ARTISTA COMPLERT

JEFF BRIDGES – “SLOW MAGIC, 1977 – 1978”

A LA VISTA

A Jeff Bridges no li conec massa la faceta de músic. Però no m’estranya que ho sigui. Segurament també pinta. Artista complert.

The Last Picture Show (Peter Bogdanovich – 1971) i uns anys després The Big Lebowski (Joel Coen – 1998) son dues pel·lícules molt especials, amb les que tots hem gaudit del seu paper entre entranyable i rebel. Però entremig del seu treball d’actor, sempre ha fet incursions en el business musical.  

Als anys 70 ja li anava el rollo d’agafar una guitarra, ajuntar-se amb uns quants amics i tocar. D'aquesta manera, amb la típica història de la cinta trobada per casualitat que posava “July 1978” el segell Light In The Attic ha anunciat la sortida d’aquelles gravacions perdudes.

Com sigui, no deixa de ser un material estimulant, no només pels cinèfils, sinó per a tots els cercadors de rareses musicals. Sona fresc i atrevit. La gravació es va dur a terme, més o menys, en l’època en que Bridges va participar en la nova versió de King Kong l’any 1976, pel·lícula que per a algunes d’aquestes cançons li va servir d’inspiració.

Son com preses improvisades en les que trobem a Bridges acompanyat per Stan Ayeroff i David Greenwalt a les guitarres, Matthew Bright al baix i Steve Baim a la bateria. Consten “altres col·laboradors” descrits com LA oddballs (bitxos raros) que inclou a membres del teatre de guerrilla de Los Angeles The Mystic Knights Of Oingo Boingo o a Burgess Meredith que posa la veu en algunes pistes. Les sessions, en el seu dia, van ser supervisades per Ken Lauber, arrenjador i col·laborador de Bob Dylan que s'havia traslladat allà justament per treballar amb ell i membres de The Band a l'estudi Shangri-La de Malibú.

‘La música és com una mala herba que creix constantment de la planxa de formigó de la meva vida. Simplement sembla voler sortir’ explica Bridges que afegeix ‘És increïble que una cosa com aquesta que va passar fa 50 anys, vulgui emergir’. Ha avançat un primer tema, aquest Obnoxious, on satiritza sobre la timidesa i és descrit pel segell com ‘un portal a un món ocult de creativitat i camaraderia extravagants a Los Angeles dels 70’. El cert és que la cançó té l’ànima en tots els sentits posada en The Band d’una manera llaminera.

El llançament constarà d’un vinil de color, un llibret amb fotografies, notes de Sam Sweet i una breu entrevista al mateix Jeff Bridges. Així mateix, també hi ha preparats una sèrie de curts documentals sobre la producció d’Slow Magic. L’àlbum sortirà el 12 d’abril dins dels actes del Record Store Day.

              

MÚSICA NO TOCADA PER RES

LOU REED – “HUDSON RIVER WIND MEDITATIONS”

RE-EDICIÓ

Lou Reed segurament era un ésser avançat. Segurament també, té més hores de navegació que la suma de totes les nostres multiplicades per 100. Enveja podrida.

El 2007, sis anys abans del seu traspàs, Sounds True va llançar el que es considera el darrer àlbum del mai prou venerat músic. Era una simple edició en CD i ara, aquest gener, via Light In The Attic, es traurà una luxosíssima edició en doble vinil. Hudson River Wind Meditations son una sèrie de gravacions ambientals i de drons que Reed va composar per a relaxar la ment. Per relaxar el cos, t’estires al catre i dorms. Encara que n’hi ha que no els hi cal ni tombar-se.

L’edició ve de la col·laboració de Laurie Anderson i la Lou Reed Archive. L’obra ha estat remasteritzada i inclou notes de l’instructor de ioga Eddie Stern, una entrevista inèdita amb Anderson que li va fer el periodista Jonathan Cott (Rolling Stone, The New Yorker) i si en vols més, cinc fotografies del riu Hudson preses pel mateix Lou Reed durant les seves passejades.

En les notes del disc es pot llegir unes declaracions de Reed on afirmava: ‘Primer vaig compondre aquesta música per a mi, com un complement de la meditació, el tai-txi i com una música per a tocar en el fons de la vida, per reemplaçar la cacofonia quotidiana amb uns sons nous i ordenats de natura impredictible. Nous sons alliberats de prejudicis...’.

Anderson en aquesta nova edició intenta posar-hi llum: ‘Suposo que quan deia “vida” es referia a alguna cosa semblant al que Brian Eno deia, com música ambiental que dona color a l’aire. A mi em restableix les meves ones cerebrals’. No sé. Que cadascú ho interpreti com vulgui. 

Hi ha qui el veu com un contrapunt al debatut Metal Machine Music. Però està clar que senzillament és per un altre moment i estat d’ànim. En principi, amb aquest disc, es vol donar per finalitzada la sèrie Lou Reed Archival de Light In The Attic que es complementa amb Words & Music, May 1965, on es troben primeres gravacions i inèdites de Reed. Aquest llançament inclou Move Your Heart, Find Your Note, Hudson River Wind (Blend the Ambience) i Wind Coda. 

JAPÓ 80's

JAPANESE CITY POP

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Hi va haver un temps en que Las Vegas podia ser considerada la meca del pop, entès com el súmmum de l’enlluernament i el diner fàcil. A passet de formiga però implacable, la ciutat de Tokio l’ha fet a un costat i s’ha obert pas com a centre indiscutible de la cultura pop més potinejada. En aquest afany de consum, no paren de treure compilacions de tot tipus relacionades amb la música que van estar fent els seus feliços vuitanta i noranta i que mai va arribar a fer masses kilòmetres més enllà del famós Mont Fuji. És el conegut com a City Pop, o la banda sonora de la nit japonesa dels 80.

Pacific Breeze: Japanese City Pop, AOR & Boogie 1976 – 1986 és la nova col·lecció, aquesta compilada per Andy Cabic, Zach Cowie i Mark ‘Frosty’ McNeillun que recull tota una sèrie de temes de pop suau, sedós, alguna cosa més atrevida i tot el contrari. Ja no caldrà buscar entre milions de discos que en el seu moment van ser casi per fer bonic, si ens conformem amb aquest tast i altres que ja han sigut editats amb altres etiquetes.

Hi ha noms com Hiroshi Sato, Taeko Ohnuki, Minako Yoshida o Hitomi Tohyama, que com a mínim ens servirà per fer un bon exercici de memòria. Crec que va ser Michael K. Bourdaghs que va descriure aquest tipus de música en el seu llibre Sayonara Amerika, Sayonara Nippon (2012), dient que va anar ‘desconstruint la línia entre la imitació i l’autenticitat’. Per primera vegada fora del Japó, Light In The Attic la llançarà a partir del 3 de maig. Un dels formats en vinil, a més, inclou una tovallola de platja. 

Hitomi “Penny” Tohyama