KATE MOSS CAP A CASA EN NFT

VÍDEO – ART

L’icona pop de l’indie Kate Moss, s’adapta als temps moderns post-pantètics. Ho fa associant-se al col·lectiu d’artistes Moments In Time Collective o @MITNFT, per convertir-se en un tríptic NFT. Que li quedarà per fer a aquesta noia?

(fot. Dimitrios Kambouris/Getty Images For Dior Men)

Els vídeos es titulen 'Drive with Kate', 'Walk with Kate' i 'Sleep with Kate' on es mostra en una suposada activitat quotidiana. Es subhastaran individualment a través de la plataforma digital Foundation.app demà dimarts a partir de les 09:00 EST i al llarg de les següents 24 hores. L’obra es vendrà amb un certificat en audio, enregistrat per la mateixa Kate Moss, on reconeixerà al comprador que serà revelat en un comunicat oficial a través de la seva agència com el propietari d’un ‘Moment en el Temps de Kate Moss’.

imatges fixes dels vídeos de NFTde Kate Moss - cortesia de Moments In Time Colective

Els NFT (Non-Fungible Token) son la nova gràcia de l’art per a gent rica i una mica snob que s’utilitza per comprar bens digitals com obres d’art, vídeos o arxius d’audio. En aquest cas, la gent de Moments in Time Gallery es descriuen a Instagram com ‘un col·lectiu d’artistes i creatius dedicats a explorar la idea de l’emblemàtic en l’àmbit del que és personal i del que és públic’. No especifiquen cap nom, però es diu que treballen des d’un castell a Cotswolds del Regne Unit.

Kate Moss, en un comunicat explica: ‘Per mi, l’art sempre ha sigut el moment. El temps és allò del que mai n’hi ha prou i que no espera a cap persona. M’intriga qui voldrà tenir un moment meu’. No preguntis gaire. 

Ver esta publicación en Instagram

Una publicación compartida de MITNFT (@mitnft)

MAX BLOOM i LES PETITES COSES DE LA VIDA

A LA VISTA

El que pot arribar a fer una alimentació equilibrada o una altra

El mes de febrer, coincidint amb el desè aniversari del debut del quintet de Londres, en un comunicat Max Bloom feia oficial la ja més que sabuda dissolució de Yuck. El seu darrer treball havia sigut aquell Stranger Things de 2016. Ell mateix, va compartir que no havia sigut fàcil. Ara, anuncia el seu disc de debut en solitari. Es dirà Pedestrian i sortirà a mitjans de juny, via el seu propi segell, Ultimate Blends.

Avança aquest tema del mateix títol, del que explica una mica com va sorgir: ‘Estava en varies coses i escoltava molt aquesta melodia mentre tractava de pensar en les lletres i anava corrent, i recordo veure la paraula “pedestrian” en un senyal de trànsit. Això em va fer pensar què és un vianant i el que representa la paraula en sí mateixa. Com a vianants, estem tots atrapats en els nostres propis mons, però quan passa algun desastre, ens unim. Penso molt en la mort i en el que som els humans i si som l’única vida intel·ligent (sic) a l’univers. Suposo que aquesta cançó indaga en ambdós sentiments al mateix temps’. Desconec de que es composa la seva alimentació o si és prou equilibrada.

La veritat és que altres membres de Yuck, ja estaven treballant en diferents assumptes. Sense anar més lluny, Daniel Blumbergh, el 2020 va llançar un meravellós tercer disc On&On (Mute - 2020) que li farà força ombra. 

ORGANI, COM DE LA CÔTE D'AZUR

NOU REGISTRE

Aquest és un artefacte que està aquí, no per la seva originalitat, sinó pel seu fons contextual. Mike Walti que tot i ser de l’ ‘àrea de la badia’ que diuen, a California, també li hauria agradat ser de l’ ‘àrea de la Côte d’Azur’ de Niça, per exemple, n'és el responsable

Walti és un productor i multi-instrumentista, també conegut com Organi, que ha editat aquest EP en 12”, amb la seva companya Maryam, a partir de la seva passió pels sons analògics i el sol. Es composa de nou cançons, entre les que hi ha The North Wind Blew South amb la col·laboració de la cantant d’slowcore d’Ohio Jessica Bailiff o Slushy dels Vaselines, aquí transformada en una dolça balada. L’ha llançat Alien Transistor, el segell que dirigeixen Micha i Markus Acher (The Notwist). A vegades el context, justifica l'adquisició.

BLACK MIDI CONTINUEN DEIXANT-NOS SENSE ALÈ

A LA VISTA

Mantenen l’experimentació i l’apliquen en un vídeo possiblement patrocinat per una beguda energètica

El quartet britànic Black Midi tenen preparat el seu segon àlbum, Cavalcade. Després d’aquell Schlagenheim de 2019 amb el que es va poder veure com totes ens quedàvem amb la boca oberta, doncs encara no ens posàvem el morrió, a finals de maig lliuraran un disc que serà tot un digne successor. Un cop escoltat l’avançament, es pot assegurar que, en el període de temps que ha transcorregut d’un llançament a l’altre, no s’han distret. Sortirà via Rough Trade/Everlasting i de moment John L es pot trobar en un vinil de 12” amb Despair a la cara B. A la premsa, Geordie Greep ha dit que la banda i ell, per aquest disc, tenien el desig d’arribar al nombre més gran de gent possible, per capturar amb la màxima intensitat que fossin capaços, tot el drama que vivim. Al tema, li dona suport un vídeo dirigit per la coreògrafa i directora creativa Nina McNeely que si no se’t cauen les calces a terra veient-lo, és perquè no en portes.

'4AD' BUFA 40 ESPELMES

Bills & Aches & Blues [40 Years Of 4AD] 

ALTRES EDICIONS

Si vols artistes, ha d’haver industria que els mogui. I la industria a vegades te una cara amable i tot

El 1979, a Londres, Ivo Watts-Russell i Peter Kent, amb el suport de Beggars Banquet, es van posar d’acord per tirar endavant un segell que amb el temps, dir que han fet història, és dir molt poc. 

Fent honor a la seva manera personal de funcionar, per commemorar els 40 anys del fet, fan allò que tan be saben fer, editar música. I ho fan a través del llançament d’un doble LP de versions escollides i fetes per artistes actuals del segell, de clàssics més o menys antics de la casa. Es diu Bills & Aches & Blues i aquest divendres passat, van avançar cinc temes dels divuit que conformaran l’àlbum preparat pel 23 de juliol. 

Pixies, Cocteau Twins, Throwing Muses, Lush, Red House Painters i un llarg etcètera de figures imprescindibles del pop, van formar-ne part. Com també va formar-ne part encara que d’una altra manera, el dissenyador gràfic Vaughan Oliver (desaparegut el 2019), posant la imatge identificativa del segell en les portades que creava.

De moment estan disponibles les cinc de la primera cara, Tkay Maidza, U.S. Girls que interpreta Junkyard, la versió més antiga del disc, Aldous Harding, The Breeders i Maria Somerville, un dels darrers fitxatges, amb versions de Pixies, The Birthday Party, Deerhunter, His Name Is Alive i Air Miami, respectivament. Si us plau, que algú que en sàpiga els hi faci un panegíric i felicitats a totes per la part que ens toca.

TRACKLISTING

Side 1:
01 Tkay Maidza - Where Is My Mind? (Pixies)
02 U.S. Girls - Junkyard (The Birthday Party)
03 Aldous Harding - Revival (Deerhunter)
04 The Breeders - Dirt Eaters (His Name Is Alive)
05 Maria Somerville - Seabird (Air Miami)
Side 2:
06 Tune-Yards - Cannonball (The Breeders)
07 Spencer - Genesis (Grimes)
08 Helado Negro - Futurism (Deerhunter)
09 Efterklang - Postal (Piano Magic)
10 Bing and Ruth - Gigantic (Pixies)
Side 3:
11 Future Islands - The Moon Is Blue (Colourbox)
12 Jenny Hval - Sunbathing (Lush)
13 Dry Cleaning - Oblivion (Grimes)
14 Bradford Cox - Mountain Battles (Breeders)
Side 4:
15 SOHN - Song To The Siren (Tim Buckley)
16 Becky and The Birds - The Wolves Act I and II (Bon Iver)
17 Ex:Re - Misery Is a Butterfly (Blonde Redhead)
18 Big Thief - Off You (The Breeders)

CATHAL COUGHLAN, D’AQUÍ A L’ETERNITAT

NOU REGISTRE

Aquest és un d’aquells discos que no agradarà a tothom. Però a l’autor li rellisca bastant l’èxit comercial. El seu objectiu és la realització d’obres perfectament construïdes. Que al final és el mateix

Després d’una llarga dècada, Cathal Coughlan (en gaèlic d’Irlanda, el seu nom real és Cathal Ó Cochláin) presenta una nova creació, Song Of Co-Aklan. L’anti-heroi musical irlandès, al capdavant de bandes com Microdisney i The Fatima Mansions va enganxar a moltes afeccionades a les bondats del pop generades per aquelles formacions. En solitari, ho continua fent.

El disc està construït sota la inspiració i el culte literari, amb unes lletres cultivades en l’essència d’allò que ha de ser el més venerat i amb el que vol captivar-nos. La temàtica gira a l’entorn de la cobdícia col·legiada, la crueltat vers la població migrant i el polítics corruptes. Ha cavil·lat i ens vol fer cavil·lar sobre el fàstic davant la sensació de sentir-nos vençudes davant les pressions de la vida actual, sobre el ritme desapassionat i desapassionador de la tecnologia, sobre com hem arribat fins aquí i el que representarà la ‘nova normalitat’.

La llista de col·laboradors és per treure’s el barret. Jonathan Fell i John Bennett (Microdisney, High Llamas), Sean O’Hagan, Luke Haines (The Auteurs), Nick Allum (The Fatima Mansions, The Apartments), Andrías O Grúama (Fatima Mansions), Rhodri Marsden (Scritti Politti), James Woodrow, Audrey Riley o Cory Gray. I no els dic tots. 

La vibrant Song Of Co-Aklan. Els arranjaments per corda de My Child Is Alive! conferint-li un aire operístic de pop de cambra. El toc punk, eixelebrat, de St. Wellbeing Axe, que recorden als projectils de Mark E. Smith. L’elegància estranyament romàntica d’Owl In The Parlour. O Unrealtime, fent pop acadèmic a l’estil del seu compatriota Neil Hannon, totes elles ens acompanyaran pels segles dels segles...amén. 

QLOWSKI, FAN UNA BONA PREGUNTA

A LA VISTA

Sortits de Ravenna per acabar a Londres, Qlowski van fent coses des de mitjans de la passada dècada. Finalment arriba Quale Futuro?, l’esperat debut en format LP

Produït per Lindsay A. Corstorphine, l’editarà Maple Death Records i Feel It Records a partir de primers de juny. Van entrar a l’estudi el gener de 2020 i sembla ser que apretats en una petita sala de l’estudi a Tottenham Hale van tancar els onze temes que componen l’àlbum amb la seva característica mescla de twee i punk que els hi surt tant be. Michele Tellarini (guitarra, teclats i veu) i Cecilia Corapi (teclats i veu), amics des de la infància, comanden l’assumpte amb Danny Smartt (baix i clarinet) i Christian Billard (bateria i percussió). Han compartit aquest vídeo d’avançament del que expliquen: ‘A Woman vol ser un cant a la victòria, i en el vídeo intentem plasmar-ho. a vegades la victòria arriba mitjançant una aparent rendició. Es veu com Cecilia s’entrega a les forces que tracten de dictar el seu destí i la seva essència, representat per els dos membres de la policia. Però ho fa en els seus propis termes, cantant la cançó, orgullosa i des de la seva personalitat’. Més actual, impossible.

(fot. Patrick Smith)

'CREEP' DE RADIOHEAD, AL RALENTÍ

ALTRES FORMES

El famós Creep obra de Thom Yorke – i d’Albert Hammond i Mike Hazlewood dels Hollies – glorificada per la seva banda Radiohead, torna a sonar. Però a poc a poc

Editat com a single el 1992 i inclòs en Pablo Honey, el seu primer llarga durada l’any següent, és de les cançons que gaudeixen d’entrada a wikipedia. Per una banda ha estat menystinguda, tant pel propi Yorke, com per la mateixa banda, com per alguns seguidors. Però tot i així, gaudeix també de prou fama com per que es vagi utilitzant i generant penpins. Ja ho deia Oscar Wilde, referint-se en com arribar a la popularitat suprema: ‘Només hi ha una cosa pitjor que parlin malament de tu; que no se’n parli’. D’aquesta manera, la cançó ha arribat a formar part de mil i una efemèrides. 

La darrera, en la desfilada que Jun Takahashi va oferir per presentar la seva col·lecció Undercover Collection FW/22 FW/21 amb el títol Creep Very. dintre de la Rakuten Fashion Week Tokyo. En declaracions a Vogue, el dissenyador referint-se a l’elecció, va explicar: ‘El tema és el d’una persona fràgil i dèbil, però amb un cor verdaderament pur’. Per a l’ocasió Thom Yorke ha fet una remescla de la cançó de 9 minuts, al ralentí. 

( a partir del minut 8:17 ) 

SACCADES, UN ALTRE QUE ENYORA L'ESTIU i ELS CONCERTS

NOU REGISTRE

Aquí tenim el segon disc de Nicholas Wood sota l’alies Saccades, en ‘pause’ des d’aquell àlbum homònim de 2017. Manté el timó en la mateixa direcció, portat  per corrents d’aire càlid i brises balsàmiques

Més conegut pel seu vaixell insígnia KVB, conduit amb l’artista visual Kat Day, amb Saccades es deixa portar per tonades més dream-pop i menys en la linea post-punk i experimental a que ens te habituades. Ens avança un nou single, Heat, un tema que amb els detalls que dona, s’obre com un llibre: ‘Vaig escriure Heat durant les nits xafogoses de l’estiu passat en el pis sufocant en el que vivia aquells dies i influenciat per una barreja de house clàssic i pop de iots. És una cançó sobre haver-nos perdut els concerts i les gires, la gresca de la gent i les connexions que s’hi fan allà i a la carretera’. Les imatges son del mateix Wood i també en dona detalls: ‘A partir de la lletra i l’energia de la cançó, vaig generar aquestes imatges com un tribut al raver desconegut. Ho vaig fer amb metratge que trobava i un sintetitzador de vídeo Tachyons + Psychenizer’. Encara ens queda prou clar. Flowing Fades surt a primers d’abril via Fuzz Club Records.

DRY CLEANING, LLARGA VIDA

NOU REGISTRE

Contundència. Com si em trobés en una prova psico-tècnica és la primera paraula que em ve al cap a l’escoltar el disc amb el que debuten el quartet de Londres Dry Cleaning

Es diu New Long Leg i va ser enregistrat en dues setmanes l‘estiu passat als Rockfield Studios al País de Gal·les. Després dels EP’s editats el 2019, on deixaven les expectatives per sobre del que estem acostumades, fan el salt amb aquest disc que els hi ha produit John Parish i els hi edita la prestigiosa 4AD. No tindrien perdó de Déu, si aquestes espectetives no les haguessin fet saltar pels aires.

Mantenen el segell, lletres obsessives i recargolades, que recitades per Florence Shaw – en algun tema sembla que es posi a la pell de Patti Smith – adopten una categoria seductorament inquietant. L’obra s’acaba d’arrodonir amb les agudes notes de Tom Dowse a la guitarra construint-li el santuari perfecte pel seu camí de passió. S’ha d’escoltar amb atenció ni que sigui només pels 4 minuts 4 segons d’Strong Feelings amb unes més que efectistes línies de baix i bateria, abocades per Lewis Maynard i Nick Buxton respectivament. O els 7 minuts i mig d’Every Day Carry, amb una distorsió perfectament posada al mig com el dijous, inclosa. Egoistament, només espero que no siguin flor d’un sol estiu.

Afegitó per les més cercadores: l’any passat, Sky Furrows, d’Albany, NY va editar un disc cosí germà, un també quartet amb Karen Schoemer posant veu i que si t’enganxa Dry Cleaning, és molt possible que Sky Furrows, a qui no se'ls hi va fer ni cas, també ho faci. Queda dit.