TODD RUNDGREN ÉS DELS CONSEQÜENTS

ACTITUDS ESTIMULANTS

Al colossal Todd Rundgren, de 73 anys, li toca, com a molts d’altres abans que a ell, passar pel Saló de la Fama del Rock and Roll, li agradi o no. I és clar, no li agrada.

Per això ja ha fet saber que siusplau, no l’esperin drets a la cerimònia que tindrà lloc a Cleveland el proper 30 d’octubre. Compartirà ingrés amb gent com els Foo Fighters, fet que fa encara més comprensible la seva decisió. En alguna entrevista ha opinat sobre l’estament. A principis d’any a Billboard, va titllar-los d’estafadors. S'entén que la seva relació amb el Saló no ha estat mai massa fluida. Tot i això, han arribat a una mena d’acord i en lloc d’anar-hi, en el concert que farà la mateixa nit a unes hores de distància, els hi dedicarà uns minuts: ‘M'he ofert a fer alguna cosa igualment en viu per a ells des d’on estigui. Aturaré el show i faré un reconeixement al premi i sobretot al meu públic i fans, perquè és per a ells. Ells son els que el volen. No jo. Per part meva seria molt hipòcrita. Soc massa fidel als meus sentiments’ ha explicat a Ultimate Classic Rock. ‘Molts artistes s’ho prenen en serio. El fet que jo no ho faci, no vol dir que els hi vulgui espatllar... M’agradaria que succeís sense mals rotllos. Senzillament m’agradaria que passés i es tanqués el tema’.

No és el primer en dir el que pensa sobre la institució, considerada per bastants una mica carrinclona. Rundgren te prevista la sortida d’un nou àlbum per a finals d’any que es dirà Space Force. El darrer amb material nou va ser White Knight el 2017. No cal recordar, però ho faré molt a gust, el seu pas per Nazz, i l’elaboració d’àlbums referents, posteriorment ja en solitari, com Runt (1970), Something / Anything (1972), o A Wizard, A True Star (1973). Definitivament, ens calen més Todd Rundgren. 

#ToddRundgren #SalódelaFama #SpaceForce #RockandRollHallofFame

ADELINE HOTEL, UNA MICA D’INTROSPECCIÓ

A LA VISTA

La setmana que ve deixem enrere l’estiu i entrem a la tardor. El nou àlbum d’Adeline Hotel, The Cherries Are Speaking, el segon d’aquest any si comptem Good Timing editat el febrer en CD, serà l’eina perfecte per mirar de passar la càlida i groga estació i continuar vives.

Ho farem amb l’indie-folk d’ascendència intimista al que ens te acostumades el cervell de la banda de Brooklyn, Dan Knishkowy. Com acostuma a fer sovint, per cada disc es fa acompanyar d’algunes incorporacions diferents. En aquesta ocasió ha comptat amb Macie Stewart (Ohmme) al violí, David Lackner als instruments de vent i Eric D Johnson (Fruit Bats), Vivian McConell (V.V. Lightbody) i Caitlin Pasko a les harmonies vocals, més l’habitual secció rítmica formada per Andrew Stocker al baix i Sean Mullins a la bateria.

El tema que comparteix i que dona nom a l’àlbum, arrenca amb aires que recorden al Sufjan Stevens més tranquil, per aprofundir en la introspecció definitiva a base d’un violí melancòlic i unes notes de saxo que fan que acabem gronxant-nos de la fràgil cadira del menjador i casi prenguem mal. L’àlbum sortirà el 22 d’octubre via el segell de Nova York, Ruination Records Co. La bonica portada és obra de Maria Gordon.

#AdelinaHotel #DanKnishkowy #TheCherriesAreSpeaking #RuinationRecordsCo. #NovetatDiscogràfica 

DUMMY, RECULLEN LA FÓRMULA MAGISTRAL

A LA VISTA

Uf! Aquest és un dels àlbums de debut que esperem amb candeletes. Després del llançament l’any passat de dos enlluernadors EP’s, aquest 22 d’octubre arribarà Mandatory Enjoyment via Trouble In Mind Records.

És un vinil amb dotze temes del seu particular psych-pop, d’ascendència Stereolab-iana. El grup de Los Angeles Dummy, ha aconseguit el que molts porten anys intentant. La confluència dels estils correctes per així poder arribar al paradigma que va alimentar a bandes com Stereolab o Vanishing Twin. 

Després de Daffodils, ara comparteixen un nou tema, Final Weapon, una cançó de ritme trepidant de la que Emma Maatman comenta que ‘pot semblar alegre, però la lletra és seriosa, te un nivell superficial, tot és brillant i divertit, però aviat les coses passen frenèticament davant teu i passen a ser imatges més pertorbadores’. Vinculats també a formes drone-pop, ens apressen amb elles a examinar ‘la càrrega de la vida moderna, el consumisme, el col·lapse ambiental, l’alienació i altres ansietats aparegudes de viure un moment absurd de la història’. Una fórmula magistral de ritmes hipnòtics i suggestius, sense necessitat de recepta.

#Dummy #MandatoryEnjoyment #TroubleInMindRecords #NovetatDiscogràfica

THE THIRD SOUND, JOCS DE MÀGIA i ENCANTERIS

NOU REGISTRE

L’islandès Hákon Aðalsteinsson no en te prou amb estar a Singapore Sling i a The Brian Jonestown Massacre, que disposa de temps per assumir també les meravelles compositives de The Third Sound.

La banda amb seu a Berlín – declarada a partir d’ara capital de la psicodèlia europea, Londres "ha marxat" – ha tret l’àlbum que fa cinc de la seva carrera. Es diu First Light i els hi ha tornat a editar Fuzz Club Records. Nou cançons que van sortint, una darrera l’altra, del màgic barret de copa, com qui va traient conillets de pel blanc i sedós. Talls com Ghost Of Memphis, set minuts de recorregut per l’estret fil de la vida o Hex, en trànsit per glorioses bandes passades, que tracta sobre com desfer un embruix xungo i que bé podria estar al Murder Ballads de Nick Cave & The Bad Seeds, son com dolces batzegades sanadores. El mateix Aðalsteinsson diu al respecte: ‘Aquest àlbum és definitivament menys fosc que l’anterior, encara que alguns fantasmes continuen aguaitant per allà al darrere’. No ens enganyem, els fantasmes difícilment desapareixen. 

(fot. Elizabeth Creightmore)

#TheThirdSound #FirstLight #FuzzClubRecords #NouRegistre #NovetatDiscogràfica

SCREAMADELICA FA LA TRENTENA

ANIVERSARI

Per dir-ne tres: Loveless de My Bloody Valentine, Nevermind de Nirvana o Leisure de Blur. L’any 1991 hi va haver una collita espectacular d’àlbums que van estipular un abans i un després. Com també Sreamadelica dels Primal Scream.

Fa 30 anyets, les coses eren molt, però que molt diferents a com son ara. L’olla bullia a tutto gas perquè el foc estava encès i no venia ningú a dir-te ni com l’havies d’encendre, ni quan apagar-lo. No cal amoïnar-se. 

foto de quan Gillespie anava sense “americana”

La banda escocesa per commemorar l’aniversari, farà algunes coses. Des de treure aquest divendres 17 de setembre, el corresponent ‘box set’ super-de-luxe i super-car, amb tots els singles en 12”, fins a un doble picture-disc amb Demodelica, un disc de material inèdit que arribarà el 15 d’octubre. Les edicions porten noves notes del conegut periodista Jon Savage. 

portada del NME de 1991 

També han donat algunes dates de cara a l’any que ve, on interpretaran sencer el mític doble àlbum editat per Creation Records. La banda el tocarà, de moment, en el Queen's Park de Glasgow, el Castlefield Bowl de Manchester i l’Alexandra Palace Park de Londres per les que tinguin la pasta i no els importi desplaçar-se ni que et fiquin el pal entre altres coses. Al final, tot son maneres. 

 

on 17th sept, celebrate 30 years of 𝙨𝙘𝙧𝙚𝙖𝙢𝙖𝙙𝙚𝙡𝙞𝙘𝙖 with a new 10lp 12” singles boxset and the album’s first picture disc 👀❤️💛💙

𝙙𝙚𝙢𝙤𝙙𝙚𝙡𝙞𝙘𝙖, a collection of early demos & work-in-progress mixes, will be out 15th oct.

pre-order now: https://t.co/5UNdZGqn6F pic.twitter.com/ZRkp5gpWFg

— Primal Scream (@ScreamOfficial) July 29, 2021

#PrimalScream #Screamadelica #30Anys #Aniversari #Concerts #NovetatDiscogràfica #Reedició

NALA SINEPHRO, ENS APORTA UNS MOMENTS DE CALMA

NOU REGISTRE

Ens va preparar amb Live at Real World Studios With Edward Wakili-Hick & Dwayne Kilvington, el 12” que va treure un mes abans d’aquest debut oficial.

L’espectacular Space 1.8, que li ha editat Warp Records, el prestigiós segell dedicat a l’electrònica i experimental des de fa més de 25 anys, no fa més que confirmar el que estava a la vista. La incorporació d’una gran estratega musical al món del jazz còsmic. Amb base a la capital britànica, la músic i compositora belga-caribenya, Nala Sinephro, ens fa entrega d’un treball conceptual, basat en la capacitat que te el so per moure la matèria.

Sinephro, ha tocat l’arpa de pedal, la guitarra i el sintetitzador modular, ha produït, gravat, mesclat i dissenyat l’àlbum. L’han acompanyat grans noms de l’escena de la ciutat: James Mollison, Shirley Tetteh, Nubya García, Eddie Hick, Dwayne Kilvington, Jake Long, Lyle Barton, Rudi Creswick, Twm Dylan i Wayne Francis, enregistrant en una sola toma, entre àpats compartits i converses, però sempre tenint en compte les posicions dels planetes. També utilitzaven estímuls com els colors i l’olfacte, per obtenir en cada ocasió creativa, el seu entorn més inductor. Son vuit composicions numerades, des d’Space 1, fins a Space 8, on cadascuna d’elles està associada a aquestes premisses sensorials. Per exemple, Space 1, va identificada amb ‘els colors grocs i taronges, molt lligats al despertar i al caràcter sagrat d’un ritual matinal’ segons explica Sinephro. Els batecs abstractes de saxo i percussió d’Space 6, ens abandonen a la suite final de la numero 8, vellut groc i noves albades, amb disset minuts de desconnexió planetària. 

Live at Real World Studios With Edward Wakili-Hick & Dwayne Kilvington

Space 1.8

#NalaSinephro #Space1.8 #LiveatRealWorldStudiosWithEdwardWakili-Hick&DwayneKilvington #NovetatDiscogràfica #WarpRecords

EL DOCUMENTAL “OFICIAL” DE LED ZEPPELIN...

...a la 78ma MOSTRA INTERNAZIONALE DI ARTE CINEMATOGRAFICA DI VENEZIA

DOCUMENTAL

Jimmy Page, de 77 anys, ha passat uns dies a Venècia promocionant el “primer documental” de la mítica banda anglesa, Becoming Led Zeppelin, dirigida per Bernard MacMahon. Sembla que aquest, sí el va complaura.

Page va explicar que al llarg dels anys, havien refusat moltes propostes sòrdides per fer un documental. Tot i així, finalment van acceptar quan van rebre una proposta molt estudiada, centrada casi exclusivament en la música, com una crònica del naixement de la banda el 1968, el seu meteòric ascens en la conquesta de nord-amèrica i la culminació el 1970 al convertir-se en la banda més gran del planeta. Al material d’arxiu, imatges mai vistes dels primers concerts a la Gran Bretanya i als Estats Units, entrevistes als tres membres vius, Robert Plant, Jimmy Page i John Paul Jones, s’afegeix la cirereta del documental, una entrevista inèdita a John Bonham, que un periodista australià, avui també mort, va fer-li el 1980, poc abans del seu traspàs. 

la productora Allison McGourty, Jimmy Page i el director Bernard MacMahon a la premiere

 

El comunicat de premsa del propi director deia: ‘El meu objectiu era fer un documental que semblés un musical. Volia entrellaçar les històries dels quatre membres abans i després de la formació del grup, utilitzant només música i imatges i contextualitzar-ho amb els llocs on va passar i els aconteixements mundials que podien inspirar-los. Només vaig utilitzar còpies i negatius originals, amb més de 70.000 fotogrames restaurats manualment i vaig idear seqüències de fantasia, inspirades en Singin’ In The Rain’ (sic), superposant-ho amb actuacions, cartells, entrades i viatges per crear una sensació de frenesí dels seus primers anys de carrera’. 

Es va poder veure en dos passes el dissabte dia 4, al migdia i nit. Segons fonts properes a la banda, va ser tot un èxit, amb ovació final amb la sala d’empeus i tot. D’altre banda i segons alguns crítics, com Marshall Shaffer, el documental és una mica caòtic, trencat tan sols quan entren en detalls explicant les experimentacions que feien amb micros i equips d’audio per produir aquell so tan seu. Res de nou, entusiasme per a uns, desengany per a uns altres. 

#BecomingLedZeppelin #JimmyPage #BernardMacMahon #Documental #MostradiVenezia #AllisonMcGourty #Premiere

YARD ACT, REFLEXIONS A COP DE GUITARRA

A LA VISTA

Yard Act son la nova sensació britànica. James, Ryan, Shippo i Jay son de Leeds i també son joves, excitants, aguts i van carregats de la famosa arrogància anglesa. Malgrat tot això, han editat una sèrie de singles i EP’s que, merescudament, els han posat en l’orbita extraterrestre.

Fa uns dies, han anunciat el seu flamant debut en 12”, un àlbum armat amb onze loquaços temes. Es diu The Overload i el llançarà el seu segell, Zen F.C. el dia 7 de gener de 2022. Han compartit el single de títol homònim del que James Smith, el cantant, explica: ‘Està escrita des de la perspectiva d’una persona que està asseguda en un pub, que va escoltant trossos de converses i actua com un calaix de sastre, inclús com un mitjà, per obtenir els seus propis pensaments i opinions. De manera que es fa difícil desxifrar on acaben les reflexions d’una persona i comencen les d’una altra’ i continua parlant de Graham, el personatge de la cançó ‘És com una relíquia del passat, lluita per mantenir-se rellevant en el mon actual, des de la realitat, on tot passa a la vegada i les nostres petites i dèbils ments, intenten processar-ho i afrontar-ho. Bona sort.’ Aquest avançament, serveix molt be com a presentació d’un disc que ell mateix defineix així: ‘Líricament, crec que és un disc sobre les coses que tots fem: estem tan connectats a la rutina del dia a dia, que no tenim temps per pensar en l’estructures que ens defineixen’. A part d'aguts, també son reflexius.

#YardAct #TheOverload #ZenF.C. #JamesSmith #NovetatDiscogràfica

EQUIP DE DAVID ROBACK (MAZZY STAR) A LA VENDA

RELACIONATS

A través de la casa Reverb, s’han posat a la venda més de 150 peces de l’equip que utilitzava David Roback (The Rain Parade, Opal, Mazzy Star) per composar i tocar en els directes.

Roback amb Kendra Smith (fot. Laura Levine)

Sembla que la cosa va molt bé i segons les darreres actualitzacions 42 d’elles encara estan disponibles, incloses una sèrie de consoles de mescles o gravadores utilitzades amb Mazzy Star als anys 90. També hi ha bombons com un clavicèmbal de 54 tecles, una bateria Ludwig de 1966, un baix Ampeg de resina transparent o un sintetitzador Yamaha DX7 amb el que Roback va enregistrar Blue Light i LookOn Down From The Bridge també de Mazzy Star. La noticia ha saltat via el minorista de North Hollywood Techno Empire, que es va quedar amb les peces a través de la vídua de Roback, Hedi. ‘Al llarg de la seva vida va col·leccionar equips i instruments, tots importants per ell. Alguns es remunten als inicis de la seva carrera com a music’ expliquen. Recordar que va ser el febrer de l’any passat, que David Roback, amb 61 anys va traspassar d’un càncer.

Roback amb Hope Sandoval

#DavidRoback #Venda #Reverd #TechnoEmpire #MazzyStar 

AMUSEMENT PARKS ON FIRE, AMANIDA D'ESPIRALS

NOU REGISTRE

Les coses a vegades volen el seu temps. Independentment de que no disposis de tot el que voldries, per qüestions personals, si el teu nivell d’exigència és el que correspon, està més que justificat. Michael Feerick ho sap, i la seva banda, Amusement Parks On Fire, també.

Tot va començar a principis del nou segle, a Nottingham. Cap el 2004, es van estrenar – encara que per aquesta ocasió, casi tots els instruments els va tocar ell – amb un meravellós disc de títol homònim. A partir d’aquí es va fer la banda amb la que van sortir de gira amb Dinosaur Jr i M83. El 2006 va venir Out Of The Angeles, enregistrat en un estudi propietat de Sigur Rós a Islàndia. El tercer disc, Road Eyes, enregistrat a Los Angeles, va aparèixer el 2010, també amb molt bones crítiques. Llavors va venir una pausa, feliçment trencada el 2017, amb l’aparició del single Our Goal To Realise. Ara, any i mig després de l’estranya aturada, continua el camí on ho van deixar amb All The New Ends, l’EP de 12” que va treure el 2018. Després del que ells mateixos anomenen ‘una moratòria de 88 mesos’ tornen amb un nou àlbum que porta per nom An Archaea.

(fot. Carla Mundy)

Des del primer tema, que s’endevina la solidesa del treball. Old Salt, una enèrgica composició dintre de la seva èpica estimulant. Diving Bell, que ens submergeix en el líquid amniòtic del que algunes no voldrien haver sortir. No importa. Amb Breakers, tornem al mon real per amb Aught Can Wait entrar de nou en una espiral expansiva a través d’una màgica sintonia de casi quatre minuts, que ens fa moure com si fóssim de goma i sortir-ne senceres. Amb Gamma, a poc a poc, seguim endavant per tornar a brincar amb la distorsió abrasadora de Boom Wang. L’àlbum acaba amb un parell de tonades pop que ens conviden a relaxar-nos mentre esperem, ansioses des d’ara mateix, que no ens tornin a deixar penjades. Per molts compromisos i pandèmies que hi hagin pel mig. 

#AmusementParksOnFire #AnArchaea #MichaelFeerick #NovetatDiscogràfica #totdepop