Ja es
va deixar anar, i com, amb Fuzzy Feelin.
Ara, amb Your Gaze, Paul Rhodes viu l’etapa del jo me lo
guis(o) jo me lo com(o) i des de Nashville, un lloc que d’entrada fa poc per al
shoegaze i psicodèlies varies, editarà el que serà el seu segon treball. Es
dirà In Gloom i sortirà aquest juliol
de la mà de Forbidden Place.
portada del Washington Post del 21 de juliol de 1969
Des de molt
abans que Richard Rodgers i Lorenz Hart cantessin allò de Blue Moon, o Johnny Mercer i Henry
Mancini composessin Moon River
per a que Audrey Hepburn la xiuxiuegés a Breakfast
at Tiffany’s, el nostre estimat satèl·lit ha estat masegat per
dalt, per baix, pel costat que es veu i pel que li cantaven els
britànics Pink Floyd el 1973. Va ser clau de volta per a Georges Méliès a l'hora de fer Le Voyage dans la Lune el 1902, inspirada
en els llibres De la Terre à la Lune
de Jules Verne i The First Men in the
Moon d’H.G.Wells. O per en Joan Font i els seus Comediants amb l’espectacle La
Nit, estrenat l’octubre del 1987, per buscar dues obres diferents encara
que no tant. Però amb el que s’emporta la palma és amb el que aquest any en fa
cinquanta: la seva profanació amb la ficada de pota de l’Armstrong i l’Aldrin
amb l’Apolo 11.
La Nit – Comediants
Al llarg de
l’any, hi ha previst un gran nombre d’actes per commemorar-ho. Exposicions com Fly Me To The Moon a la galeria Kunsthaus de Zürich, al Gran Palais de Paris amb La Lune – Du Voyage Réel aux Voyages
Imaginaires, Apollo’s Muse: the Moon
in the Age of Photography al MET
de Nova York, The Moon Festival a
diferents espais de Londres o Tintin and
the Moon al CosmoCaixa de
Barcelona.
Space walk de Yinka Shonibare (2002) que es pot veure a la Kunsthaus
Això, sempre que l’argument de Capricorn
One, la pel·licula de Peter Hyams realitzada el 1977, sigui només un sopar
de duro.
Brillants
melodies amb guitarres acabades de passar pel túnel de rentat. El quartet de
Chicago Spirits Having Fun tenen a
punt de solfa el seu debut de la mà de Ramp
Local. En temes com Auto-Portrait
i aquest Electricity Explorer, podem
escoltar la condensació creativa i com acaben construint atmosferes compactes
on no hi entra ni una agulla. Consignats a la cubeta art-rock, trobarem el seu primer
àlbum a partir del mes que ve.
Un dels aspectes fastuosos de la cultura pop
son els continus flashos que il·luminen i acoloreixen el nostre més o menys
avorrit dia a dia. A vegades l’assumpte agafa més transcendència si es produeix
des d’un costat poc habitual, no perquè hi hagi un vuit, sinó perquè els canals
per on circulen son estrets. Una d’aquestes encegades s’ha produït a l’escoltar
a Derya Yildirim & Grup
Şimşek.
Son
un combo format el 2014 per la pròpia cantant i saxofonista germano-turca Derya Yildirim, la percussionista anglesa
Greta Eacott i els francesos membres
de l’Orchestre DuMontplaisant, Antonin Voyant, Graham
Mushnik i Andrea Piro. Tenen previst
llançar el que serà el seu primer àlbumKar Yağar aquest divendres
24, en un segell tan ben posat com el suïs Bongo Joe, cada dia més encertats.
Passat Sant Jordi, s’apropa un
altre tòpic que es repeteix any rere any com una picor, aquest, tot un clàssic de
l’estiu: fer-nos amb un llibre que quedi bé al costat de la sombrilla.
Recupero Yeah! Yeah! Yeah! La Historia del Pop Moderno escrit pel Saint Etienne Bob Stanley que ja s’ha
convertit en tot un clàssic editat originalment el 2013 i en espanyol tres anys
després. Es llegeix molt fàcilment, a base de breus capítols, transformant-se en un llibre de consulta. A més, les que no l’hagin llegit i el guardin per l’agost, com que té 740
pàgines, els nens tornaran al col·legi i potser encara no l’hauran acabat.
Una espiral de dades que em fan sentir com l’autor quan
acaba el volum escrivint: ‘
La música, com
en el segle XIX, abans d’Edison, no està tancada en els discos, sinó que flota en
l’ambient. Tota l’era del pop modern està a l’abast de qui la vulgui gaudir, rampinyar,
difondre, recopilar i fer-ne eina d’antologies: un trencaclosques infinit de
peces intercanviables a disposició de les generacions futures. Em sento enormement
afortunat d’haver sigut testimoni conscient de gran part d’aquesta historia'.
La banda irlandesa llença el
segon single de l’anunciat quart àlbum. El tema es diu Satellite i forma part de False Alarm que veurà la llum aquest 14 de juny via Prolifica Inc. Al llarg dels
propers mesos estaran de gira per una pila de festivals de mig món i part de l’altre,
inclòs el de Calvià. Els vuitanta ens agradi o no, estan entre nosaltres i de
moment es pensen quedar.
Després de vendre tot l’stock i d’un seguit d’exitoses
actuacions per UK, Ghum té enllestit el nou EP que físicament veurà la llum a
finals de juny via Everything Sucks Music.
Son quatre noies amb el campament instal·lat a Londres i es fan dir Laura Guerrero (veu) Jojo Khor (guitarra i veu) Marina MJ (baix) i Vicki Butler (bateria). Practiquen un excitant post-punk, de penetrants
riffs i bases contundents. Tenen tots els ulls de l’afició al seu damunt. Espero que no s’atabalin.
Assistir a un recital de Jaap Blonk, és com
pujar al màgic-bus. Per una estona,
les seves expressions sonores i musicals et permeten sortir de la merderada general
i lliurar-te a un món paral·lel de pura agitació emancipada. Performances de
poesia sonora realitzats amb sons i sorolls singulars que entronquen amb els
pioners de la música electrònica i amb les avantguardes dels col·lectius
experimentals dels setanta.
Fins demà, a l’estació del
Nord hi ha instal·lades les portes del cel. Potser exagero. Estaria millor dir les
portes de la sala d’espera. Nova ocasió per practicar l’esport que més ens
agrada. Això sí, cal remenar i remenar i remenar i tornar a remenar per trobar.
L’avantatge és que la trobada
ja comença a ser familiar, com els dinars de Nadal. Tan les que comprem com les
que venen som les de sempre. Com les parentes. A no ser que hagi hagut alguna
desgràcia Déu no ho vulgui. Totes juntes en una ala, es troben les cosines de
França – cada vegada en son més o només m’ho sembla a mi? – en un altre costat
de la taula les cosines de ses illes, més enllà les de la fira de Cotxeres, les
nòrdiques al racó,... i així totes preparades per brindar a la salut de la
bombolla del vinil. Però la culpa és de l'internet. Ah! I la familia Star,
que darrerament estan a totes.
Allò de que tant faltades estem i
que per a les més afortunades hi va haver al llarg del segle XX, les
especialment vitals dècades dels seixanta, setanta i vuitanta (els noranta ja
van ser un comiat), amb els parèntesis de les grans guerres, era energia creativa i agosarada. Aquests dies, el Fashion and Textile Museum de
Londres i fins el 2 de juny, es submergeix en un petit episodi d’un d’aquells
moments creatius i agosarats.
El dels seixanta, el del famós Swinging London, agafant com a referents
dos dels seus principals protagonistes dels de l’anomenat Chelsea Set, Mary Quant i Terence Conran. Música i disseny, però també moda, fotografia, o arquitectura es donen la mà a les sales del museu. Per a les més antropòlogues.
Passats
10 anys, Ian Brown ha posat al
carrer un nou disc, Ripples (Virgin – EMI Records). Va sortir fa un
parell de mesos i els comentaris de la premsa oficial el van fer miques. El
disc, per força no és lo dels temps gloriosos, però manté sobradament la
dignitat. Avui, una forma escassa. Com les mateixes glòries.
Ja sabem
que a banda de produir l’àlbum, va tocar la majoria de instruments i va crear
el disseny de la portada. També dirigeix clips, com el primer que va llançar, First World Problems. El segon, aquest From Chaos To Harmony, va cedir-la, la
direcció. Té com a protagonista un nano jove i un d’aquells autòmats – aquest
amb una cara, la d'Ian Brown, que encara fa més por del normal – que bé podia endevinar el futur o convertir un desig en realitat.
Se me n’acudeixen tants que millor deixar-ho córrer.
Aquest cap de setmana passat
es va celebrar la desena edició de l’Arts
Libris al Santa Mònica de Barcelona. Entre mig de intervencions,
presentacions, performances i debats, l’empatx de creativitat amb el que vaig
acabar es va saldar amb l’adquisició del volum editat aquest any pel certamen i
que s’incorpora als editats des del 2014 dins la Sèrie AL: el llibre a càrrec de l’artista mexicana resident a
Berlín Mariana Castillo, a partir dels poemes del music nord-americà Sun Ra, mai fins ara traduïts a
l’espanyol.
Les meravelloses rareses de la
llibreria on-line Janus-Book, la
italiana L’Arengario Studio o el
retrobament amb el col·lectiu Guerrilla
Girls novaiorqueses mitjançant la reedició d’una de les seves icòniques
postals, han format part de l’excitant passeig anual per entre llamineres peces
de col·lecció.
