L’ANY DEL MICO – PATTI SMITH

Club Editor – traduït de l’anglès per Martí Sales

1a edició en català: març 2020 

LLIBRES

Amb el seu estil, Patti Smith fa que cada llibre que edita sigui més entretingut que l’anterior. El darrer, L’Any del Mico (Year Of The Monkey), quasi com un quadern de viatge, el va escriure el 2016, l’any en que feia 70 anys i amb ells li van sortir alguns dimonis

 ‘Una vegada vaig tenir set anys, aviat en tindré setanta’ reflexiona com qui li diu bona nit a la lluna. Està marcat per la comprensió dels sentiments de pèrdua i que totes les coses menys una son finites, o com a mínim, efímeres. La malaltia de la seva amiga Sandy Pearlman o l’allunyament amb persones importants al llarg dels anys passats, com el de Lenny Kaye o Sam Shepard, formen part del fil conductor.

en el seu cafè del SoHo, Nova York 

(Andre D. Wagner/The New York Times)

En els nous temps, ens pot semblar que millorem, quan en realitat, ens envolten col·lapses ecològics i morals. Ens vol encoratjar en aquests moments incerts, per dir-ho suaument, a no baixar la guardia: 

‘Quan viatjo, desconnecto de les noticies, rellegeixo els poemes de l’Allen (Ginsberg), un jukebox integral d’hidrogen que conté tots els matisos de la seva veu. No s’hauria desentès de l’atmosfera política actual, s’hi hauria llançat de cap, hauria fet servir la seva veu al màxim, hauria animat tothom a estar atent, a mobilitzar-se, a votar i a deixar-se endur per una furgo de la poli si fes falta, en desobediència pacifica’. (1)

Dream Inn. Santa Cruz 

Patti Smith/Year Of The Monkey

També ens fa reflexionar sobre la forma en que vivim, entenent que la vida és una permanent paradoxa, i que s’ha d’aceptar en totes les seves formes, per desconcertants que siguin. Ens vol infondra esperança: 

‘No podia dormir i vaig anar a peu fins a Hell’s Kitchen. Alguns bars ja eren oberts o potser no tancaven mai, i ningú netejava ni preparava les taules per a un nou dia. Potser per negar que fos un nou dia o simplement per impedir que arribés. Encara és ahir, deia la brutícia, encara hi ha alguna esperança a l’infern’. (2)

My trusty suitcase 

Patti Smith/Year Of The Monkey

La comprensió del què som, arribi quan arribi si és que arriba, és el més gran que ens pot passar. Swami Nityananda posa un d’aquells exemples que tan m’agraden i que aquí pot anar bé: “Si tots estem en un forat i tots volem sortir, un ha de sortir primer i donar una mà per a poder treure als demés”. Amb aquest llibre, Patti Smith, una de les més importants representants de la que és potser la darrera generació de ins-pirats, comparteix generosament una vegada més les seves experiències. I sisplau, si el comprem, no ho fem per Amazon’s. No començaríem bé.

(portada original en anglès)

textes en cursiva (1) i (2) i fotografies, extretes de Year Of The Monkey

DEBBIE HARRY PUBLICA LES SEVES MEMORIES

DE CARA  –  editorial: LIBROS CUPULA

LLIBRES

Nova autobiografia. És el torn de Deborah Harry. A aquestes alçades però, penso que poc ens sorprendrà

La seva popularitat ha fet que les interessades estiguin al corrent de les mil i una anècdotes que al llarg de la seva vida ha viscut o casi. Als seus 75 anys acabats de complir, ho intenta. Es diu Face It i les 368 pàgines que ha donat en espanyol, han estat traduïdes per Eva Raventós Ruiz. 

Convertida en una icona, explica quan als anys 70 van entrar a robar al seu apartament de Nova York i la van acabar violant davant de Chris Stein: ‘Les guitarres que es van endur és el que em va saber més greu’ aclareix. O qüestions relacionades amb les drogues il·legals. De la heroïna, no va acabar de ser-ne addicte. Comenta: ‘No me’n penedeixo de haver-ne consumit. Però sí el temps que em va prendre. Encara que quan la utilitzava eren temps difícils i va fer la seva funció’. O de la cocaïna, que quan va aconseguir-ne per compartir amb Iggy Pop i David Bowie, aquest, en agraïment li va ensenyar el pito. ‘Bowie em va ensenyar el penis en agraïment per haver-n’hi portat. Com si jo fos la inspectora de penis o alguna cosa per l’estil’. Doncs queda dit. Novetat per llegir durant aquest llarg estiu. Crec que surt avui.

LIZ PHAIR, CONTINUA FICANT EL DIT A L’ULL

HISTORIAS DE TERROR (HORROR STORIES) 

edita: LA CONTRA

(primera edició en anglès: octubre 2019)

AUTOBIOGRAFIA

Em resulta curiós el criteri de selecció que utilitzen les editorials a l’hora de decidir quin llibre ha de ser traduït a l’espanyol i quin no. Em refereixo als musicals

Aquest cas, l’autobiografia de Liz Phair és especialment interessant tenint en compte el poc coneguda que és per aquí baix, tot i que ara totes jurarem que això no és veritat. La ha organitzada en disset moments especials de la seva vida, en forma de contes que expressen diferents estats emocionals. Segons explica ella mateixa ‘parla de les petites indignitats que totes patim a diari’. Doncs només te 320 pàgines.

A falta de llegir-lo, en angles no ho hem fet, ens clavem en el Exile In Guyville (Matador - 1993), el seu extraordinari debut. I un altre curiositat: la portada aquesta vegada no l’han canviat. A les llibreries el mes que ve. No es vendrà per internet. És broma.

Liz Phair a Lounge Ax – Chicago 1993

fot. Marty Perez/Liz Phair

JEFF TWEEDY, HO FUM

LLIBRES

Va sortir a finals del 2018 i traduït a l'espanyol ho va fer a finals del passat any. L’ànima de les bandes Uncle Tupelo i Wilco, va escriure alguna cosa semblant a unes memòries que es llegeixen molt fàcilment

Dintre, hi trobes paràgrafs que uns et ressonen més que altres. Aquestes dues transcripcions m’han semblat de les sucoses. La primera, fa referencia a aquella cosa tan típica d’obturar-se davant determinats estils de música, habitual en el que es diu ser un baix de sostre. La segona, directament a la supèrbia. Sense pels a la llengua, parla des del backstage amb relació als seus companys de viatge i dels aspectes personals amb els que s’ha atrevit. Segur que ha estat una bona teràpia.

... Pero cuando conocí a Jim (O’Rourke), encontre a alguien con la misma pasión y emoción por escuchar a dos violines tocando la misma nota durante media hora que por escuchar a Supertramp. ...

... Era todo lo contrario a muchas persones que había conocido en mi vida con grandes col·lecciones de discos. Él sí quería compartirla. Yo estaba mas acostumbrado al mundo patológico, posesivo y secretista de los empleados de las tiendas de discos y su inclinación a acaparar los descubrimientos musicales como si fueran preciosa información para invertir en bolsa. No quieren que lo escuches, ni siquiera quieren que sepas que existe, porque – hasta unos extremos poco saludables – es lo único sobre lo que cimentar su identidad, por no mencionar una sensación enfermiza de seguridad laboral. ...

Jeff Tweedy

fragments pàgines 190 i 191 de Vámonos [ para poder volver ]

edició en espanyol editada per Sexto Piso – octubre 2019

(traducció Esther Villardón)

MICHAEL CAINE, LA GRAN VIDA

LLIBRES

Qualsevol persona que estigui enganxada al Londres dels anys seixanta, sentirà una profunda admiració per aquest home. La seva formula d’anti-heroi, sarcàstic i amb un fascinant sentit de l’humor britànic, el van convertir en el perfecte personatge per protagonitzar films com Alfie, The Italian Job o la saga Harry Palmer, evocant-los. No en va, fa de narrador en l’imprescindible documental que recrea aquells dies a My Generation, dirigida per David Batty el 2017.

Sobre aquest volum, de fet, l’any 1992 ja va editar una primera autobiografia What’s It All About? (que en espanyol va sortir l’any següent amb el títol Mi Vida y Yo) que el 2010 va ampliar posant-la al dia i que és aquesta que el passat febrer va sortir en espanyol (per aquesta traducció han necessitat una mica més de temps).

Posats a dir, l’any passat es va editar Blowing the Bloody Doors Off: And Other Lessons in Life, el que no és, és tant autobiogràfica i sí més un llibre complementari als dos anteriors (en aquest no es repeteix), és com un manual de consells per a totes aquelles persones que sospirin per a realitzar un somni. Ara, aquelles que només somiïn en espanyol, potser es morin abans no arribin a traduir-lo en la llengua de l’imperio.

ROBBIE ROBERTSON AUTOBIOGRAFIA

TESTIMONY

editat per NEO-PERSON

(en castellà)

LLIBRES

Aquest és un llibre que s’agafa amb ganes. És la historia d’un home lligada molt estretament a la d’altres i que mentre va durar la partida van fer un grapat de brillants i irrepetibles caramboles. Comença la narració amb els records d’infantesa a la Six Nations Of the Grand River, la reserva índia al sud-oest de Toronto i quan als 16 anys surt de la ciutat canadenca per anar-se'n amb els The Hawks de Ronnie Hawkins. Acaba amb la celebració el 1976 del darrer concert com a The Band batejat com tothom sap amb el nom de The Last Waltz. 

Entre mig, uns discos d’estil únic, un fructífer viatge amb Dylan, unes “cintes” que quan les escoltes per primera vegada es fonen amb el tu més essencial i un cúmul d'histories de música i personals. Potser sí que passa massa de puntetes en temes delicats com el de les relacions entre els membres del grup. Però què importa el safareig quan la bogada és de suau sedós vellut? 

(fot. Chris So / Totonto Star – 2013)