MIRAR D’AVANÇAR

WATER FROM YOUR EYES – “IT’S A BEAUTIFUL PLACE”

A LA VISTA

‘La vida és tremendament fosca ara mateix. I, no obstant això, no deixa de ser entretinguda’ deien fa un parell d’anys quan van llançar el celebrat Everyone’s Crushed.

Poques coses han canviat en el temps que ha passat entre aquell àlbum i aquest nou treball de Water From Your Eyes, el duo originari de Chicago però residents a Brooklyn, format per Nate Amos i Rachel Brown que practica un pop experimental de festa extravagant. El disc, que com acostuma a ser habitual, el van enregistrar principalment a l’estudi que Amos te a casa seva, serà el sisè i sortirà a finals d’agost via Matador Records, segell amb el que van signar el 2023.

Diem que poques coses han canviat des que van treure el darrer disc, perquè inclouen cançons com Playing Classics, de inspiració discotequera, i que és una de les dues cançons que han compartit. ‘Em vaig centrar en la idea de ballar en una discoteca malgrat que el món s’estigui enfonsant a fora’ diu Amos que ha afegit ‘Volíem presentar una ample gama d’estils d’una manera que es reconegués que tot és només un petit resplendor’.

‘Quan toques en una banda, tendeixes a escriure amb una en concret a l cap. Aquesta vegada va ser la primera que vaig escriure algo per a WFYE inaginant-me tocant en qualsevol lloc més gran que un soterrani’. Parla de l’ampliació a quartet pel que compta amb Al Nardo com a segona guitarra i Bailey Wollowitz a la bateria, ambdós membres de Fantasy Of A Broken Heart, banda amb la que Amos col·labora de tant en tant. Life Signs és l’altre tall del disc compartit, una parodia del món de la televisió i producte del desig d’experimentar amb els clixés del gènere.

A finals de setembre enceten una gira pels USA que els portarà a Europa a partir de mig novembre obrint a Londres (ui! quina cagada, que Londres no és Europa!) i que els portarà a tocar a BCN el 5 de desembre.

                      

EL FUTUR ÉS EN LA COMUNITAT LOCAL

AUNT KATRINA – “THIS HEAT IS SLOWLY KILLING ME”

NOU REGISTRE

L’slowcore vestit de pop entra de nou per la porta gran de la mà d’Aunt Katrina, un sextet comandat per Ryan Walchonski, un fan de Radio Dept.

L’home va ser un dels fundadors de la banda de noise-pop Feeble Little Horse. El 2023 va deixar-los per tirar milles d’una altra manera. Es va traslladar a Washington DC i mentre era a la seva nova ciutat, va decidir buscar entre l’escena dels concerts que anava els que serien els components del grup. Així va contactar amb el guitarrista Eric Zidar. ‘Tocava en una banda que es diu Tosser i treballava en una sala. Un dia vaig anar allà i li vaig dir: 'Escolta, algú m’ha dit que t’he de conèixer’ recorda Walchonski. Pels altres, els de la formació actual, va anar de forma similar, el multi-instrumentista Alex Bass (substituint a Connor Peters), el bateria Ray Brown, la també guitarrista Laney Ackley, el baixista Nick Miller i a Emma Banks pels teclats, alguns d’ells, membres de Snail Mail.

(fot Julia Hernandez)

Després de l’EP Hot (Crafted Sounds – 2023) arriba el treball de debut. Un àlbum de 9 talls, algo eclèctic, com les seves fonts d’inspiració: ‘Per a mi, la música arriba al seu màxim esplendor quan et centres en la comunitat que t’envolta. Vas a concerts, dones suport a altres bandes del lloc i elles et donen suport a tu. De fet, aquesta va ser la raó per la que vaig fundar Aunt Katrina’ explica. Es diu This Heat Is Slowly Killing Me i ha sortit fa una setmana novament amb Crafted Sounds. Després d’enllestir les demos, les va arrodonir amb Alex Bass que vivia a l’altre punta de DC. Walchonski s’havia de desplaçar varies vegades cada setmana en una camioneta sense aire condicionat durant els pitjors dies de l’estiu de l’any passat. D’aquí el títol del disc.

‘Per mi, és més fàcil digerir una cançó trista si està vestida de coses genials que passen amb la instrumentació o la textura’ explica Walchonski. Four Corners explora el sentiment que un viu quan desitges que la teva vida sigui diferent: Vol ser un recordatori de que hem d’apreciar el que tenim abans no ho engoleixin els fons inversors. L’àlbum el defineix com una oda a l’energia col·laborativa de l’escena pop-punk de DC’. Lliçó: SUPPORT YOUR MUSIC LOCAL COMMUNITY. 

                         

IMPRESSIONS

EIKO ISHIBASHI AND JIM O’ROURKE – “PAREIDOLIA”

A LA VISTA

Els músics Eiko Ishibashi i Jim O’Rourke porten ja un temps fent autèntics jocs de mans. En aquests moments tenen a punt el seu cinquè enregistrament junts.

És un àlbum que captura en quatre talls, re-editats i re-mesclats, fragments dels concerts que van fer en la gira de 2023 per França, Suïssa, Itàlia i Irlanda, en la primera vegada que tocaven junts fora del Japó. Es diu Pareidolia i sortirà a finals d'agost via Drag City.

La compositora i multi-instrumentista japonesa, Eiko Ishibashi i el de sobres conegut Jim O’Rourke resident al Japó des de fa més de 20 anys, es van embrancar e una mini gira on Ishibashi tocava la flauta mentre ambdós tocaven l’harmònica intermitentment i re-dirigien els sons dels seus portàtils cap als discs durs amb la finalitat d’obtenir més material pel següent concert.

‘La mescla final de Pareidolia és una nova re-organització de tot això, per exemple: una mica de Jim de París amb l’Eiko de Dublín durant un minut abans de tornar-los a ajuntar en la mateixa sala per una estona’ diu el comunicat de premsa. La idea és que aquells sons capturats després de cada set, creïn un bucle de retroalimentació entre l’actuació en viu i la reconstrucció posterior, de manera que el disc s’alimenta d’aquests arxius de moments concrets en diferents ciutats ja que cada concert implicava afegir una improvisació en temps real amb els portàtils. No sé si s’entén.

En el mateix comunicat, raonen el títol del disc: ‘Es defineix com la tendència a percebre una imatge específica, sovint significativa, en un patró visual familiar aleatori o ambigu – rostres o figures – dintre d’una sèrie d’estímuls relacionats’. Apel·len a la suggestibilitat de cada persona, allà on et trobis. Suggestibilitat i visió de camp. Per sort, ho podem escoltar.

                        

SACROSANTA REALITAT

FLATWAVES – “TELL ME SECRETS”

NOU REGISTRE

El pop permeable ha passat a formar part del nostre dia a dia. Cançons que es gronxen a base de tels que la història a anat teixint en el llençol de sobre.

Una de les bandes que ho practica és Flatwaves, que amb base a Filadèlfia fa un gothgaze amb el que continuen en les cavil·lacions sobre la desorientació i la mort. Fa tres anys van debutar amb Numbra i ara presenten la seva continuació, aquest Tell Me Secrets enregistrat a Studio 4 per Justin Bartlett i que tornen a editar amb el seu segell, Abandon Everything Records i que va sortir divendres passat.

Sobre l’àlbum han explicat: ‘Amb aquest volíem fer, sobre la vibra melancòlica que vam cultivar amb Numbra, un pas endavant en la nostra identitat, inspirada en molts aspectes de la vida diària. Ens recolzem en el nostre ADN de rock’n’roll-bop, però també en la nostra inclinació pels aspectes somiadors, a l’estil Lynch, algo fosca i aclaparadora’. En quant a les lletres afirmen ‘ens basem en la vida real, a vegades en allò místic, però en qualsevol cas de la nostra realitat, o més concretament, dels nostres intents d’escapar de la realitat consensuada’.

El disc el conformen deu cançons de sonoritat densa a base de murs de guitarres distorsionades per part de Allie Lannutti, recitats a lo Siouxsie en gairebé totes les pistes per part de Tara Sullivan i l’estrèpit per part d’Stephen Edwards i la bateria de Greg Foran. Les expeditives guspires d’alta tensió de High Tide, de Route 38 o d'aquesta Paloma que obre el disc i que parla del destí d’un cap de suro qualsevol #Sento que les meves paraules se’m dissolen a la punta de la llengua / És un desperdici / I el sucre a la teva beguda / Mai més amagarà / L’amarg sabor# que canta Sullivan, no donen temps a pensar gaire en la realitat.

                     

ESVAIR-SE EN EL CAMÍ

SYKO FRIEND – “DIZZY MAGIC”

A LA VISTA

La música de Syko Friend, convida a partir de viatge sense allò que es diu, comprar el bitllet de tornada.

Cançons crues, visionaries, plenes de simbolisme, per mirar cap a endins en comptes de cap a fora com fem sempre. Possiblement, si ho fem be, no ens agradi el que veiem. En això ens ajudarà Sophie Weil, la músic i compositora de Los Angeles mig establerta a Minneapolis, que porta en el camí més de 10 anys. En aquest temps ha estat a la banda de no-wave/punk Tips For Twat i  Pink Trash Can. Però on la podem trobar fent de dona sanadora és quan es fa les dues trenes, agafa la guitarra i desgrana meravelloses tonades d’àcid-folk.

El 2022 ens va deixar The Code. Ara, preparat per a primers de setembre, presenta la continuació, Dizzy Magic, el seu quart disc que sortirà via Post Present Medium (PPM) el segell independent que porta Dean Spunt (No Age). Les seves composicions, d’arranjaments laberíntics, representen una personalitat intensa, inquieta, que a vegades poden recordar al penetrant treball de Kritin Hersh. 

En el disc s’acompanya en alguns temes de banda, que inclou a Evan Burrows, Hank Doyle i Henry Barnes. Ha obert alguns concerts per a Kim Gordon. Comparteix un primer tall, el que dona nom a l’àlbum, on a base d’un gairebé recitat, i sobre unes cordes distorsionades, ens dona les primeres instruccions. Qui necessita el bitllet de tornada quan t’adones que no hi ha on tornar perquè el pas està barrat?

                        

SURF EXTRA-PLANETARI

EDITRIX – “THE BIG E”

A LA VISTA

La formula Editrix és el resultat de les sinergies dels mateixos components. El resultat és fruit de les seves coincidències per la simpatia cap a bandes com King Crimson o Horse Lords.

En el temps transcorregut des d’Editrix II: Editrix Goes To Hell (Exploding In Sound – 2022) fins ara, s’han mantingut actius per separat. Wendy Eisenberg, veu i guitarra, amb una densa producció individual, s’ha convertit en una de les artistes d’avantguarda més sol·licitada de Nova York, rebent molt bons comentaris pel seu darrer àlbum Viewfinder (American Dreams – 2024), a més de participar en projectes amb d’altres músics com David Grubbs o Bill Orcutt. Steve Cameron, baixista, l’únic dels tres que viu a Massachusetts, s’ha involucrat amb altres projectes amb bandes com Landowner, Hot Dirt o The Leafies You Gave Me. I Josh Daniel, el bateria, simplement va tornar a la universitat per canviar d’aires.

(fot Laura Brunisholz)

Quan van decidir treure un nou disc, van descartar ràpidament la idea de composar per separat. La banda sap que la calidesa del treball conjunt i els accidents que es produeixen a l’estudi, tenen un valor afegit que a ells especialment els agrada compartir. ‘Ens reuníem i composàvem una o dues cançons en dos dies’ explica Daniel. ‘La majoria de vegades, ni tan sols sabia quins poliritmes estàvem tocant a la vegada’ diu Eisenberg. Quan ho comenten, fan servir paraules com evocador i meditatiu. Cameron es posa més sentimental quan diu ‘sento que les meves idees sobre música son molt diferents a quan tenia 25 anys. Ara només vull fer coses genials amb la gent que aprecio’. O sigui, perdre el temps, el mínim.

Es diu The Big E i sortirà a finals de mes via Joyful Noise. L’han enregistrat amb el productor Colin Marston (Krallice, Behold... The Arctopus) al seu estudi de Queens. La majoria de cançons estan gravades en viu, amb el màxim d’espontaneïtat, només amb algunes sobregravacions afegides posteriorment. Han compartit un parell de temes, Flesh Debt i aquest que obre i dona títol a l’àlbum. Una pista que combina la urgència de la guitarra i les bases rítmiques creant un espai d’una naturalesa el suficientment estranya com per haver vingut d’un altre planeta surfejant damunt d’una taula d’improvisacions.  

                        

PUTES ALARMES

YUASA–EXIDE & BOO/HISS – SPLIT

NOU REGISTRE

No tinc ni puta idea de qui són, però des que em van passar el link que no hi ha dia que no carregui la bateria escoltant-los.

És com si de cop i volta viatgés als millors dies de les explosions de punk-pop en garitos amb pudor a cervesa aigualida i xocolata Suchard. Els dies que marxaves a treballar amb un mal de cos que et feia tirar endavant pensant que ho teníem guanyat. 

L’split que acaben de treure conjuntament Yuasa–Exide de Minessota i Boo/Hiss de Wisconsin en format cassette, parlant seriosament, ens serveix per recuperar el temps perdut, com la forma més sana i ràpida de substituir un esmorzar a base de muesli i suc de pastanaga.

Cada grup hi aporta sis talls originals més una versió de l’altre. Yuasa–Exide, el primer plat, obra de Douglas Busson, és una mena de rubinada de la que els nostres estimats cuidadors no han tingut temps de tocar-nos el collons amb les seves alarmes generadores de por. On cançons com Acetylene, We Are The Frogs, 1234 Jennifer o Subvocalization ens fan surar d’entre tota la merda. Després, ens reconquista el garatge-rock de Boo/Hiss (amb Heather Hussy de Heather The Jerk) que amb How It Was, IDW o Forestry carregats de fuzz fan que acabem desfent-nos de gust. Petits però valuosíssims regals que ens fa la vida. 

                        

MAMELLA DE MONJA

THE WIND-UPS – “CONFECTION”

NOU REGISTRE

Quan em penso que ja res em farà saltar de la cadira, va i arriben propostes com les de The Wind-Ups.

Son/és de Chico, al nord de Califòrnia. Fins ara ha estat l’assumpte gairebé exclusiu de Jake Sprecher. Fins ara perquè en aquest Confection, el tercer àlbum de The Wind-Ups, ha volgut gravar-lo amb el que més o menys podria ser una banda: Connor Finnigan (veu, guitarra), Jason Wuestefeld (veu), Kerra Jessen (veu) i Jaed Garibaldi (violoncel) que fan les seves aparicions per aquí i allà, o més o menys. Surt avui via Dandy Boy Records.

Un mur de so de guitarres distorsionades i una percussió que podrien recordar les onades subversives dels germans Reid. Només començar, amb A Fine Pink Mist, per continuar amb I Love Her, la tralla de Flag Pin Theater i així fins a onze talls passant per la “balada” Cheer Up amb un recitat inicial de mig temps, una carta d’amor per els que es senten esgotats i dubten ja de tot. Per acabar, el clàssic Little Boy Blue on figura l’aportació a la guitarra de Jonathan Richman. Sort que la cadira és vella.

                      

TOTS SOTA SOSPITA

GANSER – “ANIMAL HOSPITAL”

A LA VISTA

L’important és no adormir-se. No saps ni on ni amb què et trobaràs quan tornis a obrir els ulls. Esteu avisats.

Amb les trompades rítmiques de Ganser, no ens adormirem. Alicia Gaines, Brian Cundiff i la nova incorporació Sophie Sputnik, mantenen ferm el timó compromesos amb les castanyes ensucrades. Cops esquinçats que destrien un so fosc per moure de forma més o menys lasciva el maluc, no sigui que ens detinguin. L’ara trio de Chicago d’art rock/post-punk, després de cinc eterns anys, quan van treure Just Look At That Sky, tenen a punt per a finals d’agost Animal Hospital, produït pel seu amic i col·laborador habitual Angus Andrew (Liars) i que els hi torna a posar al carrer el segell Felte.

‘És un àlbum que explora l’espai que hi ha entre l’instint i el resultat. Entre el què som i el que pretenem ser’ ha explicat Alicia Gaines, líder de la banda. ‘Tens instints: coses crues, animals, i després tot els sistemes i formes que construïm, tots aquests somnis de ser civilitzats o el que sigui. Però aquestes dues coses no sempre coincideixen i el temps no s’atura. Ho destrueix tot, lent i silenciosament, com l’aigua per les parets. I tots som allà, fent tot el soroll que podem fer, tractant d’esbrinar en quin costat del vidre ens trobem’.

Han compartit un parell de talls, Black Sand i aquest Discount Diamonds que amb un enganxós groove, se’n foten de la tendència d’una generació que es queixa de la següent. Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra, diuen.