HISTÒRICS DE LA FOTOGRAFIA QUE ENS DEIXEN

TRASPÀS UN i TRASPÀS DOS

Van plasmar en paper, trossos d’història que s’han convertit en aliment per a les ànimes perdudes entre tota la insubstancialitat que ens envolta.

Quan resulta que aquestes fotografies que has fet amb encara no 30 anys apareixen a les portades d’aquests discos que, amb el temps, es converteixen en unes de les imatges icòniques del pop, ja et pots morir tranquil. El seu autor, Robert Freeman es va agafar el seu temps, fins fa vuit dies. Tenia 82 anys.

Terry O’Neill ahir el va seguir, també quan tocava. El Swinging London el va enganxar de ple amb 25 anyets. Càmera en mà, va apretar el disparador fins que se li deuria fer una llaga al dit índex. Tenia 81 anys. La fotografia ha mort. Llarga vida a la fotografia! 

David Bailey cap el 1965 retratat per O’Neill

la pionera Jean Shrimtpom

O’Neill el 1962

MICHAEL CAINE, LA GRAN VIDA

LLIBRES

Qualsevol persona que estigui enganxada al Londres dels anys seixanta, sentirà una profunda admiració per aquest home. La seva formula d’anti-heroi, sarcàstic i amb un fascinant sentit de l’humor britànic, el van convertir en el perfecte personatge per protagonitzar films com Alfie, The Italian Job o la saga Harry Palmer, evocant-los. No en va, fa de narrador en l’imprescindible documental que recrea aquells dies a My Generation, dirigida per David Batty el 2017.

Sobre aquest volum, de fet, l’any 1992 ja va editar una primera autobiografia What’s It All About? (que en espanyol va sortir l’any següent amb el títol Mi Vida y Yo) que el 2010 va ampliar posant-la al dia i que és aquesta que el passat febrer va sortir en espanyol (per aquesta traducció han necessitat una mica més de temps).

Posats a dir, l’any passat es va editar Blowing the Bloody Doors Off: And Other Lessons in Life, el que no és, és tant autobiogràfica i sí més un llibre complementari als dos anteriors (en aquest no es repeteix), és com un manual de consells per a totes aquelles persones que sospirin per a realitzar un somni. Ara, aquelles que només somiïn en espanyol, potser es morin abans no arribin a traduir-lo en la llengua de l’imperio.

SWINGING LONDON, A LIFESTYLE REVOLUTION

TERENCE CONRAN – MARY QUANT

Fashion and Textile Museum – LONDRES

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Allò de que tant faltades estem i que per a les més afortunades hi va haver al llarg del segle XX, les especialment vitals dècades dels seixanta, setanta i vuitanta (els noranta ja van ser un comiat), amb els parèntesis de les grans guerres, era energia creativa i agosarada. Aquests dies, el Fashion and Textile Museum de Londres i fins el 2 de juny, es submergeix en un petit episodi d’un d’aquells moments creatius i agosarats. 

El dels seixanta, el del famós Swinging London, agafant com a referents dos dels seus principals protagonistes dels de l’anomenat Chelsea Set, Mary Quant i Terence Conran. Música i disseny, però també moda, fotografia, o arquitectura es donen la mà a les sales del museu. Per a les més antropòlogues.

HELP!

ÀLBUM FAMILIAR

Mentre estava esperant que fossin les 2 de la tarda per agafar i anar-me’n cap a casa els pares a dinar, cavil·lava com els hi diria sense que em desheretessin que aquest any no contessin amb mi ni per Nadal, ni per lo de l’amic invisible. Que aquell dia m’hi tornaria del tot.

TERRY O’NEILL AL BARRI XINO

EXPOSICIÓ

Ho té clar. Diu: ‘Vaig tenir molta sort. Era al lloc adequat en el moment precís: els seixanta a Londres’. Era el 1963 i ja retratava als Beatles al pati d’Abbey Road o als Stones, després van venir, Bowie, Elton John fins convertir-se en un dels fotògrafs més prestigiosos. 

Volia ser bateria de jazz i per això va pensar que el millor lloc per aconseguir-ho eren els Estats Units i per viatjar sense massa cost es va voler fer auxiliar de vol i com que no hi havia places – en aquell temps i mascle no m’estranya – va acabar fent fotografies per la companyia British Airways. I aquí va començar tot. 

David Bowie, Londres 1974

Kate Moss, Londres 1993

Encara queden uns dies per veure l’exposició que li dedica la Filmoteca.

Terry O’Neill amb 79 anys a Barcelona per presentar l'exposició

FOXBASE ALPHA – 25 ANYS

CLÀSSICS

Les reedicions de discos que van fer història – dels originals o en formats de luxe – son una forma de penjar-los el títol d’obra clàssica de manera oficial. I aquestes reedicions surten una mica quan volen o en aniversaris com els 25 anys de la seva posada al carrer. Com en aquest cas.

Foxbase Alpha dels Saint Etienne, pot ser disc de capçalera. No tant pel seu contingut, que també, sinó per tot l’embolcall. SWINGING LONDON = SAINT ETIENNE. Va veure la llum el setembre de 1991 de la mà de Heavenly. 

I res va tornar a ser igual.

BLOW-UP

CINEMA

1966 – 2016

Per què serà? Per les interpretacions de David Hemmings, Vanessa Redgrave, Sarah Miles, de Jane Birkin de quan encara anava amb trenes? Per la banda sonora de Herbie Hancock, amb Jimmy Smith, Jim Hall, Ron Carter? Per la sucosa actuació dels Yardbirds de Beck, Page i Keith Relf? Per lo bé que està captat l’ambient del Swinging London dels parcs, carrers, restaurants, botigues, festes? Per la sessió de fotos amb Veruschka? Per la llum, el ritme, la trama,...?

Per què???????? 

BREADY EYE

CONCERTS

 

L’any 1997 amb l’àlbum Be Here Now, van fer el cim i la premsa en general es va bolcar amb ells en un nou intent de recuperar el mític fenomen del Swinging London, encara que, aquesta vegada, l’origen es trobés a Manchester. Avui, Liam Gallagher, un d’aquests generadors, tocarà amb la seva banda Beady Eye formada per gent de la talla d’Andy Bell dels Ride i Chris Sharrock de The La’s, al Razzmatazz. Obriran, Stay, grup veterà de Barcelona en bona sintonia.

 

 

Liam Gallagher amb Patsy Kensit – març 1997