L’ANY DEL MICO – PATTI SMITH

Club Editor – traduït de l’anglès per Martí Sales

1a edició en català: març 2020 

LLIBRES

Amb el seu estil, Patti Smith fa que cada llibre que edita sigui més entretingut que l’anterior. El darrer, L’Any del Mico (Year Of The Monkey), quasi com un quadern de viatge, el va escriure el 2016, l’any en que feia 70 anys i amb ells li van sortir alguns dimonis

 ‘Una vegada vaig tenir set anys, aviat en tindré setanta’ reflexiona com qui li diu bona nit a la lluna. Està marcat per la comprensió dels sentiments de pèrdua i que totes les coses menys una son finites, o com a mínim, efímeres. La malaltia de la seva amiga Sandy Pearlman o l’allunyament amb persones importants al llarg dels anys passats, com el de Lenny Kaye o Sam Shepard, formen part del fil conductor.

en el seu cafè del SoHo, Nova York 

(Andre D. Wagner/The New York Times)

En els nous temps, ens pot semblar que millorem, quan en realitat, ens envolten col·lapses ecològics i morals. Ens vol encoratjar en aquests moments incerts, per dir-ho suaument, a no baixar la guardia: 

‘Quan viatjo, desconnecto de les noticies, rellegeixo els poemes de l’Allen (Ginsberg), un jukebox integral d’hidrogen que conté tots els matisos de la seva veu. No s’hauria desentès de l’atmosfera política actual, s’hi hauria llançat de cap, hauria fet servir la seva veu al màxim, hauria animat tothom a estar atent, a mobilitzar-se, a votar i a deixar-se endur per una furgo de la poli si fes falta, en desobediència pacifica’. (1)

Dream Inn. Santa Cruz 

Patti Smith/Year Of The Monkey

També ens fa reflexionar sobre la forma en que vivim, entenent que la vida és una permanent paradoxa, i que s’ha d’aceptar en totes les seves formes, per desconcertants que siguin. Ens vol infondra esperança: 

‘No podia dormir i vaig anar a peu fins a Hell’s Kitchen. Alguns bars ja eren oberts o potser no tancaven mai, i ningú netejava ni preparava les taules per a un nou dia. Potser per negar que fos un nou dia o simplement per impedir que arribés. Encara és ahir, deia la brutícia, encara hi ha alguna esperança a l’infern’. (2)

My trusty suitcase 

Patti Smith/Year Of The Monkey

La comprensió del què som, arribi quan arribi si és que arriba, és el més gran que ens pot passar. Swami Nityananda posa un d’aquells exemples que tan m’agraden i que aquí pot anar bé: “Si tots estem en un forat i tots volem sortir, un ha de sortir primer i donar una mà per a poder treure als demés”. Amb aquest llibre, Patti Smith, una de les més importants representants de la que és potser la darrera generació de ins-pirats, comparteix generosament una vegada més les seves experiències. I sisplau, si el comprem, no ho fem per Amazon’s. No començaríem bé.

(portada original en anglès)

textes en cursiva (1) i (2) i fotografies, extretes de Year Of The Monkey

DON I MOKI CHERRY, INSPIRACIÓ PER UN TUBO

LLIBRES – ALTRES REGISTRES

El geni de Don Cherry i la que va ser companya seva Moki Cherry, es van conèixer a finals dels anys 60 a Suècia. Es van casar i van començar a passar coses

La música i l’art es van donar de la mà com poques vegades ha ocorregut. Si li afegim l’activisme social, incidint especialment en els àmbits educacional i ambiental, casa seva, a Tågarp es va convertir en un espai de producció artística d’unes proporcions de mesures semblants al que ve després de gegants. Ara, de tot allò, Naima Karlsson, la neta – filla de Neneh Cherry – publicarà a traves de Blank Forms un nou llibre de tot allò. Cubreix tota l’època, quan sota aquell sostre hi passaven musics, poetes i artistes plàstics sense parar.

El llibre explora a fons el treball del músic i la Relativity Suite, així com també es reprodueixen les seves converses amb Terry Riley, un article sobre Pandit Pran Nath, un informe sobre la Bombay Free School o un altre sobre l’esoterica Forest University i un assaig de l'estudiosa Fumi Okiji. També els textes de Moki i reproduccions a color dels tapissos que s’utilitzaven després per a les actuacions, o els diaris de viatge de col·laboradors d’ells com Bengt Berger i Christer Bothén. Una joia.

Don i Moki Cherry a Stockholm el 1968 

(col·lecció Cherry Archives)

Moki i Don Cherry el 1973 

(fot. Pierre Lapijover)

I per si no es veu prou l’amor que els hi profesa, se li pot aplicar allò del ‘de tal palo, tal astilla’. En breu s’editarà amb el nom d’Exotic Sin, el seu debut i en format disc. Naima Karlsson fa duet amb Kenichi Iwasa, l’artista japonès afincat a Londres – amb sabudes influencies krautrock – i la col·laboració de Robbie Lee. L’àlbum es dirà Customer’s Copy, i s’englova en un jazz de descendència familiar, experimental. Es van juntar per primera vegada en una actuació on es celebrava la música i l’art dels avis de Karlsson. Ella aporta piano, sintetitzador i percussió, mentre que Iwasa explora amb teclats Yamaha de primeres generacions, guitarra, bateria, kalimba i instruments que utilitzava el mateix Don Cherry, com una de les seves trompetes, dos ‘saxofons zen’ i alguns dels instruments de vent de fusta fets a mà. Robbie Lee s’encarrega de flauta, alguns vents més i contrabaix. Potser sí que l’essència d’Exotic Sin recorda als duos jazz-meets de Cherry amb Jon Appleton o Riley. Però aquesta essència és la mateixa, la de l’única i inmutable realitat.

S’espera i es desitja que el disc surti a finals d’agost i el llibre a finals d’octubre.

DEBBIE HARRY PUBLICA LES SEVES MEMORIES

DE CARA  –  editorial: LIBROS CUPULA

LLIBRES

Nova autobiografia. És el torn de Deborah Harry. A aquestes alçades però, penso que poc ens sorprendrà

La seva popularitat ha fet que les interessades estiguin al corrent de les mil i una anècdotes que al llarg de la seva vida ha viscut o casi. Als seus 75 anys acabats de complir, ho intenta. Es diu Face It i les 368 pàgines que ha donat en espanyol, han estat traduïdes per Eva Raventós Ruiz. 

Convertida en una icona, explica quan als anys 70 van entrar a robar al seu apartament de Nova York i la van acabar violant davant de Chris Stein: ‘Les guitarres que es van endur és el que em va saber més greu’ aclareix. O qüestions relacionades amb les drogues il·legals. De la heroïna, no va acabar de ser-ne addicte. Comenta: ‘No me’n penedeixo de haver-ne consumit. Però sí el temps que em va prendre. Encara que quan la utilitzava eren temps difícils i va fer la seva funció’. O de la cocaïna, que quan va aconseguir-ne per compartir amb Iggy Pop i David Bowie, aquest, en agraïment li va ensenyar el pito. ‘Bowie em va ensenyar el penis en agraïment per haver-n’hi portat. Com si jo fos la inspectora de penis o alguna cosa per l’estil’. Doncs queda dit. Novetat per llegir durant aquest llarg estiu. Crec que surt avui.

LIZ PHAIR, CONTINUA FICANT EL DIT A L’ULL

HISTORIAS DE TERROR (HORROR STORIES) 

edita: LA CONTRA

(primera edició en anglès: octubre 2019)

AUTOBIOGRAFIA

Em resulta curiós el criteri de selecció que utilitzen les editorials a l’hora de decidir quin llibre ha de ser traduït a l’espanyol i quin no. Em refereixo als musicals

Aquest cas, l’autobiografia de Liz Phair és especialment interessant tenint en compte el poc coneguda que és per aquí baix, tot i que ara totes jurarem que això no és veritat. La ha organitzada en disset moments especials de la seva vida, en forma de contes que expressen diferents estats emocionals. Segons explica ella mateixa ‘parla de les petites indignitats que totes patim a diari’. Doncs només te 320 pàgines.

A falta de llegir-lo, en angles no ho hem fet, ens clavem en el Exile In Guyville (Matador - 1993), el seu extraordinari debut. I un altre curiositat: la portada aquesta vegada no l’han canviat. A les llibreries el mes que ve. No es vendrà per internet. És broma.

Liz Phair a Lounge Ax – Chicago 1993

fot. Marty Perez/Liz Phair

JEFF TWEEDY, HO FUM

LLIBRES

Va sortir a finals del 2018 i traduït a l'espanyol ho va fer a finals del passat any. L’ànima de les bandes Uncle Tupelo i Wilco, va escriure alguna cosa semblant a unes memòries que es llegeixen molt fàcilment

Dintre, hi trobes paràgrafs que uns et ressonen més que altres. Aquestes dues transcripcions m’han semblat de les sucoses. La primera, fa referencia a aquella cosa tan típica d’obturar-se davant determinats estils de música, habitual en el que es diu ser un baix de sostre. La segona, directament a la supèrbia. Sense pels a la llengua, parla des del backstage amb relació als seus companys de viatge i dels aspectes personals amb els que s’ha atrevit. Segur que ha estat una bona teràpia.

... Pero cuando conocí a Jim (O’Rourke), encontre a alguien con la misma pasión y emoción por escuchar a dos violines tocando la misma nota durante media hora que por escuchar a Supertramp. ...

... Era todo lo contrario a muchas persones que había conocido en mi vida con grandes col·lecciones de discos. Él sí quería compartirla. Yo estaba mas acostumbrado al mundo patológico, posesivo y secretista de los empleados de las tiendas de discos y su inclinación a acaparar los descubrimientos musicales como si fueran preciosa información para invertir en bolsa. No quieren que lo escuches, ni siquiera quieren que sepas que existe, porque – hasta unos extremos poco saludables – es lo único sobre lo que cimentar su identidad, por no mencionar una sensación enfermiza de seguridad laboral. ...

Jeff Tweedy

fragments pàgines 190 i 191 de Vámonos [ para poder volver ]

edició en espanyol editada per Sexto Piso – octubre 2019

(traducció Esther Villardón)

A NEW DAY YESTERDAY: UK PROGRESSIVE ROCK & THE 1970’s

LLIBRES

Hi ha diferents tipus de persones. A la música també. Grups com Comus o Affinity que agrupaven a nous viatgers vinguts d’etapes immediatament anteriors, condensaven tota l’energia no digerida. Se’ls va dir progressius

Malgrat les enormes influències que s’assumeixen com si res entre músics i no músics, a la vegada que una part de l’opinió pública menysté el gènere, el seu pes a la història és d’obligat testimoni. Les persones que hi passin de llarg, son del tipos B negatiu.

El periodista Mike Barnes (Mojo, Wire o la lloada biografia de Captain Beefheart), fa un estudi exhaustiu, en aquest cas centrat en el progressiu britànic, amb entrevistes musics, managers i testimonis personals dels anys setanta, així com una anàlisi de les condicions culturals que van alimentar-lo. Son 608 pàgines per entretenir-se.

ELP - juny 1971 - Dusseldorf

MATERIAL INFLAMABLE

RICHARD LLOYD – CONTRA EDICIONES

EVERYTHING IS COMBUSTIBLE: TELEVISION, CBGB’s AND FIVE DECADES OF ROCK AND ROLL 

1a edició en anglès, 2017

LLIBRES

Bestial autobiografia d'un dels musics més brillants de la dècada dels setanta, farcida d'històries per sucar-hi pa fins a acabar-lo

‘Al final vaig optar per deixar els psicofàrmacs i tornar a l’automedicació amb les drogues que m’eren conegudes: la marihuana i l’haixix; les amfetes i els barbitúrics, i els inhalants. En una ocasió, la falta de son va fer que se me n’anés tant l’olla que em vaig passar tota una nit escoltant el riff de guitarra de “Over, Under, Sideways, Down” dels Yardbirds a través de la reixeta de l’aire condicionat.’ Fragment de Material Inflamable de Richard Lloyd.

(portada espanyola)

el 2017 signant llibres al Decatur Book Festival d’Atlanta

RETRATS ACTUALITZATS

LLIBRES i FOTOGRAFIA

Costa una mica veure retrats de famosillos renovats, per això ens congratulem i rebem aquest llibre amb els braços oberts

L’objectiu de la càmara de Delphine Ghosarossian ha enquadrat a musics com Etienne Daho, Véronique Sanson, Warren Ellis, Josh T. Pearson, Dee Dee Penny (Dum Dum Girls), Edwyn Collins, Thurston Moore o Laetitia Sadier, fins a 46. 

La noia, de 39 anys, s’explica: Fotografiar músics és una conseqüència. Estimo la música, és part de la meva vida, m’acompanya tots els dies’. I conclou: ‘El títol del llibre, Faces Of Sound, Rendez-Vous Photographiques, perquè m’agrada la idea de les reunions, intercanvis. És un diàleg cara a cara on cada encontre és un viatge poètic que, espero, et farà ganes d’escoltar música i comprar discos’. Toma ya. El volum va sortir a finals d’aquest novembre.

Dee Dee Penny (Dum Dum Girls)

Thurston Moore

Edwyn Collins

Laetitia Sadier

Warren Ellis

QUE NO PERDEM L’HUMOR

LLIBRES I FOTOGRAFIA

L’Hotel Chelsea de Nova York és com el vaixell insígnia de la degradació sistemàtica que comporta venerar l’èxit material i el diner

Sota el concepte de que no vol ser un cant del cigne d’una comunitat que s’esvaeix, sinó una celebració del que continua sent ( ? ), l’editorial Monacelli Press ha editat un llibre de fotografies realitzades per Colin Miller i els seus corresponents comentaris de l’escriptor Ray Mock sobre aquests habitants que resisteixen. Per a quant de temps?

Tot el contrari de la mena de cosa que demana l’honestedat, la solidaritat i el respecte entre les persones. De casos com el de l’Hotel Chelsea n’hi ha a totes les grans ciutats. Des que a finals de la dècada passada van començar els moviments i a primers d’aquesta, exactament el 2011, va tancar portes a rebre nous residents, que la cosa ha anat a pitjor. Ha tingut varies dates d’obertura, la darrera que sàpiga es va estipular a principis d’aquest any.

fotos actuals - Jen Carlson / Gothamist

Devorat per l’especulació i les ànsies per convertir-ho en un hotel de luxe per part de les grans corporatives immobiliàries – en aquest cas el seu actual propietari és Chelsea Hotel Owner LLC – malgrat la cinquantena d’heroics residents que aguanten com cosacs totes les inclemències i pressions, amb demandes fins i tot contra l’ajuntament, l’estat actual de l’un dia mític hotel, moribund ple de runa, pols i bastides, fa molta pena.

Dylan i Ginsberg al Chelsea

Janis Joplin al vestíbul 1969

Leonard Cohen

els New York Dolls el 1973 en una sessió amb Peter Angelo Simon

els Strokes al terrat

CENTENARI BAUHAUS

POP-UP

L’edició d’aquest Pop-Up, forma part de totes les performances i actes commemoratius dels 100 anys de la fundació de l’escola d’art de Walter Gropius, coneguda popularment com Bauhaus

Aquest llibre ret d’una manera espectacular, un original homenatge al Triadic Ballet i una de les seves expressions la ‘dance of geometries’ amb els seus divuit vestits creats per Oskar Schlemmer, que es va convertir en una de les coreografies més influents de l’art contemporani quan va ser estrenada el 1922 a Stuttgart.

Una preciosa peça realitzada per Lesley Barnes i Gabby Dawnay, editada per l’editorial anglesa Laurence King. Per molts anys.

DENNIS HOPPER, EL TURISTA

FOTOGRAFIA

Nascut a Dodge City (realment existeix?)  l'any 1936, Hopper ja de molt jove tenia una gran disposició al festeig amb tot allò relacionat amb l'art

Instal·lat ben aviat a la Califòrnia hippie, d'ocasions i oportunitats no se’n perdia cap. D’aquesta manera, abans que es submergís al cinema, a la dècada dels seixanta va destacar com a fotògraf, sent Brooke Hayward, la seva primera dona, la que li va donar l’empenteta al regalar-li una Nikon que duia sempre penjada del coll, per la qual cosa es va guanyar el sobrenom d’ el turista. Seva és la portada del River Deep - Mountain High (1966) d’Ike & Tia Turner. 

Ara ha sortit un nou llibre amb el nom de Dennis Hopper: In Dreams, editat per Michael Schmelling responsable de la selecció de l’arxiu de Hopper de més de 100 instantànies – la majoria es publiquen per primera vegada – que van ser realitzades per aquell ull tan vital d’una època que no ho era menys.

KEEP MUSIC EVIL

THE BRIAN JONESTOWN MASSACRE STORY

BIOGRAFIA (AUTORITZADA A MITGES)

És innegable que a mitjans dels noranta els BJM es van posar al davant del corrent psicodèlic marcant el pas com pocs.

Amb els anys no ens han defraudat. Certament, a aquestes alçades, potser hi faltaria alguna necrològica, però no ho tindrem en compte.

Arribats aquí – de fet si va posar fa deu anys – Jesse Valencia ha fet la seva feina i ja ha escrit i editat un llibre explicant la història de la banda californiana, encara que Newcombe se li posés de cul. Per sort sí que va obtenir les declaracions de companys de viatge com Joel Gion, Rick Maymi, Jeff Davies, Miranda L.Richards o Peter Hayes. El llibre va sortir uns dies abans que Anton Newcombe i Matt Hollywood es veiessin les cares davant dels procuradors per les seves desavinences pel famós copyright de les cançons.

Jesse Valencia, que té banda pròpia de nom Gorky, el ven com la historia definitiva de la Brian Jonestown Massacre. Que no acabi també als jutjats.

‘És realment difícil recordar el timeline, bàsicament perquè en aquells dies no hi havia timeline’ Joel Gion

Aquests son alguns dels amistosos tweets que Newcombe li ha posat al pobre noi: