GARY LOURIS, A PESAR DE TOT, UN CLÀSSIC

NOU REGISTRE

S’apropa la data. Que faríem sense gent com Gary Louris que fa aquestes meravelloses composicions?

Amb els Jayhawks hauria estat un més d’aquells Byrds, Flying Burrito Bros, dels grups que van formar part de la banda sonora de Laurel Canyon la dècada dels seixanta. Hauria estat parella de Joni Mitchell també, com un més dels seus novios. Però va néixer a més de 3000 kilòmetres. És de 1955, o sigui que per edat no pot ser cap re-encarnació dels que sí que hi van ser. Tot el distancia, és dels que ha nascut tard i fora de lloc. D’aquí una setmana surt el seu nou disc en solitari, Jump For Joy, a través de Sham / Thirty Tigers. L’ha escrit i produït sencer, i l’enregistrament l’ha fet a l’estudi de casa seva. La portada és una il·lustració del seu fill Henrys. Per no perdre el cap, és el que hauríem de fer totes, funcionar sense necessitar res extern.

(fot Tim Geaney)

Ha anat avançant temes, Almost Home i New Normal. Fa uns dies va compartir aquest Follow, un regal de noces per a la seva neboda. ‘Volia donar-li alguna cosa més que una figura de porcellana. És una cançó de compromís, d’una comprensió de quan dues persones tenen aquell vincle màgic que realment no es pot explicar amb paraules’. Però la cançó ha acabat adquirint una dimensió més gran. En el vídeo se’l veu amb la seva esposa Stephanie jugant al bosc. La veritat és que estan guapíssims. ‘S’ha acabat convertint en ‘la nostra’ cançó’, explica Louris. ’Steph i jo tenim aquesta connexió màgica de la que es parla a la cançó’. (sospir) 

MASSAGE, PER VENTILAR L’AMBIENT

A LA VISTA

Sentim un agradable benestar al tenir noves de Massage, la banda de Los Angeles que fa tres anys ens va fer aquesta pena de vida una mica menys penosa amb el disc de debut Oh Boy (Tear Jerk Records), al que ben poc cas se li va dispensar.

Tenen a punt un nou treball, es diu Still Life i ve carregat amb dotze cançons fresques, de vaporoses guitarres i seductores harmonies, sorgides de la llavor plantada per Andrew Romano i Alex Naidus (Pains Of Being Pure At Heart), amb els cuidados de Gabrielle Ferrer (teclat i veus), David Rager (baix) i Natalie de Almeida (bateria). S’intueixen aquelles mateixes brises amb aromes de lo milloret de l’indie (The Go-Betweens, The House Of Love o segells com Sarah Records). Presenten aquest vídeo per Half a Feeling, un dels temes avançats. L’àlbum al carrer a finals de juny via Mt.St.Mtn, amb la contribució de Bobo Integral i Tear Jerk Records.

POSSUM, ENFOCATS

A LA VISTA

La indagació en sonoritats passades, treballar-hi i resoldre-ho amb un resultat del tot contemporani, és una de les opcions lògiques que afortunadament es va implantant per no perdre el fil. Anem fent.

El quartet canadenc Possum en una mica més d'un mes, llançarà el seu segon disc, Lunar Gardens, via Idée Fixe Records amb base a Toronto. Ho reprenen allà on ho van deixar amb Space Grade Assembly. Passatges dibuixats en moviments transversals, formats per infinites línies estroboscòpiques amb destí a universos paral·lels. Pel que expliquen, l’anterior disc era menys càlid, amb aquest ‘hem volgut tractar l’espai com una metàfora de la consciència en totes les seves formes d’expansió’. I no se’n van per les branques. Amb Clarified Budder, amb tota l’artilleria en acció només obrir, ja quedem despentinades.

(fot Sarah and Sophia Bassakyros)

OPORTUNITAT PER POSAR ALGUNS PUNTS SOBRES LES 'IS'

AMOR CRONICO

escrit per: CHRIS FRANTZ

editat per: LIBROS DEL KULTRUM

traduit per: IÑIGO GARCIA URETA

títol original: REMAIN IN LOVE

LLIBRE

Un dels moments més autènticament excitant del periple històric del pop, sens dubte és els anys setanta a Nova York. En la major part d’aquest llibre, Chris Frantz explica la seva versió dels fets, a partir del seu amor cap a una forma de vida.

Els Talking Heads per a molta gent és sinònim de David Byrne. Chris Frantz ho intenta corregir. Mai és tard. Ell a la bateria, Tina Weymouth (amb qui es va casar) al baix i Jerry Harrison (també membre original dels Modern Lovers) a la guitarra completaven el grup. L’any passat va publicar les seves memòries, uns textos que aquest any ha editat en rigorós idioma imperial Libros del Kultrum. 

En elles relata gran part dels fets. Des de la seva infantesa viscuda de manera feliç tot i que desplaçant-se a diferents poblacions – el seu pare servia a l’exercit – fins a l’assentament definitiu a Pittsburgh. Allà coneix un director de banda que li dona suport en la seva afició musical, però l’allunya de la trompeta i l’apropa a la percussió. Escolta les emissores KQV i WAMO, compra discos als grans magatzems Kaufmann, forma la seva primera banda de rock i fa les primeres composicions. Completa estudis primaris, ingressa a la Rhode Island School of Design – li agradava pintar – que és on coneix a David Byrne, per finalment acabar a Nova York i fer història. 

(edició espanyola)

Parla de l’inevitable ressentiment cap a Byrne, tot i que des del reconeixement del seu indiscutible lideratge, dels driblatges amb l’alcohol i la cocaïna – una de les possibles causes de la dissolució de Talking Heads – del propi final de la banda, de la formació amb Weymouth de TomTom Club o de les tasques de productor, amb gent com la família Marley o els Happy Mondays (...Yes Please!). Ell i la seva dona Tina, continuen compartint llurs vides a la casa que tenen a Connecticut.

(l’edició original en anglès)

#MusiciansForPalestine

DINÀMIQUES DE MASSES

Més de 600 músics han signat una carta oberta, demanant a altres artistes com ells, que boicotegin les actuacions a Israel, fins que no hi hagi una Palestina lliure. 

Ja se que tot és relatiu. Però el meu avi m’explica que quan era jove, ja existia aquest conflicte. ‘Com a músics no podem quedar-nos callats. Avui (sic) és fonamental que donem suport a Palestina. Fem una crida a tots els artistes a que facin valer públicament la seva solidaritat amb el poble palestí. La complicitat amb els crims de guerra israelians es troba en el silenci i avui (sic) el silenci no és una opció’ es pot llegir a la carta.

Per millonèssima vegada, els focs artificials aquesta vegada van començar a principis de mes després d’una nova provocació dels jueus amb el suport de la policia de Israel, bloquejant la Porta de Damasc, punt de trobada dels palestins. Entre els artistes que figuren com a signants, trobem a Patti Smith, Thurston Moore, Julian Casablancas o als membres de Godspeed You! Black Emperor i dels Rage Against The Machine, fixes en aquest tipus de manifestos. La llista completa aquí.

És complicat adonar-te’n de que per més protestes que hi hagi en forma de manifestacions, cartes o anar en patinet sostenible, ni política ni socialment canviarà res. Les opinions d’uns quants, per molts que siguem, importen poc. La societat massificada, ha destruït qualsevol forma de canvi.

No ho dic per tots, però fer veure que simpatitzem amb alguna de les causes perdudes que surten al catàleg d’estiu durant unes hores i de forma pública, és efectiu per netejar la consciència i reportar-te indirectament suculents beneficis. No cal viure amarga’t. S’ha de ser positiu. Fins la propera in-acció! 

SIX ORGANS OF ADMITTANCE, FAN UN PAS MÉS

A LA VISTA

A aquestes alçades, treure un disc com The Veiled Sea, te molt mèrit. Bastit per composicions a l’entorn de solos de guitarra, cal treure’s el barret.

Ben Chasny s’explica: ‘Bàsicament volia fer alguna cosa semblant a les edicions rollo ‘private press psych’ on és bastant difícil tocar un solo de guitarra i que es fusioni amb alguna cosa semblant a l’electrònica alemanya. Coneixes el disc Powerhouse de Billy TK? M’agraden aquest tipus de solos. Però també vol ser una mena de rebuig a l’estil de solos més Grateful Dead que estan tan de moda ara en el mon ‘indie’, i que fos potser una mica més glamurós’. Avança dues cançons, Somewhere In The Hexagon Of Saturn i aquesta All That They Left You sobre la que Ben Chasny diu: ‘Està composta des del punt de vista de les forces que van crear aquest mon que ens diu: Això és tot el que aconseguiràs. Res més’.

L’àlbum en qüestió, és el nou treball de Six Organs Of Admittance que sortirà la darrera setmana de juny via Three Lobed Recordings. És el que fa numero vint de la seva producció. Va ser enregistrat el 2020 a Califòrnia i masteritzat el 2021 per Carl Saff. Conté sis temes, cinc collita pròpia i una versió de J’ai Mal Aux Dents de la banda de Bremen Faust que apareix al disc The Faust Tapes (Virgin – 1973). 

BIRDS OF MAYA, HAURAN PACTAT AMB EL DIABLE?

A LA VISTA

Des del 2004 que Birds Of Maya van donant guerra. Persones avingudes a llargs processos amb el rellotge aturat i ara reactivat. Que més dona si l’essència es manté inalterable

Es van estrenar en disc el 2008 amb Vol.1, que el va seguir dos anys després Ready To Howl. El seu tercer, Celebration, el van llançar el 2013 per continuar fent plans desplaçant-se l’any següent des del barri de Nord Filadèlfia als Black Dirt Studios de Nova York i enregistrar uns quants temes. Sense cap pressa, no és fins set anys després de posar-los en marxa que surten editats en el que és el quart disc de la banda composta pel guitarrista Mike Polizze, el baix de Jason Killinger i la bateria de Ben Leaphart. Del llarg procés n’han sigut escollits set temes en total, dels que han avançat BFIOU i aquest Please Come In de set intensos minuts.

El ressò de The Deviants, MC5 o més cap aquí de la Sonic’s Rendezvous Band segueix inalterable. Clar que parlem de fa casi vuit anys i els anys no perdonen a no ser que pactis amb el diable. Que arribats aquí – pactar exclusivament en temes musicals, perquè pel demés millor que el temps passi ràpid – no és pas mala solució.  L’àlbum porta per nom Valdez, i l’edita Drag City l’endemà de Sant Joan.

SINCE YESTERDAY: THE UNSUNG PIONEERS OF SCOTTISH POP

DOCUMENTAL

Un dels bressols del millor pop, vol fer un pas endavant. La forma és a través de Since Yesterday: The Unsung Pioneers Of Scottish Pop

Es tracta d’un documental que, a banda d’un exhaustiu treball històric fent ressò de les bandes formades per dones a Escòcia des de principis dels seixanta fins l’actualitat, vol mostrar les dificultats per les que aquestes han de travessar per existir. Tiren del carro Carla J Easton i Blair Young, que ha dirigit vídeos de grups del circuit escocès com Franz Ferdinand, Belle and Sebastian, Teenage Fanclub o Camera Obscura.

Blair Young i Carla J Easton al festival d’Edimburgh el 2018

En el documental s’hi podràn veure a nombroses bandes com The McKinleys, The Twinsettes o Strawberry Switchblade per dir-ne tres, a banda d’entrevistes a les protagonistes. El documental està en procés de producció, i els seus artífexs han obert una campanya a Kickstarter per obtenir suport econòmic per poder-ho acabar sense deixar-hi la pell. Quan entris a la pàgina, podràs visionar el tràiler oficial. 

The Ettes – Edimburgh 1979 (fot A.Morrison)

The McKinleys

GLORIA, RÀFEGUES DE ‘GARATGE’

NOU REGISTRE

El llistó està molt alt, per tant, la qüestió és fer-ho mínimament bé. Des de que hi va haver el big-bang ara fa més o menys sis decennis, si ens posem a comptar, hi ha hagut dotzenes d’all-girls-bands fins ara. Ho portarà el fort atractiu que hi va associat

Gloria editen un nou àlbum després del seu debut el 2016 amb In Excelsis Stereo i el mini-lp Oidophon Echorama de 2018. Es diu Sabbat Matters i va ser enregistrat a North Drômes Hills, a les Valaise Mountains i a la mateixa ciutat de Lyon, d’on son originàries. Han begut i molt d’aquelles bandes. Si fóssim a finals dels seixanta, Luv’d Ones, The Cake o Ace Of Cups en podrien ser algunes de les companyes de viatge. 

Amb la sortida de Béatrice Morel-Journel, son Wendy Martinez, Amy Winterbotham que amb la incorporació de Marie-Louise Bourgeois, segueixen sent com el trio La La La però en bo. Continuen amb elles Thomas Cortay, al baix Josselin Varengo a la bateria i Kid Victrola amb la vareta màgica. De fet, la meitat sud francesa cada dia s’assembla més a Califòrnia.

PHANTOM HANDSHAKES, TALENTS DESACOMPLEXATS

NOU REGISTRE

La fórmula duo+dreampop+DIY amb evidents resultats agradosos, serà una de les pautes que passarà a la història del pop per generacions futures. Si és que sobreviu alguna

El duo de Nova York Phantom Handshakes, personalitzats en Matt Sklar i Federica Tassano, per distreure’s durant l’any passat, van anar confeccionant un segon treball que surt ara. Es diu No More Summer Songs i porta onze cristallines cançons. Son una veu que no necessita d’esforç, desacomplexada, amb guitarres que van grimpant, també sense complexos, que fan, de temes com I Worried, Cricket Songs o It’s A Prison, un no parar energetitzant per les caloroses nits d’estiu que s’apropen.

Va ser escrit, enregistrat i mesclat a les seves respectives cases. Després, un cop la policia en la seva infinita bondad ja no t’agafava, es van desplaçar fins a Chicago on els hi va masteritzar Carl Saff. Una vegada acabada la feina, van traslladar de nou la promo i distribució, al segell eslovac especialitzat en edicions en cassette, ZTapes. Però la fórmula, sense el treball que estan fent les petites discogràfiques com aquesta per fer visible a tot Déu amb el suport de infinitats de micro-blogs d’arreu del planeta delerosos de bones vibres, possiblement faria llufa. Afortunades és dir poc.

LADDERMEN, VIATJAR SEMPRE PROVA

A LA VISTA

Què li passaria pel cap a Leopold Oakes que el va fer anar de Texas a Suïssa? Les notes de premsa esbossem que una agredolça melangia li va fer anar per redefinir el concepte de llar

Com sigui, es va plantar a Lucerna i va començar la seva recerca. Desconec si va aconseguir trobar la re-definició que buscava. El 2019 el que sí va trobar va ser la necessitat de crear una banda i aquí neix Laddermen, que la va formar amb els musics locals Sebastian Meyer (teclats, guitarra) i Simon Schurtenberger (batería). Fa uns mesos van llançar un primer tema, The Huntress Obeyed. Ara avancen el segon, aquest Welcome To The 20’s, tots dos, una mostra del que serà el seu àlbum de debut Special Kind Of Violence que tenen a punt via Waterfall Of Colors. 

‘Era l’hivern de 2019 i acabava d’escoltar a les noticies que els avions iranians volaven en territori enemic i que s’augurava una guerra. Jo també estava en una guerra, una de passió amb algú amb el que també em trobava a prop del col·lapse. L’expressió “un tipus especial de violència” per a mi és aquest sentiment incontrolable de ment estreta. Tots tenim un tipus de violència en nosaltres mateixos’, explica Oakes. Asseguren que ja estan posats en el seu segon disc. El concepte de llar no ho sé, però sens dubte les ganes de treballar sí que l’has ha trobat.

MAGIC CASTLES, OCEANS LISERGICS

NOU REGISTRE

La nau interestelar ha posat de nou els motors en marxa. Pugem-hi totes que el capità Jason Edmonds ja ens te posada la pasarel.la. La tripulació de Magic Castles ens dona la benvinguda a bord

La banda de Minneapolis, apadrinada per Anton Newcombe, acaba d’editar el que oficialment és l’àlbum que fa quatre de la seva discografia. Es diu Sun Reign i surt via A Recordings, el segell del capo de la BJM. El conformen deu temes, tots amb les seves corresponents harmonies vocals, guitarres ben mesurades, 'farfisas' i arranjaments de corda que ens posen els ulls en blanc. 

Magic Castles ha sigut sinònim de canvis de personal i alguna remoguda. Després d’Starflower de 2015, Edmonds va voler agafar perspectiva, mirar de ser més normal, formar una família i mirar una mica la tele. Desafortunadament, el novembre de 2019 va patir un greu accident de cotxe, del que per sort s’ha recuperat. O això sembla, Sun Reign n’és la proba definitiva. Viatjar, viatjarem.

SHRAPNEL, FAN UN CANVI DE PAS?

A LA VISTA

Shrapnel, la banda comandada per Sam Wilkinson, fa una moviment dissuasori de l’indie-pop cap al costat psychedelic-folk dels seixanta

...com a mínim, pel que es pot entreveure en aquest tema d’avançament del que serà el nou àlbum. Comptant Carpet Yankers (2015), i remirant en els dos àlbums anteriors, Tranceplanetsugarmouth (2016) i Wax World 5 (2018), potser som davant d’una mitigació creativa cap a un estat més relaxat. No ho sé. Ho podrem escoltar i acabar d’esbrinar d’aquí uns dies. Mentre, podem capbussar-nos en aquest Orpheum Protocol entre flautes i harmonies vocals somiadores que ens alleujaran les angunies. De moment, en cassette a partir de mitjans de juny via la puixant independent de Brisbane, Tenth Court.

(fot Gus Hunt)

DAVID LYNCH DIRIGEIX DONOVAN

VIDES QUOTIDIANES

Mentre mig mon està ocupat pensant en que morirà de Covid, l’altre mig ho està pendent de la nova sèrie del bo de David Lynch

L’encàrrec és del gegant de la distracció Pepflix i es dirà Wisteria o Unrecorded Night, encara no ho tenen clar. Els mitjans que se’n cuiden de donar-los la cobertura necessària, van llançant-nos rumors com si ens anessin cantant La Pulga, el famós cuplet de principis del segle passat, per posar-nos a to. En fi, David Lynch, per no refredar-se del tot, amb el seu amic escocès Donovan, han fet un vídeo per I Am The Shaman, cançó publicada originalment el 2010. Amb ell, celebren els seus respectius 75 anys d’edat. Qui dia passa, any empeny.

LAST DAYS OF APRIL, UNIFORMITAT SERIA LA PARAULA

NOU REGISTRE

Last Days Of April son un quartet d’Estocolm que funcionen des de fa 25 anys

Han tret un bon grapat de discos d'indie-pop des d’aquell primer disc homònim editat el 1997 pel segell suec Trust No One Recordings. Aquesta vegada hem hagut d’esperar sis anys per tenir noticies d’ells. El nou treball es diu Even The Good Days Are Bad i repeteixen edició amb Tapete Records, amb el que ja van publicar Sea Of Clouds (2015).

Son vuit cançons dissenyades per algú que sap on vol arribar i com vol que el recordin. No amaguen cap misteri ni fórmula secreta. Totes elles en conjunt, tenen per denominador comú una particular lluminositat. Des de la ufanosa que obre i li dona nom a l’àlbum, a l’encantadora tonada de Hopeless o els casi nou minuts de Downer, que ens deixa amb un somriure de satisfacció d’orella a orella, similar al que et queda quan acabes de veure un Rohmer. Qui necessita més?

MARISA ANDERSON i WILLIAM TYLER UNEIXEN ELS SEUS TALENTS

A LA VISTA

La multi-instrumentista Marisa Anderson i el music William Tyler, membre de Lambchop i Silver Jews, el gener de 2020 van participar en el concert tribut ‘Bike Chain Rain’ de Portland a l’enyorat David Berman

En la trobada van congeniar i van quedar en fer alguna cosa junts. ‘Hi havia una afinitat clara, musical i personal, que ens va portar a tenir la sensació de que teníem que intentar fer alguna cosa junts. En aquells dies tots dos teníem els dies bastant plens. Amb el Covid ens ho van complicar’ explica Anderson. Al final van decidir treballar a distància fins que Tyler finalment va poder viatjar a Portland on viu ella, per gravar l’àlbum. 

(fot Eli Johnson)

Seran vuit temes i el disc es dirà Lost Futures. Expliquen que el títol, prové de la teoria que defensava l’escriptor i teòric britànic Mark Fisher, també conegut com “k-punk”, que es va suïcidar el gener de 2017 als 48 anys: Per cada elecció que es fa, cada camí que es pren, hi ha multitud d’opcions que no es prenen i camins que no es prenen’. Sortirà a finals d’agost via Thrill Jockey

POESIA CONCRETA

PETITE GALERIE, LLEIDA, 1971

FUNDACIÓ JOAN BROSSA - BARCELONA

fins el 18 de juliol

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Fugint de les exposicions anunciades a so de bombo i platerets, que després son més fum que altre cosa, se’n poden trobar de molt més interessants i enriquidores

Una d’elles és aquesta que es presenta al meravellós espai del carrer de la Seca de Barcelona, després de passar per Agramunt i la mateixa ciutat de Lleida. Es tracta de la commemoració de la primera exposició de poesia concreta feta al país, tot i que hi va haver una mica de mar de fons respecta la definició, en especial per part de Joan Brossa, que preferia continuar usant el qualificatiu experimental. Muntada ara fa 50 anys, va ser del 23 de gener al 7 de febrer de 1971 a La Petite Galerie de Lleida, un espai que amb el suport de l’Alliance Française i l’Esbart Màrius Torres, se la va jugar, en moments en que les avantguardes i l’experimentació eren considerades producte del diable.

Els protagonistes eren tres poetes visuals i experimentals de diferents tirades: Josep Iglésias del Marquet (1932-1989), que havia passat temporades a Glasgow, Vancouver i Nova york, on va conèixer de ple la febre del pop-art, Guillem Viladot (1922-1999), el mateix any de l’exposició i des d’Agramunt, impulsor juntament amb Iglésias de l’editorial Lo Pardal i Joan Brossa (1919-1998), cofundador de Dau al Set. 

A l’exposició s’hi pot veure una amplia selecció del treball dels tres autors, un total de 150 peces amb cartells, collages, fotografies, crítiques aparegudes a la premsa de l’època, llibres i molta documentació, a més d’una reconstrucció de l’habitació que va acollir la mostra. En aquell moment, va voler ser un acte contra l’immobilisme present en la poesia catalana. Al final te n’adones que l’acomodament, en la societat en general, a la que bades una mica emergeix com un Covid qualsevol.

Josep Iglésias – sense títol.1970

(fot Ester Xargay)

(fot Ester Xargay)

DISTURBIOS, CLASSICISME POSAT AL DIA

NOU REGISTRE

La seva música beu de l’amor que senten per tot allò analògic, minimalista i magnetitzador. De maneres diferents però, la parella Matt i Rocio Verta-Ray, porten anys seduïts per les essències del rock’n’roll més genuí

Des dels anys 80, vingut d’Egipte, que Matt navega pels rius de l’electrobilly des dels llegendaris Hed Studio de Nova York (Alan Vega, Jon Spencer Blues Explosion, Elliott Smith). És des d’ells que posa en marxa Disturbios, un projecte d’art-rock’n’roll que tard o d’hora s’havia de fer realitat. Rocío, que ve del mon del cinema i la filosofia, va treure el cap en tot això tocant un Farfisa en algunes bandes de surf. L’àlbum sortirà divendres que ve, via Midnight Cruiser Records i han anat presentan alguns temes acompanyats de vídeos artesanals. 

Un d’ells és aquest Starr, sobre el que Matt explica: ‘Qui no ha sentit l’angoixa sentir un sentiment d’amor cap a una persona i que saps que no serà retornat? El nostre heroi és un insecte en un pot en un planeta llunyà, que sobreviu amb el subtil parpelleig dels capritxos d’un amant fred’. Cada cançó te una personalitat pròpia, però sempre amb el denominador comú, els sons psych-experimentals. See Thru Rhonda, Summer Loves o Surf Gnossienne, la versió descarada que fan de Gnossienne no.1 d’Erik Satie, ens transporten damunt d’un Buick o un Chevrolet Bel Air, de pet a mitjans dels cinquanta. Viatge del que no es torna.

MATT SWEENEY i BONNIE “PRINCE” BILLY,... i EL BONIC QUE ÉS RETROBAR-SE

NOU REGISTRE

Matt Sweeney (Chavez, Swan) i Bonnie “Prince” Billy son dos músics curiosos i amb les coses clares. Per això el què puguin fer junts, encara que molt de tant en tant, resulta més que interessant

Han trigat setze anys ha fer una nova entrega. Des d’aquell magnífic Superwolf (Drag City – 2005) fins aquest Superwolves (Drag City) ha plogut molt. Ells però, saben convertir el temps en bellesa a través de la connexió que els uneix. Un intens vincle que els concedeix la facultat i l’energia per composar aquelles obres d’obligada edició. Van posar fil a l’agulla fa cinc anys. No es van complicar la vida. Van fer servir el mateix sistema que amb l’anterior: Oldham escribia les lletres i se les enviava a Sweeney que els hi donava forma musicant els textes. Oldham, l’any passat es va casar, va ser pare i va perdre a sa mare malalta d’Alzheimer. Comiats i retrobaments a l’ordre del dia. 

THE CORAL, EL PROPER A BENIDORM

NOU REGISTRE

Ser una banda respectada, i venerada, no és fàcil. Has de tenir un cert status intel·lectual, sort... i ser anglesa

Una d’aquestes és The Coral, en actiu des de fa una bona pila d’anys – el seu primer i clàssic àlbum ara ha fet 20 anys justos – i tal com van avançar a principis d’any, fa uns dies han llançat el disc que fa deu, Coral Island, enregistrat a Parr Street Studios de Liverpool. Una vegada escoltat sencer, es veu un treball ambiciós, encara que sense sorpreses. Quinze talls de POP en majúscules – 15 cançons, més nou interludis narrats per Ian Murray, l’avi de James i Ian Skelly – ha vessar de tot allò que han escoltat sàviament al llarg ja de la seva mitja vida. James Skelly el 2020 va traspassar la barrera dels 40, i no serem més papistes que el Papa, però la serenor que respira el doble àlbum, deguda al pas del temps, els hi ha facilitat la feina. Per això el doble sentit del balneari Coral Island? Això sí, malgrat ser un àlbum resultat d’uns dies passats – insisteixen que no és un disc conceptual – no respira nostàlgia. Bé, inevitablement, potser una mica.

PENILE PAPERS, UNA ODA ALS GENITALS

LLIBRE

‘Masturbar-se és fer l’amor amb la persona que més estimes’. Amb tot això del Còvid, la famosa frase de Woody Allen ha d’haver fet furor entre els/les solteres o els/les que no en tinguin mai prou

... a no ser que foradessis la teva bombolla i penetressis en la d’una altra, és clar. No sé si el llibre és conseqüència del drama, d’aquests mesos en que s’ha hagut d’honorar de forma especial al nostre bon amic. El cas és que l’artista de Londres Dominic Myatt va tenir la pensada de fer-li un homenatge per aquests dies d’intimitat forçada per la que ens han obligat a passar, demanant a diferents persones, dibuixos de penis.

Myatt explica ‘Sempre m’ha fascinat la manera en que les persones dibuixem de diferents formes per comunicar les mateixes idees o missatges’ i va pensar que aquesta seria una manera divertida de recaptar una mica de cash per a un parell de bones causes. I continua ‘Si bé hi ha artistes, musics i dissenyadors com Vivienne Westwood o Beth Ditto, també hi ha persones de fora d’aquest mon, com els meus amics, la meva iaia, un operador d’un centre de trucades o la mestressa d’un pub, per dir-ne alguns’. Al final en va recopilar 62 en total, tots molt diferents, on també hi ha espai per una selecció dels correus electrònics de “no gràcies” que Myatt va rebre durant el procés de sol·licitud. ‘M’agrada el fet que els penis es considerin grollers, però bàsicament son només un trosset de carn... que dona vida... però un trosset de carn en qualsevol cas’ comenta l’escriptora Sue Tilley, una de les col·laboradores.

El llibre, en edició limitada de 200 unitats, serveix també per, com dèiem, recaptar fons per a dues bones causes al mateix temps. Els beneficis aniran repartits a parts iguals entre Runnymede Trust, el grup d’experts independents sobre igualtat racial i Terrence Higgins Trust, l’organització líder en VIH i salut sexual del Regne Unit, que dona veu a totes les persones que han de viure amb el VIH. Penile Papers es pot adquirir via MNK Press.