divendres, 1 de juliol de 2022

PASSEN DEFINITIVAMENT PÀGINA

TRASPASSOS / JUNY 2022

Aquestes son algunes de les persones que, a més de passar pàgina, d’una manera o altra, també han acabat el llibre:

CÀNCER / ALTRES: 10

VIRUS MUTANTS: 00

NO SABEN / NO CONTESTEN: 03

Comencem el repàs mensual amb el traspàs del dissenyador anglès John Bates. Va formar part del batalló de la moda, que va fer florir el Swinging London. El 1965 es va fer famós al dissenyar la roba pels actors de la mítica sèrie anglesa The Avengers, especialment els vestits d'Emma Peel. També es conegut pel seu estil ‘era espacial’. Va ser el dia 5 de juny als 87 anys a conseqüència d’un càncer.

John Bates

L’endemà ho feia James Eugene “Jim” Seals, component del duo de softpop Seals & Crofts. Van amassar un bon grapat d’èxits al llarg de la primera meitat de la dècada de 1970. Va traspassar amb 79 anys com a conseqüència d’una malaltia crònica que patia.

La carismàtica cantant i actriu Julee Cruise. El 2018 va anunciar que patia lupus sistèmic que li va acabar provocant una forta depressió. Es va suïcidar a Pittsfield, Massachusetts aquest dia 9 als 65 anys segons ha informat el seu marit.

Julee Cruise

El 14, Joel Carver Whitbum, historiador nord-americà responsable de mes de 200 llibres de dades de música popular, dels quals 50, formen part del catàleg de la Record Research Inc. Tenia una de les més importants col·leccions de discos del mon a la seva volta subterrània. En col·laboració amb Rhino Records, va produir més de 150 compilacions. Va traspassar amb 82 anys. No s’ha especificat la causa del decés.

Joel Whitbum

Un dels actors francesos més brillants i que segur enyorarem, Jean-Louis Trintignant, amb infinitat de pel·lícules rodades al llarg de la seva vida, fins ara. Per destacar-ne alguna, Ma Nuit Chez Maud (Éric Rohmer – 1969) o Il Conformista (Bernardo Bertolucci – 1970). Va traspassar el dia 17 amb 91 anys a casa seva a Gard, al sud de França. La seva dona Marianne va ser qui va donar la noticia sense especificar cap causa, tot i que el 2017 se li va diagnosticar un càncer.

Jean-Louis Trintignant

El músic Brett Tuggle, teclista dels directes de Fleetwood Mac durant 20 anys, fins que Buckingham i Nicks es van separar. Va traspassar amb 70 anys el dia 19, per complicacions derivades d’un càncer.

Brett Tuggle

El dia 19, el també músic nord-americà Jim Schwall. Va cofundar la Siegel-Schwall Band amb la que van tocar en el Fillmore West amb Janis Joplin i la Jefferson Airplane. També van col·laborar amb gent com Muddy Waters o Joni Mitchell. Va morir a casa seva a Tucson amb 79 anys de causes naturals. ‘Senzillament se’n va anar pendent avall’ va dir son germà.

El 21 ho feia en un hospital de Manhattan, James Rado (James Alexander Radomski), dramaturg, compositor i director nord-americà. Famós per, juntament amb Gerome Ragni, ser els inventors del mític musical del 1967 Hair. L’obra es va estrenar en l’off-Broadway per passar l’any següent directament al circuit oficial per uns quants anys. Tenia 90 anys i la causa, una aturada cardio-respiratòria segons la seva amiga Merle Frimark.

James Rado, al centre del xou

El dia 22 un dels periodistes i presentador de televisió més recordats, l’asturià José Luis Balbín. Els seus programes de La Clave, del 1976 al 1985, es van convertir en cita nocturna obligada, quan la televisió encara no era el niu d’escurçons en el que s’ha convertit. Tenia 81 anys i la seva dona, que ha confirmat la noticia, no ha especificat la causa.

També el 22, la llegenda de R&B i la música-disco Patrick Adams, conegut com el Master of New York’s Underground Disco Scene. Va traspassar a conseqüència d’un càncer als 72 anys a casa seva de Manhattan.

Patrick Adams

El mateix dia, el cantant i compositor brasiler Paulo Diniz. Va començar la seva carrera el 1966, de la mà dels prestigiós segell Copacabana. Va morir per causes naturals a casa seva de Recife amb 82 anys.

Paula Stafford, coneguda com la inventora australiana del bikini, casi 80 anys després de que el seu icònic dos peces fes història a la platja de Gold Coast. Ho feia per causes naturals, el dia 23, amb 102 anys.

Paula Stafford (la de la permanent)

Anem acabant. També el 23, Massimo Morante, de la llegendària banda italiana Goblin, famosa gràcies a les seves col·laboracions per bandes sonores. El 1975 va venir Profondo Rosso i el 1978 Suspiria, ambdues de Dario Argento, amb les que ha het història. No s’han especificat les causes. Tenia 69 anys. I de moment, ce tout.

Massimo Morante (amb ulleres)




dijous, 30 de juny de 2022

HICKEYS, OBSESSIONS i NEGUITS SENSE TREVA

NOU REGISTRE

Mai és tard quan es culmina i s’ha fet be la feina. Tothom les espera amb els braços oberts. Arriba l’esperat debut en gran format de Hickeys.

Van començar com qui no vol la cosa el 2018. Gires i alguns registres les han portat fins aquest brillant Fragile Structure que sortirà a mitjans de setembre. Tretze enèrgics temes dels que expliquen: 'Hi podem veure un munt de coses: endevinalles, missatges ocults, pistes... hem dissenyat un àlbum com si fos un artefacte per muntar i desmuntar. Explora diferents punts de trencament i la figura consegüent que emergeix d’una esquerda’ han explicat.

Son Marta Kunitsa (guitarra), Ana Erice (guitarra), Martina G. Compairé (baix) i Maite Barrena (bateria) i tot i que la base d’operacions l’han muntat a Madrid, son d’Astúries i d’Euskal Herria. Han compartit un nou tema, aquest Helicóptero, una cançó elèctrica, on la pietat la deixen per un altre moment. ‘Conté lletres claustrofòbiques que rulan per un espai superpoblat, on la incertesa, la por i la supervivència del més llest, determina el destí de la humanitat. Només volíem que sonés trencada, que et pertorbés’. A vegades, una mica de mala llet aporta grans idees.



dimecres, 29 de juny de 2022

DRY CLEANING, JA DE CARA A LA TARDOR

A LA VISTA

L’any passat va ser un dels discos de l’any. El quartet de Londres Dry Cleaning, amb aquell New Long Leg, deixaven clar que en el mon de la música encara hi havia molt per dir.

Per això, no baixen la guàrdia i mantenen un nivell de treball digne de qui se sap que hi ha poc temps i moltes coses a dir. Ara han anunciat que tenen a punt el seu segon treball. Es diu Stumpwork, que sortirà, si les autoritats ho permeten, cap a la tercera setmana d’octubre, de nou via 4AD

La nova bé acompanyada d’un primer tema, Don’t Press Me del que la mateixa Florence Shaw explica algun detall curiós: ‘Les paraules em van sortir mentre provava d’escriure una cançó per cantar-la al meu propi cervell’, ...#Sempre estàs per donar pel cul/Sempre estàs per estressar-me#, canta. El tema va ser produït per John Parish i el comparteixen amb un vídeo animat creat per Peter Millard. 







dimarts, 28 de juny de 2022

CHARLIE REED, APRENDRE HA COMPARTIR

NOU REGISTRE

Sembla que a Luke Trimble li va passar allò que va tant bé, però que ninguna de nosaltres vol que li passi. Haver de començar de nou per culpa d’un desafortunat succés.

En el seu cas, li van entrar a robar a casa. Van desaparèixer entre moltes altres coses, les demos pel disc de Charlie Reed. Però en comptes d’arronsar-se, va treure pit i va comprendre que havia de treballar amb més gent, que col·laborés en la feina. D’entrada, el nom de Charlie Reed ja vol ser una actitud anti-ego. En lloc d’assumir el nou treball de manera solitària, es va inventar aquesta persona falsa per desviar l’atenció sobre sí mateix. El resulta es diu Eddy, que sortirà a finals de juliol via Earth Libraries.

Després de tancar l’etapa anterior amb la seva altra banda, Uh Bones, va fer un gir cap a sons més acústics i relaxats. Per la nova etapa, l’acompanyen Colin Croom (Twin Peaks) a la guitarra i steel guitar, Justin Vittori (Divino Niño) a la guitarra, Nick Beaudoin al baix, Nolan Chin als teclats i Nora Chin a les veus. Després de més d’una dècada a Chicago i totalment integrat en l’escena de bandes alternatives de la ciutat, sembla que Trimble es troba molt a gust: ‘Volia que la gravació sonés clàssica, familiar, però refrescant a la vegada’, explica. I ho ha fet. Les cançons que fins ara ha compartit, transpiren una harmonia atemporal, amb matisos del passat però amb l’entonació justa que necessitem i necessitarem.

Sobre aquest Your Hair Is Nice, el darrer tema que ha compartit diu: ‘Hi ha dues formes d’escriure una cançó.  Bé, en realitat no és veritat. Millor dir que hi ha una forma intencional i una de no intencional, o potser una combinació. Aquesta va néixer d’un riff d’acords oberts amb el que m’estava divertint. És una espècie de cançó sobre l’obsessió. Hi ha una part que inclús diu ‘beuré la teva sang’. També una part sobre el batejar-se. Total, que mig disfressada, en realitat és una cançó sobre lo ridícul del cristianisme. Això és especialment rellevant en mi, perquè vaig créixer en una família molt religiosa. Vist en perspectiva, la cançó esta influenciada pels meus pares que em van portar a menysprear el cristianisme, ha ha ha...’. La seva nova etapa post-trauma, li proba.




dilluns, 27 de juny de 2022

EADES – TRIOMFAR DE SORTIDA

NOU REGISTRE

La veritat és que trobàvem a faltar “la banda” del moment que de tant en tant floreix en terres angleses. Amb la benedicció i empara del global del consell de savis.

Es diuen Eades i debuten amb aquest Delusion Spree, que els hi ha editat Heist Or Hit. Son un quintet de Leeds amb la supèrvia característica anglesa: ‘Hem anat a fer un clàssic’ afirma el cantant Harry Jordan. També amb els peculiars talls enganxosos i plens d’energia: ‘Teníem 15 dies per convertir una granja de Yorkshire en un estudi de gravació i gravar 16 pistes. El sentit urgent, va tenir un efecte important en el disc. Va ser fonamental el so autèntic, enèrgic i de immediatesa. També ens va anul·lar l’oportunitat d’afegir tonteries’ en paraules del bateria i productor Dan Clifford-Smith.

En el seu post-punk hi podem escoltar new wave i britpop pels descosits, des de la típica energia de qui comença i està segur de que es menjarà el mon. Que se’l menjaran, ara és el seu moment. Des d’aquí també connectaran pel contingut reflexiu de les lletres, les actuals addicions, problemes de salut mental i les escasses opcions de vida amb les que s’han de basquejar aquells que passen de la vintena. Han llançat un nou vídeo, aquest A Welcome Goodbye, on es veu a la banda en la disbauxa dels seus ja cèlebres directes. Així doncs, un d’aquells majestuosos àlbums de debut.





diumenge, 26 de juny de 2022

CAL FOGER DAY, UNA CRÒNICA MUSICADA

NOU REGISTRE

Aquest és un àlbum que funciona casi com una opera-pop. No és la primera que desenvolupa. Aquesta és la lectura musicada d’una crònica viscuda. La condensació d’una vida en els 30 minuts que triguen en girar les dues cares del disc.

És l’àlbum experimental que entre la compositora i cantautora amb seu a Baltimore però d’origen dublinès Cal Folger Day i el productor Phil Christie han confeccionat i que descriuen com ‘un viatge avantguardista posant el punt d’atenció en el detall documentalista’. Ens expliquen la història de Irene Nally de Sigo, una tieta seva, immigrant irlandesa.

Son les cites textuals d’una entrevista que Cal li va fer a aquesta tieta, una crònica en la que parla sobre l’experiència viscuda a l’arribar a Nova York en la post-guerra i explora les complexitats, les contradiccions a ras de terra, amb el canvi cultural a l’arribar allà. Delícies biogràfiques des de ara mateix, via Dead Lady Records








dissabte, 25 de juny de 2022

KIKAGAKU MOYO, ELS HI SEGUIREM LA PISTA

NOU REGISTRE

Navegar per damunt dels pensaments, pot ser de les coses més interessants i revolucionàries. La música de Kikagaku Moyo ha sigut un dels transports habituals dels afeccionats a la nàutica.

Amb una certa tristesa, al llarg d’aquest any ens aniran dient adéu des de dalt dels escenaris d’algunes ciutats. És així perquè amb aquest cinquè disc, i després de gairebé una dècada, la banda de Tokio, notifica també que fa una pausa indefinida. L’àlbum de comiat es diu Kumoyo Island i ha sortit via Guruguru Brain, el segell fundat el 2014 amb seu a Amsterdam – la seva ciutat d’acollida – pels membres de la banda Go Kurosawa i Tomo Katsurada

El van enregistrar entre Amsterdam i els Tsubame Studios a Asakusabashi, Tokio. Son onze temes dels que diuen haver-se inspirat en l’ambient familiar del seu lloc de naixement, un cop es van poder desplaçar lliurament. Estils tradicionals, evocadores lletres extretes d’antics llibres de poesia trobats en llibreries de vell de Tokio o d’arrels llunyanes com Meu Mar, una versió d’un text del músic i escriptor brasiler Erasmos Carlos. Esperem que com altres bandes abans que ells, la notícia només sigui un farol. De moment però, seguirem utilitzant els oratjosos registres que ens deixen, com el millor mitjà de transport.








divendres, 24 de juny de 2022

ELS TEMPS DELS CANVIS

ROBERT F. KENNEDY FUNERAL TRAIN – THE PEOPLE’S VIEW

REIN JELLE TERPSTRA

FABRA i COATS: CENTRE D’ART CONTEMPORANI DE BARCELONA

fins el 16 d’octubre

EXPOSICIONS

La dècada dels seixanta va ser plena de moments molt especials. Moments particularment bons, d’altres de tremendament insòlits, no tant. Però tots removien el sentiment de la gent, d’una manera com no ha tornat a passar.

El 5 de juny de 1968, Robert F. Kennedy era ferit per arma de foc i l’endemà traspassava en un hospital de Los Angeles. El 8 de juny, es posava en marxa el tren que duia el fèretre amb les seves despulles, per fer el recorregut dels 350 km que separen Nova York de Washington D.C. Un recorregut fet a marxa lenta i del que el fotògraf Paul Fusco de la revista Look, se’n va cuidar de captar les cares d’incredulitat i desesperança de les persones que es van apropar a la via al llarg del recorregut.


Els arxius van estar a punt de desaparèixer quan es va produir el tancament de la revista per la que treballava. Afortunadament no va ser així i aquests van acabar editant-se en un llibre del mateix nom el 2018, que va merèixer la medalla d’or al Best Book Design From All Over The World. Aquest llibre va ser el que va impulsar a l’artista visual neerlandès Rein Jelle Terpstra, a tirar en davant amb el projecte, a partir de veure a totes les persones que surten retratades càmera en mà, per Fusco. Un treball que va ser iniciat el 2014 i donat per acabat el 2017.


En l’exposició es pot veure una selecció de deu de les més de mil fotografies que Fusco va realitzar des del tren i que es guarden a la Biblioteca del Congrés dels EEUU. Vuitanta-tres instantànies i diapositives que mostren el recorregut, totes personalitzades amb el lloc i hora exactes de la imatge. Una video-instal·lació que recorda les finestres del tren, la pel·lícula domèstica de Larry Beers, especialment singular perquè mostra la totalitat de l’espera sense haver estat editada. Una vitrina amb documentació relacionada: material electoral, el numero de la revista Look que parla del succés, anuncis de Terpstra demanant la col·laboració dels protagonistes involuntaris, etc.

Fins el 2017, vaig recórrer diverses vegades les mateixes vies de tren, vaig parlar amb centenars de persones testimonis i historiadors, vaig visitar arxius locals i estatals, associacions, ajuntaments i, a dia d’avui, continua sent un projecte obert’ Rein Jelle Terpstra.







dijous, 23 de juny de 2022

PET FOX ES PROJECTEN ENDAVANT

NOU REGISTRE

Tenir una bona amistat, es notar que es vibra en la mateixa sintonia. A l’hora de treballar, quan això passa, aquesta vibració també queda registrada.

És el cas de la banda amb seu a Boston, Pet Fox. Son el vocalista i guitarra Theo Hartlett (Ovlov), el baixista Morgan Luzzi (Ovlov) i el bateria Jesse Weiss (ex-Palehound, Grass Is Green), els artífexs d’aquest producte de deu cançons del millor indie melòdic. 

(fot Anna Stromer)

Portaven casi una dècada funcionant en d’altres bandes abans no van unir esforços per començar a treballar amb el que va ser el seu debut amb el disc homònim de 2018. Després va venir Rare Ocassion (2019). Ara acaba de sortir el seu tercer àlbum, A Face In Your Life, via Exploding in Sound. És un disc que en comparació amb els dos anteriors, es sent més polit. El van enregistrar a New Alliance Audio a Sommerville amb la producció de Ethan Dussault. Per citar algun grup que els empaita, citen a Weezer. Saben de que parlen.





dimecres, 22 de juny de 2022

THE INFLORESCENCE, SOMNIS DE PASSAT i FUTUR

NOU REGISTRE

D’entre tot l’allau de noves bandes carregades de clixés, a vegades, en sorgeix alguna que pot ser el principi d’alguna cosa. Clixés inclosos.

Em diuen que el segell Kill Rock Star les ha fitxat pel seu àlbum de debut, després de que el mateix jefe Slim Moon les escoltés. Em diuen que, tot i que encara van a secundaria – menys Sasha A’Heam, la baixista, que ja està a la universitat – porten funcionant com a banda, editant fanzines i tocant per allà on les deixen posar la banya, des de que el 2019 s’ho van prendre una mica més en serio. Em diuen que sortien a buscar-se roba rara per les fotos i vídeos promocionals. En tinc prou per posar l’orella i escoltar el que fan The Inflorescence.

El disc que han tret el cuarteto de San Diego, es diu Remember What I Look Like i s’hi poden escoltar nou temes d’energia pop-punk irresistible. Fan bandera del seu status teenager amb cançons com So Much Of Nothing o The Truth, mentre que amb Tomorrow Night de casi 7 minuts, es pot comprovar que per la seva edat, van avançades. En el tema que tanca l’àlbum, aquest Board Game, se les veu posant-se a fer una migdiada, mentre somien que son les GTO’s i Tuesday Denekas, s’esgargamella com si li anés la vida. I nosaltres somiem que som les Mothers of Invention.