SWINGING LONDON
El 2019 es va poder veure al V&A Museum londinenc una exposició
sobre el seu llegat. Aquests dies se li està fent un nou homenatge. El dimecres
20 del mes passat, dintre del 65th BFI
London Film Festival i al cinema Everyman
Chelsea de l’oest de Londres, es va estrenar el documental Quant.
L’ha dirigit l’actriu – la Lucy del Drácula de Bram Stocker – productora i dissenyadora Sadie Frost,
amb Camilla Rutherford fent d’una jove Mary Quant. Explora a la icònica
dissenyadora de la simbòlica peça, com a productora i promotora, ja que es
considera al francès André Courrèges qui la va “inventar”, encara que estava
clar que tan sols era qüestió de temps que anés pujant per sobre del genoll.
Frost l'ha rastrejat a consciència des de que va obrir Bazaar, la seva primera boutique a Chelsea.
Al documental es mostra com
la minifaldilla estava destinada a ser usada per tot tipus de dones, trencant,
com en tants altres àmbits en aquella època, amb els rígids esquemes establerts.
S’explica a través de imatges d’arxiu, animació i recreacions protagonitzades
per Rutherford. Hi ha entrevistes amb gent de la industria com Edward Enninful,
director de Vogue UK, la model Kate
Moss – amiga i padrina d’un dels seus fills – amb Pete Townshend, parlant sobre lo emocionant que era passejar per Kings Road als seixanta, Dave Davies, Pattie Boyd, amics i
familiars, inclús el fill de Quant, Orlando Plunkett-Greene, tot amb una banda
sonora que passa per The Kinks fins
a Manfred Mann.
L’any 2000, la dissenyadora
va plegar veles deixant de ser la directora de la marca Mary Quant Ltd. agafant-ho una empresa japonesa que encara manté la
llicència i més de 100 botigues amb el nom, encara que només al Japó. Mary
Quant, que segons el documental compte amb 91 anys, no surt en ell, encara que
Frost ha assegurat que l’ha vist i que li va agradar.
La màgia d’aquells dies ha
desaparegut sota tonelades de simplicitat. Es passa de puntetes sobre la voraç
industria de la moda actual i les pèssimes condicions de treball que ha portat
i que ens dona absolutament igual. Molt possiblement, a hores d’ara molta gent ni
sàpiga qui és. Els trossos de roba pels que s’acostuma a gastar saliva, son
aquells que diuen ens representen. Draps de tots colors, amb estrelletes,
lloros i palmeres. Però mai un de tan petit, li havia fet tant la competència i
ha donat per tanta literatura. Curiosament tots dos son símbols. Un
d’esclavitud. L’altre de llibertat. Que tanta falta ens farà.
