dimarts, 31 de maig del 2022

ABRONIA, BRÚIXOLA EN MA

NOU REGISTRE

No estan per orgues. Amb aquest tercer treball, Abronia catapulta totes les seves influències i les va dosificant en set claus de volta des de les que es sostenen els pilars de les músiques paganes.

La banda de Portland, amb aquest Map Of Dawn ens fa tombar el cap per concentrar-nos en un viatge que amb una acurada producció, ens portarà per terres d’inabastables vistes. La formació és la mateixa que la que va treure The Whole Of Each Eye el 2019, aconseguint enregistrar l’àlbum, mantenir-se units malgrat la paranoia regnant. Potser les circumstàncies, properes a l’edat mitjana, els va ajudar a trobar el camí. La guitarra d’Eric Crespo i la percussió de James Shaver, sonen més compactes i la veu de Keelin Mayer s’eleva com la d’una sacerdotessa i els seus conjurs, entremig dels esgarips del pedal steel de Rick Pedrosa.

Crespo opina que el disc explora un paisatge en constant canvi de formes, espais i terrenys poc fiables. Per la seva banda Mayer ha comentat que les lletres acostumen a ser intensament personals. ‘No son del tot explícites intencionadament, perquè estimo l’element críptic, de manera que qui l’escolti, hi trobi el seu propi significat’. Ha sortit fa una setmana, via Cardinal Fuzz / Feeding Tube Records



dilluns, 30 de maig del 2022

FOALS, AQUÍ PAU i DESPRÉS GLÒRIA

NOU REGISTRE

És del tot lògic, que bandes capdavanteres i de bona fe com Foals, continuïn camí amb un àlbum que transpira ballaruca Els darrers dos anys, és innegable que han sigut un exemple de com poden ser de foscos els dies.

Tancaments, sospites, acusacions, han sigut la tònica dominant. Així doncs, s’ha d’aprofitar mentre ens “deixen” fer coses. Diu Yannis Philippakis: ‘És una mirada retrospectiva cap a una època més hedonista de la meva vida, i una època més innocent de la societat en general, abans de la passa i de totes les amenaces. Un àlbum dance amb lletres que t’alliberen de l’opressió, la desolació i el tancament’.

Riffs, sacsejades disco i tonades enganxoses que la banda d’Oxford vol recuperar: ‘Definitivament, és el disc més pop que hem fet fins ara. Desitjàvem fer un disc que totes les cançons compartissin un mateix ADN, ballable, enèrgic i alegre’ explica Philippakis. I això és el que és aquest Life If Yours, que estarà al carrer a mitjans de juny, a través d' ADA/Warner Ltd... i aquí no ha passat res.



diumenge, 29 de maig del 2022

PORRIDGE RADIO, DE BRIGHTON AL MON

NOU REGISTRE

Estem davant d’una banda que te gairebé totes les veus del mon musical parlant d‘ells. Això està molt be. Els posa al millor lloc per a les millors vistes. Però també al llindar del precipici.

El quartet de Brighton Porridge Radio es van estrenar amb Rice, Pasta and Other Fillers (Memorials Of Distinction – 2016). Van obrir un parèntesi de quatre anys, per tornar amb el que acostuma a ser el difícil segon àlbum, Every Bad (Secretly Canadian – 2020) generant encara més expectatives. I així ha estat. Amb aquest Waterslide, Diving Board, Ladder to the Sky que acaba de sortir de nou via Secretly Canadian, fan un pas més, solidificant la seva proposta i posant el llistó ben alt amb un imponent treball. ‘Volia que sonés com quan el teu cor queda tan fet miques, que tot el cos et fa mal’ explica Dana Margolin. Cançons com Birthday Party o Flowers, ho rubriquen. El timbre tan particular de la seva veu i l’acompanyament coral dels companys de banda, Georgie Stott, Sam Yardley i Maddie Ryall, no deixen forat per escapar-se.

(fot Matilda Hill-Jenkins)

Expliquen que el títol els hi va inspirar per casualitat un collage de l’artista britànica-argentina Eileen Agar, que juga amb connexions sorprenents d’allò estrany amb allò que vol ser divertit, igual que la música de Porridge Radio, com quan converteixen una confessió en un solo de guitarra, com en aquest The Rip. Ja han sigut nominats als Mercury Prize i Margolin va dir a NME que volen ser tan grans com Coldplay. Esperem que sàpiguen corregir a temps.


"CHARM CIRCLE", EL CINE QUE NO ES VEU

MÚSICA AL CINEMA ( 3 )

Des d’aquesta pàgina, a l’hora de fer coses, sempre hem sigut del parer d’evitar que l’estat, directament o via qualsevol dels seus tentacles administratius, hi fiqui el nas o les urpes.

Per això, l’èxit de Charm Circle, encara és més important. Aquest documental, és un clar exemple de que es poden fer coses sense haver de ser políticament correcte i lluny del que toca representar o fer. Dirigit, escrit i rodat per la novaiorquesa Nira Burstein des de la seva productora Vacancy Arts, explica la vida dels seus pares i la connexió amb les seves dues germanes, d’una manera absolutament fresca, honesta i divertida.

Nira Burstein

Uri Burstein, el pare - de jove un curiós agent immobiliari - utilitza els episodis que li van passant, per escriure cançons amb la guitarra o el piano. Entre mig d’aquestes més que brillants composicions i a cop d’escenes quotidianes, s’evoquen moments de les seves vides a través de grans moments en la història de la musica: el cantusseig de Ramble on Rose dels Grateful Dead mentre passeja per la casa d’on el banc els farà fora en pocs dies o la versió que canten des d’un escenari improvisat de Don’t Think Twice, It’s All Right de Bob Dylan, el dia que la germana petita es casa amb dues amigues en una boda poliamorosa.

La pel·lícula es va estrenar en el prestigiós Sheffield DocFest de l’any passat, on es va endur el Premi del Públic i la Menció Especial del Premi al Primer Llargmetratge




dissabte, 28 de maig del 2022

AMB AMOR, SHE & HIM

A LA VISTA

Son una de les parelles musicals consolidades. Van molt a l’hora. Es veu que es troben a gust o com a mínim, en donen la imatge. El que fan, si no ho fessin ells dos, alguna altra parella hauria de fer-ho.

Tenen a punt el seu setè disc, el segon de versions (sense comptar els de nadales). Es diu Melt Away: A Tribute to Brian Wilson i a diferència de l’anterior, que li van dir Classics, en aquest ocasió, She & Him s’han centrat en un sol intèrpret, per dir-ho d’alguna manera. Han agafat per les banyes diverses composicions del genial Brian Wilson, catorze en total, confeccionant uns bons arranjaments de temes coneguts i d’altres de no tant. Wilson, que el mes que ve farà 80 anys, ha mostrat la seva satisfacció, apareixent fins i tot, en la cançó Do It Again, al costat de la parella. L’àlbum sortirà a mitjans de juliol via Fantasy Records.

(fot Chantal Anderson)

La primavera de 2020, vam començar una llista de les nostres cançons favorites de Brian, una de molt llarga’ expliquen ella i ell. ‘Vam escollir cançons sense tenir en compte el seu funcionament a les llistes. Les fosques ens colpegen tan fort com les més populars, i totes estan prou madures per tornar a imaginar-les, re-interpretar-les i re-inventar-les’. Això, malgrat que ho diguin ells mateixos, està be. Aquest Darlin – editat a l'àlbum Wild Honey (Capitol Records-1967) – és el primer senzill i ve acompanyat d’un glamurós vídeo, dirigit per Lara Jean Gallagher, inspirat en la cadena QVC Beauty. Entranyables.




divendres, 27 de maig del 2022

ALEX IZENBERG – QUAN EL DESCONCERT FA AVANÇAR

NOU REGISTRE

La música d’Alex Izenberg, entronca amb els cantautors clàssics tipus Harry Nilson o Randy Newman i aquell pop a la vegada elegant i murri que campava amablement pels carrers de Los Angeles la dècada dels setanta.

Acaba de treure el seu tercer disc, que porta per nom I’m Not Here, via Domino Records/ Weird World. El títol ja fa pensar en el component íntim, cançons de desesperació i confusió. Quan al 2012 li van diagnosticar un tipus d’esquizofrènia, que no se n’amagués, no va fer més que enfortir la seva vulnerable personalitat, dotant al seu treball de doble interès. Així, amb I’m Not Here, ha incorporat una nova pàgina al seu relat biogràfic. ‘M’agrada la idea de fer alguna cosa que pugui escoltar quan tingui 90 anys’, va explicant.

(fot Giraffe Studios)

Sobre com ha anat la creació d’aquest nou àlbum, Izenberg comenta: ‘Estic cada vegada mes a prop de fer que l’inconscient sigui conscient. Es fa difícil simplement escriure, quan ets bombardejat constantment amb el que està be o malament. He començat a mirar cap a dintre, més que abans’. L’àlbum va ser enregistrat a Tropico Studios al seu Los Angeles natal. La producció ha estat d’ell mateix i el seu amic i col·laborador habitual Greg Hartunian. Ha comptat pels arranjaments de corda i instruments de vent, amb Dave Longstreth de Dirty Projectors, que aporten un genuí i oportuníssim toc Van Dyke Parks.


dijous, 26 de maig del 2022

EVERYTHING EVERYTHING, NO TOT SI VAL

NOU REGISTRE

Aquest és un llançament específic per a les amants de les coloratures vocals... i que també vulguin ser engalipades. Venut com l’octava meravella, no deixa de ser un disc per ballar a les pistes de moda d’aquest estiu post-viruslàndia.

El quartet de Manchester Everything Everything, treu el seu sisè àlbum amb el nom de Raw Data Feel on aporta la seva nova dosis de musica dance-floor. Cal vestir-ho: la manera ha estat una formula per crear les lletres, que dit de passada, no li veig l’interès. Sempre s’han beneficiat de crear uns textos especials, absurds, però per aquest nou treball, van crear un BOT IA (parlant normal, un software que treballa de manera autònoma) i el van alimentar amb informació d’aquí i d’allà (terminologia de LinkedIn, de 4Chan, etc.) per posteriorment, Jonathan Higgs l’encarregat de les lletres, treballar amb el que en va sortir. En una declaració posterior va dir: ‘Aquesta forma de treballar, revolucionarà la música pop moderna’, i es va quedar ben tranquil.

El mateix Higgs, ja l’anomena ‘el cinquè membre de la banda’ i que aquest, el va ajudar tant a desconnectar dels mals rotllos pandèmics. D'altres van tirar directament de l'ampolla de Glenrothes. 

Acaba de sortir via Infinite Industries/AWAL, amb l’edició per una altra banda, del llibre Caps Lock On: Lyrics + Debris 2007-2022, sobre les lletres, a traves de Faber Music. Per a la que en vulgui dues tasses.



EL 'METAMOMENT' JA ÉS AQUÍ

PROGRÉS

El 1973, Woody Allen va dirigir i protagonitzar la pel·lícula Sleeper, on en una de les moltes enginyoses escenes que la configuraven, es veia a Diane Keaton que acompanyada d’un amic, entrava a la càpsula de l’orgasmatrón per tenir sexe virtual.

Ara la cadena britànica de grans magatzems Selfridges, ha pensat en instal·lar en els seus espais comercials, la càpsula Sensory Reality Sensiks, pensada pel benestar físic dels seus clients. És quan entres en ella i a través d’un casc de realitat virtual que es produeix l’experiència multi-sensorial mitjançant uns canvis de llum, de so, temperatura i olor. El trippie dura uns 10 minuts i forma part del programa Superself que promou activitats per un millor estil de vida.

(fot Jason Alden)

A les càpsules els han posat el nom de “A Good Trip” i, evidentment, es complementa amb una gama de productes a base de vitamines. També es poden fer reserves per a sessions amb un/una terapeuta sexual. Ho tenen tot pensat. Al final, les botigues, grans i petites, si no volen perdre la dura batalla que tenen contra de les compres on-line, s’han de posar les piles per introduir nous serveis i fer que la gent torni a elles. Ara volem l’orgasmatrón

...a punt del relaxament


dimecres, 25 de maig del 2022

HOOVERIII, NOVA RÀFEGA AL·LUCINADORA

A LA VISTA

La banda de psych-rock Hooveriii, porta seduint-nos des de principis de la dècada passada amb tot el seu estoc d’encensos i sedes de colors.

Com que el gènere és de qualitat, cada nova partida és rebuda amb satisfacció no-continguda. Xivarri que és ben acollit per tota la comunitat. És el cas, al rebre la notícia del seu nou llançament, A Round Of Applause, previst per a finals de juliol, de nou via The Reverberation Appreciation Society. Han compartit un primer tema, aquest See de so més afable si comparem amb les darreres entregues. Bert Hoover senyala: ‘La cançó parla de no donar res per fet a la vida. Algunes coses son més fàcils de dir que de fer’. A l’hora d’enregistrar-la es van fer acompanyar d’Anna Wallace, que diuen que ‘va aportar al tram final, delicadeses per a les orelles’. No costa res quedar be. 

(fot Alex Bulli)

El vídeo que l’acompanya, va ser enregistrat en 16mm. a la particular zona de Trona Pinnacles, al desert de Califòrnia. Creat i co-dirigit per Nikki Houston i Owen Summers, es veu a uns extraterrestres encallats a la terra, mentre intenten trobar el camí de retorn a casa. No m’estranya gens. Si poguessim, se d’uns quants que també tocariem el dos.


dimarts, 24 de maig del 2022

T.G. SHAND, ENS VOL RELAXADES

ALTRES REGISTRES – 7”

Es fa difícil deixar que la tonada desaparegui del teu cap. Amb un ritme pausat, ens ha entrat per tots els porus de la pell, convidant-nos a seure a la fresca i a veure-les passar.

Com una barreja d’aquelles cançons inoblidables, cantades per Sarah Cracknell o Elizabeth Fraser, Annemarie Duff, coneguda com T.G. Shand, des de Ōtautahi, NZ, disposa del talent per crear aquests sons que t’aboquen a un estat de vigília. 

Va llançant temes sueltos. Fa un parell d’anys, va treure l’EP Golden Hour. Ara ha editat en un 7” aquest Little Sieve, on ha reduït fins on ha pogut, tot vestigi que pugui alterar el repòs. I a la cara B, amb ocellets i tot.


dilluns, 23 de maig del 2022

OSEES, RE-ENCARNACIÓ RERE RE-ENCARNACIÓ

A LA VISTA

John Dwyer és un dels tipus que aconsegueix mantenir la música en l’status que li pertoca. Energia i creativitat a parts iguals per fer-nos explotar el cervell.

Es va re-encarnant en diferents noms. Ara amb Osees, te a punt un nou àlbum, A Foul Form, que sortirà a mitjans d’agost, via Castle Face. Comparteix un primer tema, aquest Funeral Solution, amb vídeo de Logan Feser. Un tema que sense arribar als dos minuts, deixa clar el concepte triturador.

Henry Rollins els hi ha dedicat unes paraules a l’anunci del llançament: Els Osees no sembla que mutin o es transformin, sinó que romanen extraordinàriament oberts a allò que els mou a fer a continuació i son capaços de fer música que sigui consistentment bona. Què ha motivat a la banda a donar via lliure a aquesta híper-concentrada explosió en poc menys de 22 minuts de música, un tros ‘punkazoïdal’ ,amb densitat de meteorit? Quan es tracta dels Osees, això és, en el millor dels casos, una investigació mediocre, ja que només fan el següent, el gènere, els gustos predominants o qualsevol influèncIa que pugui guiar a una unitat menor, ni tan sols son una consideració. 

‘A Foul Form’ és un gir genial dels seus esforços d’estudi de 2020 ‘Metamorphosed’, ‘Panther Rotate’ i ‘Protean Threat’. ‘A Foul Form’ sacseja vigorosament al 'Oseesetch' i deixa un esbós clar, de manera que el que vingui a continuació (que probablement serà més aviat del què t’esperes) segurament serà una vegada més, alguna cosa completament diferent. 

Sobre un possible indicador d'on els hi ve la inspiració, és posible que observi que la cançó final de l’àlbum és una versió de ‘Sacrifice’ de Rudimentary Peni, que es pot trobar a l’EP ‘Farce’ en 7” editat el 1982. Una manera apropiada d’explotar aquesta porció radical’.

Ha quedat clar? Esperem que sí.



diumenge, 22 de maig del 2022

WEIRD NIGHTMARE, CANVIS PODEROSOS

NOU REGISTRE

A vegades, amb la música, es dona una imatge. Fins que es diu prou i es dona una altra de diferent. I quins és el resultat? Doncs descobrir que es poden dir les mateixes coses sense encasellar-te. Al final, si es fa be, tot enriqueix.

Alex Edkins, al capdavant del terceto de Toronto METZ, ha volgut dona un tomb a la seva història. Ho ha fet formant una nova banda, Weird Nightmare i traient un disc de títol homònim. ‘Es tractava de tornar a sentir alegria amb la música. Em trobava gravitant cap a progressions d’acords “fàcils”, que vol dir “feliços”, que em feien sentir be. Amb METZ, mai he fet servir acords regulars, sinó dissonants, pel que abraçar acords i frases més tradicionals amb Weird Nightmare, em va ser molt alliberador. No li dono l’esquena al que estimo, però definitivament he ampliat el que estimo i ho vaig llançar tot a l’olla’ explica Edkins.

(fot Ryan Thompson)

Lusitania és el tema fetitxe i el músic canadenc comparteix el seu significat: ‘La cançó és especial per a mi. Va ser el punt d'inflexió que em va empènyer a fer un àlbum sencer, a compartir aquest tipus de cançó amb la gent. Estava obert a ser com molt bàsic. No ho havia fet en 10 anys’. Weird Nightmare ha sortit aquest divendres via Sub Pop.


dissabte, 21 de maig del 2022

BUILT TO SPILL, AVIAT (sempre que cap virus de 'mona', no digui el contrari)

A LA VISTA

Estic emocionat: he volgut estar a Sub Pop des de que era un adolescent. Crec que soc la primera persona amb 50 anys que ha firmat amb ells’ ha explicat Doug Martsch, músic llegendari i l’ànima de Built To Spill.

Doug Martsch, al capdavant de la llegendària banda indie rock de Idaho, pot fer tota la broma que vulgui emparat per una carrera de més de 30 anys. Untethered Moon va ser el seu darrer disc, editat fa set anys, el 2015, per Warner Bros, sense comptar el que va treure amb versions de Daniel Johnston fa dos anys. Ara te enllestit When The Wind Forgets Your Name, amb el 9 de setembre com a data prevista de sortida, sempre que, cap virus de mona peluda, interfereixi el procés.

Va a començar a treballar en el nou disc, després de conèixer a Le Almeida i João Casaes, membres de Oruã, amb els que va girar pel Brasil el 2018 per continuar després pels EE.UU. i Europa. Una vegada mesclades les cançons, els dos musics brasilers es van reincorporar la seva banda i Martsch es va fer amb Melanie Radford (Blood Lemon) a la guitarra i Teresa Esguerra (Prism Bitch) a la bateria amb qui possiblement faci la gira de presentació de l’àlbum.

Aquest Understood és el segon avançament. Parla dels malentesos, sobre els riscos, les limitacions i la incertesa, inspirat en el salt frustrat des d’un canó sobre el riu Snake, del popular acròbata Evel Knievel, succeït a la ciutat natal de Martsch, Twin Falls, quan aquest era un nen. Un salt que va resultar ple de desafortunades casualitats i que va acabar com el rosari de l’aurora. 


divendres, 20 de maig del 2022

ADIOS AMORES, DELÍCIES POP

ALTRES REGISTRES

Les que enyorem aquell estil fràgil, sorgit de la cançó yeye francesa i que tan be van saber reconduir per aquí baix bandes com Pic-Nic o Le Mans i el so Donosti, ja tenim qui reculli el testimoni.

Es diuen Adiós Amores i son Iman Amar (guitarra i veu) i Ana Valladares (guitarra, sintetitzadors i veu). Dues noies de Sevilla que amb els seus singles editats al llarg dels dos darrers anys, han generat una corrent elèctrica per la estaríem disposades a pagar el que paguem per posar la rentadora, i molt més. El mateix Stephen McRobbie (The Pastels), que segueix de prop tot el que fa olor de pop ben amanit, de la ma de Monorail, el temple musical de Glasgow, en recomana l’àlbum en un dels darrers posts.

Abans no es posin amb material nou de trinca, han decidit recollir tots aquests singles, més dos cançons noves, Sol de Ayer i Noche Iluminada, i treure’ls en un LP que es diu, com no, Sus Mejores Canciones. Fins avui, és clar. 

Ho fan a través de Snap Clap! Club! en un recopilatori d’edició limitada i per a totes aquelles que no es vulguin perdre la seva màgia.  


dijous, 19 de maig del 2022

UFO ÖVER LAPPLAND, EN DIRECCIÓ A LES ESTRELLES

NOU REGISTRE

No ens deixarem endur per la profunda nova decepció que significa la recent postura del país escandinau, encara que sigui simbòlica. Deixar la neutralitat que portaven mantenint des de feia dècades, per voler pertànyer a un bloc militar, al menys a mi, em repugna.

Però com dèiem al començar, no farem cas de les fastigoses minories governants, i ens centrarem només en la música. En concret, la que fan UFO Över Lappland des d'Umeå, al nord de Suècia. La banda, de matisos psicodèlics i post-rock, que acaben de llançar Spökraketer, centrant-se en aquest segon treball, en cançons més elaborades.



A mitjans de la dècada del 2000 feien les seves primeres passes com a The Magic Lantern. A principies de 2013 ja es van formar com a UFO Över Lappland. El 2016 van editar un primer cassette, de títol homònim, que es va anar reeditant en diferents versions, incloent en vinil, tots en segells suecs. Esgotades les existències, el 2020 el segell nord-americà Burnt Toast Vinyl els hi re-masteritza i re-edita el debut, i ara és de la ma d’aquest mateix segell, que treuen Spökraketer

El nom fa referencia als objectes voladors no-identificats que es van veure per aquell territori durant la dècada de 1940. La fotografia de la portada és de Thomas Christensen, un fotògraf que viu a Groenlàndia, amic de la banda, a qui van demanar una de les seves fotografies de l’aurora polar. Per la megafonia del parlament suec, haurien de posar aquest Blå Vägen, a veure si als que estan escalfant les butaques, amb sort, amb molta sort, se’ls hi transforma el suro que tenen dins dels caps, en una mica de dignitat.


dimecres, 18 de maig del 2022

THE WAEVE, EXPECTATIVES DE FUTUR

AVANÇAMENT

Unions com la de Graham Coxon (Blur) i Rose Elinor Dougall (The Pipettes), si més no el primer treball resultant, sempre és d’un particular interès.

Pels vols del Nadal de 2020, Coxon i Dougall van començar a intercanviar missatges que van acabar agafant cos i donant com a resultat, la creació d’aquesta nova banda, The Waeve. Si no recordo malament, mentre enllestien l’àlbum, el mes passat ja van anunciar com una mena de presentació pública del projecte, amb el concert que van oferir el dimecres 4 en el Lexington de Londres, així com el llançament l’endemà del directe, d’un primer senzill, aquest intens Something Pretty

Han explicat, que tots dos comparteixen el seu amor per la música folk anglesa, d’on parteixen per experimentar amb les guitarres, teclats i saxo. A poc a poc, les veus i la música van anar trobant el seu lloc. Sembla que hi ha bones expectatives de futur. Coses més curioses s'han vist. La inquietud, mou muntanyes.



dimarts, 17 de maig del 2022

EL XICLET DE NINA SIMONE

WARREN ELLISEL CHICLE DE NINA SIMONE

pròleg de Nick Cave

traducció de: Núria Molines

edita: ALPHA DECAY – gener 2022

títol original: NINA SIMONE’S GUM: A MEMOIR OF THINGS LOST AND FOUND – setembre 2021

232 pàgines – 1a. edició en espanyol

LLIBRE

Guardar un objecte que ha tocat algun ésser al que admires, et produeix satisfacció, però també és aferrament. Al final, s’ha d’entendre que no és ni una cosa ni l’altre.

Alguna cosa així li ha sortit a Warren Ellis, que ho explica en el seu primer llibre, una obra que vol ser una autobiografia del músic. En el fil conductor des d’on va describint les seves històries, hi ha objectes com una cinta de cassette de la cantant grega Arleta o un dels seus primers violins, ple de inscripcions tallades, instrument que va perdre però més tard va recuperar. Però l’objecte més significatiu, és evidentment el que dona títol al llibre i que no és cap broma: el xiclet de Nina Simone.


Ellis explica que va tenir la gran sort d’assistir a un concert d’ella el 1999 a Londres, en el festival de Meltdown, que organitzava Nick Cave. ‘Ja llavors, li era molt difícil caminar, a poc a poc es va dirigir cap al davant de l’escenari per saludar i podies sentir l’emoció que hi havia a la sala, podies sentir aquella energia... abans no s’assegués a la cadira del seu Steinway. Escoltar-la va ser com escoltar la veu de Déu’ explica Ellis.  

Durant el directe, comenta que Simone mastegava un xiclet i fumava. Un cop acabat el concert, un Ellis en èxtasi, va pujar a l’escenari per fer-se amb ell, que havia vist que enganxava a sota el piano just abans de tocar la primera nota. El va embolicar en una tovallola suada de la mateixa cantant i se’l va endur cap a casa. L’ha tingut al llarg de 20 anys, atessorant-lo com un objecte molt especial, fins que en va fer unes petites joies, vint rèpliques en plata. 

Bàsicament el xiclet es va convertir en un tòtem espiritual per a mi. Estava inclús convençut de que la meva carrera musical, funcionava gràcies a ell. Que l’esperit de Nina Simone em protegia’ va fent saber Ellis, ‘Però en realitat, el que estàs protegint no és res. És una cosa que no es pot veure’.

Sobre el que passarà amb el curiós objecte, diu que de moment durant uns quants anys anirà donant voltes en exposicions per tot el mon. Descarta la possibilitat de vendre’l, ni l’original ni cap de les còpies en plata. Encara que una d’elles és possible que la entregui per una subhasta benèfica que organitzarà per recaudar fons per a l’Ellis Park, el santuari per animals que gestiona a l’illa de Sumatra. Ara ja ningú en mastega de xiclets. Tot es perd.


dilluns, 16 de maig del 2022

RESPLANDOR, UNA SOLA REALITAT

NOU REGISTRE

Passar-ho pel mateix vel, li confereix una sola unitat atmosfèrica. El resultat, queda tot ell entonat per igual. Això pot fer que s’apropi més a la realitat. La de cadascuna de nosaltres.

Resplandor, la banda gestada a Lima, porta gairebé dues dècades forjant, de manera intermitent, realitats amalgamades en una fusió de sorolls espessos. Es reincorporen de nou editant Tristeza amb Antonio Zelada encarregant-se de la música i lletres. Instal·lats a Amsterdam, la nova formació inclou a Joeri Gydé (baix, guitarra, violoncel), Tatiana Balaburkina (sintetitzador, cors) i Christopher Farfán (batería). 

L’àlbum ha estat produït i mesclat en la seva totalitat per Robin Guthrie (co-fundador de Cocteau Twins) que ja els hi va fer la mateixa feina fa un parell d’anys, amb la re-edició de Pleamar (2008). La masterització ha anat a càrrec de Simon Scott (Slowdive). Ha sortit a través del propi segell de Zelada, Automatic Entertainment. Aquests setembre i octubre, estaran recorrent Europa.