dijous, 28 de març del 2024

ESSÈNCIA REJOVENIDORA

LUNCHBOX – “POP AND CIRCUMSTANCE”

A LA VISTA

Fer anys no té cap mèrit. El que sí en té, és fer-los i mantenir l’activitat com aquesta parella.

Prenguem exemple: deixem-nos de cremes anti-arrugues i pugem el volum fins fer petar tots els audiòfons de la sala. Ens fascina, admira i alegra veure persones que viuen en aquesta circumstància. Se'ls va caient els cabells i altres coses, però continuen en el bon rollo de sempre. Com si el temps, per a ells, fos una broma.

Els veterans músics Tim Brown i Donna McKean, integren Lunchbox fa gairebé tres dècades. Instal·lats des de fa uns anys a Oakland, ens avisen de que per a mitjans de maig, tindran a punt el darrer dels seus venerats àlbums. Es dirà Pop And Circumstance i els edita de nou Slumberland Records, aprofitant l’amistat que tenen amb el fundador del segell, Mike Schulman.

Lunchbox  van començar a fer coses cap el 1995. Van estar editant àlbums amb diferents formacions fins que es van agafar un descans posterior a la sortida d’Evolver el 2002. Dotze anys després, si van tornar a posar amb Lunchbox Loves You (Jigsaw – 2014) i After School Special (Slumberland – 2020). Llavors, desafortunadament per a tots, va venir el llop i Donna, com a infermera que és, va estar més enfeinada que mai tenint cura dels pobres xaiets.

Ara, en aquest nou disc, li prenen novament el pols al solejat pop de la Califòrnia dels 60, al mod-revival dels 70 i al pop britànic dels 80. En ell hi trobarem joies de power-pop com Summer’s Calling o una aproximació al bubblegum com la que fan en aquest Dinner For Two entremig de deu talls més, farcits de gracioses melodies i enganxoses tonades. Rejovenim amb l’essència Lunchbox!




__________________________________

 

dimecres, 27 de març del 2024

SLOW CONNECTION – ÀLBUM A LA VISTA

ENTREVISTA

Parlem amb els dos membres de Slow Connection perquè ens posin al dia dels seus projectes. 

Sabem que estan més o menys a punt de treure el que serà el seu segon àlbum. La proba, Dust, el single llançat a finals d’any i Wait, el darrer compartit fa un parell de mesos. Però anem a pams.

TdP: Ens podeu posar en antecedents? Com us vau conèixer, com va sorgir la idea de treballar plegats...

Wild Lilac: Els dos ja havíem fet coses abans, cadascú pel seu compte. Jo vaig treure un primer EP però ell ja ha fet més coses.

Tyler Balaclava: Sí, jo a part tinc un altre projecte, Balacs, amb el que ja porto un temps funcionant. Però Slow Connection apareix arrel de la pandèmia, quan vam començar a enviar-nos unes primeres demos, i a poc a poc li vam anar donant forma a la idea de grup i és d’aquí justament d’on surt el nom de la banda, perquè a vegades la connexió a internet ens fallava.

Passada la proba, van penjar alguns singles més fins que el 2022 van treure un primer àlbum, Belmondo de Azul. Les coses van funcionar i amb bona part del material que Tyler va component casi compulsivament, tenen preparat el seu segon àlbum.

TdP: Entrem a parlar d’aquest nou disc anunciat. Com es dirà?

WL: The Dog

TdP: En quin punt es troba?

WL: El disc està acabat. I et diré més, està acabat des de fa uns mesos. El que passa és que com que també ens cuidem de la imatge, la portada, que la faig jo, i tot això també demana el seu temps. De fet, només queda maquetar-ho i portar-ho a imprimir per l’edició física. Està clar que treballem en altres àmbits per guanyar-nos la vida, i hem de fer esforços per arribar a tot arreu.

TdP: Serà dins d’aquest any que sortirà?

TB: La veritat, potser sí que estem anant amb una excessiva calma, perquè lo que és el disc, pràcticament està acabat des de l’agost de l’any passat, a excepció d’alguna cançó que va sorgir després, i que veiem que calia posar-la, tots els masters estan llestos des d’agost, setembre passats.

WL: Al final, com et dèiem, no és amb el que ens guanyem la vida i porta el seu temps tenir-ho tot clar, el procés de promos, etc. És molta feina.

TdP: Teniu algun segell o equip extern a vosaltres a l’hora d’ocupar-se de tota aquesta activitat?

WL: Sí, tenim el suport de Nemutai Samurai pel tema de promo i distribució, amb el ens trobem molt a gust. Gràcies a ell també podem treure el format físic.

TB: Estem tantejant la idea de treure’l en vinil. Però hauríem d’estirar el pressupost i no se si arribarà a ser factible. Més endavant potser. De moment en CD. S’ha de dir que el nostre segell amb això ens dona total llibertat, no va imposant res. Veurem a mida que ens anem apropant al moment del llançament.

TdP: Per què no en cassette? És un format que en aquest moment es troba en una segona vida.

WL: Doncs si. La veritat és que de les vendes a través de la nostra bandcamp, és el format que més ha funcionat. Inclús més que el CD.

TdP: No som de posar etiquetes, però a partir dels nous temes que hem pogut escoltar i comparant amb Belmondo de Azul, notem com una evolució cap a sons més synth-pop, deixant enrere la línia shoegaze. Ha sigut provocat això?

TB: La meva opinió és que l’anterior disc, el podies identificar clarament. Cada cançó formava part del mateix fil. I aquest, en canvi, cada cançó és un món.

WL: Sí, és bastant diferent de l’anterior àlbum. Però també hi ha una idea de base que les connecta. Per aquest treball, hem tirat de diferents influències i cada cançó manté la seva particular forma malgrat la connexió entre elles.



TdP: Parleu-nos de les lletres. En que estan basades, on us inspireu?

TB: És veritat que en les cançons de l’anterior disc, partíem d’aquesta idea base. En canvi en aquest, és cert que hem volgut deixar-nos portar més pel moment, per com sorgeix tot i a partir d’aquí construir. I no només es nota en les lletres, sinó també en la pròpia estructura de la cançó

WL: En aquest segon disc, hem partit de primer tenir la música i després posar-hi la lletra, tenint molt en compte la seva musicalitat, prioritzàvem que encaixés en la tonada, que quedés be al posar-li, més que no per dir alguna cosa concreta. Per exemple, com feia a vegades Cocteau Twins, una de les nostres influències, però sense portar-ho a tal extrem. Però sí que en definitiva, es tractava de que soni be un cop posada en el seu lloc, com fent servir la repetició d’algun text.

TdP: Parlant de text, compartiu el procés de composar la música i la lletra?

TB: Deixem que flueixi. Potser sí que Lilac te més mà a l’hora de posar-hi una lletra, sobretot en el nou disc, però també es trobar el moment, perquè ella pot tenir la idea, li va donant forma, però és la seva forma. A lo millor, jo voldria ficar-m’hi, però sé que trencaria l’estètica o el to d’aquella lletra.

WL: Però compartim molt el procés, encara que sí que cadascú te més facilitat a l’hora de composar una música o escriure una lletra. Per exemple, Tyler sobretot és el que així d’entrada te més idees. Ve i em diu ‘Avui mentre treballava se m’ha acudit això’, m’ho explica i des d’aquí ens posem a treballar-ho.

TdP: On i com l’heu gravat?

TB: A casa.

WL: En una habitació convertida en despatx/estudi de gravació.

TdP: Viviu a Mataró, però crec que no sou de la ciutat.

TB: Jo soc de Badalona, però va ser fa dos anys que vam venir a viure-hi.

WL: ...jo de Granollers.

TdP: Igualment se us inclou en el que s’anomena escena musical de Mataró. De fet, dissabte passat vau tocar allà amb altres bandes de la ciutat, en un concert englobat en aquest circuit.

TB: És cert que ja fa uns anys que se’n parla. Vivint jo encara a Badalona en sentia parlar. No sé si l’escena es concreta només en Mataró o en tota la zona del Maresme, però si que hi havia un cert moviment de bandes amb un to bastant synth-pop, de l’estil Cine Núria, o sigui que sabíem que hi havia alguna cosa, però al final, l’ombra de Barcelona és molt llarga. Però ens atreia molt la idea que per aquí a Mataró, es generés un moviment de grups alternatius.

TdP: Com plantegeu els directes? En concerts anteriors vostres, hem vist que apareixeu en un format de quartet.

TB: Si. Son amics nostres. Però al final, el que passa, per qüestions d’horaris, de desplaçaments, ho hem hagut de simplificar. Ens seguim portant molt bé amb ells, ha ha ha... També ha influït que al decantar-nos per sons més electrònics, hem vist que es podia prescindir d’elements físics, com la pròpia bateria, recorrent a samples de manera que entre nosaltres dos ens apanyem bé. També es pot parlar d’una adaptació al nou so del grup, incloc cançons antigues nostres en això, les hem com re-inventat per ajustar-les també.

TdP: En el vostre temps lliure, si no esteu component, que us trobaríem fent?

TB: En aquesta qüestió, a vegades acabem barallant-nos. Jo sens dubte voldria dedicar-hi més temps ...

WL: ...del que humanament els nostres cossos segurament poden donar a la música. A vegades també necessitem desconnectar, inclús per les nostres respectives feines. A mi per exemple m’agrada l’art, dibuixar. Ara amb la portada i la imatge pel nou àlbum, he pogut dedicar-hi una mica de temps a pintar.

TdP: Voleu afegir alguna cosa a l’entrevista?

TB: Un apunt. Que realment és com que no hem perdut l’essència que ens ha acompanyat sempre. Però en qualsevol cas, potser han sigut els darrers concerts en els que hem estat, que la forma de interpretar les cançons en directe, i que possiblement no tenen res a veure amb el nostre so, com els Depeche Mode, que abans no teníem i ara potser van entrant, veure’ls en directe com dic, ha ajudat. Grups amb els que no tenim res a veure com Fred Again o Young Fathers, han fet bastant i ens ha motivat a fer els canvis. És curiós com altres sons que no son els nostres, poden arribar a influenciar-nos d’alguna manera.

TdP: Us satisfà el lloc on us trobeu musicalment parlant?

WL: Si. Sobretot Tyler que en aquests moments li surten les cançons com a xurros, jo a vegades li dic ‘Però concentrem-nos en acabar aquesta i passem a un altre!

TB: De fet, una cosa que ens ha passat és que en tres dies teníem aquest concert a Mataró i dos dies abans li vaig plantejar a Lilac de tocar una cançó que en teoria encara no havíem fet, però que tenia al cap.

WL: ...una bogeria.

TdP: A vegades, el món funciona a través d'aquestes extraordinàries bogeries. Gràcies pel vostre temps.


_____________________________

   

dimarts, 26 de març del 2024

SO CÒSMIC

OLD MILION EYE – “QUARTZ HIVE”

NOU REGISTRE

Com que som a la Setmana Santa, encara que no ens agraden gaire els barrets del Ku Klux Klan i tampoc que ens diguin quan toca fer dejuni o anar de vacances, per variar farem el que toca i ens posarem meditatius.

Gairebé totes les obres de Brian Lucas, o allà on aparegui, sigui en els seus inicis als 90 amb la banda experimental Mirza, amb 43 Odes, amb Dire Wolves, o ara mateix en la seva darrera entrega amb Old Milion Eye, ens poden situar en espais diferents als habituals. Figura que és el tercer disc, sempre que no comptem tot el que ha anat llançant en formats auto-editats o no especificats. Es diu Quartz Hive i li ha editat a finals del passat mes, el segell especialitzat en edicions limitades d’artistes que van pel seu compte, Feeding Tube Records.

És un àlbum de psych-folk directament emparentat amb les bandes més fumades dels setanta. Cançons en ple trànsit cap a nebuloses espacials. A base de relaxades carícies als instruments de corda, de percussió, teclats i esotèriques veus, Lucas transforma l’habitació en un compartiment tou com un blandiblu.



En el viatge, hi participen la seva companya a Dire Wolves, Sheila Bosco, el seu col·lega Steven R. Smith, Jem Fanvu (Vacant Gardens), Bill Evans (Kids On A Crime Spree), Stuart Chalmers, Joe Imwalle, Kevin Van Yserloo, Benjamin Rogers, Kevin Corcoran i les remarcables participacions de Zekarias Thompson al saxo i Ceylan Hay a l’arpa.





___________________________________________

 

dilluns, 25 de març del 2024

NETEJANT CONSCIÈNCIES

VARIS INTÈRPRETS – “PALESTINE SOLIDARITY COMPILATION”

COMPILACIÓ – ALTRES REGISTRES

Que s'aturés el genocidi que està materialitzant Israel sobre el poble de Palestina, ens faria pensar que alguna cosa està canviant.

Però això ja sabem que no passarà. La dignitat i els valors humans en les persones, fa temps que han volat. Com sigui, encara que només serveixi per deixar constància i fer veure que ens importa el patiment de les persones, qualsevol acció per fer visibles els interessos de les oligarquies, està molt be i ens neteja una mica la consciència.

Goblin Daycare

Com aquesta iniciativa sorgida entre d’altres per la banda Goblin Daycare d'Istanbul. Una compilació de 27 cançons en format cassette amb el nom de Palestine Solidarity Compilation per recaptar diners per organitzacions humanitàries que ajuden als palestins. Hi apareixen bandes com Cool Sorcery, Gee Tee o Cherry Cheeks, i totes les cançons aportades son inèdites, demos, covers o versions en directe.



És millor fer-ho directament i no a través de cap bandcamp, perquè aquesta es queda una part significativa. Es pot fer directament a MAP (Medical Aid for Palestinians) i enviant un mail amb el rebut a gd4palestine@gmail.com També a @godlesstapes, @idiotaperecords, @cowtoolrecords, @spyasolarecords i @mevzurecords .

No sabem si els diners arribaran als palestins. Pel mig hi ha el negoci de les Nacions Unides. Però serà com quan la iaia dóna per la marató de la Tele3. Es creu qui sap què.





__________________________________

 

diumenge, 24 de març del 2024

EL SABOR AGREDOLÇ DEL DEIXAR ENRERE

THE THIRD SOUND – “MOST PERFECT SOLITUDE”

A LA VISTA

The Third Sound sap i avança inexorablement a través dels paratges neo-psicodèlics, indiferents a les descolorides vibracions que ens acullen en aquests moments.

La banda instal·lada a Berlín i comandada per l’islandès de naixement Hákon Adalsteinsson (Gunman & The Holy Ghost, Singapore Sling, The Brian Jonestown Massacre), ha anunciat el seu sisè àlbum que es diu Most Perfect Solitude i sortirà via Fuzz Club cap a mitjans de maig. Segons explica ‘L’àlbum és com el resultat de la gira First Light i el disc Fuzz Club Sessions de fa dos anys, que era com un resum del camí fet. Es percep com si estigués començant de zero. Hi ha una calidesa en algunes de les cançons que antigament no hi era, però que encara fluctua entre la llum i la foscor, casi com una versió en audio de Dream Machine de Brion Gysin’.

Escrit i gravat en menys de dues setmanes en un estrany interval entremig de tots els fronts en els que Hákon Adalsteinsson està involucrat – amb el seu nou projecte Golden Hours i com a guitarra en els concerts de The Brian Jonestown Massacre – l’àlbum vol ser com un abans i un després, cosa que acostuma a ser difícil de materialitzar si pensem en els habituals i ben trobats ritmes fuzz, revers i bateries hipnòtiques. L’intent el reforça amb canvis en la formació. Així ara, a més de Robin Hughes (teclat, guitarra) com a membre estable, s’acompanyen de Wim Janssens (baix) company de banda a Golden Hours i Frankie Broek (bateria).


El títol de l’àlbum és una frase extreta de Frankenstein de Mary Shelley i pillada d’Of Walking In Ice, un diari de Werner Herzog que Hákon llegia en els desplaçaments de les gires. ‘Quan estàs de gira sovint busques la soledat per allunyar-te de tot. També a vegades, en aquesta perfecta soledat és com millor pots escoltar música’. De fet, son coses que es fa estrany que algú pugui gaudir-les apinyat amb altre gent. Sobretot amb aquests que, en mig d’un concert, no callen ni sota l’aigua.





__________________________________

 

dissabte, 23 de març del 2024

HOLIDAY GHOSTS – “COAT OF ARMS”

A LA VISTA

Pensem que cada dia es fa més gran la distància entre els dos tipus de músics que hi ha al món.

Els que tenen consciència de com estan les coses, i en conseqüència, una actitud amb els seus missatges i els que els hi dona igual i l’única consciència que tenen és la de fer el que li manen. 

Holiday Ghosts és de les de tenir actitud. A base de precipitades i excitants descàrregues de garage-psych, aporten el seu granet de sorra dient les coses pel seu nom.

(fot Declan Haughian)

La banda anglesa, té a punt de solfa després del celebrat Absolute Reality (FatCat Records – 2023) el seu cinquè disc, aquest Coat Of Arms, repetint amb el segell de Brighton, que surt un dia d’aquests, amb co-producció de Phil Booth i el mateix Sam Stacpoole.

És molt probable que aquest nou àlbum, sigui la pedra de toc del grup. Amb gairebé deu anys de carrera, han pogut ajustar les seves directrius. Combinen a la perfecció els sons àcids de bandes com la australiana Psychedelic Porn Crumpets i la desinhibició dels californians Osees amb el particular estil de Kat Rackin (veu principal, bateria), Sam Stacpoole (guitarra, veu), Morga Lloyd-Mathews (baix) i Ben Nightingale (guitarra rítmica, veu).

Aquest Sublime Disconnect conté tots els ingredients tant musicals com lírics. Diu Kat Rackin de la lletra. ‘Soc mig iraniana, els meus pares van néixer allà i amb la revolució dels 80 es van mudar a Suècia. Jo vaig néixer allà i quan tenia 8 anys ens vam mudar a Anglaterra. M’anava fent gran amb molt poc lligam amb l’Iran, mentre m’esforçava per mesclar-me amb les persones que m’envoltaven. Però quan més gran em feia, més borrós es tornava el meu sentit d’identitat’. No se sent ni de Suècia ni d’Anglaterra, ni tampoc de l’Iran, ja que mai ha arribat a posar-hi els peus. ‘La cançó, en part, planteja aquesta pregunta: Què significa pertànyer?’.

#Em pregunten qui soc i d’on soc / Trobaré la pau quan pertanyi?# canta Rackin. I afegeix’ En realitat, penso que aquesta qüestió de pertinència és una mica retòrica, perquè no crec que hi hagi pau per a ningú més excepte per aquells que imposen les lleis’. No ens preocupem. Un dia o altre pagaran.





__________________________________
 
 

divendres, 22 de març del 2024

PRONÒSTIC FAVORABLE

SUNGLACIERS – “REGULAR NATURE”

A LA VISTA

Simpatia pels que ens han deixat i pels que retem homenatges de tant en tant. No s’ha de viure de records, s’ha de viure posant l’èmfasi en les accions de cada dia. Abans no ens despertin.

La banda de Calgary Sunglaciers, es distingeix per destacar aquesta actitud. En el seu nou treball, continuen encaixant les cançons a través d’homenatges. Post-punk vestit amb tocs de synth-pop, new wave i motorik conformen un singular conglomerat, d’una pulcritud acord als temps. Es diu Regular Nature i surt a finals de mes repetint amb el segell Mothland.

Al llarg dels seus 15 temes, aporten imponents puntejos de guitarra entre sons de sintetitzador bolcats en breus però intensos talls que unes polièdriques veus – ara en una contagiosa escalfada ascendent, ara aconsellant prendre’ns les coses amb filosofia – fan que mantinguem l’atenció fins i tot quan el disc dona per finalitzada la sessió.


(fot Medland-Marchem)

Aquest Cursed, vol ser una mena d’epopeia nostàlgica sobre l’amor i els records que ara hi son, ara no hi son. Explica la banda: ‘La cançó, segurament és la més trista que hem fet. És una peça sobre expectatives destruïdes, la reflexió sobre la realitat d’una situació que una vegada ha passat de llarg, l’únic que queda és el record’. En l’inquietant vídeo que l’acompanya, dirigit per Evan Resnik, veu i guitarra del grup, casi tot ell rodat en un contrastat i exquisit blanc i negre, el grup ha volgut plasmar la quotidianitat d’una dóna (Denice Olivares) que és treta i entrada de nou en l’estat de vigília i somni.







_______________________________

   

dijous, 21 de març del 2024

AMB CONEIXEMENT DE CAUSA

DEAD HIGH WIRE – “WASTELAND SHADOWS”

NOU REGISTRE

M’imagino al detectiu Elijah Baley escoltant el primer àlbum d’A Flock Of Seagulls en un walkman i dirigint-se cap a Aurora per resoldre un nou crim.

Relacionar una cançó amb fragments d’una crònica escrita, gravada en la memòria popular, pot ser un joc divertit. Les cançons de Dead High Wire, el trio d’Anvers, es presten al joc. ‘Aquest àlbum és el resultat d’un intens viatge inspirat en diversos fenòmens socials, addiccions, canvi climàtic, confinaments’, ciència ficció vs realitat? Es diu Wasteland Shadows i és el seu segon treball, després de debutar amb Pray For Us el 2018.

Mesclen new-vawe amb post-punk i el resultat és un viatge sonor a base de les subtils línies de guitarra de Ruben Peeters i els glacials beats de Sacha Jennis (baix, veu) i Pieter Leemans i Davy Vanden Broecke (bateria), provocats com asseguren ‘per una indiscriminada manca de son’. Sacha Jennis comenta: ‘La música cura moltes ferides. El post-punk, moltes vegades parteix d’una certa insatisfacció i aporten una crítica social que no volem amagar. També hi ha alguna cançó que te un plantejament més personal ’. A Elijah Baley li queden moltes escabetxades per resoldre. 







dimecres, 20 de març del 2024

SOBREPOSAR ÈXTASI i REFLEXIÓ

MUMBLES – “IN THE POCKET OF BIG SAD”

A LA VISTA

Despisten una mica, poden passar del soroll més estrident a escenificar una sinuosa tonada. Però son del més excitant i àcid del moment.

Al trio de Manchester Mumbles, hi ha qui el qualifica d’experimental, nosaltres no arribaríem tan lluny. Mesclen a la perfecció la intensitat d’una ventada amb el virtuosisme d’una brisa. Es podrà  comprovar sencer en el seu àlbum de debut, In The Pocket Of Big Sad que els hi edita Divine Schism a finals de mes, produït per la pròpia banda i masteritzat per Greg Saunier (Deerhoof).

Es fan preguntes de persona jove: ‘Què caram està passant? Com sobreviurem?’ Però també de persona gran: ‘Si hi ha alguna cosa que m’ha ensenyat la vida, és que les millors coses  venen amb el temps i treballant dur. Ara principalment soc un ésser humà que vol ser pràctic i que està envoltat de gent meravellosa’ afirma Jacob Nicholas, vocalista de la banda parlant del tema que tanca el disc, Violence & Stupidity.

Juntament amb Nicholas que ho fa gairebé tot, formen el grup Tristan O’Leary (vents, veu) i Oli Knight (bateria). En el disc s’han fet acompanyar per un munt d’amics com Clare Myerscough o Liam Goodrum-Bell (tots dos a Tape Runs Out) amb els que comparteixen els arranjaments maximalistes i les capes dels diversos instruments de corda, vent i percussió.


Obren el disc amb aquest How Do Happy? que diuen que és com ‘una declaració d’objectius de l’àlbum’. I Nicholas continua i ho especifica una mica: ‘Una bona part del disc, es mira el melic, pel que era important disposar d’alguna cosa que l’ubiqués en un context més ampli i observar com combinen. Tenim el cap i les nostres vides confuses per l’estat en que es troba el món, el què fa encara més difícil formular desafiaments coherents a les estructures que ho estan fent tot malbé’. Tot és posar-s-hi.








dimarts, 19 de març del 2024

NO NECESSITEM LA INTEL•LIGÈNCIA ARTIFICIAL PER RES ( * )

THE FOLLIES – “PERMANENT PRESENT TENSE”

NOU REGISTRE

Estan tocats per la velocitat i les descàrregues de les bandes de power-pop dels 70. No tenen manies a l’hora de posar totes les cartes a sobre de la taula. Especialment perquè tenen la partida guanyada.

The Follies son un quartet resident a Nova York que venen de diferents ciutats i bandes (Vexx, Twisted Thing, Ajax), totes bastant diferents del que s’han proposat fer a partir de la trobada. Son Evan Radigan (veu, guitarra), Michael Liebman (guitarra), Jess Poplawski (veu, baix) i Chris Bowman (bateria).

S’han encomanat als ritmes frenètics que regnaven per les sales fosques i humides de la ciutat, així que es posava el sol, i que perduren encara per a qui els vulgui rescatar. Fa tres setmanes que ha sortit l’àlbum via Feel It Records, el seu debut. Es diu Permanent Present Tense i el disc els hi prenen de les mans.


Es passen pel forro les tendències i tiren d’electrificats super-ganxos i veus fluides cantades, des de la dutxa, a vegades a dues veus per estalviar aigua. A partir d’unes brillants composicions i una mescla acurada per part de Chuck Betz, han aconseguit destil·lar un so nítid, amb el que han condensat tota l’energia de temps més interessants. Diguem-ho així de suau per no dir-la grossa.

( * ) Lo de la intel·ligència artificial no ve a tomb de res, però ens venia molt de gust deixar-ho anar.