SATISFENT LA DEMANDA

IRKED – “EP”

NOU REGISTRE

Hi ha una tirada de bandes que recuperen el geni i el rugit punk de la vella escola. IRKED es sumen a la colla de grups com Amyl & The Sniffers, que ho estan petant.

Son cinc escandalosos nois i noies de Newcastle que tenen el cul pelat de l’escena DIY de la ciutat anglesa. Han militat en bandes com Biscuit Mouth, Blómm, Cave Suns, Frankie & The Heartstrings, Lavotchkin, Pet Crow, Pure Graft, Tough Tits, Shy-Talk o Weekend Faithful per citar-ne unes poques, fins que el 2022 van formar IRKED. Influències? GLOSS, Downtown Boys, Uranium Club...

(fot David Hall)

El mes passat van llançar el seu debut físic en un 12” de cinc temes, tots en una cara, que els hi ha editat Wrong Speed Records a corre-cuita després que el segell que l’havia de treure plegués. El van enregistrar amb Mike Hill i Sean Rafi-Kenny a Off Quay Rehearsal Rooms. La cara que han deixat en blanc significa que estan a punt d’omplir-la en un àlbum que està en portes. La banda la formen Helen “Hells” Walkinshaw (veu), Mike Hill (baix), Simon “Hub” Hubbard (guitarra), Sean Kenny (guitarra) i Zach McDade (bateria).

Comencen amb Snakes i un gemec de retroalimentació abans que les guitarres i els seus riffs ajustats desencadenin el caos a base de queixalades, on “Hells” canta a estar tan paralitzada per la por, que no et pots ni moure. Backstreets parla del comportament de merda dels homes de merda i amb Lanzarote afluixen amb humor on parlen d’unes vacances familiars dels anys 90 que relliguen amb la situació política on afirmen que ‘el pitjor està per venir’.

Amb aquest Crippling Empath, es mantenen enfilats en la urgència de mostrar que estan fins els pebrots del moment corrosiu amb una dosi d’humor on “Hells” crida ‘Vas dir que tenies una cosa dolça, llavors, per què estàs tan amargat?’ Espavila!

          

PART CHIMP, RECUPEREM ESPONTANEÏTAT

NOU REGISTRE

Parlant d’antídots. Ara que vivim uns dies en que la netedat i la desinfecció son sinònim de correcció política, aquí tenim el millor remei per sobreviure a tanta castedat.

La banda anglesa Part Chimp assalta l’ensopit panorama per fotrens un jec d’hòsties ben donades a base de contundència noise. L’artefacte llançat es diu Droll i es pot considerar el cinquè disc oficial de la gloriosa banda de post-rock. Dotze cançons sorolloses, plenes de contundents riffs i brutícia, molta brutícia. Edita Wrong Speed Records.

‘La raó de ser de Part Chimp radica en la quantitat de diversió absurda que pots tenir amb amplis sorollosos, afinamentes estúpides, pedals estranys i gent, també com més estranya millor. Això ens inspira’. Així és com descriu Tim Cedar la filosofia de la banda i afegeix ‘En la música d’avui dia, hi ha massa “confiança”, cosa que em pot deixar fred. Sempre hem representat l’element caòtic de les actuacions. M’encanta quan l’equip de la gent s’espatlla, les cordes es trenquen, els amplificadors peten. Tot això treu a la llum l’apassionament d’un directe. Hi ha massa professionalisme’. Tim Cedar i Jon Hamilton continuen acompanyats de la guitarra d’Iain Hinchliffe i el baix de Joe McLaughlin. Per acabar de reventar-ho, han afegit a Robin Freeman al baix aconseguint doblar la base rítmica. Doncs siguem diferentes, tronades i ben estranyes.