DE GRANS, COM ELLS

REDD KROSS – “REDD KROSS”

A LA VISTA

Des que el 1979 van dir “anem a liar-la”, que ocupen un lloc en el paradís de la música: son la cinquena essència del pop. Son Redd Kross.

Per celebrar els seus 45 anys de carrera, els germans Steven i Jeff McDonald es treuen la son de les orelles i posen la directa. Tenen les seves memòries, Now You’re One Of Us, més o menys a punt. Tenen també un documental, Born Innocent: The Redd Kross Story, dirigit per Andrew Reich, que ja està circulant. I per satisfacció nostre, tenen també a punt de solfa, el seu vuitè treball d’estudi, un doble LP amb 18 cançons. De títol homònim, els hi edita In The Red Records, amb la data prevista de llançament per a finals de juny. Serà la continuació de Beyond The Door de fa 5 anys.

(fot Wanda Martin)

‘Vam créixer amb els guardians de la industria que ens deien que només podem fer el que fem fins a una certa edat i sinó has tingut èxit, és hora de penjar les botes’ diu Steven McDonald que pensa el contrari. ‘Encara tinc ganes i ambició per descobrir què i com vull dir algunes coses. Així que estic llest per començar el nostre tercer acte, que serà genial!’.

Han compartit un primer tall, aquest Candy Coloured Catastrophe. Una cançó de power-pop perfecte de la que el mateix Steven diu: ‘Parla de la carrera de belles arts d’una coneguda estrella del pop a qui estimem, estimem, estimem, però que també ens encanta enfotre’ns’. Son germà Jeff també diu la seva: ‘El missatge és: Què és l’art? Qui ho decideix? i potser aquestes estrelles del rock que de sobte decideixen que son bons artistes o els actors de Hollywood que també decideixen que son cantants de punk-rock, haurien de quedar-se en el seu carril’. El sarcasme directe tampoc l’han perdut.

En el doble àlbum, originalment la bateria l’havia d’ocupar Dale Crover (Melvins), però estava en plena recuperació d’una intervenció quirúrgica de columna. A grans mals, grans remeis: van trucar al seu amic Josh Klinghoffer (ex-Red Hot Chili Peppers) per tocar-la i ja posats, produir el disc. Es coneixen de fa més de dues dècades: ‘Josh te 13 anys menys que jo i és com el germà petit que mai vaig tenir’ diu Steven. ‘Te molt talent i ens va donar molt suport, a part d’estar en sintonia amb la dinàmica interna de la banda. També va fer que ens comportéssim lo millor possible, però sense decebre’l!’.

Degudament inspirat, Steven es va posar a escriure cançons pel seu compte i se les va enviar a Jeff, que també estava treballant en les seves pròpies idees. ‘Vaig posar el foc a sota del seu cul de i es va adonar de que si ell no donava un pas endavant, jo sol escriuria l’àlbum’ diu Stephen.

Les inspiracions expliquen que, en part, van començar a venir mentre miraven el documental de Peter Jackson, The Beatles: Get Back. ‘Em vaig inspirar molt en la dinàmica del procés i Get Back ho desmitifica. Quan una cançó sona malament, simplement s’allunyen d’ella’ explica Steven. Doncs nosaltres no ens allunyarem gaire de Redd Kross. Per aquí, de grans, tots volem ser com ells. Encara que algú, ja ho està intentant.

         

REDD KROSS, MÉS CLÀSSICS QUE MAI

AL CISTELL

Fa uns dies que ha sortit, amb enigmàtic nom i portada, el darrer àlbum de Redd Kross

Beyond The Door (Merge Records) és el vuitè album dels germans Steve i Jeffe McDonald d’un camí començat el 1978, amb 11 i 14 anys. Afortunadament, els seus onze temes mantenen intacta tot l’esperit inicial de la banda. Comencen el disc amb una versió de The Party, la cançó principal de la fantàstica pel·lícula de Peter Sellers.

I el tanquen amb una de When Do I Get To Sing ‘My Way’ dels gloriosos Sparks, dels també germans Ron i Russell Mael, amb qui l’Steve va estar tocant del 2004 al 2009 mentre tenia a la banda en els boxes. És un tema que anava inclòs en el Gratuitous Sax & Senseless Violins del 1994 i que al meu entendre posa un punt reivindicatiu d’un glamour que s’ha apagat.

Amb bandes com ells, podríem pensar que la flama encara es manté encesa.

REDD KROSS

CONCERT

 

(fot. Jackie Roman)

 

Aquest vespre les parets de la sala Bikini seran el contenidor d’una bona nova tanda de vigorós i frenètic pop de la mà dels californians Redd Kross. Necessari com l’aire que respirem.

 

 

 

ahir vespre a la Rambla
(del facebook de la banda)

 

 

cartell on s’inclou Euskadi i Catalunya en l’Espanya “grande y libre”

 

 

WHAT’S IN MY BAG?

VIDES QUOTIDIANES

 

Soc de les que creu en la multifunció de les botigues de discos. En aquests espais han de passar-hi coses i ser epicentres del món musical del què succeeix com a mínim en 10 kilòmetres de territori al voltant seu. Mitjançant internet he pogut descobrir-ne algunes que funcionen així i les admiro. 

 

A Califòrnia hi ha la cadena Amoeba i salvant totes les distàncies tant físiques com culturals, treballa en aquest sentit i cercant ja no recordo el què, vaig anar a parar a una secció de la página web que, amb el nom de What’s In My Bag?, hi tenen penjat un munt de talls on diferents músics expliquen el que han comprat en la seva visita a la tenda, musics com els germans McDonald de Redd Kross – per cert, aquest dilluns estaran tocant a la sala Bikini –, Billy Bragg, Paul Weller, Lee Ranaldo o Lou Barlow. 

 

 

Lou Barlow

 

 

Una molt entretinguda i divertida manera de tafanejar les compres que diferents individus han fet a la popular botiga. 

 

 

 

 

REDD KROSS

LITTLE WINGS

THE MONOCHROME SET 

 

PRIMAVERA CLUB  

ARTERIA PARAL·LEL – BARCELONA  

07 – 12 – 2012 

 

Aquesta edició del Primavera Jr. m’està donant una sensació estranya. Notes que passa alguna cosa i no precisament bona. L’ambient està enrarit. L’estranya presència de membres de la policia minuts abans de començar el concert, tant ahir com abans d’ahir, és molt desagradable i no massa habitual. Cerquen algun terrorista dolent entre els fotògrafs de premsa? Mesures de pressió cap a l’organització? S’ensumen canvis. Però no pateixo, el negoci és el negoci i seguiran havent concerts i festivals. Aquí hi ha pela. Sí, és clar, i també música.  

Soc sincera, ahir hi vaig anar per veure els californians. Era la seva nit, per molt que grupets clonats i vinguts del més enllà, intentin un altre cosa. Els concerts de Redd Kross son de les poques grans experiències pop que queden per viure. S’hi ha de ser i veure-ho en persona. Com un paisatge que al natural et treu l’alè i li fas una fotografia i quan la veus a casa et sembla la portada d’un llibre d’autoajuda. Annie’s Gone o Stay Away From Down Town del darrer àlbum Researching The Blues editat fa uns mesos, un hit darrera l’altre, un espasme darrera l’altre, una infiltració de metanfetamina directa a les venes que em va alliberar de totes les tonteries que arrossego. És això.

 

Jeff McDonald  

 

Steve McDonald

 

Abans, els Monochrome Set una de les bandes insignia del segell Cherry Red, van fer una actuació correcte, sense tirar cohets. Van desplegar tot l’encant que els hi queda tocant temes de la seva dilatada carrera i també el seu estrenat treball Platinum Coils. I abans un Kyle Field virtuós creador d’ambients íntims, ho va aconseguir. Amb la seva particular veu, forma de tocar i... disfressat?, se’m va fer difícil no parar-li atenció i quedar-me amb les seves lubrificades cançons.

 

 

The Monochrome Set

Helena Johansson ex-Scarlet’s Well (The Monochrome Set)