HICKEYS, OBSESSIONS i NEGUITS SENSE TREVA

NOU REGISTRE

Mai és tard quan es culmina i s’ha fet be la feina. Tothom les espera amb els braços oberts. Arriba l’esperat debut en gran format de Hickeys.

Van començar com qui no vol la cosa el 2018. Gires i alguns registres les han portat fins aquest brillant Fragile Structure que sortirà a mitjans de setembre. Tretze enèrgics temes dels que expliquen: 'Hi podem veure un munt de coses: endevinalles, missatges ocults, pistes... hem dissenyat un àlbum com si fos un artefacte per muntar i desmuntar. Explora diferents punts de trencament i la figura consegüent que emergeix d’una esquerda’ han explicat.

Son Marta Kunitsa (guitarra), Ana Erice (guitarra), Martina G. Compairé (baix) i Maite Barrena (bateria) i tot i que la base d’operacions l’han muntat a Madrid, son d’Astúries i d’Euskal Herria. Han compartit un nou tema, aquest Helicóptero, una cançó elèctrica, on la pietat la deixen per un altre moment. ‘Conté lletres claustrofòbiques que rulan per un espai superpoblat, on la incertesa, la por i la supervivència del més llest, determina el destí de la humanitat. Només volíem que sonés trencada, que et pertorbés’. A vegades, una mica de mala llet aporta grans idees.

DRY CLEANING, JA DE CARA A LA TARDOR

A LA VISTA

L’any passat va ser un dels discos de l’any. El quartet de Londres Dry Cleaning, amb aquell New Long Leg, deixaven clar que en el mon de la música encara hi havia molt per dir.

Per això, no baixen la guàrdia i mantenen un nivell de treball digne de qui se sap que hi ha poc temps i moltes coses a dir. Ara han anunciat que tenen a punt el seu segon treball. Es diu Stumpwork, que sortirà, si les autoritats ho permeten, cap a la tercera setmana d’octubre, de nou via 4AD. 

La nova bé acompanyada d’un primer tema, Don’t Press Me del que la mateixa Florence Shaw explica algun detall curiós: ‘Les paraules em van sortir mentre provava d’escriure una cançó per cantar-la al meu propi cervell’, ...#Sempre estàs per donar pel cul/Sempre estàs per estressar-me#, canta. El tema va ser produït per John Parish i el comparteixen amb un vídeo animat creat per Peter Millard. 

CHARLIE REED, APRENDRE HA COMPARTIR

NOU REGISTRE

Sembla que a Luke Trimble li va passar allò que va tant bé, però que ninguna de nosaltres vol que li passi. Haver de començar de nou per culpa d’un desafortunat succés.

En el seu cas, li van entrar a robar a casa. Van desaparèixer entre moltes altres coses, les demos pel disc de Charlie Reed. Però en comptes d’arronsar-se, va treure pit i va comprendre que havia de treballar amb més gent, que col·laborés en la feina. D’entrada, el nom de Charlie Reed ja vol ser una actitud anti-ego. En lloc d’assumir el nou treball de manera solitària, es va inventar aquesta persona falsa per desviar l’atenció sobre sí mateix. El resulta es diu Eddy, que sortirà a finals de juliol via Earth Libraries.

Després de tancar l’etapa anterior amb la seva altra banda, Uh Bones, va fer un gir cap a sons més acústics i relaxats. Per la nova etapa, l’acompanyen Colin Croom (Twin Peaks) a la guitarra i steel guitar, Justin Vittori (Divino Niño) a la guitarra, Nick Beaudoin al baix, Nolan Chin als teclats i Nora Chin a les veus. Després de més d’una dècada a Chicago i totalment integrat en l’escena de bandes alternatives de la ciutat, sembla que Trimble es troba molt a gust: ‘Volia que la gravació sonés clàssica, familiar, però refrescant a la vegada’, explica. I ho ha fet. Les cançons que fins ara ha compartit, transpiren una harmonia atemporal, amb matisos del passat però amb l’entonació justa que necessitem i necessitarem.

Sobre aquest Your Hair Is Nice, el darrer tema que ha compartit diu: ‘Hi ha dues formes d’escriure una cançó.  Bé, en realitat no és veritat. Millor dir que hi ha una forma intencional i una de no intencional, o potser una combinació. Aquesta va néixer d’un riff d’acords oberts amb el que m’estava divertint. És una espècie de cançó sobre l’obsessió. Hi ha una part que inclús diu ‘beuré la teva sang’. També una part sobre el batejar-se. Total, que mig disfressada, en realitat és una cançó sobre lo ridícul del cristianisme. Això és especialment rellevant en mi, perquè vaig créixer en una família molt religiosa. Vist en perspectiva, la cançó esta influenciada pels meus pares que em van portar a menysprear el cristianisme, ha ha ha...’. La seva nova etapa post-trauma, li proba.

EADES – TRIOMFAR DE SORTIDA

NOU REGISTRE

La veritat és que trobàvem a faltar “la banda” del moment que de tant en tant floreix en terres angleses. Amb la benedicció i empara del global del consell de savis.

Es diuen Eades i debuten amb aquest Delusion Spree, que els hi ha editat Heist Or Hit. Son un quintet de Leeds amb la supèrvia característica anglesa: ‘Hem anat a fer un clàssic’ afirma el cantant Harry Jordan. També amb els peculiars talls enganxosos i plens d’energia: ‘Teníem 15 dies per convertir una granja de Yorkshire en un estudi de gravació i gravar 16 pistes. El sentit urgent, va tenir un efecte important en el disc. Va ser fonamental el so autèntic, enèrgic i de immediatesa. També ens va anul·lar l’oportunitat d’afegir tonteries’ en paraules del bateria i productor Dan Clifford-Smith.

En el seu post-punk hi podem escoltar new wave i britpop pels descosits, des de la típica energia de qui comença i està segur de que es menjarà el mon. Que se’l menjaran, ara és el seu moment. Des d’aquí també connectaran pel contingut reflexiu de les lletres, les actuals addicions, problemes de salut mental i les escasses opcions de vida amb les que s’han de basquejar aquells que passen de la vintena. Han llançat un nou vídeo, aquest A Welcome Goodbye, on es veu a la banda en la disbauxa dels seus ja cèlebres directes. Així doncs, un d’aquells majestuosos àlbums de debut.

CAL FOGER DAY, UNA CRÒNICA MUSICADA

NOU REGISTRE

Aquest és un àlbum que funciona casi com una opera-pop. No és la primera que desenvolupa. Aquesta és la lectura musicada d’una crònica viscuda. La condensació d’una vida en els 30 minuts que triguen en girar les dues cares del disc.

És l’àlbum experimental que entre la compositora i cantautora amb seu a Baltimore però d’origen dublinès Cal Folger Day i el productor Phil Christie han confeccionat i que descriuen com ‘un viatge avantguardista posant el punt d’atenció en el detall documentalista’. Ens expliquen la història de Irene Nally de Sigo, una tieta seva, immigrant irlandesa.

Son les cites textuals d’una entrevista que Cal li va fer a aquesta tieta, una crònica en la que parla sobre l’experiència viscuda a l’arribar a Nova York en la post-guerra i explora les complexitats, les contradiccions a ras de terra, amb el canvi cultural a l’arribar allà. Delícies biogràfiques des de ara mateix, via Dead Lady Records. 

KIKAGAKU MOYO, ELS HI SEGUIREM LA PISTA

NOU REGISTRE

Navegar per damunt dels pensaments, pot ser de les coses més interessants i revolucionàries. La música de Kikagaku Moyo ha sigut un dels transports habituals dels afeccionats a la nàutica.

Amb una certa tristesa, al llarg d’aquest any ens aniran dient adéu des de dalt dels escenaris d’algunes ciutats. És així perquè amb aquest cinquè disc, i després de gairebé una dècada, la banda de Tokio, notifica també que fa una pausa indefinida. L’àlbum de comiat es diu Kumoyo Island i ha sortit via Guruguru Brain, el segell fundat el 2014 amb seu a Amsterdam – la seva ciutat d’acollida – pels membres de la banda Go Kurosawa i Tomo Katsurada. 

El van enregistrar entre Amsterdam i els Tsubame Studios a Asakusabashi, Tokio. Son onze temes dels que diuen haver-se inspirat en l’ambient familiar del seu lloc de naixement, un cop es van poder desplaçar lliurament. Estils tradicionals, evocadores lletres extretes d’antics llibres de poesia trobats en llibreries de vell de Tokio o d’arrels llunyanes com Meu Mar, una versió d’un text del músic i escriptor brasiler Erasmos Carlos. Esperem que com altres bandes abans que ells, la notícia només sigui un farol. De moment però, seguirem utilitzant els oratjosos registres que ens deixen, com el millor mitjà de transport.

ELS TEMPS DELS CANVIS

ROBERT F. KENNEDY FUNERAL TRAIN – THE PEOPLE’S VIEW

REIN JELLE TERPSTRA

FABRA i COATS: CENTRE D’ART CONTEMPORANI DE BARCELONA

fins el 16 d’octubre

EXPOSICIONS

La dècada dels seixanta va ser plena de moments molt especials. Moments particularment bons, d’altres de tremendament insòlits, no tant. Però tots removien el sentiment de la gent, d’una manera com no ha tornat a passar.

El 5 de juny de 1968, Robert F. Kennedy era ferit per arma de foc i l’endemà traspassava en un hospital de Los Angeles. El 8 de juny, es posava en marxa el tren que duia el fèretre amb les seves despulles, per fer el recorregut dels 350 km que separen Nova York de Washington D.C. Un recorregut fet a marxa lenta i del que el fotògraf Paul Fusco de la revista Look, se’n va cuidar de captar les cares d’incredulitat i desesperança de les persones que es van apropar a la via al llarg del recorregut.

Els arxius van estar a punt de desaparèixer quan es va produir el tancament de la revista per la que treballava. Afortunadament no va ser així i aquests van acabar editant-se en un llibre del mateix nom el 2018, que va merèixer la medalla d’or al Best Book Design From All Over The World. Aquest llibre va ser el que va impulsar a l’artista visual neerlandès Rein Jelle Terpstra, a tirar en davant amb el projecte, a partir de veure a totes les persones que surten retratades càmera en mà, per Fusco. Un treball que va ser iniciat el 2014 i donat per acabat el 2017.

En l’exposició es pot veure una selecció de deu de les més de mil fotografies que Fusco va realitzar des del tren i que es guarden a la Biblioteca del Congrés dels EEUU. Vuitanta-tres instantànies i diapositives que mostren el recorregut, totes personalitzades amb el lloc i hora exactes de la imatge. Una video-instal·lació que recorda les finestres del tren, la pel·lícula domèstica de Larry Beers, especialment singular perquè mostra la totalitat de l’espera sense haver estat editada. Una vitrina amb documentació relacionada: material electoral, el numero de la revista Look que parla del succés, anuncis de Terpstra demanant la col·laboració dels protagonistes involuntaris, etc.

‘Fins el 2017, vaig recórrer diverses vegades les mateixes vies de tren, vaig parlar amb centenars de persones testimonis i historiadors, vaig visitar arxius locals i estatals, associacions, ajuntaments i, a dia d’avui, continua sent un projecte obert’ Rein Jelle Terpstra.

PET FOX ES PROJECTEN ENDAVANT

NOU REGISTRE

Tenir una bona amistat, es notar que es vibra en la mateixa sintonia. A l’hora de treballar, quan això passa, aquesta vibració també queda registrada.

És el cas de la banda amb seu a Boston, Pet Fox. Son el vocalista i guitarra Theo Hartlett (Ovlov), el baixista Morgan Luzzi (Ovlov) i el bateria Jesse Weiss (ex-Palehound, Grass Is Green), els artífexs d’aquest producte de deu cançons del millor indie melòdic. 

(fot Anna Stromer)

Portaven casi una dècada funcionant en d’altres bandes abans no van unir esforços per començar a treballar amb el que va ser el seu debut amb el disc homònim de 2018. Després va venir Rare Ocassion (2019). Ara acaba de sortir el seu tercer àlbum, A Face In Your Life, via Exploding in Sound. És un disc que en comparació amb els dos anteriors, es sent més polit. El van enregistrar a New Alliance Audio a Sommerville amb la producció de Ethan Dussault. Per citar algun grup que els empaita, citen a Weezer. Saben de que parlen.

THE INFLORESCENCE, SOMNIS DE PASSAT i FUTUR

NOU REGISTRE

D’entre tot l’allau de noves bandes carregades de clixés, a vegades, en sorgeix alguna que pot ser el principi d’alguna cosa. Clixés inclosos.

Em diuen que el segell Kill Rock Star les ha fitxat pel seu àlbum de debut, després de que el mateix jefe Slim Moon les escoltés. Em diuen que, tot i que encara van a secundaria – menys Sasha A’Heam, la baixista, que ja està a la universitat – porten funcionant com a banda, editant fanzines i tocant per allà on les deixen posar la banya, des de que el 2019 s’ho van prendre una mica més en serio. Em diuen que sortien a buscar-se roba rara per les fotos i vídeos promocionals. En tinc prou per posar l’orella i escoltar el que fan The Inflorescence.

El disc que han tret el cuarteto de San Diego, es diu Remember What I Look Like i s’hi poden escoltar nou temes d’energia pop-punk irresistible. Fan bandera del seu status teenager amb cançons com So Much Of Nothing o The Truth, mentre que amb Tomorrow Night de casi 7 minuts, es pot comprovar que per la seva edat, van avançades. En el tema que tanca l’àlbum, aquest Board Game, se les veu posant-se a fer una migdiada, mentre somien que son les GTO’s i Tuesday Denekas, s’esgargamella com si li anés la vida. I nosaltres somiem que som les Mothers of Invention.

SUN’S SIGNATURE, CLASSICISME POP

NOU REGISTRE

A aquestes alçades, què es pot afegir d’Elizabeth Fraser. De personalitat intensa, als seus 58 anys, segurament se la pot considerar una de les veus més doctes del panorama musical britànic.

Finalment aquest dissabte passat, via Partisan Records/Liberator Music, va veure la llum de manera oficial l’EP que amb el nom homònim de Sun’s Signature, ha anat gestant-se, no se si des de que ho va deixar amb Cocteau Twins, però sí que és cert que porta anys en remull. Amb ella es troba la seva parella sentimental, el també music Damon Reece (Massive Attack, Spiritualized, Lupin Howl).

Fraser els darrers anys ha fet coses amb gent com Oneohtrix Point Never, es va unir a Massive Attack per alguns concerts de la gira d’aniversari de Mezzanine, així com la realització d’alguna banda sonora. Fins arribar aquí, les cinc cançons del 12”, ja han tingut algunes vides anteriors, en diferents formats o directes. Algunes d’elles, des de fa uns dies que es podien escoltar acompanyades de vídeo, com ara aquest Underwater. Retrobar-nos amb el magistral virtuosisme i la màgica veu de Liz Fraser, és una molt bona noticia. 

DIVIDER, ALTERACIONS COUNTRY NOISE

NOU REGISTRE

El duo de Los Angeles Dividers, ens proposen una hipnòtica mescla de country, psicodèlia i noise, que evidentment, no escoltaràs en cap turist-festival. Son en un altra nivell.

Han fet una mena de conjur amb les seves influències, per aconseguir un resultat sonor que no és nou, però sí tremendament original i fascinant. Després d’Once More With Feelin, un primer EP publicat el març de l’any passat, s’estrenen en format físic amb aquest Crime Of Passion que els hi acaba d’editar Primordial Void.

Com la cosa més normal, creen passatges sonors a partir de distorsions elevades al quadrat i les converteixen en cançons d’una bellesa terrenal que només els grans aconsegueixen fer. A partir d’uns arranjaments que es treuen de la màniga com qui es treu un conill – serà el conill blanc de Lewis Carroll? – ens submergeixen en murs de retroalimentació que ens transporten al costat únic de la vida.  

Samuel Miller i Lawrence Moody fan amb aquestes vuit cançons, que les postes de sol tornin a ser romàntiques, siguin al desert de Joshua Tree o al Pla d’Urgell. Tots el temes son obra seva, excepte aquest You Win Again de Hank Williams i la introducció a Wichita Reflection amb les veus dels Grateful Dead, Bob Weir i Robert Hunter. 

THE BETHS, SENSE POR

A LA VISTA

Cansats de tants tancaments i obstacles, tenien ganes de fer un disc per poder gaudir-lo en els directes, tant els assistents i assistentes, com ells i elles, mateixos i mateixes.

Malgrat les lletres carregades de malestar, pors i lluita, a The Beths els urgia encarar el que millor saben fer, cançons fresques, expansives. El seu tercer àlbum d’estudi es diu Expert In A Dying Field i te prevista la sortida per a mitjans de setembre via Carpark Records. El van començar a enregistrar el 2021, gairebé tot a l’estudi del mateix guitarra de la banda, Jonathan Pearce, a Karangahape Road, d'Auckland. Després de la pausa obligada, van venir els inevitables intercanvis d’arxius. Quan ens vam relaxar, el febrer van poder anar de gira pels EEUU i a la vegada van acabar de mesclar-lo, fins que a Los Angeles el van donar per conclòs.

Han compartit un primer tema, aquest Silence Is Golden. Una cançó plena de ganxos pop retallats a sobre d’uns imperatius i tossuts cops de bateria que propulsen el missatge de cansament i les seves conseqüències: ‘La cançó parla de l’estrès i l’ansietat que es manifesten com una intolerància al soroll’ va explicar Elizabeth Stokes, ‘...on cada nou soroll t’estressa més i més’. Entre totes ens hem de tranquil·litzar.

WHY BONNIE, MALENCONIA BEN APROFITADA

A LA VISTA

La suggerent musica de Why Bonnie, be podria utilitzar-se per a una segona part, actualitzada i situada en aquests dies post-paranoia-institucional, de la meravellosa pel·lícula de 1969 dirigida per John Schlesinger, Midnight Cowboy.

El dream-pop que confecciona la cantant i lletrista Blair Howerton, destil·la aquell sentiment estrany, dual, de tristor i satisfacció a la vegada, que comporta l’enyorança, la nostàlgia, per aprendre mirant del que deixem enrere. ‘Volia capturar el sentiment agredolç de dir adéu al paisatge que et va donar forma, mentre fas el que pots amb l’ansietat al pensar en el que t’espera’, explica Howerton i ho especifica amb la reflexió de que ‘la nostàlgia sempre ens colpeja com un flash de records inconnexes, com conduir molt ràpid per una carretera’.

Després de l’EP Voice Box de 2020, debuten amb aquest disc, 90 In November previst per a mitjans d’agost via Keeled Scales. Blair Howerton és de Texas, però el 2019 es va traslladar a Nova York. És en aquest canvi dràstic i l’aïllament al que es va haver de sotmetre a resultes del que te dije, que mentre pensava en les emocions per donar un sentit al canvi, que es va posar a escriure les cançons. Amb la banda, van tenir molt mals de caps per decidir on enregistraven l’àlbum. Nova York, Califòrnia? Al final van decidir-se per retornar als orígens.

Així es van plantar a la petita ciutat de Silsbee, a l’est de l’estat de Texas, per passar-se dues setmanes amb Tommy Read als Lazybones Audio. Eren Sam Houdek (guitarra), Chance Williams (baix), Kenda Powell (teclats) i Josh Malett (bateria). Blair Howerton ho recorda com algo idíl·lic: ‘’Ens passàvem el dia caminant entre les vaques i la nit bevent Lone Star’. No falla, bons amics i bona cervesa.