MATTHEW SWEET ENTREGA KIMI GA SUKI PER FI EN VINIL

ALTRES EDICIONS

A prop de fer els 55, Matthew Sweet disposa d’un llarg i brillant recorregut discogràfic i se li augura un futur que amb seguretat aportarà encara grates sorpreses.

Mentre s’ho va pensant es distreu tancant episodis com aquesta reedició. L’àlbum Kimi Ga Suki (2003) va ser enregistrat amb la formació Girlfriend, Richard Lloyd (guitarra), Greg Leisz (guitarra) i Ric Menck (bateria) i es va editar en format CD exclusivament al Japó, com una mena de regal cap a la tremenda fidelitat i amor que li proferien els habitants de l’illa. Unes setmanes després, la discogràfica no se’n va poder estar i el van editar a Nord-Amèrica, però també en CD. Finalment aquest mes d’agost surt en format vinil.

En la ressenya que feia Pitchfork del disc, creaven un paral·lelisme entre aquest disc i Lost in Translation, la pel·lícula de Sofia Coppola, les dues obres del mateix 2003. Fa 16 anys que els nord-americans ja flipaven amb Tokio i la cultura japonesa. Sayonara.

JAPÓ 80's

JAPANESE CITY POP

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Hi va haver un temps en que Las Vegas podia ser considerada la meca del pop, entès com el súmmum de l’enlluernament i el diner fàcil. A passet de formiga però implacable, la ciutat de Tokio l’ha fet a un costat i s’ha obert pas com a centre indiscutible de la cultura pop més potinejada. En aquest afany de consum, no paren de treure compilacions de tot tipus relacionades amb la música que van estar fent els seus feliços vuitanta i noranta i que mai va arribar a fer masses kilòmetres més enllà del famós Mont Fuji. És el conegut com a City Pop, o la banda sonora de la nit japonesa dels 80.

Pacific Breeze: Japanese City Pop, AOR & Boogie 1976 – 1986 és la nova col·lecció, aquesta compilada per Andy Cabic, Zach Cowie i Mark ‘Frosty’ McNeillun que recull tota una sèrie de temes de pop suau, sedós, alguna cosa més atrevida i tot el contrari. Ja no caldrà buscar entre milions de discos que en el seu moment van ser casi per fer bonic, si ens conformem amb aquest tast i altres que ja han sigut editats amb altres etiquetes.

Hi ha noms com Hiroshi Sato, Taeko Ohnuki, Minako Yoshida o Hitomi Tohyama, que com a mínim ens servirà per fer un bon exercici de memòria. Crec que va ser Michael K. Bourdaghs que va descriure aquest tipus de música en el seu llibre Sayonara Amerika, Sayonara Nippon (2012), dient que va anar ‘desconstruint la línia entre la imitació i l’autenticitat’. Per primera vegada fora del Japó, Light In The Attic la llançarà a partir del 3 de maig. Un dels formats en vinil, a més, inclou una tovallola de platja. 

Hitomi “Penny” Tohyama

DINOSAUR JR. COM DE JOVES

VIDES QUOTIDIANES

En parlen a tots els mitjans moderns, no per la pròpia cançó Over Your Shoulder ni per qui la interpreta, uns aleshores pletòrics Dinosaur Jr, sinó perquè en una setmana ha tingut 8 milions de visites a internet i a escalat la llista de singles entremig dels grupets de J-Pop. Al Japó, naturalment. El tema anava inclòs a l’àlbum Without A Sound (1994) i aleshores no va ser dels més populars del disc.

Es veu que ningú sap dir la causa real de tal fenomenu, encara que com alguns opinen, pot ser per l’aparició de la cançó en un reality de la televisió japonesa. No ens fem il·lusions.

EL JAPÓ, LA NOVA TERRA PROMESA

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Acidclank son una banda d’Osaka que han editat Addiction, el nou treball on mantenen tooooootes les influències psyches i shoegaze de que s’han anat empapant, i els hi treuen brillo. Han anunciat l’edició en vinil per un dia d’aquests.

Al país del sol naixent estan passant coses de les que hauríem de prendre nota. Aquest any en farà 60 d’aquell article d’en Lluís Serrahïma, “Ens calen cançons d’ara”, que va escriure enlluernat per la chanson française i va ser el detonant de l’aparició del fenomenu de la nova cançó.

Doncs ja no ens en calen més. Amb que cada any facin la cançoneta de l’estiu de la TV3, en tenim més que suficient. Ara hauríem de canviar de punt de mira i fer com els japonesos, que sabem, com ells, que copiant també s’aprèn. Pel bé de la nostra salut. 

EL 'JAPAN STATION JINGLE MAESTRO'

MENCIONS APART

Quantes músiques devem sentir al llarg del dia, sense que hi parem atenció? – de les que sonen des d’altaveus amagats, no les de dins l’olla. Penso en la del Mercadona, la del bar, la tan maleïda de les centraletes telefòniques... Al Japó tenen a Minoru Mukaiya, ex-teclista del grup de jazz Casiopea de 61 anys, que combina les seves dues passions, la música i els trens i que l’escolten milions de persones cada dia sense adonar-se’n tampoc.

estació de Shibuya el mes passat

Ha composat la musiqueta que sona a les andanes quan arriben o marxen els combois. Segons creu recordar, unes 170 que la gent no es pot treure del cap ni hores després de sentir-la. La cosa és que comença a tenir un munt de seguidors. Aquesta gent em te fascinada.

TOCA DIVERTIR-SE, RES MÉS (DIUEN)

PRESENT MUSICAL

Totes sabem que el Japó és la font més bestia generant productes amb les idiosincràsies més diverses. La música no se'n escapa. Otoboke Beaver son quatre noies amb ganes de gresca, i fan allò tan clàssic de ‘con un seis y un cuatro, aquí tienes tu retrato’, és a dir, quatre acords destrossats en cançons de dos minuts i a tota llet. 

Alguns mitjans d’aquests insígnia, els associen al Riot Grrrl dels noranta. Accorinrin s’explica: ‘No cantem sobre els drets de les dones o els seu problemes, no ho hem fet mai. Ens sorprèn que se’ns hi relacioni. Acabo d’escriure sobre que estic enfadada amb el meu novio, sense cap més intenció’. Avui dijous toquen a la sala Scala de Londres, aquest cap de setmana repeteixen a Coachella i s’entornen cap a casa.

el seu darrer single (Damnably, 2018)

AVANTGUARDA AL PAÍS DEL SOL NAIXENT

DINÀMIQUES DE MASSES

El TPAM (Performing Arts Meeting in Yokohama) des del 1995 és l’excusa per trobar-se i exposar allò que a cadascuna li sembli interessant dins del món de la música però també de la dansa i el teatre contemporanis.

En la passada edició hi va haver un fifty-fifty de participació japonesa i la resta del planeta. En aquesta, la participació de gent com el nord-americà Terre Thaemlitz, o de casa, com l’actuació de Tetsuya Umeda - que amb el personal de Kanagawa Arts Theater “tocaran” el lloc - o la contribució de Naoyuki Arashi – Asuna – amb la performance experimental ‘100 Keyboards - Moire Resonance By Interference Frequency’ assegura una bona dosi d’art de avantguarda per a totes aquelles que si apropin del 10 al 18 de febrer. 

Terre Thaemlitz

OOIOO

GUEST ARTIST

 

 

Hi ha llocs del món amb una singular capacitat de fascinar a partir del que produeixen. Un exemple pot ser el Japó, que amb els seus 130 milions d’habitants aplicats a deixar-se influir per tot el que passa al seu voltant sense reparar en distàncies, poden fer autèntiques meravelles.

 

 

 

La banda japonesa IIOII son de les que generen aquesta atracció a través de composicions experimentals que suposen accedir a territoris en constant progressió. El seu darrer experiment editat, va ser aquell sorprenent Gamel, llançat per Shock City el 2013. 

 

Es mantenen en plena activitat. Però, per a quan nou disc?