dilluns, 22 de juliol del 2024

PATIR PER FER LA FEINA

WUT – “MINGLING WITH THE THORNS”

A LA VISTA

El terceto de Vancouver WUT, fa que revisquem el so de les bandes de Cherry Red, Sarah Records o les primeres de Flying Nun dels 80.

Però no només això, i aquí rau el seu valor, també el posa al dia. Van aparèixer el 2018. Dos anys després llançaven NOW en un cassette auto-editat que van acompanyar de 10 vídeos, un per cançó. Ara tenen a punt aquest Mingling With The Thorns que la guitarrista Kaity McWhinney (Knife Pleats, Love Cuts), la baixista Tracey Vath (també Knife Pleats, Love Cuts) i Lauren Smith, bateria, (Tough Age, Jock Tears) van generar mentre esperaven que les deixessin sortir, a base d’anar-se enviant innumerables mails des de casa.

Apareixerà la tercera setmana d’agost via HHBTM Records (Happy Happy Birthday To Me), onze nous talls que es troben en algun punt entre l’indie-pop de Marine Girls i Beat Happening, perfectament estructurades, producte del seu amor per aquells sons que no per eixerits, no contenen també unes lletres compromeses on qüestionen la societat capitalista i la nostra complicitat envers les seves conseqüències que anem veient dia sí dia també.



Presenten aquest tema, el que dona nom al disc, amb un vídeo que van filmar l’any passat mentre eren de gira i aprofitant que passaven a prop de The Enchanted Forest a Revelstoke. ‘És on hi ha l’antiga casa de l’artista Doris Needham, qui la dècada dels 50 va crear els personatges del conte de fades que es veuen en el vídeo. Encara que sembli que estàvem soles, el parc era ple de gent! Cada vegada que rodàvem, teníem a un grup de pares esgotats i de nens queixant-se esperant que acabéssim, per poder ells passar. No se si era la calor, el preu de l’entrada o que les figures no els convencien, però els nivells d’estrés en el parc eren pel núvols! explica Tracey. Personalment, vaig rebre tantes mirades assassines i comentaris desagradables dels que passejaven, que vaig acabar passant una molt mala estona’.

Que no pateixin que en el vídeo no es nota gens el mal rollo. Avui dia no cal anar a un parc encantat per passar-ho malament.  








         

diumenge, 21 de juliol del 2024

HI HAVIA UNA VEGADA...

PERENNIAL – “ART HISTORY”

NOU REGISTRE

Aquí tenim una nova dosi d’art-punk sorollós per anar fent i no sucumbir ofegats sota la pudenta ciutadania reaccionària.

El terceto de Connecticut Perennial han llançat fa cosa d’un mes el seu tercer àlbum d’estudi, aquest Art History, amb el suport d’Ernst Jenning Record i Safe Suburban Home, amb una esplèndida producció de Chris Teti. Dotze talls de factura punk en vint-i-dos minuts que son més que suficients per agafar aire.

Chelsey Hahn (teclats), Chad Jewett (guitarra) i Ceej Dioguardi (bateria) tenien clar des del primer moment que van posar els peus a l’estudi que el disc havia de ser esperitós i instantàniament fàcil de digerir. La camamilla per als eufòrics.



Ara que està de moda el collage, direm que el seu es composa de ritme accelerat amb influències post-hardcore i garatge generats per destructius riffs de guitarra i escabellades batzegades d’un orgue rescatat de qualsevol de les bandes del Nuggets

Amagueu les criatures. El llop ferotge s’ha tornat a escapar.









          

divendres, 19 de juliol del 2024

A TRAVÉS DE LES BROMES DEL SUBCONSCIENT

JUHO TOIVONEN – “SISARUSTEN TOISTUVA UNI

NOU REGISTRE

Diuen que la música amanseix les feres. No he fet ni crec que la faci mai la proba. Però si que em venen al cap molts noms de persones amb les que sí que ho provaria: a veure si deixen de fer l’animal.

La música que practica l’artista experimental finlandès Juho Toivonen es correspon al tipus d’obra que omple el buit dels desplaçaments interiors. A més de comandar el molt recomanable segell AKTI Records, fa les seves capbussades cap a mons supraterrenals i n’edita el resultat.

Aquest és el segon disc llançat de manera oficial. Es diu Sisarusten Toistuva Uni que va enregistrar l’any passat amb l’ajut del tècnic de so Samuli Tanner. Va sortir quan encara no feia aquestes calors a través del segell suec Discreet Music, com a continuació del seu debut d’ara fa un any, el sorprenent Kasveille Ja Eläimille.


Improvisacions absolutament austeres, que ens conviden a jugar descobrint sales sonores. Aquest nou àlbum gira en torn a un somni recurrent que ell i sa germana Ida-Sofia van compartir sense saber-ho. Les 8 cançons recorden fets de la infància, sense una narrativa clara, una mica indefinits, però pintats amb colors rics i vius.

Es desenvolupa com una peça pastoral, on l’efecte que li dona de gravació a l’aire lliure, augmenta la sensació esotèrica des d’una perspectiva de tradicions populars. La veritat és que el viatge que suposa la col·locació de l’agulla sobre aquest vinil, fa que no vols que s’acabi mai. 









          

dijous, 18 de juliol del 2024

DE BATALLES PERDUDES

MARUJA – "CONNLA’S WELL"

NOU REGISTRE

Porten temps fent efecte entre els afeccionats valents al post-punk més real. Son una de les propostes més aplaudides i excitants d’aquests temps d’ensopiment.

Es diuen Maruja, son de Manchester i acaben de treure Connla’s Well, el seu segon EP després de Knocknarea de l’any passat. La banda la componen Harry Wilkinson (veu, guitarra), Joe Carroll (saxo), Matt Buonaccorsi (baix) i Jacob Hayes (bateria).

Cinc talls d’energia i bellesa exultant amb un sorprenent eix del que no ens escapem. Propensos a apropar-se al costat fosc de la psique humana, podrem contemplar el nostre jo preparat per guanyar la batalla, aquella que ja té guanyada d’abans de néixer. No patim, ja som morts fa dies.

Tres dels cinc talls completen la major part dels casi 22 minuts que dura el vinil. One Hand Behind The Devil, Zeitgeist i aquest impressionant The Invisible Man. En un comunicat, expliquen: 'la cançó és una història sobre la salut mental, amb lletres creades a partir d’experiències personals viscudes amb persones que lluiten en mig de l’epidèmia de salut mental’.

Els seus directes, no cal dir-ho, son experiències de vida. El desesperat recitat de Wilkinson fet massa amb una percussió persuasiva, deriven en un diàleg ansiós amb el saxo de Joe Carroll amb el que  descobrirem que el dolor també forma part del mateix frau. 








          

dimecres, 17 de juliol del 2024

IMATGES QUE ES PODEN ESCOLTAR

ROBYN HITCHCOCK – “1967: VACATIONS IN THE PAST”

A LA VISTA

Fa encara no un mes, que Robyn Hitchcock ha publicat les seves memòries, 1967: How I Got There And Why I Never Left i fa només uns dies que ha anunciat un àlbum que les complementa.

Es diu 1967: Vacations in The Past que sortirà a mitjans de setembre via Tiny Ghost. És evident i no és cap sorpresa, que el 1967 va ser una any gloriós. 

Hitchcock, que descriu les seves cançons com imatges que pots escoltar, diu a les memòries: ‘1967 és el moment en el que el món passa pel canvi. Vaig sincronitzar amb aquest moment meravellós, ja que vaig créixer 22 centímetres en 15 mesos, just quan Dylan s’electrificava i els grups pop es convertien en bandes de rock. Es podria dir que es va perdre tant com es va guanyar, però al mateix temps, Jimi Hendrix, Pink Floyd i altres produïen música que ni tan sols es podrien haver descrit tres anys abans. Els Beatles feien espectacles inaudibles amb diminuts amplificadors, vestits amb trajos i corbates, en molts sentits seguint les antigues regles, i de sobte apareixen Dylan amb el seu PA de 1000wats i Hendrix amb els seus altaveus Marshall, i tot va explotar’.  

L’àlbum és una selecció de cançons d’aquell any, regrabades en format acústic. ‘He volgut presentar-les tal i com s’havien escrit, exemptes de la producció que les va alterar en el disc de 1967’ explica.

Va començar a treballar-hi la tardor de l’any passat amb Kimberley Rew (company a The Soft Boys) a Cardiff i a l’estudi que té a prop de Cambridge, amb la col·laboració de Lee Cave-Berry (dóna de Rew) en alguns talls. A Sydney, amb Davey Lane (You Am I) poc abans de Nadal per My White Bicycle i A Whiter Shade Of Pale i des de California hi ha l’aportació al sitar per San Francisco (Flowers In Your Hair) de Kelley Stolz.



M’encanta tocar aquestes composicions de 1967. Totes elles capturen fragments del temps com cuques de llum en un pot. Les gravacions originals van ser molt produïdes, però les meves versions es basen en una o dos guitarres acústiques amb alguns efectes fent una picada d’ull a l’epoca’ explica Hitchcock.

El disc es presenta amb una portada sòbria i elegant, a joc amb les memòries. De les 12 cançons de l’àlbum, hi ha una que Robyn Hitchcock ha escrit especialment per a l’ocasió, la que dona nom al disc, Vacation In The Past. De moment ha compartit aquest Itchycoo Park dels Small Faces

El 1979, debutava amb The Soft Boys i l’extraordinari A Can Of Bees seguit d’Underwater Moonlight. Hi haurà un dia on també se l’inclourà en alguna llista. 



A Whiter Shade Of Pale (Procol Harum)
Itchycoo Park (Small Faces)
Burning of the Midnight Lamp (Jimi Hendrix)
I Can Hear The Grass Grow (The Move)
San Francisco (Flowers In Your Hair) (Scott McKenzie)
Waterloo Sunset (The Kinks)
See Emily Play (Pink Floyd)
My White Bicycle (Tomorrow)
No Face, No Name, No Number (Traffic)
Way Back In The 1960s (The Incredible String Band)
Vacations In The Past (Robyn Hitchcock)
A Day In The Life (The Beatles)








          

dimarts, 16 de juliol del 2024

ESCRIURE AMB PAUTA

CROCHE – “SONGS OF THE RED DRAGON”

NOU REGISTRE

L’artista i productora franco-canadenca Gabrielle Desjean, té una faceta musical no massa coneguda. Es diu Croche i amb ella dibuixa i desdibuixa, cançons fràgils sobre amors complicats en nits caloroses.

És un àlbum que ressona a vuitantes, mentre som tranquil·lament asseguts prenent un te amb molt de gel. Set talls que van des d’aquell synth-pop anglès sofisticat, fins al R&B elegant de les dives post-colonials.

Obre el disc Lying Down, una cançó amb una percussió sintetitzada perfecta per veure la sortida del sol quan encara no has posat el cap al coixí. Amb Red Dragon, unes juganeres notes de sintetitzador es fonen amb els malabarismes de la seva veu a ritme post-modern i amb I Am Stone ens reporta a aromes house/lounge abans no som engolits per Aliens Calling i la seva epifania acústica.




Aquest mini-àlbum segueix al seu debut de 2019 més experimental, Lick, amb el que va donar el salt a les orelles més perfumades. Songs Of The Red Dragon, que ha sortit via el segell parisenc Fondation Petya Sasser Rike, el va escriure i enregistrar en diferents espais, garatges en suburbis estranys, granges normandes del segle XVII abandonades de ciutats com Ivry, Marsella o Montreal i sempre amb tecnologia domèstica portàtil. Música pautada per dibuixar i desdibuixar les realitats mitificades. 








          

dilluns, 15 de juliol del 2024

MÚSICA DE GRINYOLS, CLICS i CLECS

THE TEXAS CHAIN SAW MASSACRE

1974 – 2024  

50 ANIVERSARI

MÚSICA AL CINEMA

Aquest és un clar exemple de que per fer un bon treball cinematogràfic, no cal ni un gran pressupost, ni ser de cap gènere humà en particular. L’únic que cal és una bona idea i tenir l’habilitat de rodar-la. Sense suplicar subvencions, ni gènere sexual entrat en calçador.

MPI Media Group i Dark Sky Films estan commemorant el 50 aniversari del clàssic de Tobe Hooper (1943 - 2017),  The Texas Chain Saw Massacre, que va realitzar amb quatre duros i talent natural. Es va estrenar la tardor de 1974, ara fa cinc dècades i per recordar-ho, entre altres activitats, ho han fet amb un passe especial en el Texas Frightmare Weekend, amb centenars de projeccions en diferents sales del país i una de singular, restaurada, al MoMA de Nova York, d’on forma part del seu fons d’art.

Té una banda sonora que, eclipsada per la pròpia història, ha passat massa desapercebuda. La van crear el mateix Tobe Hooper i el seu soci, expert en so Wayne Bell, present en els actes d’aniversari. En paraules de Bell mateix: ‘Per molt que sigui el que es veu, un so diferent amb les mateixes imatges, i aquestes imatges poden no tenir tant impacte com alguns crítics pensaven que se li va assignar. La banda sonora és la que genera el pressentiment’.

Ed Neal "Hitchhiker" amb 79 anys al Texas Weekend

La textura de la partitura té un to inquietant que prové dels diferents instruments utilitzats, tan tradicionals com no, com instruments musicals per a nens o trencats. D’altres de manipulats, com un dulcimer que simplement intentaven estirar-lo per treure-li sons diferents als que pot fer si es toca de manera normal. ‘Tant a Tobe com a mi, ens encantava aquesta frontera entre la música i el so. És música?... o és només un soroll?

Kirk, Pam, Jerry, Franklin i Sally

Creaven un conjunt d’obres i després les composaven editant-les en lloc de interpretar-les. Van crear una biblioteca de sons no per musicalitzar, sinó per anar etiquetant ‘això és tensió, o... això és una persecució’. 

En la mateixa entrevista, Bell deia sobre la relació amb el món auditiu de la música concreta: ‘És una associació important i en això s’assemblen. El que nosaltres fèiem i el que feien aquells nois francesos abstractes, primer és abstracte i després navega entre el que és música i el que és so. Una cosa que ens apropa, entre nosaltres i la música concreta, és l’ús de l’edició com a eina de composició’.

Sally (Marilyn Burns, 1949-2014) 

Entre els citats sota la influència Hooper / Bell, s’anomena als treballs que ha fet pel cinema Trent Reznor (Nine Inch Nails) i el mateix Bell cita a Nicolas Winding Refn i a Peter Strickland, aquest darrer especialment per la pel·lícula de 2012 Berberian Sound Studio amb música de Broadcast.

Algú s’imagina aquest clàssic fet amb diner públic o dirigit per una persona políticament correcte? Encara eren dies que no dominava cap més tendència que el propi talent.







          

diumenge, 14 de juliol del 2024

SENSE TREVA

BABE REPORT – “DID YOU GET BETTER”

NOU REGISTRE

Ens hem emocionat molt al saber de Babe Report. Feia temps que no ens pujava l’adrenalina com ho ha fet en escoltar-los.

Amb les idees clares, han construït un debut immens. Es diu Did You Get Better i ha sortit via Exploding In Sound. Punxants guitarres que donen voltes amb forts i irresistibles riffs atonyinadors, una base ensordidora i una ajustada veu que amb prou feina, darrere del mur de distorsió, li arriba més enllà del coll de la camisa. Els responsables son els fundadors Ben Grigg (veu, guitarra) i Emily Bernstein (guitarra, veu), més els afegits Mech (baix) i Peter Reale (bateria), tots ells ex-membres de Yeesh, Geronimo! i FCKR JR, agrupacions totes de Chicago.

Engeguen amb Turtle Of Reaper, una acusació contra el pesat i constant alarmisme dels mitjans de comunicació que arrosseguem des del canvi de segle. Totes 10 cançons de l’àlbum contenen ritmes encesos, de propulsió a xorro i tonades enganxoses que ens van rebotant al cap tantes vegades com siguem capaços de sostenir. El van enregistrar en un sol cap de setmana el novembre de l’any passat a Radon Ranch, l’estudi creat en un soterrani compartit per Grigg i Bernstein on van capturar  la urgència i immediatesa del so de la banda.


D’aquest emocionant i colpidor Allergy 2000 explica Ben Grigg: ‘Va començar com un experiment per crear un so a l’estil de Yo La Tengo i va anar evolucionant fins a convertir-se en una peça única definida per un frenètic canvi de temps’. 








          

dissabte, 13 de juliol del 2024

SERIOSAMENT DIVERTITS

THE DREADED LARAMIE – “PRINCESS FEEDBACK”

NOU REGISTRE

Els anys 80 hi havia algunes bandes de power-pop que les seves cançons anaven acompanyades de focs artificials.

És el que podem recuperar escoltant a The Dreaded Laramie. Acaben de llançar el seu LP de debut, aquest Princess Feedback via el segell Smartpunk Records, amb 10 talls guiats per igual de guitarres sucades en purpurina i lletres iròniques habituals en ells. Van llançar un darrer EP el 2022, aquell Everything A Girl Could Ask For Me amb el que mostraven tot el seu potencial de pop-punk que estava per venir. És un disc per aixecar l’ànim i fer la vida més trempada en un món del tot caòtic. ‘La vida és divertida, però no estem fent broma’ asseguren.

Aquest Life Is Funny és el tercer clip que van editar. ‘Originalment teníem pensat un vídeo diferent per aquesta cançó, però per diverses raons que no interessaven, vam canviar de idea. Així que en vam fer un de nou. Així que mentre érem de gira amb els nostres amics de la banda de Florida Virginity, a l’acabar un dels shows que fèiem junts, els hi vam dir: “Hola nois, tenim una petició una mica rara per vosaltres. Podeu llançar-nos uns quants ous després del concert d’aquesta nit?”... van estar encantats d’ajudar-nos sense dubtar-ho un segon’.  


La personalitat dels seus membres amb la veu de MC Cunningham proporcionen un valor afegit de sinceritat amb el que fan. ‘De moment, això és tot. Avui ja estem treballant en més música completament absurda tractant de superar l’anterior. Aviat sortirem de gira. Vols venir a passar una estona amb nosaltres? Ens deixaries dormir en el teu pis?’