DOUG TUTTLE, PRECIOSISME POP

AL CISTELL

En passades entrevistes, apuntava els seus gustos. Per exemple I Am Not Willing (1969) dels Moby Grape i Sick Of Myself (1995) de Matthew Sweet. Per exemple.

Ara, en el que és el quart àlbum de Doug Tuttle, Dream Road (Burger Records), el músic de Somerville en la seva etapa post-Mmoss, ens entrega nous tons i textures soft-psicodèliques de les que es passegen per les fosques estries del vinil mentre ens posem bucòliques menjant-nos l’olla. Sí que és cert que sembla una entrega més homogènia respecte, sobre tot, Peace Potato (Trouble In Mind - 2017) el seu anterior. Però sigui com sigui, se l’observa ha gust i relaxat si tenim en compte les veus escoltades en relació als darrers directes on sembla que es deixava anar, no direm com.

Enregistrat amb equips força personalitzats, entenguis des de la seguretat i confortabilitat que aporta la sala d’estar, Tuttle s’ha convertit des de ja, en un imprescindible.

REDD KROSS, MÉS CLÀSSICS QUE MAI

AL CISTELL

Fa uns dies que ha sortit, amb enigmàtic nom i portada, el darrer àlbum de Redd Kross

Beyond The Door (Merge Records) és el vuitè album dels germans Steve i Jeffe McDonald d’un camí començat el 1978, amb 11 i 14 anys. Afortunadament, els seus onze temes mantenen intacta tot l’esperit inicial de la banda. Comencen el disc amb una versió de The Party, la cançó principal de la fantàstica pel·lícula de Peter Sellers.

I el tanquen amb una de When Do I Get To Sing ‘My Way’ dels gloriosos Sparks, dels també germans Ron i Russell Mael, amb qui l’Steve va estar tocant del 2004 al 2009 mentre tenia a la banda en els boxes. És un tema que anava inclòs en el Gratuitous Sax & Senseless Violins del 1994 i que al meu entendre posa un punt reivindicatiu d’un glamour que s’ha apagat.

Amb bandes com ells, podríem pensar que la flama encara es manté encesa.