LILYS REEDITA UN DELS SEUS CLÀSSICS

NOU RE-REGISTRE

Musicalment parlant, els noranta potser van ser la darrera dècada amb cara i ulls. Es van crear grans formacions que van enregistrar grans discos que amb el pas dels anys han agafat estatus de mig-culte

És el cas de Lilys, formació que capitanejada per Kurt Heasley, te una de les més llargues llistes de gent entrant i sortint del grup, de la història de la música. El so però, sempre genuïnament noise. Guitarres esmolades amb una perceptible dosi de mala llet, una contundent base rítmica i la veu desganada a sobre, com si fos la cirera del pastís. Reediten A Brief History of Amazing Letdowns, el 10” originalment llançat el 1993 per SpinART, el clàssic magistral de pop de guitarres, amb el que van rebentar els primers timpans. A part de Hesley (guitarra i veu), per aquesta ocasió s’acompanyava de Paul “Pablo” Naomi (baix) i Harold “Bear” Evans (bateria) amb Adam Lasus assegut al darrera de la taula de mescles.

Ara el reedita Frontier Records. Les diferències entre el primer i aquest? Que no hi trobarem Glosseder (tampoc Evel Knievel de l’edició en CD) però a canvi hi han afegit un inèdit G.Cobalt Franklin i quatre temes d’un EP compartit amb Aspera Ad Astra el 2000 editat per Tiger Style.

edició 1993 – 10” – mini-àlbum / SpinArt

A1 - Ginger

A2 - Ycjcyaqftj

A3 - Any Place I’ve Lived

B1 - Dandy

B2 - Glosseder

B3 - Jenny, Andrew & Me

re-edició 2021 – LP / Frontier Records

A1 - Ginger

A2 - Ycjcyaqftj

A3 - Any Place I’ve Lived

A4 - Jenny, Andrew & Me

A5 - Dandy

A6 - G. Cobat Franklin

B1 - Elsa

B2 - Coby

B3 - Timber

B4 - Hymn

(edició 1994)

ADULT BOOKS, OMBRES CONVERTIDES

A LA VISTA

Nick Winfrey, va agafar com a nom de la banda, Adult Books. El títol de la cançó del grup punk de Los Angeles, X. Als seus amics, Sina Salessi (bateria) i Alex Galindo (guitarra i sintetitzador), no els hi va sembla malament

Després d’uns quants cassettes i EPs el 2012, va venir el primer disc, Running From The Blows, el 2016. A continuació, va estar un parell d’anys girant amb el disc sota el braç que el van deixar extenuat. Els següents dos anys els va dedicar a recuperar antigues demos i trossos de cançons inacabades, per treballar en el que s’ha convertit en aquest segon disc, Grecian Urn, que sortirà el 26 d’abril via Taxi Gauche Records. Li ha quedat com una espècie d’àlbum conceptual que, basat en imatges i mites mediterranis, explora traumes del passat i les lluites amb l’ansietat.

A finals de l’any passat, van avançar un parell de temes, Innocence i Holiday. Ara li toca al tercer single, aquest Florence. Per fer-la, es va inspirar en uns dies que va passar a Florència fa alguns anys. Sobre el vídeo que l’acompanya, explica: ‘Tornar a Florència, òbviament estava fora del nostre pressupost, així que vaig decidir agafar una ruta completament diferent i convertir-la en un homenatge a Los Angeles, l’incongruent combinació d’oceans i industria, avions i palmeres’. En paraules de Winfrey: ‘És una immersió intensa en l’exploració de l’ansietat i la inseguretat de iniciar una nova relació, i com aquests sentiments s’agreugen a l’estar lluny de casa teva i en un lloc desconegut’. Al final, segur que tot acabarà be.

THEATRE OF HATE, EQUACIÓ BEN RESOLTA

A LA VISTA

Van aparèixer just després de l’envestida del punk de partir de mitjans dels setanta, en plena primera onada

A primers de la següent dècada, van sorgir algunes bandes emparades en la seva energia, però amb un toc més poètic-dramàtic que els deixava fora del terme, però tampoc dins de la new wave. Massa cridaners. Ara n’hi diríem post-punk. Una d’aquestes era Theatre Of Hate, que ja venia de The Pack, banda punk formada a Londres. Aglutinats el 1980 per un inquiet Kirk Brandon, van debutar el 1982 amb Westworld, produït per Mick Jones dels Clash. La banda es va desfer molt ràpidament, per aquesta vegada re-sorgir com a Spear Of Destiny. A part de tres discos durant els noranta, com a banda de directa, han anat editant àlbums dels seus concerts i de posteriors reunions. No va ser fins el 2016 que van aportar nou material amb el nom de Kinshi, que unint els seus inicis amb els seus presents, va ser molt ben rebut, fet que els va donar energia suficient com per embolicar-se en una gira per Europa i els EEUU. Finalment, després d’alguns EP’s, arriba A Thing Of Beauty, un doble àlbum amb data de sortida prevista per l’abril, via la companyia del propi Brandon, Eastersnow Recording. L’equació del pas del temps, no els fa tremolar la veu. Ni el saxo, marca de la casa.

CALYX, AQUELLA URGÈNCIA

NOU REGISTRE

Som davant d’un fresc i rutilant disc de pop-punk generat des de Pittsburgh, per fer-nos una idea, ciutat com dues vegades Lleida

La relació entre els tres membres de Calyx, ha passat per diferents històries. S’anaven veient, tocaven, es distanciaven i així. Fins que finalment es van fer grans i van decidir fer alguna cosa més que mirar sèries. Això era cap a 2013. Des de llavors, carretera i manta i l’edició de singles i EP’s. Gairebé vuit anys després, i totalment desenganxats de mirar Netflix, finalment, donen pas a aquest explosiu disc, Stay Gone, enregistrat a l’estudi Big Mama, a Filadèlfia amb Evan Bernard (The Superweaks) en sessions intenses de 12 hores de mitja. Jon Ahn ho detalla: ’A Caitlin se li acut l’esquelet d’una cançó i ens la presenta a Garret i a mi i llavors diem, “Està bé. Ara analitzem-ho i fem-ho refotudament boig”. La veu de Caitlin, la guitarra de Jon Ahn i la bogeria de Cassidy et fan donar voltes com una baldufa fins caure a terra extenuada. De tant en tant, va be. 

QUESTLOVE, RECUPERA TEMES PENDENTS i JA TREBALLA AMB SLY STONE

DOCUMENTAL

Questlove, music i periodista musical, de nom real Ahmir Thompson, aquest 2021 va disparat cap a la part més alta del pòdium

Després d’emportar-se fa uns dies el Gran Premi del Jurat i del Públic pel seu debut com a director amb el documental Summer Of Soul (... Or, When the Revolution Could Not Be Televised), ha anunciat que n'està preparant un de nou, aquesta vegada sobre el music i productor Sly Stone.

Summer Of Soul, conegut com el Black Woodstock, documenta els fets del Festival Cultural de Harlem, aquell mateix moment de 1969. Hi van actuar gent com, Stevie Wonder, The Staple Singers, Nina Simone – on va interpretar To Be Young, Gifted And Black, possiblement per primera vegada – B.B. King, Mahalia Jackson o el mateix Sly And The Family Stone. Durant sis diumenges, més de 300.000 persones es van trobar a Mt Morris Park de Harlem per celebrar la identitat negre en un moment crucial i històric. El festival, a l’ombra del que es va produir als terrenys de la granja de Bethel, a Sullivan County, evident i molt desafortunadament, no ha tingut mai el mateix ressò. Questlove hi ha posat remei eficaç.

El documental anunciat, encara sense nom, explicarà l’ascens d’Stone, avui amb 77 anys, al capdavant dels increïbles Sly And The Family Stone i el seu important llegat. 

PSYCHEDELIC PORN CRUMPETS, CARRUSEL DE COLORS

NOU REGISTRE

Ja fa uns anys que a Austràlia, als cangurs se’ls pot veure saltar amb els ulls de tita

Les bandes de psicodèlia s’han anat manifestant per tots els racons del continent i els animalons no han pogut esquivar-ne les emanacions produïdes. El quintet de Perth Psychedelic Porn Crumpets, ens presenta aquest mes, l’àlbum que fa quatre de la seva carrera, en marxa des de 2014. A Jack McEwan, com a tot cristu, lo de la pandemitis li ha anat de perles. Va poder treballar sense pressions, explica: ‘El procés de composar es va tornar ritualista. Tots els matins, començava anant a la bodega de proximitat i de tornada em posava a treballar. Això no ho feia des del primer disc. Vaig sentir que tornava a ser jo mateix, creant sense opinions ni limitacions’.

El disc es diu Shyga! The Sunlight Mound, que editen via What Reality? Records. Segueixen fent camí, però amb alguna curva més. Això sí, mantenen en alt la insígnia de la bogeria amb algunes dosis controlades per ‘Diacepans’. Les primerenques Big Dijon, Sawtooth Monkfisho o Tripolasaur fan de baròmetre. Mr Prism, amb un punt més refrescant, notem que el ‘Diacepan’ comença a fer efecte. Amb Terrors però, de seguida veiem que s’haurà d’augmentar la dosi. Una vegada li hem donat la volta al disc, comença el ball de bastons, sinó fos per Pukebox i la que tanca el viatge, The Tale Of Gurney Gridman, que aporten melodies més setinades. O això ens sembla. Son bons col·legues els cangurs.

KID CONGO & THE PINK MONKEY BIRDS, RIFFS AMB COMPROMÍS

NOU REGISTRE

Tenir noticies de Kid Congo Power sempre és bo. Recordar que el músic mèxic/nord-americà, nascut a la ciutat de La Puente (Califòrnia), ha fet història amb The Gun Club, The Cramps o Nick Cave And The Bad Seeds, per dir-ne alguns. O sigui que: totes dretes

Ens ha tingut sense nou material una bona temporada. Però ja hi ha posat remei. És un EP amb quatre temes que es diu Swing From The Sean DeLear i surt via la seva habitual casa de fa uns anys, In The Red Records. El va enregistrar a Waterworks Recording a Tucson i va poder disposar d’unes bones mans, les de Jim Waters (Jon Spencer Blues Explosion, Sonic Youth, Half Japanese, Boss Hog...).

En un comunicat, la discogràfica diu que el disc ‘celebra el pont imaginari que hi ha entre la vida i la memoria’. Pel vídeo que acompanya a He Walked In, de 14 minuts, ha comentat: ‘Reconeixem la terra on s’ha filmat aquest vídeo, la terra dels pobles Tohono O’odham, Sobaipuri, Pascua Yaqui i Hohokam, i volem retre homenatge a la seva gent gran del passat, present i futur. Aquesta terra s’ha fet amb l’exclusió i l’esborrat dels pobles indígenes.../... Aquest reconeixement, és un compromís amb el treball que s’està fent per desmuntar el colonialisme continu en aquest país’. Que n’hi ha de feina a fer. Però els bons, son del nostre costat.

THE CORAL, MACARRONS I CARN ARREBOSSADA

A LA VISTA

Podríem dir que és una de les bandes clàssiques que més aguanten el tipus

The Coral, formats el 1996 a Hoylake, una península a tocar de Liverpool que sort en deuen tenir d’ells per situar-ho al mapa, anuncien el seu disc numero deu. Es dirà Coral Island i sortirà el 30 d’abril a través de Run On Records. Serà un àlbum doble, que sembla ser està dividit en dos conceptes, estiu i hivern, en relació a l’illa, dels seus propis records, dels parcs d’atraccions. Presenten un primer tema acompanyat d’un vídeo dirigit per Edwin Burdis, que ha fet coses amb els Arctic Monkeys. Ian Skelly amplia com va anar la cosa: ‘El meu germà el coneixia d’un concert dels Monkeys i senzillament em va passar el telèfon. Vaig començar a enviar-li fotos de llibres que tinc sobre les fires i atraccions. Llavors va proposar construir un enorme illa de corall, i ho va fer’. Per lo que hem escoltat, mantenen la seva original manera aguda de fer psicodèlia. Aquella que només els clàssics saben alimentar i agrada a tothom. Com els macarrons i la carn arrebossada.

MERCHANDISING DEL KGB

CULTURA POP

Els nord-americans, son com alguns catalans. Que ho guardem tot, per si algun dia en podem treure algun calé

Dissabte passat va tenir lloc una especie de mercat de Calaf a la bonica localitat de Beberly Hills. Es va convocar una subhasta per part de Julien’s Auctions, especialitzada en objectes de la cultura pop i celebritats varies, de relíquies pertanyents al tros d’història que es coneix com a “Guerra Freda”. 

Un dels plats forts era la venda de la Col·lecció del Museu d’Espionatge de la KGB de Nova York. Pel cap baix, eren gairebé 500 objectes que van superar amb escreix totes les expectatives. El que es va endur la palma, va ser un ‘bolso’ utilitzat per les agents femenines soviètiques, amb una càmara incorporada model FED, conegut com The Fly (el logo del fabricant en un costat de la bossa, te forma d’insecte) que es va vendre per 32.000 dolars, casi tretze vegades el preu de sortida. Un altre va ser una moneda també soviètica, que porta un compartiment amagat i que es va vendre per casi 26.000 dolars, cent vint-i-vuit vegades els 200 dolars del preu de sortida. I així tot. 

Hi havia coses molt curioses, com el típic paraigües amb una punxa mortal, que a més te llegenda. Es diu que amb ell van assassinar a l’escriptor búlgar Georgie Markov, el 1978 a Londres. Es va vendre per 19.200 dolars, nou vegades el preu de sortida. Una placa en fusta tallada, reproducció del Gran Segell Americà, amb un micro ocult. Aquest va ser regalat a l’ambaixador nord-americà a Rússia el 1945 pels ‘boy-scouts’ d’allà, venut per sis vegades el preu inicial, 19.200 dolars. I més bosses, cendrers que son micros (de quan es fumava), desxifradors, una càpsula rectal, un pinta-llavis que és una pistola – que al final esva eliminar de la venda per les lleis vigents a Califòrnia sobre armes de foc – i moltes fotografies i documents històrics, com un diari manuscrit de Che Guevara. El president i director executiu de Julien’s Auctions, Darren Julien, estava que es sortia.

Molts dels objectes van anar arribant als Estats Units a principis de la dècada dels noranta, després de l’esperpèntic final de la Unió Soviètica. Proposo fer el mateix amb tot el relacionat amb la brillant Brigada Político-Social espanyola. Quan igualment desapareguin. D'il·lusió també es viu.

dibuix d’un astronauta que correspon a un llibret de 37 pàgines, sobre com construir una càpsula Mercury, per anar a l’espai

càpsula d’ocultació rectal per a micro-films

màquina de xifrat KGB Fialka (M-125-3M)

llibre espia amb una càmera amagada Neozit

fotos EFE/ Etienne Laurent

TERRITORIAL GOBBING, IMAGINACIÓ TALLA XXXL

NOVETAT DISCOGRÀFICA

A la que li agradi l’experimentació, aquest és el seu home. Terry T Gerb, Territorial Gobbing pels amics

O l’entens o no l’entens. Les seves composicions son fenòmens de improvisació pura i dura, creativitat i imaginació desbordada. Després d’editar el seu treball en diferents formats, ara ha tret el que es pot considerar primer LP, Automatic For Nobody via Buzzhowl. El disc és el producte de vuit mesos de 2020 i va ser enregistrat a través d’abcdefg i mesclat per Jase Kester, del que després del treball no se n’ha sabut res més.

Habitualment instal·lat a Leeds, Theo Gowans, transforma cada segon de la vida d’aquest planeta en una obra d’art a través de les seves experimentacions en viu. Es diu que en els darrers dos anys pot haver acumulat ben bé uns 250 treballs contant-ho tot. El vinil és una autèntica edició limitada amb la funda feta a mà, obra del mateix Gowans. Si entres en el seu univers, després, de tant en tant, hi voldràs tornar. És que hi ha tanta atmosfera, que enganxa.