. “Moose” McKillop a la guitarra dels no menys bàsics Moose i el veterà músic Oliver Cherer (Aircooled, Silver Servants, Gilroy Mere). 

Miki Berenyi

Vam poder escoltar Hurricane, Vertigo, Kinch i alguns clàssics com For Love i Ladykillers de Lush, i Everlastingly Yours de la seva altra banda, Piroshka, escoltades totes elles amb llàgrimes als ulls.

Miki Berenyi Trio

A primera hora de la tarda i en les mateixes instal·lacions del Poble-Sec, Berenyi va fer la presentació del seu llibre Fingers Crossed – How Music Saved Me From Success editat a finals de 2022 i que La Contra va anunciar, que editarà en castellà aquest proper mes de juliol. 

Ho va fer amb preguntes que Estanis Solsona, articulista musical i màxim conductor del blog Picadura de Abeja li va fer al llarg de gairebé una hora de rellotge. Excel·lents propostes, diferents, properes en tots els sentits i plenes de generosa honestedat.