HEATHER TROST, COMPENSA LES DISTORSSIONS

NOU REGISTRE

En mig d’una nebulosa transportadora cap a sons avant-pop, estem totalment entregades a l’escolta del nou àlbum de Heather Trost.

La compositora d’Albuquerque, va trobant les estones per anar editant els seus propis àlbums, a banda de Hawk And A Hacksaw – el grup liderat per Jeremy Barnes, ex-bateria de Neutral Milk Hotel – i així entrega el que fa tres de la seva discografia en solitari.

(fot Jeremy Barnes)

Es diu Desert Flowers i li ha editat aquest mes, el segell de Brooklyn Ba Da Bing. Conté nou cançons amb les que abrigades amb la celestial veu de Trost, i el mellotron que l’ajuda a remarcar de què va l’assumpte, vagarejarem eternament per les fredes i excitants nits d’hivern, atentes als xiuxiuejos que van circulant per entre les parets de la cambra.

Tot i la tendència cap a les sonoritats folk tradicionals, en aquesta ocasió ha preferit batallar amb sons més experimentals. Explica que una de les influències per aquest Desert Flowers, ha estat la banda progressiva de Catherine Ribeiro + Alpes, especialment el meravellós disc Paix, editat el 1972.

Per compensar les distorsions d’aquest mon desequilibrat, amb cimeres climàtiques on els fills de puta de sempre van dient-nos a la cara que seguiran fent allò que els sembli i fent-nos creure que la culpa és nostra, hi ha talls com aquest The Devil Never Sleeps, una poderosa cançó que va sobre que ens deixem portar per la intuïció. A veure si ho aconseguim.

RABBIT, POP DENÚNCIA

NOU REGISTRE

Respecte: paraula màgica que ha deixat d’usar-se.

Aquest és un àlbum amb el que Rabbit ha volgut mostrar tot el seu respecte cap al poble ‘palawa’ de ‘lutrawita’. La terra que els blanquets coneixem com Tasmània.

El quartet conscienciat es diu Rabbit, i també els protagonistes d'aquest acte que els honora al reconeixer el que la colonització per part dels blanquets rics, s'ha carregat. Com en tants altres pobles.

Son d'Hobart, la capital de l'illa, es van formar cap a l’estiu de 2020 i els noms dels responsables d’aquesta petita joia de power pop que ara aporten, son: Bobby K (guitarra, veu), Maggie Edwards (veu), Claire Johnston (baix) i Willy Wyers (bateria).

El gener passat, des de TdP ens vam fer ressò del seu EP de presentació a l’alta societat. Es deia Gone i ja ens va fer brillar els ulls de la cara. Ara entreguen un àlbum sencer amb el nom de Good Love Is A Hot Chip, de nou via Rough Skies Records, en edició limitada en cassette, de 100 unitats.

En una entrevista que hem recuperat de l’any passat que els hi va fer Gimmie Gimmie Gimmie, parlaven de la gran influència que els hi arriba per part de bandes com The Nerves, The Flamin’ Groovies, The Only Ones o de tota la maquinària punk d’Oz com Celibate Rifles o The Saints. Guitarres saturades, riffs contagiosos... i merda pels blanquets que seguim colonitzant.

ISLA CRAIG, NOVES DIMENSSIONS, VELLES PRETENSIONS

NOU REGISTRE

Costa trobar un àlbum de folk amb la intensitat compositiva com la d’aquest nou treball de Isla Craig.

Ens remet als grans temps del folk-rock britànic. El de bandes com Pentangle, de John Renbourn, Bert Jansch i la veu de Jacqui McShee. Àlbums d’una gran profunditat compositiva, amb uns polits arranjaments i detalls de bellesa sorpresiva. La músic resident a Toronto Isla Craig, recórrer novament a les inspiracions on el folk i el jazz s’ajunten per tornar-nos a deixar en l’estat previ a la contemplació.

(fot Claire Harvie)

És el seu tercer àlbum, es diu Echo’s Reach i acaba de sortir via el segell local Idée Fixe. Explica sobre ell: ‘És una col·lecció de cançons que expressen un desig d’espais i tempos de meditació, absorbent i reflectint els terrenys sagrats sota la vida de les ciutats. Descriu un desig d’il·uminar i caminar cap a els llegats de la vida entre el guaret i la sembra’.

D’aquest Moon, un dels senzills, ha comentat: ‘És la meva humil ofrena al cànon de les cançons com Moon al llarg dels anys’. De la col·lecció de cançons que amb la seva vibració ens demana per uns instants, aturar ‘les aspres freqüències de bogeria’.

BLACK MARKET KARMA, PER PUR ENTRETENIMENT

A LA VISTA

Tan sols quan deixem el cos, sentim l’autèntica felicitat i deixem de queixar-nos. Diuen. Unes persones triguen més que unes altres a aconseguir-ho, però n’hi ha que ni així.

Com a mínim, qui sí son feliços ara mateix, son els anglesos Black Market Karma. Fa més de 10 anys que van enregistrar amb Ruari Meehan unes notes, en un estudi amb un micro al mig, dos línies de guitarra i ni melodia ni lletra: ‘Sempre vaig pensar que realment allí hi havia alguna cosa, però va acabar en un calaix’, diu Stan Belton.

(fot Dan Briston)

Després amb el temps i una canya, han anat pillant petites sessions mig improvisades d’aquí i d’allà, amb amics amb els que s’anaven trobant en gires o per casualitat, i guardant-ho perquè mai se sap. Sense presses.

Així, finalment, a mitjans de gener tenen previst treure el resultat d’aquestes gravacions en un àlbum que es diu Friends In Noise via Flower Power Records. A part de Ruari Meehan hi ha coses amb The Confederate Dead, The Underground Youth, Les Big Byrd, Joakim Ahlund i Tess Parks, del que han compartit el tema The Sky Was All Diseased. El presenten amb un vídeo filmat pel mateix Belton des de la finestra d’un tren bala japonès, amb imatges capturades per Tess entre 2014 i 2015, quan ella i BMK es van conèixer.

El setembre, la banda de Londres va treure Aped Flir & Hijacked Ideas via el mateix segell, el seu desè àlbum. Psicodèlicament instal·lats a la costa del sud d’Anglaterra, aquesta vegada Stan va confeccionar el disc amb la col·laboració del seu germà Finley.

MÉS EXQUISIDESA POP: PER ROBYN HITCHCOCK

NOU REGISTRE

Contentes de retrobar-nos amb un Robyn Hitchcock amb les bateries carregades i amb ganes de traspassar-nos l’ànim i la vitalitat que no deixen d’acompanyar-lo.

Cinc anys després del seu darrer i magnífic àlbum de títol homònim, ha llançat el seu vint-i-no-sé-quants àlbum via el segell que té a mitges amb Emma Swift, Tiny Ghost Records. Deu cançons totes de collita pròpia, amb el títol de Shufflemania! que transpiren optimisme i ganes de viure la vida amb totes les seves conseqüències.

Per això, va enviar-les a diferents amics quan encara no eren més que uns esbossos, per començar la feina de contaminar-los i per com diu ell mateix ‘torejar el destí, abraçant l'atzar’. Hi trobem des dels seus companys de Soft Boys, Morris Windsor i Kimberley Rew, fins a Johnny Marr, Brendan Benson o Kelley Stoltz, entre altres. Lo bé que s’ho deurien passar. A veure si se’ns enganxa res de tot això.

TENNIS, LA PARELLA DE MODA

A LA VISTA

Torna el pop embafador de Tennis. Son la banda sonora perfecte per aquests temps de sospirs i enyorances. Per això l’anunci del seu sisè àlbum, ens omple d’alegria.

Els Romina i Albano dels nostres dies, la parella formada per Patrick Riley i Alaina Moore, avisen de que el tenen enllestit amb la intenció de que ompli de sentiments els nostres cors. Li han posat Pollen, i preveuen treure’l la segona setmana de febrer. 

En un absolutament necessari comunicat, ella, explica lo del nom: ‘És en referència a les petites coses amb grans conseqüències’. Produït i enregistrat a l’estudi de casa seva a Denver, asseguren haver fet un esforç per ser més espontanis que en els treballs anteriors, amb tomes directes.

El resultat és aquest àlbum, que tornen a treure a través del seu propi segell, Mutually Detrimental, en el que com continua explicant ella ‘parlem del fràgils que arribem a ser, en com una cosa que pot semblar insignificant, un parell de segons, una decisió, poden portar seqüeles’. One Night With The Valet és un primer avançament. La resta del pastís, en camí.

DISQ, RECUPERANT EL TEMPS PERDUT

NOU REGISTRE

Ja hem comentat varies vegades, que la gent del TdP son dels que pensem que la dècada dels noranta va ser la darrera en escampar llavors. Uns germens per a qui els vulgués recollir.

El quintet de Wisconsin Disq és, des de 2014, de les que es van afanyar a arreplegar-los. Han entregat un segon disc, que és un gratificant recull de influències, totes cuidades, pel gaudi de tota persona que es resisteixi a abandonar aquelles agradoses infusions de finals de segle, ni que sigui durant algunes estones de desesperació. Ho fan amb gran coneixement i estil acurat. L’àlbum en qüestió es diu Desperately Imagining Someplace Quiet i ha sortir ara fa un mes de la mà de Saddle Creek.

Per aquesta sempre difícil segona entrega, la banda liderada per Isaac deBrounx-Slone, ha adoptat una actitud més seriosa respecte de Collector, qüestionant-se l’actual estat de les coses. I ho fan amb ecos de Pavement, Lemonheads, Dinosaur Jr o Stone Temple Pilots per dir-ne quatre. La veritat és que és com si el temps no hagués passat. Ja ens agradaria.

BIRD STREETS, TANCANT CICATRIUS

NOU REGISTRE

El músic de Brooklyn John Brodeur, porta des de fa més de vint anys en nombrosos fronts. El 2018 va debutar com a Bird Streets amb un àlbum homònim, que va fer parar màquines en sec.

Ara, quatre anys després i havent superat inclemències personals i les comunes imposades que ja coneixem, presenta Lagoon, un més que deliciós àlbum amb 12 temes que destil·len power-pop i melodies carregades de bellesa pels quatre costats.  

El va enregistrar a mitja dotzena d’estudis recorrent el país i per confeccionar-lo, va convidar a un grapat d’amics: Aimee Mann, Ed Harcourt, Jody Stephens (Big Star), Pat Sansone (Wilco) o Michael Lockwood amb qui ha editat l’àlbum via Sparkle Plenty/Deko Entertainment, a primers d’aquest mes. Encara que parla d’emocions més aviat amargues, el missatge final vol ser optimista. L'esperança és el darrer que es perd.

“EVIDENCE” – ARA i ALLÀ

SOUNDWALK COLLECTIVE & PATTI SMITH

CENTRE POMPIDOU - PARÍS

fins el 23 de gener de 2023

EXPOSICIÓ

Més que re-sabut és que Patti Smith, ja des de ben jove, estava al cas dels estats més enllà de la nostra esquifida i insignificant existència.

Als seus 75 anys, com a seguidora dels grans gurus de l’avantguarda literària, els capdavanters del surrealisme i menjades d’olla com Arthur Rimbaud, René Daumal o Antonin Artaud, i al llarg de la seva vida, sempre ha intentat compartir l’afany d’expansió mental i introspecció personals.

És inspirant-se en les vides i els texts d’aquests tres poetes, que Patti Smith amb Stephan Crasneanscki de Soundwalk Collective, han muntat una mena de manifestació creativa al Pompidou que estaria molt bé veure. Es diu “Evidence”, una exposició multi-disciplinar que fa un recorregut per les obres d’aquests tres monstres de la imaginació a través dels seus desplaçaments. 

La composició Perfect Vision fa de punt de partida. Entre 2019 i 2021 els dos artistes han anat treballant i confeccionant aquest tríptic d’àlbums, The Peyote Dance, Mummer Love i Peradam que dona forma al recorregut reflexiu sobre l’infinit i l’universal, sobre la recerca espiritual de la unitat real de totes les coses. 

Gràcies a una mescla d’escenografies construïdes en fustes, minerals... cactus al·lucinògens i, és clar, músiques que escoltem amb els auriculars que ens proporcionen a l’entrar, anem circulant per les muntanyes d’Abissínia que Rimbaud va travessar a Etiòpia, els cims de l’Himàlaia a l’Índia de Daumal o per la mexicana serra de Tarahumara – el peiot te l’has de dur tu – d’Artaud. 

Cent-cinquanta sensors ho fan possible i per si no l’abastem, un gran panel ens ajudarà, acompanyat de poemes, fotos i fantàstics dibuixos que s’afegeixen als de Patti Smith, procedents de la seva col·lecció particular i del MoMA.

Diu Patti Smith: ‘La idea principal no és muntar una peregrinació seguint les seves petjades, sinó fer que els visitants imaginin el seu propi viatge. Rimbaud, Daumal i Artaud, necessitaven anar molt lluny, a terres desconegudes, sovint perilloses, per continuar amb la seva recerca de l’absolut. Buscaven altres formes de superar-se a sí mateixos, i les van trobar en una altra banda. És gràcies a ells que jo també un dia vaig deixar la meva Nova Jersey  natal per Nova York. Tenia set de cultura, arquitectura, música, coses noves, experiències... Aquesta exposició tracta d’això: com el viatge físic i/o interior pot transformar-te’.

El 22 d’octubre, 2 dies després d’obrir portes, Stephan Crasneanscki i Simone Merli de Soundwalk Collective i Patti Smith amb alguns convidats especials, van fer una representació de Perfect Vision a la Grande Salle del Pompidou. Fins el 23 de gener.

DARREN HYMAN, COM SI S’OBRÍS DE CAMES

NOU REGISTRE

Darren Hyman és del tipus que si d’ell depengués, ja pot tronar tot el que vulgui.

Ha anat editant obra des de que porta pantalons llargs. Compon dia i nit. Per això ha estat compensat amb reconeixements i encàrrecs de diferents institucions, especialment per vestir relats històrics, sobre els conflictes a l’Anglaterra del segle XVII o comunitats rurals oblidades, per dir-ne dos del temari. A punt de fer els 52 anys, li ha arribat el moment introspectiu. Potser és la crisi de la davallada física, que només alguns humans, fora del grup dels eixerits, tenen.

Es diu You Will Not Die que li ha tornat a editar Fika Recordings en un elegant doble vinil. Està enregistrat totalment per ell, acompanyat de la seva col·lecció de sintetitzadors dels anys 70. Explica sobre l’àlbum: ‘En els darrers anys, la meva vida ha anat canviant i seria estrany que aquest fet no aparegués en la meva música. El darrer disc, Home Time (2020) va ser com l’àlbum de trencament. Ara volia riure’m de mi i aquest estil de disc’. El disc va de festes mediocres i solitaris passejos nocturns cap a casa. A un pas dels ansiolítics.

‘You Will Not Die, la darrera cançó i la que dona nom al disc, va de les relacions de qualsevol tipus que comencen i acaben, però també de la nostra vida interior i com ho processem els canvis a mida que anem envellint. Pensava en la mortalitat i la temporalitat de tot, però també en la fragilitat com alguna cosa bonica per posar-hi música’. Des d’aquí esperem que s’hagi recuperat.