dimecres, 30 de juny del 2021

SISTERS OF YOUR SUNSHINE VAPOR, FAN LA SEVA LECTURA

NOU REGISTRE

Amb aquests ens posarem una mica nyonyes. Prendre massa el sol pot tenir conseqüències com aquesta.

El terceto de Detroit, Sisters Of Your Sunshine Vapor, tenen el cul pelat de traginar pels canals de la neo-psicodèlia en la que ens movem tan còmodament d'uns anys cap aquí. Acaben de treure el seu cinquè àlbum, Good Goddamn, via The Acid Test per Europa. En ell, hi trobem cançons per diferents estats d’ànims amb el que és fa fàcil acabar com la protagonista del vídeo, una mica perdudes. Ha sigut dirigit per Joshua Woodcock, especialista en curts-metratges i es veu a una noia que pateix ansietat i paranoia, que intenta deixar les drogues però no pot. Res de nou. De fet, és com acabarem totes.



dimarts, 29 de juny del 2021

HELVETIA, COM QUI ES RASCA L’ORELLA

A LA VISTA

La sortida del nou disc d’Helvetia estava prevista per aquests dies, però han hagut d’ajornar-la. No cal dir-ne la causa. Mr.Còvid és el culpable. Com de gairebé tot.

Jason Albertini és un mestre. No satisfet amb tot el que fa amb Duster o col·laborant amb Built To Spill, es manté a dalt de tot de l’essència sense que se li desfaci el pentinat i enregistra el disc que fa deu d’Helvetia, aquesta vegada mantenint l’alineació amb Samantha Stidham i Steve Gere. Es diu Essential Aliens i conté un reguitzell de cançons, totes empapades d’un so dens, de guitarres aspres com a New Mess, o el ritme brillantment imposat per una bateria deslligada a Claw, o la potent base a Why Am I Missing. Un no parar. Influirà que l’hagi compost i enregistrat al soterrani de casa seva? Per culpa de... sí, mr.Còvid, va haver de centrar tota la seva paciència en l’educació de la seva filla i tota la seva energia continguda en aquest grapat de meravelloses cançons.

La parafernàlia visual, l’ha tret d’un somni que se li repeteix, en el que la seva vida, la d’Albertini, es posa constantment de cap per avall per un seguit de fets inexplicables que resulta que son orquestrats per un fantasma. Total, que es desperta pensant-se que també ell és un fantasma. Conseqüència de mr. Còvid també, o què? L’edita Joyful Noise Recordings.



dilluns, 28 de juny del 2021

DAMON ALBARN i EL SEU COSTAT TOU

A LA VISTA

Aquell noiet prim i amb cara de bon noi que ara fa 30 anys va fer embogir a la jovenalla amb un debut que incloïa peces bellugadisses i bellugadores com There’s No Other Way, quan es materialitza, sol, mostra el seu costat madur i li passa com a les galetes que ja porten dies fora de l’embolcall, que es remullen.

Es diu que no li agrada treure discos amb el seu nom. Potser per això, amb una llarga carrera com la seva, curiosament aquest àlbum serà el segon en solitari, després de Everyday Robots (Parlophone – 2014). Es dirà The Nearer The Fountain, More Pure The Stream Flows i sortirà via el nou segell Transgressive Records, el novembre.

Es va mig retirar a Islàndia. Allà, en els seus paisatges desbordants de majestuositat, va trobar la inspiració. ‘[Islàndia] és un bon lloc per meditar sobre els elements i les coses petites’ explica al NME. ‘Estava donant voltes en que havia de posar-me a treballar mentre mirava per la finestra, quan un amic meu em va etzibar: “Pots fer el que vulguis”, i em vaig posar en algo diferent’. El títol el pren d’un poema del poeta anglès del segle XIX John Clare, Love and memory. 

Albarn no s’està de sincerar-se: ‘He estat en un viatge propi, obscur, mentre feia aquest disc i em va arribar a portar a creure que encara pot existir una font de puresa’. Tou, tou. El primer trimestre del 2022 sortirà de gira per Europa. Aquí, si no és un festivalet, ho tenim clarinet.




diumenge, 27 de juny del 2021

NEW YORK, NEW MUSIC: 1980 – 1986

LA CULTURA DELS 80 A NOVA YORK

D’ESQUITLLADA

Fins fa entre 30 i 40 anys, les ciutats eren centres neuràlgics de creativitat. El que s’enten per un planter. Obvia dir que unes més que altres.

No només els creatius, les persones en general es podien permetre el luxe de viure en elles, podien pagar un lloguer sense que s’acarnissessin en elles, no calia ser un fill de papà i viure de les especulacions familiars, de manera que podien dedicar tota la seva energia en viure la vida i evidentment, les artistes concentrar-se en el seu treball. Un clar exemple el podem veure aquests dies en l’exposició sobre l’underground d’aquí, al Palau Robert de Barcelona.

Als anys 80 i 90 a la ciutat de Nova York, es va destapar un fenòmen d’experimentació i sintetització de diferents gèneres, des del no wave, fins la salsa i el hip-hop en base a una solida escena de bars, clubs, parcs i espais d’art. El demòcrata Ed Koch era l’alcalde i li va tocar viure l’arribada de moltes persones que progressivament van perdre tot el que tenien. La desindustrialització del país per, entre altres causes, la deslocalització de les grans empreses multinacionals i sense encara ‘les ajudes’ socials va posar els fonaments a un nou tipus de vida, i més tenint en compte que moltes d’aquestes persones deien ‘no’ a les ajudes activades per l’alcalde. Així va anar apareixent la vida a les cases abandonades i al carrer. Més endavant ja va venir David Dinkins i el va seguir el 'gran' Giuliani. Després, ja la fatídica gentrificació. I aqui estem. A Barcelona ja ha arribat el primer creuer altre vegada.

Al Museum of the City of New York s’ha inaugurat també una exposició on s’analitza aquella escena musical i nocturna. Els Talking Heads, Madonna, John Zorn, Cindy Lauper, The Lounge Lizards, Beastie Boys, Laurie Anderson, Sonic Youth, Kid Creole and the Coconuts, Run DMC, Kurtis Blow, The Feelies, Teenage Jesus, Suzanne Vega, Bad Brains, i més, tots al costat de segells discogràfics i dissenyadors, hi tenen cabuda en un intent d’explicar aquella explosió de diferents estils i la riquesa experimental del moment. 

Debbie Harry, Fab 5 Freddy, Grandmaster Flash i Chris Stein el 1981 (fot Charlie Ahearn)


Més de 350 elements que inclouen fotos, vídeos – on destaquen els videoartistes Pat Ivers i Emily Armstrong –, objectes, instruments i tot tipus de documentació entre cartells, flyers i prospectes promocionals, ajuden a fer-se una idea des d‘aquest altre punt de vista. Per exemple, en el cas dels Talking Heads que van tocar per primer cop al CBGB el 1975, aquí se’ls situa en el concert que van fer a Central Park el 1980, amb una formació ampliada i submergits de ple en les influències afrobeat. 

 
 

Hi ha molta música increïble feta en aquell moment que força gent desconeix’ com explica Sean Corcoran, representant del museu que vol donar-ho a conèixer. Durant l’exhibició es projectaran una sèrie de pel·lícules directament relacionades, com el clàssic de Martin Scorsese de 1985 After Hours o Smithereens de Susan Seidelman de 1982 amb música de The Feelies.

 

Malgrat que en la seva aparició i llarg recorregut comercial, no tot va ser positiu, s’aprofita per commemorar els 40 anys de l’emissió del primer vídeo per la cadena MTV. Va ser l’1 d’agost de 1981 amb el famós Video Killed The Radio Star de Bruce Woolley i popularitzada per The Buggles.


Debbie Harry, Jean-Michel Basquiat amb altres pel vídeo de Rapture (fot Charlie Ahearn)

A mesura que la ciutat anava canviant de color amb la conseqüent revifada econòmica, tothom volia el seu tros de pastís i amb la fam de dolar va reaparèixer, especialment a l’East Village i al Lower East Side, l’avanç de la gentrificació i coses pitjors com el crack i la sida, que van arrassar amb el miracle. L’exposició New York, New Music 1980 – 1986, restarà oberta fins la pimavera de 2022. 






dissabte, 26 de juny del 2021

THE OSCILLATION, EL VIATGE CONTINUA

A LA VISTA

The Oscillation s’han convertit, definitivament, en un clàssic de l’space-rock, per posar-li un nom a la música sorgida de mesclar la psicodèlia i l’electrònica.

Des de la seva creació el 2006 a Londres fins avui, han estat com un fanal per a moltes altres bandes que empaiten el costat fosc i lluminós de la ment. Aquell pel que moltes sospirem. A principis d’any, Demian Castellanos va editar en digital l’EP Time Lapse, dedicat al seu company de viatge Tom Relleen, traspassat als 42 anys, d’un càncer d’estomac l’agost de 2020. Ara però, ja te a punt Untold Futures, un nou àlbum farcit d’inputs vibracionals. Dissonàncies en múltiples capes, distorsions, trèmolos, sons frontissa, van apareixent i desapareixent des de que arranca Dilated Mind fins Forever Knowing o la captivadora Obscured. Surt en format vinil via All Time Low – el segell creat per Relleen – a mitjans d’octubre, acompanyat d’un altre en una versió ‘ambient’ que li diuen.




divendres, 25 de juny del 2021

SOCCER COMMITTEE, DEIXA QUE LES COSES PASSIN

NOU REGISTRE

Les cançons de Mariska Baars tenen la força de l’inesperat. Després de sC, el seu segon àlbum, editat el 2007 i muntanyes de col·laboracions, ens sorprèn amb aquesta meravella en 10” que inclou 8 talls en una perfecta aliança amb l’atzar més poc atzarós.

Soccer Committee es va posar en marxa cap el 2005, amb només la seva veu – i un esporàdic tàndem amb un baixista – mentre que altres persones feien els arranjaments. Entre els dos discos, treballar i estudiar la va deixar apartada per un temps, tot i que sempre trobava algun moment per anar composant. 

Actualment viu al petit poble de Kekerdom, a la seva Holanda nadiua i en una entrevista per It’s Psychedelic Baby  explica: ‘Vaig sentir que havia de grabar i produir la meva música jo mateixa aquesta vegada i em vaig divertí molt. Anhelava, poder prendre totes les decisions, des de l’enregistrament fins a la mescla. Tenia clar que ho havia de fer des de casa jo mateixa’. El disc va sortir dilluns passat via Morc Records en una preciosa funda serigrafiada amb un dibuix de la pròpia Mariska Baars i dissenyada per Rutger Zuydervelt. 



dijous, 24 de juny del 2021

THE REDS, PINKS & PURPLES COM A TERÀPIA

NOU REGISTRE

Glenn Donaldson és un d’aquells músics que manté una activitat musical sana. Hi ha qui fa esport sense parar. Ell, sense parar fa música.

No cal dir que simpatitzo bastant més amb els que escullen la segona opció. Ha estat i està en infinitat de bandes, des dels meravellosos The Skygreen Leopards de principis de segle, fins a les coses que fa amb Jem Fanvu a Vacant Gardens o amb Jeremy Earl de Woods i l’absolutament recomanable recent editat disc de Painted Shrines. Per si no fos prou, també fa coses sol amb uns quants amics que aporten color, amb el nom de The Reds, Pinks And Purples. A través del segell anglès Tough Love Records ha llançat Uncommon Wheater, un àlbum colorista on deixa anar totes les pistes per endevinar el seu amor pel pop suau i melòdic.

El 2013 va perdre en un accident de bici al seu company d’Art Museums, Josh Alper. Aquest fet el va deixar estabornit una bona temporada respecta de com continuar. Fer passejades, a peu, pel privilegiat districte de Richmond a San Francisco, on viu, el va reconfortar, el va fer connectar amb una certa melanconia, una nostàlgia per moments passats. ‘A vegades una casa al capvespre transmet aquesta sensació’ explica Donaldson i afegeix que va ser en una d’aquestes passejades que se li va ocórrer la idea de The Reds, Pinks & Purples. Una d’aquestes fotografies és la que apareix a la portada del disc. 

La banda tracte del veïnat, sobre mi, la meva vida i el que veig aquí mateix’ diu, ‘Fou així de simple, no se perquè no ho havia pensat abans. Intento fer el disc que m’agradaria escoltar a mi’. El seu desig és que Uncommon Weather, doni consol a les persones que es sentin una mica deprimides. Fa be en acotar l'espectre del personal.


dimecres, 23 de juny del 2021

PART CHIMP, RECUPEREM ESPONTANEÏTAT

NOU REGISTRE

Parlant d’antídots. Ara que vivim uns dies en que la netedat i la desinfecció son sinònim de correcció política, aquí tenim el millor remei per sobreviure a tanta castedat.

La banda anglesa Part Chimp assalta l’ensopit panorama per fotrens un jec d’hòsties ben donades a base de contundència noise. L’artefacte llançat es diu Droll i es pot considerar el cinquè disc oficial de la gloriosa banda de post-rock. Dotze cançons sorolloses, plenes de contundents riffs i brutícia, molta brutícia. Edita Wrong Speed Records.

La raó de ser de Part Chimp radica en la quantitat de diversió absurda que pots tenir amb amplis sorollosos, afinamentes estúpides, pedals estranys i gent, també com més estranya millor. Això ens inspira’. Així és com descriu Tim Cedar la filosofia de la banda i afegeix ‘En la música d’avui dia, hi ha massa “confiança”, cosa que em pot deixar fred. Sempre hem representat l’element caòtic de les actuacions. M’encanta quan l’equip de la gent s’espatlla, les cordes es trenquen, els amplificadors peten. Tot això treu a la llum l’apassionament d’un directe. Hi ha massa professionalisme’. Tim Cedar i Jon Hamilton continuen acompanyats de la guitarra d’Iain Hinchliffe i el baix de Joe McLaughlin. Per acabar de reventar-ho, han afegit a Robin Freeman al baix aconseguint doblar la base rítmica. Doncs siguem diferentes, tronades i ben estranyes.


dimarts, 22 de juny del 2021

UN BOWIE EN UNA SUBHASTA D’ART EN LÍNIA

ART FAMÓS

L’estiu passat, una persona que no s’ha donat a conèixer, va adquirir per 5 dòlars canadencs una pintura de 25 x 20 cms.  en un centre de donacions. Una mena de lloc de residus, a South River, a unes 3 hores al nord de Toronto. Fins aquí, tot normal.

La persona no és un col·leccionista i senzillament la va comprar perquè li va agradar. O això diu. Un cop a casa, va mirar el llenç amb més atenció i va observar una etiqueta a la part posterior amb el nom de David Bowie, 1997 i la descripció acrilic i 'computer collage' sobre llenç

Al tenir dubtes sobre si en realitat era el que semblava que era, es va posar en contacte amb la casa de subhastes Cowley Abbott. Aquests, per autentificar-lo, van anar a buscar a l’expert en productes Bowie Andy Peters. ‘La qüestió està en que va canviar molt la seva firma al llarg dels seus 55 anys de carrera, però hi ha matisos, que els falsificadors desconeixen’ va explicar.

(fot 1995, Michael Lavine)

Es tracta d’un retrat titulat DHead XLVI i forma part d’una sèrie de 47 obres que Bowie va pintar entre 1995 i 1997, aclariria un cop fetes les gestions el mateix Rob Cowley, president de la casa i per tant, qui se’n cuida de la festa. S’esperava que la pintura aconseguís un preu d’entre 7.500 i 10.000 USD, però el primer dia que va estar a la venda, ja va superar l’import. La subhasta es tancarà aquest dijous de Sant Joan. El 2018, Christie’s en va vendre una altra de la sèrie, per 27.500 USD. Em pensava que això ja no passava. Però veig que sí.


dilluns, 21 de juny del 2021

MOUNTAIN MOVERS, ELEGÀNCIA PRIMITIVA

NOU REGISTRE

El quartet de New Haven Mountain Movers, acaben de publicar el disc que fa vuit de la seva poderosa carrera.

Només engegar, I Wanna See The Sun ens interpel·la a ser capaces de continuar el viatge, i fa bé. La potent guitarra de Final Sunset ens espera al tombar. Sense pietat ens farà miquetes el cervell per veure si encara hi ha alguna possibilitat. La suggestiva distorsió de Then The Moon, que fa d’introducció a la celestial melodia de Haunted Eyes ens deixa relaxades i a punt per continuar grimpant. 

(fot Ellen Goggins)

Encara fascinades, planegem fent anar les llanternes que ens traspassa Staggering With A Lantern il·luminant el rostre de Neil Young que sorprès, escolta també Way Back To The World. No s’ho creu. The Last City ens deixa ajagudes en un estat de semi-inconsciència de la que ni els més de 6 minuts de psicodèlia folk a lo Dream Syndicate del darrer tema, Flock Of Swans, ens recupera per tornar a la mundana i trista realitat. L’àlbum es diu World What World i finalment sortirà per la Mare de Déu d’Agost via Trouble In Mind Records.


diumenge, 20 de juny del 2021

MOUNT RECYCLEMORE

ART – DISSENY – INSTAL·LACIONS

El cap de setmana passat, tothom ja sap que es va celebrar la 47èna Cimera dels autodenominats, G7, les set cares visibles del mal.

La trobada s’engloba en la tragi-comèdia que de tant en tant representen per fer-se una foto i poder continuar amb la funció. L’escenari el van canviant. Aquesta vegada va tocar a Carbis Bay, a Cornualles. Com que lo de les manifestacions, o ja és història o les silencien tant que sembla que no se’n facin, l’artista Joe Rush amb el suport de MusicMagpie, van posar el seu granet de sorra alternatiu perquè no quedés tan evident la poca protesta per la tant valuosa visita.

(fot Hugh R. Hastings)

Alex Wreckage i Joe Rush, al davant (fot Hugh R. Hastings)

Va fer una escultura ideada a partir del Mount Rushmore que es diu Mount Recyclemore amb les cares dels 7 terroristes, que aproximadament fan 3 x 1 metres, i que va instal·lar a la platja de Sandy Acres, relativament a la vora de la trobada. Consisteix en apilar més de 20.000 peces d’aparells tecnològics fora d’us, per denunciar la creixent amenaça que tota aquesta merda representa pel ja famós medi ambient. Van treballar-hi 15 persones durant sis intenses setmanes a l’estudi que Rush te al sud de Londres. Un cop a punt, van traslladar totes les peces, un total de 12 tones, en varis camions per ser muntades a lloc. Joe Rush se’l coneix per les seves instal·lacions d’art ambiental. Ha col·laborat amb altres com ell com Banksy, Vivienne Westwood o Damien Hirst. Avui la retiren. Quedarà instal·lada a la seu de MusicMagpie a Stockport, al Greater Manchester.



dissabte, 19 de juny del 2021

AMB THE SHOP WINDOW, TOT VA MILLOR

NOU REGISTRE

Com han trigat tant de temps en editar les seves composicions? Chi lo sa.

Afortunadament s’han decidit a fer-ho i després de mitja dotzena de singles, per fi aquest divendres que ve podrem desempallegar-nos de l’empatx de coca amb aquest àlbum mitigador d’excessos ple d'estimulants melodies, ni que sigui movent només els peus. Els responsables son Carl Mann i Simon ‘Syd’ Oxlee, vells amics de Maidstone, localitat al sud-est de Londres, entusiastes del pop elegant de tres dècades en darrera. El disc es diu The State Of Being Human, va ser enregistrat als Raffer Studios als afores de la ciutat i del llançament se’n cuida Spinout Nuggets

Quan van voler posar en solfa algunes demos que serien la llavor per fer realitat el disc, van tirar de dos amics més, Martin Corder (baix) i Phil Elphee (bateria). Amb unes seductores guitarres, vestides de lletres que parlen de desitjos i anhels, ens conviden a no perdre l’esperança i reflexionar sobre el punt de no-retorn on ens trobem. Ai aquells 80’s que al final encara resultarà que van ser bons. Amb The Shop Window, a la vista està.


divendres, 18 de juny del 2021

HIPNOTITZADES PELS SONS DE JULEAH

A LA VISTA

Torna la fastuosa psicodèlia dels austríacs Juleah. Un nou paquet de composicions compactes, amb la veu arrossegada de Julia Hummer, per tornar a somiar amb aquells bars de carretera també desapareguts on no només fèiem benzina.

En marxa des de fa 10 anys, el 2012 es va estrenar amb un EP homònim. El seu primer àlbum, Shimmering Road gairebé el va acompanyar. Tres anys després va llançar Melt Inside The Sun seguit de prop per l’aclamat 10” Entangled and Entwined. Amb tots els ulls al seu damunt, va venir Desert Skies, amb el que ja hi vam ser, provocant un embadocament general. Tots editats amb el segell de Viena Konkord.

(fot Aria Sadr-Salek)

Stoked On Planet Summer és el reafirmament de que quan es desperten les passions, la barrinada s’escolta una bona temporada. La de Julia Hummer la va provocar l’espetec dels 90 i de retruc en el seu cas, la subsegüent immersió en les bandes pretèrites. Un dels temes inclosos, aquest Snake, te tots els ingredients per convertir-se en un clàssic. La cadència que marca la bateria i el tintineig metàl·lic dels menuts platerets, es cola sense remei pels plecs del cervell com un ectoplasma qualsevol. Convertir-se en clàssic no ho se, però que la meva veïna també l’acabarà taral·lejant i gronxant-se al seu so, que ninguna ho dubti. Físicament al carrer a finals de juliol.



dijous, 17 de juny del 2021

UNDERGROUND i CONTRACULTURA EN LA CATALUNYA DELS 70

DE QUAN ES FEIEN COSES

PALAU ROBERT - BARCELONA

fins el 28 de novembre

DINÀMIQUES DE MINORIES

Sí, potser com comenta alguna ens repetim, però és que va ser casi la darrera exhalació cultural, abans no comences la travessia pel desert instituciocultural que encara travessem.


També és cert que l’assumpte està començant ha agafar l’aspecte de les trobades on s’acaba explicant batalletes. Tot i això, als difunts, se’ls ha de respectar i no oblidar-los. En tot cas, ara que hi ha dies per a tot, podrien posar el dia de quan érem progres i així, ja estem tranquil·les. Com una mena de dia dels difunts o del dia de sortir a la pota coixa. 


Des de primers de mes i fins no se quan de novembre, hi ha instal·lada al Palau Robert una exposició on es repassa de manera força exhaustiva i molt ben estructurada, tot el que es pot englobar en els dies en que dur els cabells llargs, viure en comunes, drogar-se o proclamar el teu amor per l’anarquia no era sinònim de ser anti-sistema. A la tele encara no ho deien i per tant, podies fins i tot caure simpàtic a alguna iaia enrotllada. Per acabar amb això, la classe política ja se’n va cuidar de liquidar-ho amb el cas Scala.


Es pot veure quan les Rambles eren de la gent de la ciutat. De quan es detestava la trampa de la subvenció. De quan no hi havia la tant abominable auto-censura actual. És veritat que tot el que es va desenvolupar aquells anys, va ajudar a que, com diu el comissari de l’exposició Pepe Ribas en el folletó, ‘moltes de les llibertats que la ciutadania considera avui normals, tenen el seu origen en les múltiples lluites d’unes persones que van passar a l’acció’. Doncs encara hem tingut sort.


dimecres, 16 de juny del 2021

QUIVERS, BIJUTERIA FINA

NOU REGISTRE

La banda amb campament base a Melbourne, Quivers, entreguen el seu disc de consagració, Golden Doubt.

Son 10 cançons, 10 gemes pop de l’alçada d’un campanar. Brillantor extreta d’unes polides composicions amb meravelloses harmonies vocals, guitarres i cordes diverses, amb senzills però acurats arranjaments. En el corresponent comunicat on ens fan cinc cèntims de l’àlbum, expliquen: ‘Va de l’allau de sentiments i pors quan et lliures a enamorar-te d’alguna persona. També és un disc carregat d’amor per altres bandes i àlbums’. Com no. Per exemple, Go-Betweens, The Chills, Hoodoo Gurus, The Triffids o The Verlaines i així fins que es faci de dia. 

(fot Kieran Sullivan)

Les veus doblades de Nostalgia Will Kill You a lo The New Pornographers, el viatge de You’re Not Always On My Mind o aquest Gutters Of Love del vídeo que carrega las piles per passar tantes parèmies com calgui, fan d’aquest àlbum una pura delícia. Des de fa una setmana que està al carrer via Spunk Records (Australia/NZ), Ba Da Bing (EEUU) i Bobo Integral – envieu cartes per sol·licitar que es canviïn el nom, per favor – (Europa). 


dimarts, 15 de juny del 2021

LE DAYS, INTENSITAT NÓRDICA

A LA VISTA

Com a personatges escandinaus interessants, entre molts, els primers que em venen al cap son Munch, Von Trier... i a partir d’ara, també Daniel Hedin.

Hi ha els quadres existencials de Munch, de la que El Crit n’és la seva màxima expressió o Dogville, al meu criteri, la màxima expressió del cineasta, de l’etern sentiment d’angoixa. Doncs aquest nou disc del suec Daniel Hedin, conegut com Le Days, podria formar part del grup de nòrdics desconsolats. Aquest mes treu We Are Nowhere, ho fa via el segell hungarés blindblindblind i son 15 noves cançons de folk obscur, presentades en un doble àlbum que fa servir per revelar-nos les inquietuds i neguits que el pertorben. El tema Red Little Hands (Only You Know) és el primer avançament. Riu-te’n de la insensibilitat de la gent del nord.



dilluns, 14 de juny del 2021

...i tu, DE QUINA ERES?

PER APRETAR A CÒRRER

És el que entre elles es pregunten a la perruqueria Llongueras de Ganduxer, mentre descansen els seus ja no tan ben formats culs a la butaca ergonòmica i sostenible del local.

Acaben de llegir en un tweet, que les cinc noies, Victoria, Mel, Emma, Melanie i Geri, s’estan posant en forma per celebrar els 25 anys de l’insofrible Wannabe. A banda de donar la paparra altre vegada amb la cançoneta, han fet saber del llançament d’un EP d’edició limitada – ja deuen esperar-se que no serà el mateix – que sortirà el 9 de juliol amb tres versions diferents a la de 1996. Si no vols caldo, dues tasses. ‘Las Spice Girls pertanyen a tots i és per això que volem celebrar aquests 25 anys amb els nostres fans’ van explicar donant la sorpresa. Posades, estan pensant en fer una segona part d’Spice World, la pel·lícula que van protagonitzar el 1997. Per si no en teníem prou amb el virus.


KURT COBAIN i LA VIDA QUE ENCARA DONA

EFECTES COL·LATERALS

Aquest pobre noi és una mina. Fa uns dies es van pagar casi 15.000$ per un ble de cabell del líder de Nirvana. Una fetitxista pot ser un veritable negoci.

No se si haurà sigut la mateixa, però en una altra subhasta, aquesta vegada oferta per la casa Julien’s Auctions a Califòrnia com a part d’una de relacionada amb objectes de musics, per un dibuix fet per Cobain, del preu de sortida de 20.000, es va enfilar a partir de 21 pujas fins a 281.250$. És una caricatura d’ell tocant la guitarra i posa: ‘No se tocar i m’importa un rave’. 

El venedor va afirmar que Kurt Cobain va fer el dibuix a Singapur en el decurs de la gira de Nevermind. La casa de subhastes va especificar que l’havia regalat al fotògraf Jacque Chong que en aquell moment el tenia al costat. La sort d’estar al lloc adequat, a l’hora adequada i en el moment adequat. M’estranya que encara no hagin venut la tassa del wàter.