CHRISTO, DEIXA D'EMBOLICAR

TRASPÀS

La gent que l’envoltava, segurament s’havia d’amagar si no volia acabar embolicada amb una pila de draps. Des de diumenge que ja no cal que s’amaguin

L’home conegut per a totes com a Christo, va traspassar aquest diumenge a Nova York amb 84 anys. ’No és una professió, és una existència’ havia dit. Jeanne-Claude, la seva dona i col·lega inseparable, el va avançar el 2009 d'un aneurisme. Nascut a Bulgària, es va traslladar a París, on la va conèixer i el 1964 van fer el salt a Nova York.

The Wedding Dress (Ferdinand Boesch © Christo)

Ja de jove va destacar per les seves instal·lacions, embolicava senyores, mobles, o apilava bidons. Sempre ha tingut clara la ràpida caducitat de les seves obres. En motiu de l’embolicamenta del Reichstag el 1995, en resposta a la sol·licitud per part de les autoritats pertinents d’allargar-ho, s’expressava així de clar: ‘És una ingenuïtat i una arrogància pensar que això es quedarà aquí per sempre, per tota l’eternitat’. Tota una filosofia de vida.

Wrapped Vespa 1963-64

 The Wall 1974 - Porta Pinciana Delle Mura Aureliane

New York, 1981 – Christo i Jeanne-Claude al seu estudi

Aquí n’hem tingut prou amb tenir el monument a Colom tan sols com un projecte més entre milers, per omplir-nos la boca presumint. Som dels que amb poca cosa ens conformem. Un temps després Christo ho resumia així al New York Times: ‘El 1975 estavem amb converses amb l’alcalde de Barcelona. Després de dos anys, va dir que no. El van matar. No nosaltres, sinó algú altre (suposo que es refereix al Viola, encara que per dates es confon). El 1981 n’hi havia un altre d’alcalde. I també va dir que no. Aquest va sobreviure (aquí seria en Serra). El 1984 vaig rebre una trucada d’un altre alcalde que aquest em deia: siusplau vine i embolica’l. Llavors vam ser nosaltres que vam dir que no. Ja no ens venia de gust. en aquests projectes res és racional’ (aquí es deu referir al Maragall,  anava boig per donar publicitat a la ciutat i vendre-la).

Christo, 1977, a la Galeria Joan Prats de Barcelona

Al Pompidou li estan preparant una retrospectiva que havia de coincidir amb l’embolicada de l’Arc del Triomf de la plaça de l’Étoile. L’oficina de premsa al mateix temps que va fer saber la seva mort, va afegir que tot continuava en marxa segons el previst, pel setembre del 2021. Doncs ens veiem a París.

L’ARTISTA GILLIAN WISE, AVANÇA DE CASELLA

TRASPÀS

Nascuda a Londres, Gillian Wise, artista abstracte i membre del moviment constructivista anglès de finals dels 50’s i 60’s, va traspassar aquest 11 d’abril als 84 anys a Paris, on residia

fot. de Anthea Sieveking

El seu treball seguia els principis d’experimentació basats en el precepte de línia, color i pla. A finals dels seixanta, Wise es va unir al col·lectiu progressiu conegut com a System’s Group, amb qui va treballar fins a mitjans de la dècada dels setanta. D’una inquietud desbordant, va participar activament en multitud de iniciatives i projectes compartits. 

Winged Net, neon version, 1970-1971

De fortes idees polítiques lligades a moviments d’esquerra, especialment en els àmbits socials i culturals, en va patir les conseqüències. El 1984 va deixar el Regne Unit per anar primer als Estats Units i després a França. Les seves obres estan presents en varies col·leccions públiques, inclosa la Tate Gallery i al Henry Moore Institute, en un intent institucional de salvar els plats.

Ginger Rose, acrílic sobre llenç, 2000

SE’N VA CHRISTOPHE, EL YÉYÉ TRISTOT

TRASPÀS

El dijous 16 d’abril la música yéyé perdia un dels seus generadors

El músic i cantant Christophe traspassava a la ciutat de Brest a la Bretanya per les complicacions habituals d’aquest dies a partir d’un emfisema pulmonar. Als seus 74 anys continuava en actiu dintre de les seves possibilitats. Temes com Aline o Les Marionnettes, ambdues del 1965, el van posicionar entre els que llavors remenaven les cireres de la chanson pop francesa. Després, amb la discogràfica parisenca Les Disques Motors, va treure Les Paradis Perdus (1973) i Les Mots Bleus (1974), tocant sostre amb Le Beau Bizarre (1978). Ben situat, es va dedicar a fer el que li venia de gust, com fer coses amb Alan Vega, enduent-se els elogis dels que en saben.

Christophe el 1965, fotografiat pel reconegut fotògraf francès Hugues Vassal 

Quan es mor algun personatge popular, un dels papers del polític responsable de cultura, consisteix en fer veure que n’era un admirador. Franck Riester, el ministre de torn francès, s’expressava així a twitter: ‘Ses mots, ses mélodies et sa voix nous ont transportés, nous ont émus. Avec la disparition de Christophe, la chanson française perd une part de son âme, mais le bleu doux-amer de ses chansons est indélébile. Je pense à sa femme et à sa fille’. Per cert, aquest acabament queda fatal.

JIMMY WEBB, MARXA

LA BOTIGA DE VERITAT DEL ROCK’N’ROLL, PERD LA SEVA ÀNIMA

TRASPÀS

Encara que sembli mentida, la gent seguim morint com abans. D’accident de cotxe o de càncer, com és el cas

Jimmy Webb en la seva excentricitat i generositat, darrera del taulell i fent de guru-estilista, va ser un dels personatges peculiars dels darrers anys a Nova York. Amb el seu sentit de l’humor i energia, va saber fer-se un espai en la societat musical de la ciutat. Des de Marky Ramone, Iggy Pop, Deborah Harry i Chris Stein, Henry Rollins, David Johansen, Patti Smith, tots havien de passar per on feia de gerent, Trash and Vaudeville a l’East Village, fins que el 2017 va obrir la seva pròpia botiga I Need More – per la cançó d’Iggy Pop – al Lower East Side.

Als 16 anys va arribar a Nova York, era el 1975. Va treballar de barman, de perruquer i es va enganxar a coses que no hauria durant 20 anys, vivia a Tompkins Square Park sota les estrelles i tirava enrere, tornant a casa, a Wynantskill un poble al nord de la ciutat. En va sortir pels pels i va tornar a la ciutat que estimava amb una energia renovada, on va crear l’escena que el va fer feliç a ell i a tota la gent que passava per la botiga. Li va costar però al final ho va aconseguir. Va traspassar dimarts als 61 anys.

JOEL VANDROOGENBROECK, JA ÉS ENTRE ELS MAIES

TRASPÀS

M’assabento del traspàs de Joel Vandroogenbroeck fa encara no tres mesos, a finals de l’any passat

Hi ha llocs que diu que va morir a Suïssa – personalment ho dubto – i d’altres a Guadalajara, a l’estat de Jalisco, dos llocs curiosament ben allunyats en tots els aspectes. Es veu que portava vivint a l’estat mexicà 30 anys i malgrat problemes de salut, vivia al màxim de les seves possibilitats físiques. Va neixer a Bèlgica fa 81 anys i va ser el fundador de la mítica banda de krautrock Brainticket, inspirat per les primeres passes del moviment experimental alemany i d’algunes bandes emblemàtiques com Can o Amon Düül. El seus dos discos de debut del 1971 Cottonwoodhill i Psychonaut, estan considerats dos dels més brillants de l’era sideral germànica d’aquella gloriosa època.

Era un enamorat de mèxic. En una entrevista explicava com hi havia anat a parar: 

‘Estava a San Francisco i em volia quedar un temps més, però el dolar estava tan alt (en relació al franc suís) que no vam tenir més remei que tornar a casa. Però llavors algú va dir, per què no vas a Mèxic? Ahir hi va haver una devaluació de més del 60%! Així que vam agafar el tren a Los Mochis i vam parar a Creel, on vaig experimentar un cas real de xoc cultural.vaig veure pistolers i indis i vaig sentir que jo havia estat allà. Finalment vam arribar a Guadalajara, on vam fer amics. Estava impressionat. Tot em semblava fascinant. Va ser tan forta la impressió que hi tornava any rere any i després, un febrer, de tornada a Suïssa em vaig trobar amb temperatures de 10 graus sota zero i un metre de neu. En algun lloc sota tota aquella neu hi havia el meu cotxe blanc, vaig trigar dos dies a trobar-lo. Va ser la gota que va omplir el got. Em vaig dir, prou hiverns! Vaig vendre tot, vaig regalar o cremar la resta i vaig anar a viure definitivament a Guadalajara. Hi ha alguna cosa màgica a Mèxic’. 

Sens dubte. 

Vandroogenbroeck a Guadalajara 

(imatges cortesia de Mexico News Daily)

GENESIS BREYER P-ORRIDGE ABANDONA EL COS

RETROBAMENT

Bé, de fet des del 2017 que es va fer saber que la patia, sabíem que podia passar amb més o menys rapidesa. A pesar d’això, i de que tan sols ha deixat el cos, avui recordarem el dia amb tristesa

Enamorat de la vida, mestre de cerimònies en tantes i tantes iniciatives, des de la creació de COUM Transmissions, aquell pertorbador col·lectiu format el 1969, passant pels deliciosos Throbbing Gristle i després amb un estil més hyperdèlic amb Psychic TV, la seva energia seguirà entre nosaltres.

En un comunicat, les filles de P-Orridge, Caresse i Genesse, compartit amb Ryan Martin, cofundador de Dais Records, ho han expressat així: ‘És amb molta pena que anunciem el traspàs del nostre estimat pare, Genesis Breyer P-Orridge. Ell/Ella ha estat lluitant contra la leucèmia durant dos anys i mig i ha deixat caure el seu cos a primera hora d’aquest matí, dissabte 14 de març de 2020. Ell/Ella descansarà al costat de l’altre meitat, Jaqueline “Lady Jaye” Breyer que ens va deixar el 2007, on es re-uniran’.

RIP Genesis P-Orridge.

This statement was released by Gen's daughters and was posted to Facebook about 15 minutes ago. pic.twitter.com/pQ7Iu31UHY

— Richard Metzger (@RichardMetzger) March 14, 2020

EL REI DE LES CRISPETES

TRASPÀS

El dia 10 d’aquest mes, als seus 97 anys, ens va dir adéu amb la mà des de Nova York, Gershon Kingsley, que poca gent sap qui era si no es diu a continuació que va ser el culpable del conegut Popcorn

Kingsley (dreta) i Bob Moog el 1970

D’origen alemany, va néixer l’octubre del 1922 però quan va fer els 24 va tocar el dos cap a Nord Amèrica on va fer tota la feina musical, especialment per diferents programes de televisió. El 1966 va enregistrar en col·laboració amb Jean-Jacques Perry l’àlbum The In Sound From Way Out! que val la pena dir-ho per fer-li una mica de justícia. Després va venir “la cançó” composada el 1969 tot i que la flauta no va sonar fins tres anys després, quan Hot Butter, una banda de covers instrumentals de Nova York, en va fer una versió i totes ens vam posar a ballar.

És una de les cançons que tothom coneix. Qui no l'ha taral·lejat alguna vegada? Però d’aquí ha dir que està considerada el primer èxit mundial de la música electrònica, potser només farem que augmentar la cultura del totxo, i no precisament el d’argila.

POMÉS DEIXA DE MIRAR DEL TOT

TRASPÀS

Ens va fer arribar efluvis de la cultura pop, format imatges.

Va ser dels escollits en els temps que si tenies possibilitats, podies ser el rei del mambo. La campanya amb Nico per a Centenario Terry o les primeres bombolles de Freixenet, tenien ganxo i color. També la co-creació del Flash-Flash, amb la Karin Leiz per les parets. Només per això, ja té la meva més profunda admiració.

Formava part de la ‘crosta divina’ de Barcelona. Així, treballs com el vídeo per a la candidatura olímpica de la ciutat eren inevitables. Com diuen, ningú és perfecte. 

El juny va presentar No era pecat (Grup62), les seves memòries.

POEMA INÈDIT DE DAVID BERMAN

RELACIONATS

Darius Van Arman, fundador del segell Jagjaguwar, li va demanar al seu amic David Berman que escrivís alguna cosa per a una biografia del segell cap el 2016. Explica que ‘David va dir que li venia molt de gust fer-ho, però van anar passant les setmanes, quedàvem de tant en tant. I un dia va arribar aquest text’.

(foto DC Berman)

Com sabem, David Berman amb 52 anys, va ser trobat mort dimecres passat al seu apartament de Park Slope a Brooklyn i un parell de dies després es va confirmar que va ser ell mateix qui va posar fi a la seva vida d’aquí, deixant-nos a totes amb un pam de nas.

En uns dies havia de començar la gira on presentaria el seu darrer disc, el meravellós Purple Mountains (Drag City).  

recitant recentment al nord-americà James Tate

okay….
gate pratt had an old house in charlottesville on 9th Street
one of those literally on the other side of the tracks jobs.
no college kids in the vicinity.
A couple cross streets were called Wine St and Dice St.
I always wished they'd crossed, but no city could hold on to
signage like that.
he'd painted it transfat yellow with army green trim and it
leaned badly. the interior was done in malt liquor bottle brown
and robin's egg blue lead paint. the only new section was built
by gate, a back room addition to the rickety two story house.

gate was one year ahead of me in college and one of my closest
now it was seven years later and i was living outside of town
renting steve keenes house.
gate was training to be an architect and practicing on this
house and it was the first time someone i knew built a room.
i'd come in to town and we'd go do something and i would pass
out there to save driving.

at this point gate decided to rent the backroom.

gate had never given up his saturday afternoon radio show
and he knew darius from the station. His mother came down
and put up curtains.

this is all around 1996-97

I was probably 29. Gate was 30.
Darius 21?

Darius was a very gentle person who nevertheless
took the lead in getting things done among his peers.

I don't think Darius classifies as a millenial but he embodied
several positive qualitative traits i associate with millenials.

more kind, more competent, more curious, more worldly,
not as quick to judge, better able to work in groups than people my age.

At some point i asked Darius by what route he had come to educate
himself about music. I think he told me he was a pink floyd fan who
fell for the smiths.

Today everyone contributes to the internet. At that time the idea
of anyone in charlottesville creating and distributing local work
for outside public consumption was a "cute" thing to try to do but
charlottesville's discographical heritage was one of the shortest
and weakest in collegetown history.
the happy flowers and the dave matthews band.
but nothing in between.
there's a lot of space between those two you know?

He slept late, but then he took charge.
He got good work out of others. I dont remember him as a nag
but I dont see how else he could have got me write something for him back then.

and he couldnt have filled all those 2-6 am dj slots no one wanted in the summer
without being a nag

but he got stuck doing that late shift a lot and he became a daysleeper.
when id come over he'd be getting up bleary-eyed and rubbing his face.

he got most of his work done elsewhere. when he was back in his room
he couldnt help falling asleep.

He'd put shows at tokyo rose
and sometimes he'd bring a band home to flop on the floor.

bedhead came in one night. one sat down and opened his laptop
id never seen one before. i was surprised to find someone i knew from
high school had joined the band that was touring with them.
i pulled him aside "what the fuck is going on?
is he communicating with people through his computer?"

two foot flame was a funny group of people. i was listening
to a uva/florida state football game on the radio at the house. the game
was going two miles away, right over the trees from tokyo rose
and i always liked that effect of the radio delay and the crowdnoise
coming through the window. darius brought them to the house before
their show and gate cooked his weird "health food" for the band
they were three very fun people, jen michael and peter.
i was impressed that michael morley from the dead c was there.
in the house that was the objective correlative of a dead c song.
of course he didnt know much about football
but he picked it up and was able to know what was going on
over the radio.
the chance of uva beating florida state in 1995 was about as low as the likelihood that
a local record could ever matter to anyone in the outer world.

florida state had been #1 all season. UVA was unranked.
florida state had joined the acc four years before and was
29-0 against Acc opponents.

but uva wasnt getting blown away.
somehow uva's defense was pushing florida state off the line.
they took the lead into halftime.
these were fourth year classmates of darius

michael was as excited as i was by this point…we were pounding
beer and whiskey
i dont think darius cared about sports. maybe im wrong. at any rate
he cared about getting the band to the show. but the game was too exciting.
[tiki barber ending up rushing 200 yards +45 passing for uva. florida state threw for 500 yards,
both qbs threw 3 interceptions] with 7 minutes left it was 33-21 uva.
and then we threw an interception.
and then florida state started to pour it on. score 33-28
and life in charlottesville seemed due to return to normal.
on the next possession uva went four and out. florida state got
the ball back with 3 minutes left.
darius insisted we leave or we'd hit stadium traffic.

i had to explain to the band that the end was a foregone conclusion
and i didnt think id be going to see their show anymore
but i was not excused and me gate darius and the three players
crowded into gate's 75 dodge dart for the two mile drive to tokyo rose.
fsu began its march.
despair in the air. and two foot flame wasnt a party band.
i stick my head out the window to lower the volume to where i can just
barely hear the play by play.
uva intercepts! i hauled myself back into a totally different car.
noise band acapella as we pull into the parking lot
and burst out of the car and through myself on the asphalt.
. the crowd noise is huge coming over the trees.
45000 famously tepid uva fans are losing their minds on prime time
national tv.
but of course it wasnt over.
fsu uses their three time outs and gets the ball back. we're all standing around
the car. the radio's up all the way. they come down the field. i back away from the car.
darius goes inside. i can just hear the radio. it wont hurt as bad when it happens.
it'll be like bad news whispered in my ear.
florida state makes it all the way down to uva's three yard line. i could just keep walking
west on Rt. 250 and hitch my way to the blue ridge parkway to freeze to death on a mountain top tonight.

here's how it ended. go to 11:00 and you experience the tension yourself:

i hit the glass doors of tokyo rose like they were blocking sleds
and….while the place was full,
it was as quiet as japanese restaurants are quiet.
no one else was screaming. no one cared.
these people came here to get away from sports.

a post script on darius: after darius moved out gate discovered
the gas heat to darius room had been hooked up wrong. no wonder
he couldn't stay awake in there.

"Symptoms of mild acute poisoning include lightheadedness, confusion, headache, vertigo, and flu-like effects;
larger exposures can lead to significant toxicity of the central nervous system and heart, and death.
Chronic exposure to low levels of carbon monoxide can lead to depression, confusion, and memory loss.
Carbon monoxide poisoning has also been implicated as the cause of apparent haunted houses; symptoms such as delirium and hallucinations have led people suffering poisoning to think they have seen ghosts or to believe their house is haunted."

how could jagjaguwar have evolved in such oxygen depleted environment?

"Carbon monoxide is not toxic to all forms of life. Its harmful effects are due to binding with hemoglobin
so its danger to organisms that do not use this compound is doubtful. It thus has no effect on photosynthesising plants.[5]"

i am not qualified to say, but i theorize that jagjaguwar is a plant and not an animal.
From there we can rule out grasses, flowers, and weeds since they have such short lifespans.
Tonight I believe Jagjaguwar is a tree.

D.A.PENNEBAKER FA VIA

TRASPÀS

Aquest passat primer d’agost va traspassar D.A.Pennebaker i no ens enganyem, el coneixiem – que no és poc – pels seus documentals estrelles, Don’t Look Back (1967) i el del festival Monterrey Pop (1968). La seva vida ha estat dedicada al documentalisme i és el que passa com en tants àmbits, que si quan ets jove tens sort i ets en el lloc adequat envoltat de la gent adequada, quedes glorificat tant amunt que quan baixes del trono en el que t’han posat, costa bastant més que se’t vegi. 

I és que en realitat, tot resulta només quan toca. Un exemple parlant de documentals: el cas d’An Accidental Studio (2019), documental sobre els estudis cinematogràfics que George Harrison va tirar endavant i que com que no el van passar a l’In-Edit, la setmana justeta de juliol que va estar als cinemes, gairebé no el va anar a veure ni el que talla les entrades. Tenia 92 anys. Pennebaker, no el que talla les entrades.

L' OP-ART DE DOL

TRASPÀS

Un dels màxims exponents de l’Op-Art, aquesta setmana s’ha sabut que ha deixat aquest món. Antonio Asís va néixer el 1932 a Buenos Aires i el 1956 amb 24 anys es va plantar a París per començar a explorar nous terrenys relacionats, primer amb l’àmbit cinètic amb artistes com Yaacob Agam o Nicolas Schöffer, i posteriorment desenvolupar la seva gran inquietud relacionada amb el comportament de la llum, el color i la vibració dels tons.

Asís amb l’artista cinètic Narciso Debourg 

i el brasiler del Groupe de Recherche d’Art Visuel Sergio de Camargo (1970's?)

 

4 Cuadrados 4 Círculos

Interférences en bleu et jaune (No. 642) (1963)

sense títol (1960)

AGNÈS VARDA

TRASPÀS

Agnès Varda, pionera del Cinéma Vérité ha mort avui a París amb 90 anys. De jove va començar fent fotografia, però ben aviat es va passar al cinema, on va fer una carrera vertiginosa. 

El salt a la fama, si és que en el seu cas es pot dir així, el va fer amb aquest mitjà, sempre tractant temes socialment compromesos, amb documentals com Loin du Vietnam (1967) o Black Panthers (1968) i a partir de llargmetratges com Cléo de 5 à 7 (1962) Lions Love (1969) on apareixia la super-star de Warhol, Viva, L’une chante, l’autre pas (1977) o la immensa Sans toit ni loi (1985) amb la que va guanyar el Lleó d’Or a Venècia. 

amb Sandrine Bonnaire durant el rodatge de Sans toit ni loi

Els darrers anys seguia en actiu, amb incursions en el mon de l’art, però potser el fer-se gran i convertir-se en una senyora velleta i encantadora, mimada per tots els mitjans inclosos els més conservadors, donava una imatge una pèl desconcertant.

SARA ROMWEBER ENS DIU ADÉU AMB LA MÀ

TRASPÀS

Totes sabem que en el pot petit hi ha la bona confitura, per això res seria el mateix ni res tindria sentit sense aquelles bandes que tot i no ser reconegudes pel gruix del poble, son en aquest pot petit. Per això lamentem especialment les baixes de membres que en formen part.

Demà farà una setmana del traspàs de Sara Romweber, la bateria de Let’s Active que el 1981 amb 17 anys es va ajuntar amb Mitch Easter i Faye Hunter – que es va suïcidar el 2013 amb 59 – per crear el grup i es va convertir en activista de la música, editant de la mà de I.R.S.Records discos com Cypress (1984) amb el que ràpidament van fer-se un lloc entre les bandes alternatives d’aquella dècada. Tenia 55 anys.

BEVERLEY OWEN AS MARILYN MUNSTER

TRASPÀS

Demà farà una setmana que ens va deixar Beverley Owen més coneguda com Marilyn, que feia el paper de la cosineta a la família Munster, la mítica i entranyable sèrie estrenada el 1964. 

El traspàs va ser confirmat per la seva filla Polly Stone, qui va di que va tenir lloc envoltada de familiars i amics a casa seva de Vermont. Va formar part de la sèrie durant els 13 primers episodis, quan va haver de ser substituïda per motius personals per Pat Priest, però ja no va ser el mateix.

Lily Munster, Yvonne de Carlo, ens va deixar el 2007 amb 84, Herman, Fred Gwynne, el 1993 amb 66 i Al Lewis, l’avi, el 2006 amb 95 anys. Amb aquest defunció, ja només queda Eddie, el fill que era interpretat per Butch Patrick, que en te 65 anys. 

el tweet del supervivent 

GUY WEBSTER, IMATGES ICÒNIQUES

TRASPÀS

No podíem deixar passar per alt el traspàs de Guy Webster, autor de les fotografies per algunes portades de discos que han sigut la porta d’entrada a gravacions històriques guardades al darrera d’elles.

Va començar amb la portada ‘playera’ de Three Window Coupe (1964) per a The Rip Chords, després ja van venir les fotos per les portades de Turn! Turn! Turn! (1965), Eve Of Destruction (1965), Sound of Silence (1966), If You Can Believe Your Eyes And Oars (1966)  dels Mamas & The Papas – la seva preferida –, Da Capo (1966), Big Hits (1966) dels Stones, Song Cycle (1967), Waiting For The Sun (1968), Look Around (1968), The Big Huge (1968), Marble Index (1968) de Nico per citar-ne algunes, i un llarguíssim etcètera. Va ser aquest 9 de febrer als 79 anys.