ELS REIS DE LA CASA

A LA VISTA

L’enfant terrible del pop britànic, retorna a primera línia amb una de les seves cares. Encara que possiblement, algo domesticat

Shaun Ryder acompanyat de Kermit (Paul Leveridge), han anunciat que tenen preparat el nou àlbum de Black Grape. És el que fa quatre de la seva carrera començada amb aquell llunyà It’s Great When You’re Straight... Yeah (Radioactive – 1995). Es diu Orange Head i sortirà a primers de novembre via DGAFF Recordings.

Mantenen el so distintiu de la casa per satisfacció de tota aquella que vulgui perdre el mon de vista amb els ritmes acid-house i pop psicodèlic pels que els seguim estimant. Ryder, convertit en un ésser adorable per la seva resistència física i mental, diu que lo seu és “còsmic musical jigsaw” i que és a través d’ella que es pot copsar el seu creixement personal. 

Han compartit un parell de singles, Pimp Wars i aquest Milk, amb els que de nou, indiscutiblement, tornaran a transformar-se en els reis de la nit més bandarra. 

DE QUOTIDIANITATS

NOU REGISTRE

Podria ser el teu veí o l’amo d’aquell bar en el que et trobes tan a gust

Varies coses, menys funcionari o alguna cosa similar, i menys encara en els temps de les cites prèvies (costum imposat en el lloc del mític vuelva usted mañana).

Com qui pela patates i durant més de 30 anys, Will Oldham continua fent allò en el que es troba més a gust. Cosa que hauria de ser el més natural en qualsevol cas. És dels artistes que gaudeix d’un status de persona honorable, respectada per tothom.

(fot Elsa Hansen Oldham)

Ara de nou és el torn de Bonnie “Prince” Billy. En quinze dies tindrem a disposició el seu darrer àlbum. Es diu Keeping Secrets Will Destroy You i li edita Drag City / Domino. El darrer va ser I Made A Place (Drag City / Domino – 2019), sense comptar els experimentals i àlbums trets en col·laboració amb altres músics com els de Matt Sweeney o Bill Calahan de 2021.

Ha compartit un parell de temes, Bananas i aquesta bonica Crazy Blue Bells, una cançó de caire fraternal i d’una certa pertorbació, on descriu la necessitat de que fem alguna cosa, junts, mentre anem cap al nostre destí. L’ha enregistrat a Louisville amb Nick Roeder de tècnic i l’acompanyament de Sara Louise Callaway (violí), Elisabeth Fuchsia (viola), Dave Howard (mandolina), Kendall Carter (teclats), Drew Miller (saxo) i Dane Waters (veu). Per cert, el veí és l’amo del bar.

PARADOXA

NOU REGISTRE

L’actual moment social, no és per prendre-se’l a broma

La muntanya de merda que ens aboquen al damunt cada dia de la vida, sense adonar-nos se’ns pot anar enganxant pel cos i l'ànima. El darrer single compartit pel músic de Los Angeles Zzzahara – de nom real Zahara Jaime – parla d’això. 

Es diu Girls On SSRIs Don’t Cry i el comenta amb aquestes paraules: ‘Veure a algú que estimes navegant amb les SSRI, no és fàcil, però encara menys per a elles i la seva vida. Tot el que pots fer és donar-li espai i respectar el seu moment... mai prendre-t’ho com una cosa personal’. El tema forma part del seu segon àlbum, Tender, que sortirà la tercera setmana de setembre via Lex Records.

Nascuda de pares filipins i mexicans i criada a Highland Park, un barri de Los Angeles amb molta diversitat ètnica, on encara viu, la compositora es va trobar una mica fora de lloc, en una escena dominada per homes blancs “normals”, de manera que la música li va servir de refugi contra la gentrificació que es viu al seu voltant. Penso que és més com una paradoxa, refugi i tot el contrari.

D’ESTAT SÒLID A GASÓS

DIM. 26 JUL’23 – 21:30

SALA UPLOAD – BARCELONA

HI VAM SER

Nova ocasió per veure la sensació del segell GuruGuru Brain

Poder mesclar-nos en les torrentades sonores de Minami Deutsch, alimentades per ves a saber quines funcions mentals, sempre afavoreix. El quartet liderat per Kyotaro Miula, acompanyat de Taku Idemoto (guitarra), Keita Ise (baix) i Kosei Terunuma (batería), estan presentant les cançons del seu darrer treball, Fortune Goodies. 

No se si encara es fan dir repetition freaks, però la denominació els hi escau molt bé igualment. Els inesgotables bucles de so, estesos sobre una contundent base rítmica, convoquen fins al més adormit. No acabo d’entendre quan se’ls alinea amb bandes com Harmonia o Kraftwerk. En molt pocs punts es fusionen amb aquestes dues. La seva idiosincràsia, mostra conceptes suposadament més cap a consciències alterades amb una aproximació a viatges, com els que sí que desenvolupava Neu!.

(No marxarem sense felicitar a DJ Hanakito per fer que l’espera per l’aparició dels músics, fos també eterna, en aquest cas, en el pitjor dels sentits. No deixa de sorprendre'm observar com hi ha gent – no tota la gent – que li pots posar en marxa una maquina de fer crispetes de "música" de fons, que ja li està bé)

DEURES

A LA VISTA

Sempre anem a parar al mateix. El descobriment, millor aviat que tard, de que la culpa de tot és dels pares

El quintet de Michigan Citizen ens posa a proba amb el seu cinquè àlbum. Les lletres carregades de intencions malèfiques, no treuen que les acompanyin de guitarres juganeres. Una de les bandes d’encantadora propulsió pop i enganxoses melodies que resisteixen, porten fent-ho des que es van posar en marxa fa 10 anys amb Youth (Run For Cover Records – 2013).

(fot Tracy Nguyen)

Ara han anunciat aquest Calling The Dogs de cara a treure’l a principis d’octubre. Han avançat un primer single, If You’re Lonely del que Mat Kerekes explica: ‘Vaig créixer amb un pare narcisista i amb el temps em va traspassar aquest maliciós comportament, de manera que totes les persones properes a mi, van patir-ne les conseqüències’. Com diu la saviesa popular quan arriba Sant Josep: Avui és el Dia del Pare: tu ja has matat al teu? El febrer de l'any que ve, de gira per sales d'Europa.

CLARIVIDÈNCIA

NOU REGISTRE

A no ser que siguis molt observadora i captis algunes de les poques essències que hi quedin, està clar que la majoria de grans ciutats, han perdut la seva personalitat i humanisme

D’aquí el degoteig actual de persones cap a altres llocs més humans. Un exemple el podríem trobar en la banda amb base actual als afores de Filadèlfia liderada per Jake Ewald, Slaughter Beach, Dog. 

Han confirmat que tenen nou treball a punt on se'ns rebel·len més que mai, influències de Neil Young o Randy Newman, músics que ha explicat, escolta des que va tornar al seu antic feu, les muntanyes de Poconos, a hora llarga de Filadèlfia. Sembla que a ell també li ha arribat el moment d’adonar-se el poc que ofereixen les grans ciutats.

L’àlbum porta per nom Crying, Laughing, Waving, Smiling i surt, com no, la tercera setmana de setembre via Lame-O Records, segell amb el que porten treballant des dels inicis, el darrer dels quals va ser At The Moonbase, de 2020. En aquest single avançat, Float Away, que Ewald el descriu com una cançó punyent, canta ‘We’re never gona make it back to New york now’. Així de clar ho veu.

MAGNETISME NATURAL

NOU REGISTRE

A vegades tampoc cal fer massa soroll per fer coses. Es poden fer per simple honestedat amb un mateix

Des que fa un parell d’anys es va traslladar de Milton Keynes a Londres, el músic Michael Rea, pels circuits alternatius de la ciutat es fa dir Symbol Soup, i es troba a gust en ell, participant en actes com Soupenanny on s’accepten donacions pel banc d’aliments, com entrada per accedir al concert. No, si de coses per fer, n’hi ha la tira.

‘Un tema recurrent de l’àlbum és el saber viure amb les nostres pròpies limitacions, lo ideal seria a través de l’acceptació, encara que altres vegades passa per simple mandra. També es pot veure la sensació que tens quan observes el teu envelliment i com vas perdent alguna cosa sense casi ni que t’adonis. Les formes seran diferents, però crec que la majoria de nosaltres ho relacionem amb un punt de inflexió a la vida, que té conseqüències en tot el demès, com quan punxes una roda’.

Tot aquestes reflexions i moltes més, surten reflectides en el seu disc de debut de nom, Slow Puncture, que ha sortit aquest mes a traves del segell referència en mogudes de la ciutat, Sad Club Records. En total onze precioses cançons, carregades de textures que t’embolcallen i les converteixen en una addicció.

D’Appetite explica: ‘Tracta de quan et sents totalment aclaparat i decebut al mateix temps. Ser cobdiciós, emocionar-se amb ella, després quan les coses es fan realitat i toques de peus a terra, es converteix en ansietat. Aquest anar i venir, és un extens mar però limitat tan sols al teu propi mareig’. Addicció de la dura.

 

PIANO PIANO SI ARRIVA LONTANO

A LA VISTA

Les seguidores de la banda de Londres, Lush, estem de sort. I si no ho ets, pots començar a ser-ho i així en tindràs

Som davant d’un curiós disc. El debut en solitari d’una de les integrants del quartet. Curiós perquè segons explica la mateixa autora, Emma Anderson, ‘va ser al voltant de 2016 que vaig començar a escriure-les, al mateix temps que la breu reunió de la banda’ i continua: ‘Pensava que la cosa aniria per llarg, pel que la feina que estava fent amb els temes, suposava que formarien part de Lush, però al no ser així, en aquell moment no vaig saber massa bé que fer amb elles’.

Es va posar en contacte amb James Chapman pels teclats, amb Richard Oakes (Suede) per col·laborar amb la guitarra, amb la violoncel·lista Audrey Riley i finalment amb el seu amic de tota la vida Robin Guthrie (Cocteau Twins) per tirar endavant el projecte. Però faltava la veu. La cosa es va tornar a encallar. 

Fins que Guthrie, li va dir que si ella es negava a cantar, se n’oblidés de l’assumpte. ‘No soc una persona que es trobi a gust sent el centre d’atenció, així que posar-me al davant de l’escenari, metafòricament parlant, va ser fer un gran salt’ explica Anderson. La famosa empenteta.

L’àlbum porta per nom Pearlies i sortirà a mitjans d’octubre via Sonic Cathedral. Ha compartit un primer tema, aquest Bend The Round. Al final, ha costat però tot ha sortit be. 

AMOR i COMPROMÍS

NOU REGISTRE

Exquisit en la forma i exquisit en el fons. Música emparada pel desig de fomentar l’amor universal i la pau interior

L'artista palestina-americana Mariam Saleh, mai s’ha allunyat de la música, que diuen, és la millor font d’evocació. Des del 2010 que, instal·lada a Boston, participa de la seva escena musical, sigui amb Fat Creeps, en multitud de formats i estils o en el seu projecte en solitari, Bong Wish. Te un sol EP homònim, que va llançar el 2017 amb la desapareguda Beyond Beyons Is Beyond Records i ara, Feedind Tube Records li edita aquest primer àlbum amb el nom de Hazy Road.

Fa una meravellosa combinació de folk i pop psicodèlic, mitjançant un trajecte multi-sensorial. Cançons de brillants colors que son vistes des de gegants calidoscopis en els que entrarem en funció d’on vulguem i estiguem disposades a arribar. Cançons compromeses, per estil musical i per text. 

A Breeding Evil, parla de la bogeria que continua vivint el territori palestí, que ninguna de nosaltres recorda. La tele ja no en parla, està ocupada carregant contra Putin que te la culpa de tot. ‘Els teus soldats han deixat una marca en tot el que he conegut – No es pot matar als amants, tan sols en aixecarem i estimarem una altra vegada’. 

ESTABILITAT

NOU REGISTRE

Els noranta segueixen donant per molt. Contagiats per les musicals marees altes i baixes de la darrera dècada del segle XX, Slow Pulp  es mantenen ferms sense despentinar-se ni mica

La formació de Chicago, te preparat el seu segon llarg, continuació de Moveys (Winspear – 2020) i li han posat de nom per diferenciar-lo, Yard. Està previst per a finals de setembre via ANTI-Records (el setembre sempre ve carregat) amb la perícia familiar per part de Michael Massey, el pare de la cantant, a la taula de mescles i la producció d’Henry Stoehr, guitarra de la banda. Treballar amb la família sempre és molt perillós, però sembla que se n’han sortit.

Mantenen les guitarres saturades i la veu d’Emily Massey fila més que mai el to arrossegat de les millors composicions slowcore. Han compartit un parell de temes, el noise pop de Cramps, i aquest Slugs del que Stoehr explica que va ser una de les primeres cançons que va compondre – parla de quan era adolescent – i que està dedicat al seu estat d’abatiment d’aquells dies, que era el que tocava. Doncs a animar-se. Encara que costi.

A finals d’any seran de gira per Europa, però com que la famiglia Primaverone ja haurà tancat festivals per aquest any, si els volem veure, toca viatjar.

COM UNA TERÀPIA

NOU REGISTRE

Van passats de voltes. És molt possible que vegin cada dia les noticies de la tele i s’impregnin de l’asfixia a la que ens volen abocar els odiosos mitjans

Com fer per què per una orella t’entrin i per l’altra et surtin totes les mentides dels pallassos de la tele? Molt fàcil. Fon-te tota la mala llet que no pots evitar generar, amb l’exaltat punk de Snõõper. 

Es va formar el 2020 a Nashville, de la col·laboració entre Connor Cummins (guitarra) i Blair Tramel (veu). Després de tres EP’s – Music For Spies (2020), Snõõper (2021), Town Topic (2022) – i un directe llançat l’any passat, treuen aquesta bomba de rellotgeria amb el nom de Super Snõõper, enregistrat a The Bomb Shelter i editat via el conegut segell de Detroit, Third Man Records.

Ja com a quintet, un cop afegits Ian Teeple (guitarra), Happy Haugen (baix) i Cam Sarrett (bateria), el soroll desbocat per l’entusiasta veu de Tramel i les rebentadores guitarres de Cummins i Teeple, et donen el temps just per anar insultant, a mida que van apareixent a la pantalla els candidats a les butaques per quatre anys més d’estupidesa humana.

Aquest Powerball el van escriure després de que juguessin a un rasca i guanya, els hi toqués 50 dòlars, la consegüent pujada d’adrenalina, la immediata pèrdua de tots els calés i la frustradora sensació de seguir jugant perquè et toqui de nou. Igual que les eleccions. Anem donant aire al sistema.  

EFUSIU i FRATERNAL

NOU REGISTRE

Tretze cançons pletòriques. Algunes més que altres, però totes amb el sentiment de que el millor està per venir (... i no va en segones)

La banda d’Austin Being Dead ha fet entrega d’un debut, en el que volen homenatjar el bon rotllo. El disc, és la continuació del’EP de 2019 Fame Money Death By Drive By, es diu When Horses Would Run i els hi ha editat aquest divendres passat, Bayonet Records.

Son Falcon Bitch (guitarra, veu, bateria), Gumball (guitarra, veu, bateria) i Ricky Moto (baix). El van enregistrar als estudis Radio Milk amb la producció de Jim Vollentine (Spoon, White Denim). Quan sumen un precís enssamblatge de veus, acompanyats d’aguts i aplicats riffs de guitarra, poden arribar a recordar a uns Veronica Falls en la seva expressió més surfera i indie slacker amb forts matisos de psicodelia sixties.

L’àlbum el dediquen a l’amistat i a l’obligació de deixar enrere les males vibracions, actuals o passades. Al tercer tema, Muriel’s Big Day Off, canten que ‘la noia frisa al saber que la vida comença quan t’alliberes’. La banda es va generar el 2017 i un d’ells, Falcon Bitch és categòric: ‘La nostra música és realment una part de la nostra amistat. Hem viscut junts, i sempre estem junts, i ho sento així’. I insisteix: ‘És una col·lecció de cançons sobre diferents versions de nosaltres mateios’. Donem-li confiança.

PUNTS DE VISTA

NOU REGISTRE

Hi ha persones que de tan sinceres, son capaces de transmetre tot l’amor del mon, en un grapat de cançons

La neozelandesa Sarah Mary Chadwick ho demostra disc rere disc amb l’ajut d’una veu expressiva que posa els pels de punta. Amb aquest vuitè de la seva carrera, Messages To God, que sortirà via Kill Rock Stars a mitjans de setembre, tanca l’espècie de tríptic, que amb Please Daddy (Sinderlyn – 2020) i Me And Ennui Are Friends, Baby (Ba Da Bing! – 2022) mostra que l’importa un rave parlar dels seus dimonis i dimònies.

Ha compartit un segon single, aquest Looked Just Like Jesus, del que explica: ‘Ma mare va pensar que el meu primer novio, s’assemblava a la interpretació artística de Jesús que tenia penjada a la sala de l’escola catòlica, on donava classes. Aquell Jesús, allà a la paret, tenia els ulls blaus, el cabell llarg i una pell daurada. A partir d’aquí, m’agrada permetre’m tenir una idea de Déu: posar-li cara a un sentiment com el d’estar enamorada de com n’és de meravellós el món’. Tot és donar-li la volta a les coses.

EL QUE ÉS INESPERAT

NOU REGISTRE

Com passa a vegades, allà on menys t’ho esperes, apareix una tonada que et crida l’atenció

Com ells mateixos comenten, ‘New World Artifacts és una oda a allò inesperat, un tribut a moltes bandes d’art-rock que sempre et sorprenen quan menys t’ho esperes’. Les circumstàncies accidentals, en principi, no existeixen. Tot passa per alguna cosa. D’aquesta manera com qui no vol la cosa, els francesos Unschooling es situen en el mapa del post-punk més pop a nivell top. Aquest debut, posterior a un cassette auto-editat el 2019, un esbombat EP el 2021 i molta carretera, està previst per a primers d’octubre via Bad Vibrations Records.

(fot Marc Delavaud)

El disc expliquen que el van gravar principalment en viu, en només unes poques sessions en un estudi improvisat d’un amic que fa de pagès a la mateixa Normandia, a finals de 2022. ‘A vegades teníem que tornar a l’estudi a mitjanit nit després d’un concert, amb l’esperança de poder tirar endavant alguna nova cançó’ recorda Vincent Fevrier, guitarra i veu principal.

Han compartit Brand New Storm, una cançó, diuen, que ‘per aturar-te i contemplar el que passa al teu voltant’. Fevrier comenta que te alguna cosa d’homenatge a les seves influències twee-pop. A més d’ell, la banda la conformen Paul Morvant (guitarra), Damien Tebbal (baix), Marc Lebreuilly (teclats) i Thomas Fromager (bateria). Pel disc han comptat amb col·laboracions de gent com Emeline Morisset (Les Agamemnonz) o Kyleen King (Stephen Malkmus & The Jicks).