ENS HEM MOGUT A UN NOU DOMINI

 

A partir d’ara, ens pots trobar a:   totdepop.cat

LAMENTS ENTRE NEBULOSES

ALIEN EYELID – “VINEGAR HILL”

NOU REGISTRE

Som en un estadi en que si observem al nostre voltant sembla que tot sigui molt normal. Un grapat de cançons que generen cremor d'estómac, ho posa tot a lloc.

La banda de Houston, Alien Eyelid, ens presenta el seu tercer treball, aquest Vinegar Hill que es troba al carrer des de fa un mes exacte, via Tall Texan. Els seus responsables son: Tyler Morris (veu, guitarra), Will Adams (pedal steel, guitarra, teclats), Brett Taylor (baix), Justin Terrell (bateria, mouth harp) i Mlee Marie Mains (flauta, saxo, harmònica, veu), més el músic convidat Tom Carter a la guitarra en el tema que dona nom al disc i Savanah Terrell fent cors a Easy Street, el tema que el tanca.

Fan un folk rock de rerefons psicodèlic que segons en quina pista es troben entre els discos que feien Sweetwater a finals dels 60 i uns The Band perfumats. En aquest clima, s’endinsen en temàtiques complexes com les addiccions, els amics que s’han quedat pel camí, i sobre les escasses estones que podem trobar, recolzats a la barra d’un bar dels d’abans, per sumir-nos en les nostres coses.

La balada de formes country F.I.T. que posa els pels de punta, Flys, una cançó de tall pop sortida dels virolats àlbums dels anys setanta o els 10 minuts de Vinegar Hill, fan que topem en un bassal d’evocacions terrenals. 

En aquest Nesadel Club no s’estan de cantar a quan tot era fàcil: #La gent venia de lluny / Per a veure’ls tocar aquelles cançons / Fa molt de temps / Molt temps enrere / Llavors la música era màgica / En el Club Nesadel / ... / El cambrer netejava un got / Li va servir una ronda / El vell se la va beure de cop / Va imaginar una multitud#. Un disc trist per recuperar l'alegria.

                       

ANEM TARD

TRASPASSOS / SETEMBRE 2025

PER LES PROTESTES CONTRA L’ESPECULACIÓ EN L’HABITATGE: 00

DELS EFECTES SECUNDARIS DE LA VACUNA CONTRA EL VIRUS MALIGNE / CÀNCER / ALTRES: 11

NO SABEN / NO CONTESTEN: 07

Amb dos dies de retard, a continuació la llista d'algunes de les persones d'aquest mon, que aquest mes de setembre han dit que ja en tenien més que suficient. Son aquestes:

Comencem amb un endarrerit, John Cummings, bateria original de la banda californiana The Odd Numbers, d’aquestes que se’ls coneix més a Suècia que a casa seva. Va traspassar amb 58 anys el dimecres 27 d’agost sense que s’hagin donat més detalls. No som a Suècia.

John Cummings és el del mig

El primer en fer-ho ja dins de setembre, Robert Grosvenor, conegut per les seves escultures fetes amb materials industrials, per les seves instal·lacions i per co-fundar la cooperativa Park Place Gallery a Nova York, activa de 1963 a 1967. Va traspassar d’un càncer a casa seva a East Patchogue, NY amb 88 anys.

Robert Grosvenor

El dia 5 el carismàtic músic nord-americà Mark Volman (The Turtles, Flo & Eddie, The Mothers Of Invention). Va morir a Nashville a conseqüència d’una malaltia a la sang amb 78 anys.

Mark Volman

El mateix 5, Bruce Loose. Veu i baix dels influents Flipper, banda de punk rock de San Francisco. Va patir un vessament cerebral i mentre es recuperava a casa seva a Humboldt, un infart va insistir en dir-li que li havia arribat l’hora. Tenia 66 anys.

Bruce Loose

També el 5, l’arquitecte i dissenyador italià nascut a Torí, Pietro Derossi. Va crear mobles com el divertit sofà Pratone o el seient Torneraj que està en diferents museus, entre ells el MoMA. Va traspassar a casa seva amb 92 anys.

Pietro Derossi

L’endemà ho feia el talentós músic anglès Rick Davies, membre fundador, veu i teclats de Supertramp. El 2015 li van diagnosticar mieloma múltiple. Deu anys després ha mort per complicacions d’ella amb 81 anys a casa seva de East Hampton, NY on vivia des de feia anys.

Rick Davies

Saltem al dia 8, quan traspassava l’actriu nord-americana Salli Sachse, coneguda per les seves aparicions en pel·lícules característiques dels anys 60: Dr. Goldfoot and the Bikini Machine (1965), Thunder Alley (1967), Devil’s Angels (1967), The Trip (1967) dirigida per Roger  Corman o Wild in the Streets (1968). Després es va convertir per dos anys en la fotògrafa de Crosby, Stills, Nash & Young i a principis dels 70 va tenir una relació amb Jackson Browne. Ocupada estava. Va morir per causes que es desconeixen a casa seva a California City, amb 82 anys.

Salli Sachse

El dia 8 s’informava del traspàs de Viv Prince, el conflictiu bateria dels dos primers àlbums dels Pretty Things. Diuen que el seu estil va ser determinant per la carrera d’un altre bateria passat de voltes, Keith Moon. Va deixar aquest mon a casa seva a la regió d’Algarve, Portugal, amb 84 anys a les espatlles.

Viv Prince

El 13, el músic brasiler Hermeto Pascoal. Representatius, els seus inicis amb Trio Sambrasa o Quarteto Novo la dècada dels 60. El 1971 ja participa a Live-Evil de Miles Davis. A partir d’aquí va crear nombroses bandes i va sorgir la llegenda. Va traspassar d’una insuficiència orgànica múltiple a Rio de Janeiro als 89 anys.

Hermeto Pascoal

El mateix 13, Stephen Luscombe, music anglès membre dels pocs reivindicats Blancmange, banda de synth-pop de la dècada dels 80. Fa més de 10 anys ja va declarar que patia problemes cardíacs. Al final, un aneurisme aòrtic abdominal se l’ha endut als 70 anys.  

Stephen Luscombe

El 13 es va afegir la prestigiosa pianista d’Osaka, Akiko Tsuruga. La seva especialitat, el Hammond B–3.  El 2001 es va instal·lar a Nova York on va conèixer a Lonnie Smith. Va traspassar a Brooklyn amb 58 anys a causa d’una “breu malaltia”.

Akiko Tsuruga

El dia 16, l’actor Robert Redford. The Chase (1966), Barefoot in the Park (1967), Butch Cassidy and the Sundance Kid (1969), Three Days of the Condor (1975) o All the President’s Men (1976) d’Alan Pakula son algunes de les pel·lícules que no deixarem de revisar. Va traspassar mentre dormia a casa seva a Sundance als 89 anys.

Robert Redford

El dia 19, Sonny Curtis. Compositor, music i cantant nord-americà, va formar part de The Crickets de Buddy Holly. Posteriorment, la seva carrera com a compositor, va fer ombra ràpidament al seu passat. Va morir d’una pneumònia a Nashville als 88 anys.

Sonny Curtis

El mateix 19, Miguel “Micky” Morales Barretto. Germà d’Antonio Morales ‘Junior’, guitarrista i compositor, nascut a Manila, va començar amb Los Pekenikes, va formar part dels darrers Los Brincos i va acabar formant la banda Barrabás, popular la dècada dels 70. Ha traspassat a Madrid als 75 anys a causa d’ “una malaltia” que li havien detectat recentment.

Miguel “Micky” Morales

Passem al dia 23 que traspassava el contrabaixista anglès Danny Thompson. Del 64 al 67 va formar part d’Alexis Korner’s Blues, després va estar amb un trio on també estava John McLaughlin i posteriorment va ser membre fundador de la banda Pentangle. Thompson va morir a casa seva Rickmansworth als 86 anys. Portava anys delicat de salut.

Danny Thompson

El mateix dia, l’actriu italiana Claudia Cardinale. A l’igual que amb Robert Redford no deixarem de revisar les seves pel·lícules icòniques com The Pink Panther (1963), Il Gattopardo (1963), 8 ½, la comèdia Don’t Make Waves (1967) o Once Upon a Time in the West de Sergio Leone. Va traspassar a casa seva a Nemours, Île-de-France als 87 anys.

Claudia Cardinale

El 25 traspassava l’activista política Assata Shakur, que va ser membre del Black Liberation Army (abans ho havia sigut de Black Panther Party) durant la dècada dels 70. Va morir a La Habana, on vivia exiliada, als 78 anys, segons un comunicat del Ministeri de Relacions Exteriors de Cuba.

Assata Shakur

Finalment, el 30 ho feia l’artista japonesa vinculada al col·lectiu Fluxus, Takako Saito. Les seves obres formen part de les col·leccions de museus d’Europa, Estats Units i Japó. El 1958 es va traslladar a Nova York, el 1968 es trasllada a Europa on ha viscut tota la seva vida com a artista. Ha mort als 96 anys.

Takako Saito

                         

EN BON ESTAT DE SALUT

TULPA – “MONSTER OF THE WEEK”

A LA VISTA

No han tret res, fins ara. A Tulpa no els coneix ni Déu, tret dels que han anat als darrers concerts de Throwing Muses, Pale Blue Eyes o als gal·lesos The Bug Club, perquè els han fet de teloners.

La seva primera escolta, aporta aquella emocionant vibració de bandes com Veruca Salt o Elastica: bon rotllo i onades de lluminositat i color. Els de la BBC6 els hi van posar l’ull a sobre i van gravar una sessió en directe. A la vegada, qui no corra vola, la gent d’Skep Wax (Amelia Fletcher, Rob Pursey) amb les cançons a sobre la taula del despatx, no van dubtar ni un segon a l’opció de publicar-lo. Mentre, han seguit donant concerts per tot el Regne Unit, amb el que han acabat formant una primera flotilla de seguidors.

Des de Leeds, guitarres brutes, una veu ajustada i una bateria que rebota per les quatre parets. Enregistrat a Lamigo Bay, a Escòcia, l’estudi recent estrenat de Jamie Lockhart (The Cribs, Mush), debuten amb aquest Monster Of The Week que sortirà a finals de novembre. Ells son Josie Kirk (veu, baix), Daniel Hyndman, ex-Mush (guitarra), Myles Kirk (guitarra) i Mike Ainsley (bateria).

El primer single, Let’s Make A Tulpa! forma part d’aquell grup de cançons, especialment dels 90, que quan l’escoltes se’t queda enganxada i no es deixa anar ni rascant amb paper de vidre del 30. D’aquelles tonades, destinades a ser compartides en plena eufòria de cap de setmana. La música pop continua mostrant bona salut. 

                          

ENTREVISTA ATÍPICA A UNA BANDA ATÍPICA

ANAR AL MON

Parlem amb una de les bandes que actualment està, casi, en boca de tothom: Ratpenades. Son Vero Rosinach (bateria, veu),  Virgínia Borràs (baix, veu) i Karol “Krol” (guitarra, veu). 

Segons wikipedia, fan punk-rock rural. Un terme, que si és pel fet de ser del Segrià o de l’Anoia, podríem debatre molt. D’entrada imposen, fins que a poc a poc, en la conversa, t’adones que son tres trossos de pa beneït en ple procés d’heretgia.

Ens trobem a la botiga Grans Records de Lleida. Instal·lades en una de les taules de la seva fastuosa terrassa, tenim una molt casi impossible conversa. Provocadores en les seves afirmacions, el seu leitmotiv és fer uns riures, si pot ser acompanyat d’uns beures i passar-ho el millor possible. Sinó, què dimonis fem aquí? 

EUROVISIÓN

Només engegar, queda clar que l’espontaneïtat i dir les coses pel seu nom, seran les dinàmiques de la trobada. Comencem parlant amb la Vero i la Krol en companyia de la Sandra Tatutek  (la membre oculta) mentre esperem a la Virginia. 

TdP: Oculta? Pot agafar i fer el que fa Joel Gion o el Bez... moure’s per l’escenari, tocar algun instrument de percussió, ballar,...

Vero Rosinach: No vol. Així que hem d’emplenar nosaltres tres.

TdP: Que vols dir emplenar?

VR: Doncs fer una mica de xou. És espectacle. Però jo des de la bateria  no puc fer gaire...

Krol: Clar que pots! T’aixeques, fas anar els braços i amb les baquetes fas paaaaam!!!

VR: Saps què passa...

K: Sí, ara posarà l’excusa dels cables...

VR: Ah! si clar, estic voltada de cables... però si elles amb l’inalàmbric ja baixen a baix amb el públic a fer la cabra, jo no cal que faci gaire més...

TdP: Va, fem una mica d’història 

K: Vam començar a gestar el projecte el 2019 nosaltres dues i dos anys després, el gener de 2021, vam posar un anunci i va aparèixer la Virgi. Va anar molt bé, perquè ella aporta la part tècnica, arranjaments, allò que cal afegir o treure...

VR: Jo venia del punk de carrer, quatre acords, quatre crits i endavant. Amb el temps anem polint el so.

K: Bé, allò també tenia la seva gràcia. Era més ramonero. Més guarrindongo. Amb la Virgi, que és més madura en aquest sentit, tot és més estricte. Que no vull dir que no estigui be. 

VR: Però al final també intentes evolucionar una mica, no? Nosaltres és que ja ens conformàvem amb pujar dalt d’un escenari.

TdP: Havíeu tocat en altres bandes?

VR: Jo primer en un grup que es deia Tranxilium, que vam gravar quatre coses amb un col·lega, després amb Esputo, aquest el vaig muntar jo, del que també hi ha una maqueta, una altra que fèiem coses rollo indie...

K: Ah siii?!?!?

VR:...si,...i després tenia mono de fer soroll i em vaig afegir a una banda que aquesta ja va durar una mica més, que es deia Ansiolíticos, on tocava el baix amb uns amics.

TdP: I tu Krol?

K: Jo res. A partir de quan vaig conèixer a la Vero. Tenia una guitarra a casa i feia algunes coses però res seriós, per matar l’estona. Quan ens hi vam posar amb la Virgi, va ser quan el grup va agafar forma.

VR: La Virgi buscava gent per tocar en una banda de rollo feminista, però nosaltres dues no érem massa actives en aquest sentit... jo el que recordo és que tenia moltes ganes de tocar!

TdP: De fet ja heu deixat clar varies vegades que el vostre no és un punk de crítica social sinó més aviat de passar-ho be.

K: Si, però encara ens hem de trobar en això. Igual que amb els idiomes, encara anem provant a veure en quin ens hi trobem millor. Perquè la veritat, des de baix, massa be no s’entén el que cantes o això et diuen, i si ho fem en anglès i ho tradueixes amb el Google Traductor, encara s’entén menys (riures). Potser tirem més pel nostre.

VR: Jo no m’hi trobo tant, no per res en concret.

K: Doncs estaràs vetada (riures).

TdP: Al final és com et sentis més còmoda, no? No deixa de ser un instrument més en el vostre cas.

VR: Si, i també depèn de la cançó.

TdP: Al final l’idioma és una etiqueta més. Ens preocupem més de en quin idioma cantem, que de si el que fem funciona o no.

K: Al final, no ens preocupa gaire això dels idiomes, la veritat.

TdP: De fet, potser acabeu cantant en japonès. M’han dit que voleu anar al Japó.

K: Si (riures). Però abans hauríem de començar anant a Eurovisión (més riures)

TdP: Encara que crec que aquest any Espanya, com algunes televisions d’altres Estats, no hi participarà, pel que Israel està fent amb Palestina. Però a veure, és que no em queda clar. Us identifiqueu amb el xou d’Eurovisión o no?

VR: No home, no. Que vaaaaaaa!!!! Seria només per anar allà i fotre el subnormal.

K: Fer el capullo, veure gratis, fotre’ns de tot... Em flipa el muntatge. A mi no m’importaria. Però després del que li ha passat a aquella noia... (es refereix a Melody) jo no estaria preparada per això.

VR: Jo sí. Quina noia? (riures)

EL NOU LLANÇAMENT

En aquest punt, la Sandra treu una calavera que li regala a la Krol, un cap de cabra que li porta de regal d’un viatge que ha fet per Cantàbria.

VR: És que la Krol les pinta. Te una granja escola i les pinta.

K: Si però la granja escola no te res a veure amb això (riures)

TdP: Manteniu viu l’univers de la temàtica zombie o ja no tant?

VR: Si, però de bon rollo. Lligant-ho amb lo de l’idioma, en aquí també estem per acabar de trobar-nos, en un ambient que ens defineixi de forma clara. El tema creatiu el tinc una mica col·lapsat. Tinc molts fronts oberts. Crec que com elles.

TdP: Com està el segon disc?

VR: Bé, ja tenim dates, el 26 i 27 de novembre per a entrar a gravar.

K: Estem en el punt que hem de decidir en quin format treiem nou material. Si llançar un EP i esperar per treure el segon àlbum. És que tenim alguns temes anteriors al disc que ens van quedar penjats. Amb Kasba Music ja vam gravar-ne dues pel recopilatori Catalunya Explota, unes cançons que durant dos anys no podíem utilitzar – han passat dos anys ja? – i les podríem incloure. De fet estan mesclades i acabades del tot.

VR: Vam gravar-les a Lleida a Masselles, amb el Txavi Ábrego a un estudi que es deia El Zulo i les noves les gravarem a M Studio.

K: Va ser a la vegada que gravàvem a un i altre estudis per l’Explota i pel Pam! Punk! Boom! Lab! Com que ens va agradar molt la mescla que ens va fer el Xavi de M Studio per LP, hem decidit repetir amb ell.

TdP: A pesar de tot, veig que sou meticuloses.

VR: No creguis,  la Krol i jo no gaire (riures).

K: Ho som al començament, en el treball previ. La Virgi grava les bases i després treballem a sobre. Ella sí és exigent. Jo, quan abans surti de l’estudi molt millor. És pa pa pa pam... fora.

VR: Com que la Virgi és tècnic de so, te més paciència per a aquestes coses. Jo a l’estudi m’angoixo un ou. Ara que em cuido només de la bateria, vaig més relaxada, no com al principi dels temps que feia baix i veus i m’angoixava molt més.

K: No se perquè t’encalles amb lo de cantar

VR: Tinc un trauma amb la veu. Vaig anar a Madrid a estudiar cant i tothom ho feia super-be i quan em van dir que cantés una cançó vaig cantar una de les meves i és clar, van flipar. Moltes classes per res. Encara em dura el bloqueig.

En aquest punt, arriba la Virgina. Presentacions i continuem amb ella a taula.

TdP: Parlàvem de la teva exigència a l’hora de gravar...

Virginia Borràs: Ui! Doncs una mica sí que ho soc. Bé, suposo que perquè ho tinc més assumit. Em dedico a això. M’agrada que les coses surtin bé. Però ens complementem. Cadascuna te uns rols clars que fan que la banda tiri endavant.

K: Tot el curro que porta fet l’hem de respectar i aprofitar a l’estudi perquè tot sigui més àgil.

VR: Recordo quan vam gravar el primer disc, en alguna ocasió li deia que no venia preparada i s’emprenyava. Em deia: Cabrona!... després de tota la matada!

TdP: Intueixo que a tu Vero, t'han servit una mica de teràpia les sessions.

K: En el seu cas, no ho crec. És molt nerviosa (riures)

VR: Tinc TDH

K: Totes tenim TDH, però tu el triple (riures). Avui s’ha gastat 100 euros en roba!

VR: Estic farta. Aquest matí hisenda se m’ha quedat 800 euros.

K: M’ho explicava mentre aparcàvem i al costat del parquímetre hi havia un contenidor amb aquests tres vestits al damunt d’ell (treu tres vestits d’una bossa i els ensenya). Tu t’has gastat cent euros i jo cap! Tanco parèntesi.

TdP: He de preguntar per l’assumpte Paussini.

K: Això de que m’agradava, ho vaig dir perquè a casa, els meus pares no eren caps entesos en música i era el que sonava, la Paussini, els Backstreet Boys i coses així. Fins que un dia una companya del cole que el seu germà gran feia snowboard, em va fer escoltar coses de hardcore-melòdic, Blink... Algú es va deixar una cassette que en una cara hi havia NOFX, Pennywise i a l’altra hip-hop espanyol, Doble V, coses així i vaig flipar bastant. Aquí l’única punk és la Vero.

TdP: I tu Virginia? Abans parlàvem dels vostres passos anteriors a Ratpenades.

VB: Jo vinc de l’electrònica. Els 18 o 19 vaig començar amb el drum’n’bass, la música de club, el techno, el hard-tech, jo feia de DJ i va ser després del Covid, que vaig començar a interessar-me més pel punk. Però a mi m’agraden molts estils, et diria Jane’s Addiction, PJ Harvey, fins el progressiu o el rockabilly.

TdP: Si es viu a Lleida, t’ha d’agradar el punk i/o el heavy-metal.

VR: Si, però més per les comarques que a la pròpia ciutat. Lleida s’ha quedat enrere amb la moguda.

TdP: Com esteu de història? Coneixeu predecessores vostres com Draps Bruts per dir-ne una?

VB: Ah si! Draps Bruts!

VR: Però això no és una sèrie? (riures).

VB: Allò era Plats Bruts! Doncs mira l’altre dia vaig anar a un poble del Priorat, un de molt petit que si no recordo malament es diu La Febró i allà vaig conèixer a la germana d’una de les components i em va estar explicant algunes anècdotes. També et diré que no fa gaire vam estar tocant en un concert feminista i es va apropar una noia que es diu Mariachu, del País Basc i fa un fanzine que es diu Uterzine, doncs aquesta noia ha tret un llibre de grups punk dels 80 i 90 de tot l’estat espanyol, només de dones, i es va entrevistar amb alguna de les membres de Draps Bruts.

TdP: Abans ha sortit monsieur le Covid. Com ho vau portar?

VR: Jo no em vaig vacunar. Recordo que estava donant classes en una auto-escola d’una associació per a l’alfabetització, amb gent musulmana, que aquests no els preocupava gaire el tema. Hi havia un altre grup, aquests d’ètnia gitana, que em deien: “Si no te vacunas no te dejaremos venir a darnos clases...” (riures). Mira al final que cadascú faci el què vulgui. A més jo els deia que per injectar-me merda anava a buscar a un camell i que anava a lo antic.

VB: Jo tampoc em vaig vacunar i crec que estan causant problemes secundaris.

K: Jo sí vaig haver de vacunar-me, per temes de l’escola. Va ser llavors quan vam fer el primer streaming des del local d’assaig i el segon, teníem moltes ganes de tocar. De sobte vam reunir a 20 o 30 persones a fora al carrer. El que no pot ser és fer-ne una religió, en plan: “Aquell, aquell, que s’ha comprat un gos de mentida per sortir a passejar!” (riures). A veure, el virus de ser-hi, hi és, l’hagi creat algú o no. Als CAPS i als hospitals jo crec que s’hauria de seguir duent el morrió. Ja veus.

TdP: Al final, tot des d’àmbits polítics. Completeu la frase: Els polítics son...

VR/Krol/VB a l’uníson: Unes rates, uns avariciosos, uns manipuladors, uns embusteros,...

TdP: Quina és la ment pensant darrera les portades?

VR: En principi la Krol. La vam fer en un escape-room i com que és una mica Diogenes i té de tot...

VB: La idea era fer veure que estàvem en un laboratori. Com que vam agafar cançons de diferents llocs i es tractava d’experimentar, per això vam triar aquest tema. A veure què sortia.

K: Al nostre fotògraf Marc Castelló li vam comentar la idea i va suggerir lo de l’escape-room, que ell ja coneixia perquè recordava que en una de les habitacions hi havia muntat com un laboratori... si em sembla que no vam ni pagar!

VB: Siiii que vam pagar!

TdP: Tu no vas pagar, elles sí... (riures).

VB: El disseny final és del Juan, la parella de la Krol, que va estudiar a l’escola d’arts i oficis de Tàrrega.

VR: El nom del disc també és seu.

VERSIONS LES MENYS

TdP: Feu alguna versió?

K: Tenim pendent una de The Assclats, uns amics d’Arbeca. Però no l'hem arribat a fer.

VB: Però si fas una versió ha de ser que tingui alguna connexió amb tu, no? Com un referent.

K: Primer ens hauríem de posar d’acord les tres. Jo tenia pensada una de The Adicts que es diu Viva la Revolution, però al final s’ha quedat al pot.

VB: Això de fer una versió també és resultón. Sobretot en concert, si és prou coneguda per la gent, per pujar l’ànim. Però no ens acaba d’interessar això. La gent s’ho ha de passar be amb nosaltres, sense necessitat de fer versions de ningú.

K: La veritat és que tenim una flor al cul. Acostumem a ser les que engeguem i el públic encara està fresc. Encara que a vegades et trobes en llocs que hi ha 2 o 3 persones de públic, que a lo millor han vingut de la quinta forca i sap greu. En casos així li dic al Joan o amb qui estigui, anem al davant per donar-los suport. Ho dic per lo de les versions, que potser en aquests casos, sí que pot treure’t de l’apuro. I com que això no ens ha passat, per això no ha sortit el moment de fer versions (riures).

VB: Som lo suficientment creatives com per no haver de fer versions. S’està posant de moda lo de versionar grups i cançons...

TdP: No, no, no... no m’he explicat be. Per exemple, en el concert de Tropical Fuck Storm de fa uns dies, van tancar el set amb Stayin’ Alive dels Bee Gees. Sol funcionar be per acabar la vetllada. 

K: Espera, una vegada en una prova de so vam fer una versió de l’Álex Ubago...

VB: Sí, i també una vegada vam fer la de Si Tu Vas Al Cel En Patinet. Va ser en una actuació per a un final de curs amb canalla. Érem Les Ratpanadetes. Va ser molt bo. Els trossos on hi havia tacos, els treiem o fèiem piiiiiiiiiip (riures). Allà, a part de les nostres com et diem, vam tocar algunes d’infantils. Va ser divertit. En realitat ha estat l’única vegada.

TdP: Teniu grup de fans?

VB: Si! I tant! Tenim uns amics que es diuen Ratpenats amb els que a vegades ens confonen. Van fer un vídeo on sortien vestits de ties dient “Hola! Som les Ratpenades”.

TdP: Per cert, d’on surt el nom?

VR: De mi. A vegades soc una mica manipuladora i encara em surto amb la meva. Poc abans que entrés la Virgi, amb una amiga, vam fer una llista llarguíssima... Broken Rules era un dels que em molaven.

K: Però com que és feminista, tambè volien trobar alguna cosa que no volgués dir-ne una de sola, donar-li un doble sentit. Que si les penades,...

VR: Doncs Ratpenades, pel bitxo i de penades. Vam estar a punt de canviar, pel rollo de les xarxes, per si és un nom que a fora no s’identifica...

TdP: Ja que treus el tema, què penseu de les xarxes? 

VR: Per donar-te a conèixer i fer contactes, les xarxes van molt bé. Però comporta molta feina i dedicació.

VB: És molt de temps davant d’una pantalla, que si ara etiqueto, que si ara poso un filtre, que si ara inter-actuo una estona... Jo abans vivia aquí a Lleida i ens trobàvem dos cops per setmana, un per fer l’idiota i l’altre per assajar (riures).

K: Quan vam començar fèiem molt el tonto. Gravàvem xorrades, penjàvem coses fent el capullo... Nosaltres no farem com aquesta gent que edita molt els vídeos, tota aquesta matada, que et pren la vida, i que ningú s’enfadi.

TdP: No heu pensat en agafar algú, ja no només per fer aquesta feina, sinó com a manager. Dos pel preu d’un.

K: Ui no! Crec que també perdríem alguna cosa si no ens ho féssim tot nosaltres per molt xorres que siguin. A mi m’agrada escriure les meves gilipollades. En el moment en que obres els ulls i veus el merder que hi ha, aprens a dir: “Doncs això no ho faré, no vull ser un borrego més”. També s’ha de dir que necessitem un tempo que ens agrada posar nosaltres.

VB: És com tot, si es fa en mesura, va bé.

K: Hi ha molta gent que abans el seu producte, ara no parlo de música, no el venia per falta d’un espai físic i ara, online, va funcionant. El meu cunyat, fa cançons que penja en un bandcamp i les ven. Ara tothom es pot gravar a casa i que no soni com una merda.

VR: Per molt que diguem, no pots desconnectar-te perquè si ho fas, perds el pas i no arribaràs a la gent com feies unes setmanes enrere. Jo quan estava soltera hi podia dedicar molt temps, però ara no m’avorreixo (riures).

TdP: Tornem al disc. M’heu dit que teniu dates per entrar a l’estudi...

VR: Si, 26 i 27 de novembre, per gravar.

VB: El tornem a treure amb Kasba Music. Hi tenim molt bon rollo amb l’Amparo i el Joni que ho fan, a part de per guanyar-se una mica la vida evidentment, perquè els hi agrada molt la música, la viuen i son molt raonables amb tot, s’hi pot parlar... Ara hem de trobar el dia per muntar l’agenda per treure el disc, en un moment concret, és una mica complexa això, però ho farem...

VR: A mi ja m’està be el pressing. Jo funciono de puta mare sota pressió. En canvi la Krol s’estressa (riures)

VB: L’agenda s’ha de complir i nosaltres anàvem sempre una mica així per lliure, però ara que ja sabem el funcionament, ens podem anticipar i programar les coses per fer-les amb temps més tranquil·lament.

VR: Si no fos per ells, que amb dos o tres mesos vam gravar tres vídeos promo, encara estaríem pel primer (riures)

VB: Va anar molt be. Ens van fer una bona promo, vam sortir a TV3 que vam dir: "Què!?!? Ratpenades a TV3?????" A part de a les típiques revistes, vam sortir fins i tot en una de moteros!

K: Ho veus? Som a un pas d’anar a Eurovisión (riures).

TdP: Com us veieu d’aquí a 10 anys? 

VB: No ens hem plantejat el futur. A més, avui es fa molt difícil de dir. Com que som molt família, a mi personalment em sabria molt de greu que s’acabés Ratpenades.

VR: Fa uns anys ens van preguntar: “Què deixaríeu per la música?” i jo vaig dir, tot.

TdP: Ho segueixes pensant?

VR: No (riures). Ara tinc molt projectes oberts.

TdP: Aprenent de tot, mestre de res.

VR: Això no és veritat! La meva mare també m’ho diu i no és cert. Jo només puc donar un 10% a cada cosa, no puc donar més.

K: Jo tinc dos projectes al davant, que son les meves dues filles. I una petita empresa. Fa un temps els hi vaig dir que si volien, els hi presentava una altra guitarrista millor que jo.

VR: Ufff! Ens va ratllar molt això!

K: Si, és clar. L’opció banda és com per desconnectar de l’altre part de la meva vida. Quedar al local i venga: a fer el subnormal. Per a mi, això també està sent educatiu. Jo era molt antisocial. Com tu, jo tampoc puc donar el 100% a tot i la gent que espera coses de tu. No volia més feina, però aquí estic.

TdP: Us heu plantejat agafar una quarta membre?

VB: És que tres funciona molt be. A l’hora de decidir és molt pràctic. Si fóssim quatre, n’hi hauria una que faria de líder segur.

DALT DE L’ESCENARI

K: Jo vinc de fer teatre. Soc monitora de lleure i al final, tornant al principi de la conversa, el que volem és passar-ho bé. Crec que dalt de l’escenari ens sabem moure, no ens quedem en plan estaquirot. Fem el que ens dona la gana. Jo a vegades m’avorreixo segons quin concert vaig a veure. Crec que ha d’haver una mica de xou.

VR: Si, però a mi m’ha de sortir sense que ningú em digui, fes això o allò, que llavors em ratllo.

VB: Al final, a nosaltres tres ens preval la part més d’espectacle. Com que en tècnica musicalment arribem on arribem, ho compensem movent-nos, sent qui som i passant-ho bé i intentant que el personal també ho passi be. Aquest és el leitmotiv.

K: A mi m’agrada arribar una estona abans del concert, no només arribar i tocar. És una estona per mentalitzar-me, perquè jo quan la cago ho passo fatal, sento que estic defraudant i m’he de mentalitzar de que no, de que dóna igual, que segurament ningú se n’ha adonat de que l’estic cagant tota l’estona i això és un treball que per moure’t de casa és molt necessari.

VB: El que també ens agrada de tota aquesta moguda, o com a mínim a mi, és que hem conegut a un munt de gent que val molt la pena. Et comuniques, comparteixes, aprens d’altres maneres de fer...

TdP: Podríeu dir alguna banda que us hagi agradat?

K: Moltes.

VR: KO Makabra de Reus.

VB: Les Aranyes de Barcelona

K: Shöck del País Basc.

TdP: Sala petita o festival?

K: En un festival tot és molt fred. Son dues coses molt diferents.

VB: A mi m’agrada més la sala petita, amb la gent a prop... que no vull dir que no m’agradi tocar també en festivals. Però en un espai petit, normalment, abans sopes amb l’altre grup, et relaciones,... 

K: Ella és de les que mira a la gent. Quan acabem l’actuació et pot dir: “Heu vist? En tal cançó han ballat més, en tal altra menys”. Jo em poso les ulleres de sol i ja no veig res de res.

VR: A mi m’agraden els festivals per tocar davant d’un munt de persones. Tot i que després no recordo a ningú ni res del que ha passat.

TdP: Què esteu escoltant a casa?

VB: Jo soroll. A casa tenim uns plats de quan punxava i amb la meva parella, que té un ou de vinils per cert, experimentem. Distorsionem cançons, els hi baixo el pitch, les filtro, agafem una d’ambient i una de no se què, i sents (aquí fa un so impossible de transcriure) o sigui que el que estic escoltant darrerament és, soroll.

VR: Doncs jo Offspring, NOFX, perquè he re-tornat a les classes de bateria. Vull reforçar l’oïda en aquest camp, perquè segons com, em costa molt reproduir-ho.

K: Doncs jo, ara flipareu, cançons per pintar, cançons que no tinguin cap intenció. També molta música tradicional japonesa. No se perquè vaig escoltar un podcast d’això i m’hi vaig penjar, Junko Ueda i coses així.

TdP: Quin personatge us agradaria conèixer, viu o mort?

K: Jimi Hendrix, Kurt Cobain i tots els guitarristes esquerrans. A l’Aretha Franklin també.

VB: Els esquerrans sou diferents. Més creatius.

VR: A l’Amy Winehouse

PREGUNTES i RESPOSTES ESTRANYES

TdP: Heu dormit en algun lloc que no tornaríeu a fer-ho ni de conya?

VR: La Carol i jo sí (explosiu de riures). Era en un concert feminista en una casa okupa de lesbianes a Barcelona. Expliqueu-ho una de vosaltres dues que després dieu que jo no tinc filtres.

VB: Era en un centre-social okupat, en una festa de diversitat de gèneres LGTBIQ i només podien entrar dones...

K: En el pis on havíem de dormir, ens van posar un llit al menjador. Nosaltres vam dir que volíem anar a dormir aviat, ja havíem anat a la mani, per cert un ensopiment total. Nosaltres allà intentant dormir i allò que obres una mica l’ull i el menjador era un corredor de noies amb les pompes a l’aire. La veritat, com si volen anar despullades, però no ens havien avisat! També recordo un cop a Bilbao, a casa de la Maru, que vaig acabar dormint al sofà. Aquestes anaven amb les seves parelles, tant una com l’altre i volien que dormis amb elles i les seves parelles i no volia fer d’espelma. Per un altre costat la Maru, que és fotògrafa que em deia que havia d’editar unes fotos, li vaig dir: “Tranquila que yo me duermo”, doncs no va callar en tota la nit. Un parell de llocs on preferiria no tornar a dormir (riures).

TdP: Sou fetitxistes de posar-vos sempre una mateixa peça abans de sortir a escena?

K: Jo les meves ulleres de sol. Una vegada no recordo on, no vaig posar-me-les i desgracia al canto. Vaig acabar vomitant abans del concert després amb diarrea, vam embossar el wàter perquè abans havien anat a cagar elles dues. Vomitant amb els ulls tancats entremig de les cagades! No tenia opció (riures).

VR: ... ha hagut més dies de vomitades, a Girona també la veu liar...

VB: Hòstia si!, Jo duia la copa menstrual i la Krol: “Treu-te-la, treu-te-la...” i jo: “ Que no, fins que no sortiu del lavabo”... me l’havia de treure i quan ho fas, acabes amb les mans plenes de sang i allà no hi havia lavabo per rentar-te-les. Res, que al final me la vaig treure i feia moltes hores que la portava, feia molta pudor i la Krol es va posar a vomitar... (riures).

K: ...havíem begut molt aquell dia. No se si es pot dir fetitxisme però tenim la mania de sortir sempre disfressades, encara que sigui alguna cosa de darrer moment i no tingui massa sentit, dóna igual. No volem que es digui: “Ah mira. Tres noies que van de sexy”. Volem anar al revés del que toca.

TdP: Què penseu de la IA?

VB: A veure, ens hi haurem de fer sí o sí. No hi ha marxa enrere. Crec que si s’utilitza bé pot ser útil, però si se li dóna més poder que la teva pròpia opinió, que és el que passarà, l’haurem espifiada.

K: Hem de pensar que al món, més de la meitat de les persones son pallusos. El mon se’n va a la merda i el que hem de fer nosaltres és ajudar a que se n’hi vagi ràpid i del tot. Que la teva feina te la pot prendre una IA? Si és que sí, doncs espavila ràpid i si és que no, aprofita’t d’ella. 

VB: Hi haurà un canvi de paradigma. Si la IA pot fer perdre molts llocs de treball, s’hauria de reestructurar el tema.

TdP: Si diem Sid Vicious que us ve al cap?

K: Sexe, drogues i rock’n’roll.

TdP: I Núria Feliu?

VR: Qui és aquesta? (molts riures)

TdP: Va, acabem parlant de música, del següent pas a fer.

VB: Doncs mira, segurament seran cançons diferents al fet fins ara. Potser quatre temes. Serà un EP casi segur. Volem que hi hagi molta imatge, single, clip, single, clip... i no serà tan punk. Potser més ballable.

K: Al final sortirà lo que sortirà. Ja veuràs.

TdP: Com aquesta entrevista.