BEVERLEY OWEN AS MARILYN MUNSTER

TRASPÀS

Demà farà una setmana que ens va deixar Beverley Owen més coneguda com Marilyn, que feia el paper de la cosineta a la família Munster, la mítica i entranyable sèrie estrenada el 1964. 

El traspàs va ser confirmat per la seva filla Polly Stone, qui va di que va tenir lloc envoltada de familiars i amics a casa seva de Vermont. Va formar part de la sèrie durant els 13 primers episodis, quan va haver de ser substituïda per motius personals per Pat Priest, però ja no va ser el mateix.

Lily Munster, Yvonne de Carlo, ens va deixar el 2007 amb 84, Herman, Fred Gwynne, el 1993 amb 66 i Al Lewis, l’avi, el 2006 amb 95 anys. Amb aquest defunció, ja només queda Eddie, el fill que era interpretat per Butch Patrick, que en te 65 anys. 

el tweet del supervivent 

SALVEM L’ALZINA i LES CASETES D’ENCARNACIÓ

D’ESQUITLLADA

No som al 1969 ni al People’s Park de Berkeley, però l’assumpte és el mateix, especulació i negoci pels de sempre en nom d'un fals benefici comunitari. 

Com tantes i tantes vegades – i les que caldran perquè tot està fatal – aquest diumenge hi va tornar a haver una concentració de suport a la lluita en defensa de l’alzina bicentenària i les cases històriques del carrer Encarnació de Gràcia i de passada, fer-los saber que sempre hi trobaran resistència enfront de la seva descarnada destrucció i violència moral. Lectura de poesia per part de gent com Roger Peláez, Enric Casasses o Míriam Cano.

un moment del recital de Roger Peláez

FINALMENT, LA CATEDRAL EN DIRECTE A BARCELONA

ALBERTO MONTERO

FABRA i COATS – BARCELONA

23 – 02 – 2019 

DIRECTE

És un dels autors més interessants de que disposem i no sé si sabem apreciar-ho. El seu impecable treball figura de manera destacada entre tot el que es fa i es desfà de per aquí. Aquest dissabte al vespre, després de la projecció del documental del mateix nom, va interpretar el seu darrer àlbum, La Catedral Sumergida (BCore), en una presentació que tenia molt de peculiar, donat que el disc fa gairebé un any que esta editat i estranyament encara no l’havia presentat a la ciutat on ha viscut fins ara.

No em repetiré dient a què em sona, ni les referencies, ni si s’ha deixat imbuí per la Bíblia o el Coràn, als registres que sap treure a les seves cordes vocals i les composicions no els hi cal etiquetes, els treballs amb denominació d’origen no en necessiten.

En un ambient cerimoniós i envoltat dels seus musics, assegut al mig de tots ells, Alberto Montero va aprofitar l’ocasió per donar les gràcies per aquests 10 anys a Barcelona i acomiadar-se d’amics i coneguts. Se’n torna cap a casa. I el concert, de matrícula.

SEGUINT EL RASTRE D’ANGUS MACLISE

ANGUS MACLISE – THE KATHMANDU CYCLE

ALTRES EDICIONS

Hi havia una vegada un percussionista nascut en un lloc perdut de Connecticut que donant tombs va acabar tocant la percussió a la mítica Velvet Underground, que és pel que totes bàsicament el coneixem. Angus MacLise va ser però un dels grans de la contracultura dels seixanta i setanta, membre de The Theatre of Eternal Music de La Monte Young, de les primeres incursions de Fluxus, co-fundador de la Dead Language Press i de la Spirit Catcher, la llegendària llibreria que va també co-fundar a Kathmandu on va anar a parar després de viure una temporada a San Francisco, tot això i més. Allà a Kathmandu és on potser va trobar alguna cosa del que buscava, fins que el 1979 va traspassar amb 41 anys.

foto Peterborough K

Angus i Hettie MacLise, embarassada d’Ossian, a NYC – la foto és de Warhol 

(cortesia de Billy Name Collection)

El 1976 va fer una lectura dels seus poemes al The Millennium Poetry & Multimedia Performance de Nova York el 16 de setembre i és aquest enregistrament que ara ha sigut editat – esgotadíssim en un plis-plas – copiat directament del master pel segell que te l’activista Beat René van der Voort i publicat per Counter Culture Chronicles. Se l'escolta alt i clar, com caldria ara sentir a molta gent.

Entremig de tota la palla que s’edita, apareix de tant en tant alguna cosa no solament d’una inqüestionable qualitat, sinó també d’una raresa espectacular.

LES CONY I EL SEU DEBUT

REEDICIO DISCOGRÀFICA

El 2014 va venir el llibre Cothes Music Boys de Viv Albertine, el 2017 el documental Here To Be Heard: The Story Of The Slits dirigit per William E.Badgley i aquest 2019, li arriba el torn a la reedició del seu brillant debut, Cut.

la portada amb fotografia de Pennie Smith

Produït per Dennis Bovell, el disc va sortir el setembre del 1979 i es considera un dels discos de capçalera del moviment punk de la segona meitat dels setanta on continua sota la protecció de noms com els de Massive Attack o Sleater-Kinney. Ara, coincidint amb els 40 anys de l’edició original, es reedita en vinil de 180gr. i a partir del 5 d’abril ens podrem fer amb una nova còpia.

POP ASSOLELLAT

NOVETAT DISCOGRÀFICA

El seu EP Marçà-Falset (Indian Runners/Bones Festes) és ple - o casi - de melodies guitarreres vertiginoses, pop brillant com diu Aleix Ferrús (Flix-1986) que explica que va entrar en el pop de la mà de Country House de Blur. Marçà-Falset és el tema estrella, va sol, s’enfila i et duu allà on les grans cançons no descansen. Els dos temes següents, La Música Ho Era Tot i Si Hagués Escoltat, sonen fresques, de la mateixa branca, però Caixes, que tanca el format, anguniosament ens fa tornar a tocar de peus a terra i a recordar d’on venim.

Son Gebre, de les terres de l’Ebre. I ens han robat un trosset de cor. Demà a la sala Vol comprovarem si van en serio. 

THE SPECIALS BRILLEN DE NOU

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Des del desembre que corria ja com a single i ara li han posat imatge amb un esplèndid vídeo. Vote For Me forma part d’Encore (Universal) el seu esperat disc – d’elegant portada – després de 37 anys segons els més intransigents, de no editar res. 

De nou amb Terry Hall, amb els també originals Lynval Golding i Horace Panter, el disc va sortir a primers d’aquest mes. Dirigit per Dan Emmerson, impossible no moure els peus.

NOSFERATU i ALESSANDRO MENDINI

TRASPÀS

Avui ha mort “el vampir de Lagerfeld”, però ahir ens va deixar Alessandro Mendini, algú sense tantes ganes de semblar el que no és i una de les personalitats més importants dins de les corrents de canvi en el disseny italià al llarg de les dècades dels seixanta i els setanta. Va ser membre fundador del col·lectiu Global Tools creat el 1973 i un dels participants a finals de la mateixa dècada de les activitats de l’Studio Alchimia, així com també el 1979 director de la prestigiosa revista Domus editada a Milà.

Per a ell, els objectes havien de ser com elements capaços d’oferir satisfacció i els espais com representacions de la dimensió psicològica dels que l’habiten, com un escenari de la vida. El llevataps Anna G o el molinet Anna Pepper, es converteixen en símbols d’aquesta revolució transformadora dels objectes quotidians. Tenia 87 anys. El vampir era d’edat desconeguda.

el llevataps Anna G

JULIA HOLTER EN MANS DEL SURREALLISTES

VÍDEO

Els vídeos fa temps que s’han proclamat els reis de tota etapa de promoció, encara que des d’aquell Video Killed The Radio Stars dels Buggles ha plogut molt i l’estil ha canviat en tots els sentits. La industria musical, la del ‘tot per la pasta’ enfocada tan sols als més llestos de la classe, s’emporta la palma en generar merda en cadena.

Però afortunadament hi ha gent que defuig la tendència i dedica ganes i esforç de la mà de la santa creativitat a fer coses interessants. És el cas del darrer vídeo de Julia Holter pel tema Les Jeux To You del darrer disc, sobre el que la directora, Geneva Jacuzzi, explica que s’ha inspirat en l’opera prima d’Alejandro Jodorowsky, Fando y Lis del 1968. 

Diu: ‘Després d’escoltar la cançó, imatges de Fando y Lis, una pel·lícula que sempre m’ha empaitat, em van inundar la ment. Com a dona, vaig sentir la necessitat d’explorar l’ànima del mite i reescriure les imatges a modo de reforçament de la mirada en femení’. I afegeix ‘hi ha una essència misteriosa en aquesta historia, una espècie de troca psico-espiritual que em porta a la poesia surrealista de les lletres i la musica de Julia’. Que per molts anys.

MIRROR’S SIGNAL MANOEUVRES FULL MOVIE

TOURS WITHOUT ENTOURAGE

DOCUMENTAL

Els concerts – i tota la pesca que comporta sortir de gira amb banda – que el 2010 Stephen Lawrie va donar per Europa amb One Unique Signal o Telescopes, van ser oportunament enregistrats pel cineasta i amic Dan DNA i muntats en un documental on es pot veure que no calen ni grans discogràfiques ni promotores per produir el miracle. Penjat des del desembre.

I VAN SER FELIÇOS PER SEMPRE

DINÀMIQUES DE MASSES

Un anunci al metro de Barcelona d’una exposició d’objectes pop-art? Doncs no.

Cansada de veure anuncis d’escoles que ens venen l’oro i el moro, d’associacions que no saben allò de que ‘millor sola que mal acompanyada’, de trasters que ens volen fer creure que quants més anys fem, més espai necessitem, o que tots tenim un estúpid àngel que ens protegeix, o d’anuncis que ens diuen que anirem a l’infern i el món es destruirà per culpa nostra – por mi culpa, por mi culpa, por mi grandíssima culpa... – va i per fi un que si me’l crec.

KIM GORDON: LO-FI GLAMOUR

THE WARHOL MUSEUM - PENNSYLVANIA

del 17 de maig a l’1 de setembre

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

En la que es considera la primera exposició d’ella sola oficialment, Kim Gordon presentarà a l‘Andy Warhol Museum de Pittsburgh les seves escultures, pintures i dibuixos, alguns d’ells mai exposats. L’esdeveniment contarà també amb una banda sonora realitzada expressament per al film Kiss del 1964, enregistrada al Warhol Theater, amb la col·laboració de Bill Nace (el seu company a Body/Head), Steve Gunn i John Truscinski. L’àlbum serà editat en format vinil d’edició limitada per commemorar l’exposició.

Segons explica Gordon, Andy Warhol és una de les seves grans influències, en qualsevol de les disciplines en les que s’ha submergit, musica, pintura, moda o performance. Segons el museu l’exposició està inspirada en “the lo-fi take on popular culture that Andy Warhol represented”.

GUY WEBSTER, IMATGES ICÒNIQUES

TRASPÀS

No podíem deixar passar per alt el traspàs de Guy Webster, autor de les fotografies per algunes portades de discos que han sigut la porta d’entrada a gravacions històriques guardades al darrera d’elles.

Va començar amb la portada ‘playera’ de Three Window Coupe (1964) per a The Rip Chords, després ja van venir les fotos per les portades de Turn! Turn! Turn! (1965), Eve Of Destruction (1965), Sound of Silence (1966), If You Can Believe Your Eyes And Oars (1966)  dels Mamas & The Papas – la seva preferida –, Da Capo (1966), Big Hits (1966) dels Stones, Song Cycle (1967), Waiting For The Sun (1968), Look Around (1968), The Big Huge (1968), Marble Index (1968) de Nico per citar-ne algunes, i un llarguíssim etcètera. Va ser aquest 9 de febrer als 79 anys. 

“LA VACA” ENCARA NO SAP SI PODRÀ PASTAR

EMBOLICA QUE FA FORT

La reencarnació perilla. L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ha presentat una proposta de resolució que denega els permisos per a la celebració del Doctor Music  aquest juliol, que es celebrarà els dies 11, 12, 13 i 14, en principi. La darrera paraula es veu que la té la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre i ara estan a l’espera de les al·legacions o... reformulacions del projecte. L’ACA diu que és zona inundable i per tant perillosa per a les persones que estiguin per allà en el moment d’uns possibles aiguats. Es veu que estan avisats des del novembre passat i encara i així insisteixen que volen presentar al·legacions i que per descomptat no contemplen ni ubicacions alternatives ni cap cancel·lació. Per la seva banda els ecologistes tampoc els hi agrada la festa, diuen que en aquella època les especies allà estan en període reproductiu i que el soroll i la gent passejant els tallaria el rotllo.

Des del festival van dir en el seu moment que ‘allà si hi hagués una inundació, que és molt difícil, seria una inundació lenta, d'aquelles que va pujant el nivell freàtic molt, molt poc a poc, i que podrien passar un dia, dos dies, tres dies perquè l'aigua suposés un perill. No pot haver una tromba d'aigua allà.’ Tampoc ajuden gaire.

Qui tenen totalment al seu favor son els pagesos del voltant que veuen que al final els hi poden aigualir la festa. I qui diu la festa, diu el negoci.

Quina és la veritat i quin son els interessos reals de tot això? Com no truquem a la Maruja Zorrilla i ens tiri les cartes...

DINOSAUR JR. COM DE JOVES

VIDES QUOTIDIANES

En parlen a tots els mitjans moderns, no per la pròpia cançó Over Your Shoulder ni per qui la interpreta, uns aleshores pletòrics Dinosaur Jr, sinó perquè en una setmana ha tingut 8 milions de visites a internet i a escalat la llista de singles entremig dels grupets de J-Pop. Al Japó, naturalment. El tema anava inclòs a l’àlbum Without A Sound (1994) i aleshores no va ser dels més populars del disc.

Es veu que ningú sap dir la causa real de tal fenomenu, encara que com alguns opinen, pot ser per l’aparició de la cançó en un reality de la televisió japonesa. No ens fem il·lusions.

PAMELA DES BARRES, BONA GENT

D’ESQUITLLADA

Pamela Des Barres ens fa saber que Victor Haydon era la seva ànima bessona de tota la vida. Més conegut com The Mascara Snake, era el cosí de Captain Beefheart i quan li va presentar, va passar a ser la presidenta del seu club de fans ‘local’. 

Haydon es relacionava amb la colla de la Magic Band de Beefheart i el 1969 en va passar a ser membre per un temps curt, participant en l’àlbum Trout Mask Replica i l’Amougies Festival. No era ben bé un músic com perquè li fes perdre la son, com sí ho feia la pintura. La portada de Bluejeans & Moonbeams (Virgin – 1974) és obra seva.

Va traspassar el passat 7 de desembre i la GTO ha iniciat una campanya per recaptar fondos per retre-li un merescut homenatge el 20 de febrer.

LA PRIMERA VEGADA

NICK LOWE – Cruel To Be Kind

(Ian Gomm, Nick Lowe / 1979 – Radar Records)

RECUPERANT CLÀSSICS

Aquest gentlemen, membre dels no menys brillants Brinsley  Schwarz abans de tirar endavant tot sol, en va fer un d’ells. Rebotat del primer lp, va ser llançat com a single i inclòs en el seu segon lp en solitari, Labour Of Lust. Aquells que no et canses d’escoltar un i un altre cop i sempre que ho fas sens el mateix que aquella primera vegada. Recollida per bandes de tot el planeta que fent-la la fan immortal, ha passat a ser un dels himnes pop dins de la categoria d'imprescindibles. 

amb la seva ex Carlene Carter a principis de la dècada dels setanta

CHRYSTA BELL AMOR REAL

VÍDEO

El dream-pop és aquell estil que es desplaça pel canto d’una finíssima i afilada línia. És com pintar a l’aquarel·la, el resultat depèn d’una pinzellada segura, i el dream-pop de la cantant i actriu Chrysta Bell disposa d’ella, a vegades deixant que la taca sorprengui i altres precisa. I com aquell que deixa un quadre reposant per tornar-lo a agafar al cap d’un temps, fa uns dies han editat per la cançó que tancava el disc produït per David Lynch This Train (La Rose Noire – 2011) aquest vídeo dirigit per Golnaz Jamsheed, guanyador del concurs de curtmetratges David Lynch Master of Fine Arts Film 2016.

El seu darrer disc We Dissolve, produït aquest per John Parish, va sortir a mitjans del 2017. 

JONAS MEKAS, NON-COMERCIAL

TRASPÀS

Aquest passat 23 de gener va deixar el cos un dels caps visibles del cinema underground o poètic, com li agradava dir a ell. Va arribar a Brooklyn el 1949 obligat per la segona guerra i allà va trobar el camí que el va dur a ser l’adaptador del setè art als moviments d’avantguarda. 

Jonas Mekas amb el seu germà Adolfas

Com va explicar en un vídeo gravat pel MOCA de Los Angeles ‘no seguia cap guió, rodava, això és tot, i segueix sent el que faig avui, no treballo amb idees preconcebudes, no visc seguint un pla’. Va arribar a contar 96 anys.

McGEE ATTACK

VIDES QUOTIDIANES

El guru musical exposa les seves darreres reflexions: ‘La nova musica de guitarres torna a ser genial i em sento de puta mare’.

Muntat dalt de la seva nova locura Creation23, fundada com sabem l’any passat, McGee posa en marxa definitivament la maquinaria. ‘Lo important és que la musica de guitarres és bona altre vegada, però els mitjans de comunicació principals no les volen. Edito això perquè m’encanta el rock’n’roll’. Apart dels seus, va citar-ne varis, ‘mira al teu voltant, Idles son refotudament genials, Fontaines DC son refotudament genials, Shame és la millor de totes aquestes refotudes bandes’.

McGee en una imatge recent per a un programa de televisió

Creation23 ha llançat un single de Rubber Jaw i la setmana passada va treure Super Cool Time de Juggs. Al llarg d’aquest 2019, McGee espera editar 10 singles més. ‘Soc un home vell, però estic com una puta cabra un altre vegada. Tots aquests son nens de 22 i 23 anys. Els Juggs son una mica electrònics.Com uns Beastie Boys i Lil ‘Peep. Son refotudament moders. Pots pensar, “oh, son com uns Pet Shop Boys punky”, però son molt més retorçats que això. son l’electrònica punk. Mira el vídeo, els importa una merda. El punk està viu i ben viu el 2019’.

Sobre els grups que li envien les seves maquetes diu ‘m’ha d’agradar la música, però estic obert a tot. A vegades la musica no és punk, però els membres sí ho son’. Aquí m’agrada. I afegeix ‘en lloc de dir “canviem el món”, veiem a on ens porta el viatge’.