Un dels àlbums esperats amb
ganes per aquesta tardor - 28 de setembre via Alive NaturalsoundRecords - és aquest Out Of My Mind de Paul Collins i no cal tornar-hi... The Nerves, Paul Collins Beat, la seva història ja està escrita en
lletres daurades a la memòria de totes les súbdites del
pop.
Ara ens presenta un nou treball que, diuen els que hi entenen, és com
si no haguessin passat els anys, un retorn a la puresa de les seves cançons i
harmonies pop. En ell, Collins
canta, toca la guitarra i la percussió i s’acompanya de Paul Stingo al baix i veus. Estarà tocant sol i amb banda a no sé
quin festival (encara en queden) de Tarragona el 28 i 29 també de setembre. Collins està també
entretingut enllestint les seves memòries. En plena forma.
Al Japó és el lloc del món on
hi ha més bandes que semblen sortides del túnel del temps, pel seu embolcall i
evidentment pels sons que generen. Influenciats per bandes dels setanta de
psych-rock, krautrock i àcid folk, editen discos que semblen veritables enciclopèdies
d’aquelles bandes primigènies. Kikagaku Moyo és una altra d’elles. Passats de voltes, invoquen a tots els sants
devots que abans d’ells han realitzat lletanies lluminoses, per continuar amb
el ritual. Amén.
Desplaçats des dels
respectius caus, s’han trobat a Lisboa amb Bruno
Pernadas, resultant una preciositat de disc que sortirà aquest octubre amb
el nom de Masana Temples, una expressió
amb la que pretenen 'conjurar un sentir utòpic, una existència on tot pot actuar
amb harmonia i oferir comprensió'. A finals de novembre ho podrem viure en
directa a Barcelona.
A les exposicions, sempre fem
”la broma” de quina de totes les peces exposades ens duríem a casa. D’aquesta
manera, un dels retrats que es pot veure a l’exposició al Palau Robert del
fotògraf Antoni Bernad, una fascinant imatge de Silvia Gubern, només veure’l he
dit: jo aquesta.
El coreògraf i ballarí anglès
Lindsay Kemp ha mort aquesta matinada a Livorno. Kemp va començar a
treballar amb la seva pròpia companyia a principis dels seixanta i va ser en una
aparició al prestigiós Festival d’Edimburg
el 1968 que tots els ulls més inquiets se li van posar al damunt.
El 1974 va
estrenar Flowers a Nova York, l’obra amb la que es va saltar totes les ratlles reaccionàries i que va arribar a representar a
Barcelona el 1977, convertint-se en un dels símbols de la mitificada transició. Es va quedar a viure uns anys, mentre va durar l’eufòria, instal·lat a la plaça
Reial, i quan les expectatives van començar a fer figa, va marxar cap a Itàlia on va muntar el definitiu campament base.
Tenia 80 anys.
Martin Parr, considerat un
dels millors fotògrafs viu contemporanis, ha sigut contractat per la pijo-firma
Gucci per fer la campanya dels
rellotges, el que és, al meu parer, un dels estris més maltractats del nostre
aspecte diari. Les fotografies son molt bones. A vegades el mitjà justifica la
finalitat.
Per fer la campanya, que
porta per nom #TimeToParr, Martin
Parr ha hagut de desplaçar-se fins a llocs com la Chatsworth House al nord d’Anglaterra, al Bibo de Hong Kong, la Biblioteca
Angelica de Roma, el taller de Dapper
Dan a Harlem i així fins a nou diferents punts del planeta. Qui paga mana.
A veure si tornem la dignitat als rellotges. I no cal que siguin Gucci.
És sabut que els Teenage Fanclub son uns apassionats de
la música. Amb una carrera espectacular, farcida de discos monumentals, no n’han
tingut prou i sempre han estat al costat de projectes i iniciatives musicals.
La
webzine anglesa the line of best fit,
li va demanar a Norman Blake que
escollis nou cançons que li fossin especials. En deu tenir centenars, com
totes, però va dir aquestes:
Fall
Away de Sugluk
Permanent Dream de The National Jazz Trio Of Scotland
I'm Living In The Room They Found Saddam In de Julian Cope
Fallin’ Rain de Link Wray
No More Sad Refrains de Sandy Denny
The Osmonds de Denim
Keep It Clean de Charley Jordan
Most Beautiful Widow in Town d’ Sparklehorse
One Fine Summer Morning d’ Evie Sands
‘Totes aquestes cançons han tingut alguna influència en la música que he
fet’. Podia haver triat cançons dels Byrds o Big Star,
però no ho ha fet, ‘Per descomptat que
tenen cançons increïbles, però ja s’ha dit molt i m’agrada quan la gent té en compte
d’altres més inusuals, alguna que no has escoltat abans, alguna per descobrir.
Sempre és genial descobrir música, trobar alguna cosa que mai has escoltat
abans’.
Els discos dels Teenage Fanclub estan pels núvols, i no precisament el de Google. Depèn de la còpia, els originals poden arribar al mercat especulatiu fins als 100€ com qui res. Per això la iniciativa dels escocesos és d’aplaudir: la reedició, amb un 7” addicional amb dos temes inèdits, dels àlbums Bandwagonesque (1991), Thirteen (1993), Gran Prix (1995), Songs From NorthernBritain (1997) i Howdy! (2000), els cinc pertanyents a l’etapa Creation Records.
A finls d’octubre estaran tocant a Glasgow, els dies 28, 29 i 30. Després, al novembre, ho faran a Manchester (5, 6 i 7), Birmingham (9, 10 i 11) i Londres (13, 14 i 15).
No fotem. S’acostuma a
barrejar. Sinó, s’ha de vigilar amb les addiccions que ens arriben sense
contaminar. Casi un quart d’hora de shoegaze en estat pur.
Els nord-americansOzean van sorgir el 1991 de la trobada a partir d'un anunci d'EricShea (guitarra) amb Mike Prosenko (guitarra) que hi van posar
la llavor. Desprès se’ls hi va afegir Lisa
Baer (veu) i Mark Baldwin (baix
i bateria). Hi ha poques bandes que editant tan poc, arribin a tenir un ressò
tan gran. Tan poc vol dir una cassette amb tres cançons.
Enregistrat el 1992, originalment
en van editar 50 unitats l’any següent. El 2016 es va remesclar i posar en
solfa editant el resultat en format 12” el 2017. Capes de reverberació,
guitarres brillants sobre melodies cristal·lines. Contemporànis d’Slowdive, Ride, Lush... què els hi va
passar? I del tot es va ben fondre el 1997 amb el prematur traspàs de MarkBaldwin.
Entre mig de tanta havanera,
orquestrina de per riure i banderilleros, una de les bandes amb la que s’havia
de coincidir era Estruç, que finalment van poder tocar a l’escenari John Lennon.
Contra tots els inconvenients propis d’un bolo de festa major, dilluns van tocar més de
mitja hora amb un estil compacta defensant el seu disc de debut editat a
primers d’any.
El brogit tan ben combinat de la guitarra d’Ota Quílez, assaciava
tots els inputs del voltant, mentre temes com Diumenge Al Matí o Com Sempre, feien
saltironar els vidres de les finestres de totes les senyores Teresines i, tot s’ha
de dir, a les quatre distretes que passaven camí de la barra.
El 2018, pobres de nosaltres,
ens està donant molta feina celebrant els 50 anys de fets que van marcar un
abans i un després, a vegades per a bé i a vegades per a mal. Demà, un 21 d’agost
de fa 50 anys, es va acabar de cop la ‘Primavera de Praga’ i no perquè estiguessin
fora de termini. Érem en plena “Guerra Freda” i els soviètics no estaven per
deixar-se colar un gol com el que els ciutadans txecs tenien pensat. Eren les
forces del Pacte de Varsòvia que comandades
pel cap d’estat soviètic Leonid Brezhnev li va fer un pols al líder txec Alexander
Dubček i no cal dir com va acabar.
Un jove treballador de 19
anys, Milan Linhart, aquell matí no es va presentar a la feina a les 6 on
estava instal·lant una línia telefònica. Equipat amb la seva càmera made in Rússia Zenit 3M es va deixar fins i tot l’entrepà i va pensar en fer totes
les fotos que pogués. Explica que la gent els hi preguntava als ocupants ‘Per
què heu vingut aquí?’ cosa que fa temps jo també tinc ganes de preguntar als
d’aquí.
Ara
aquelles imatges s’exposen a la plaça de Venceslau, centre neuràlgic de la
ciutat de Praga.
Nicolas Nadeau es va criar a San Antonio, Texas i com sol passar, la
seva primera dèria es va encaminar cap a la pintura i les belles arts en
general. Però no va trigar gaire i a traves d’algunes bandes locals de
post-punk i experimental, en descobrir el soroll que es pot arribar a fer amb
una guitarra, posant-se a escriure i tocar les seves primeres cançons. Desprès d’unes
quantes afaitades, i editar algunes cintes tot sol, es va traslladar a Austin, va
formar Single Lash, amb personal
ja avançat com Neil Lord de Thusand Foot Whale Claw.
Vuit
temes que segons diuen les primeres veus, son una mena de confessió de Nadeau, feta a parts iguals de lletres
honestes i bellesa musical, vehiculades per sons acústics, fuzz i
reverberacions que el situen en un lloc destacat de la nova fornada de bandes
amb sonoritats destructivament belles.
Aquest
octubre llançaran el seu disc de debut, Providence,
de la mà d’Holodeck Records. Come True és la primera pista de
l’àlbum, la porta cap a paisatges que ens poden preparar per l’hivern: ‘Called back, with soft
insistence/Providence discreetly cast the snare’.
Cada vegada
em costa més de beure només orxata. El fet de que cada dia em suposi haver d’adonar-me
amb freda resignació com anem perdent, en una frenètica baixada, el nivell
mínim necessari per dignificar el fet de seguir, fa que se’m disparin instints
que me’ls sabia amagats i en pau.
El fet
d’haver de sobreviure bevent només orxata, fa la cosa cada vegada més anodina.
La meva àvia ja ho deia: tenen orxata a les venes! Com ho sabia ella. Paciència
eterna.
Vampire Racecourse, va ser el primer single de Lovers (Virgin, 2003), el
disc de debut dels australians The
Sleepy Jackson.
Ja podem
escoltar un dels nous temes de la factoria Vile, Loading
Zones, que passejarà per Europa amb The Violators (Rob Laakso, Kyle Spence i Jesse Trbovich) aquesta tardor amb la resta de temes del que serà el seu nou disc i que tindrà parada a Barcelona el
22 d’octubre. La cançó va amb el vídeo de suport on se’l veu passejant en un Maserati empaitat per uns urbans
interpretats per Matt
Korvette (Pissed Jeans) i Kevin
Corrigan.
Utilitzant el rollo aquest de les multes, s’ho ha passat bé enviant a
alguns fans escollits, una carta que simulava una multa d’aparcament en sobres
que posava Violators. Sort que fa
molt bones cançons.
L’escocès Alan McGee, l’enfant terrible, l’home
meravelles del pop britànic, ha fet saber el seu nou projecte que, com sempre
que en posa un en marxa, provoca màxima excitació i expectativa en els àmbits
musicals més alterats.
Es tracta d’un segell que es dirà Creation23 i que es dedicarà en exclusiva al llançament de
discos de 7” d’edició limitada. Explica: ‘Vull
tornara treure discos un altre vegada.
Ho he deixat de fer, hi ha molt bona música i sento que és un bon moment per
fer-ho. Vint-i-tres? El meu numero de la sort.’
McGee a Glasgow amb John Power de Cast (fot.
Brian Anderson)
Rubber
Jaw
Inaugurarà el 5 d'octubre amb una banda de
North Essex, Rubber Jaw, amb els temes
Feeling Funny a la cara A i Bumpy Faces a la B. Es pot fer la pre-order i escoltar el tema aquí.
Maps, el nou àlbum de Ekin Fil es manté en l’òrbita de les constel·lacions més plàcides i
complaents a les que ens té habituades. Sobreïxen les atmosferes riques en
sorolls i sorollets que ens guien sense poder posar cap mena de resistència cap
a l’essència primera. Comenta que a vegades imagina que el resultat del seu
treball és producte de l’efecte contrari a tot el batibull d’Istanbul, la seva
ciutat. Justament no hi ha un sense l’altre.
Surt divendres en format
vinil a través de Helen Scarsdale, qui
s’ha cuidat també del disseny de la carpeta.
Normalment, l’estiu es sol
associar a llegir llibres – no entraré en detalls – i encara més a menjar
gelats. I aquí tenim la suma d’ambdues coses per a les que mai ens sentim
satisfetes amb res.
Obra del dissenyador Ben
Denzer, aquest novaiorquès ha editat una col·lecció de fotografies – penjades a
Instagram – on ha triat llibres amb
una portada que li anava bé i li plantificava estratègicament gelats o
qualsevol altre postre relacionat, imatge que capturava amb la seva càmera. La
idea li va venir com una parodia a partir de les fotografies que envien els
editors, lligat amb la fascinació que Denzer li té al llibre com a objecte.
Sobre això, i a partir del
propòsit que les imatges tinguin una connexió visual entre el llibre i el
gelat, diu que amb les imatges pretén ‘canviar
la percepció que se’n té respecta a que els llibres son objecte i contingut al
mateix temps, encara que per a la majoria dels compradors, evidentment el
contingut el supera respecta del concepte objecte físic’.
Hi ha gent que en
llegeixen i en mengen tot l’any, de llibres i de gelats. Com deia Brecht, ‘aquests
son els imprescindibles’.
