Si toquessin, podrien ser-ho.
però ens haurem d’acontentar amb les havaneres de cada any. Fins i tot quan
tocaven els Pernil Latino eren més
entretingudes.
Des de Cleveland ens arriba
l’artefacte del mes a través de Fashion Pimps And The Glamazons. Una bomba de rellotgeria programada perque esclati aquest
divendres que ve. Han format part de l’escena de la ciutat, en bandes com Cloud
Nothings, The Cowboy o Donkey Bugs.
Amb aquest Jazz 4 Johnny es presenten
amb set cançons carregades amb pólvora, recent portada de Wuhan, per a
que sortim totes expandides en trossets ben petitets i ens hagin de recollir
amb una pala del quinze. La guitarra de Richard
Glamazon et perfora les orelles, mentre que Steve Chainsaw amb el baix i Jayson
G.amb la bateria aixequen la xarxa
on les nostres partícules es queden enganxades pels segles dels segles. No
busquem més significats que el propi del millor discurs punk, enfotre-se’n del
mort i de qui el vetlla. Surt via Feel It
Records.
El documental, basat en el
llibre Dayglo: The Poly Styrene Story,
escrit per Celeste Bell, filla de Poly
Styrene i Zoë Howe, que es va editar oportunament el setembre passat,
sembla que finalment veu la llum
Dayglo:
The Poly Styrene Story (edició especial)- el llibre escrit per la filla
Des del 2017 que se’n parla.
Evidentment, aquest tipus de documental no reben el suport necessari per dur una altra velocitat. Al final, es va haver d’activar una campanya per poder-lo
acabar. El van co-dirigir la pròpia filla i Paul Sng. Han explicat que han
pogut comptar amb molt material d’arxiu inèdit, molt d’ell de la seva pròpia
mare, i que han visitat tres continents per entendre millor la faceta de Styrene, com icona del punk i com a persona. Inclou també diverses entrevistes a persones que l’han conegut o
que les ha influït: Vivienne Westwood, Neneh
Cherry, Thurston Moore oKathleen Hanna per nombrar-ne quatre. La data
escollida ha sigut aquest divendres passat a través de Modern Films Entertainment.
Nascuda el 1957 a Londres com a
Marianne Joan Elliott-Said, britànica i barreja d’origen somali, va ser després
de veure als Sex Pistols en un local a Hastings Pier l’any
1976 quan va veure clar, com tanta gent, el seu destí. Va treure un single i va
formar els X-Ray Spex, amb qui va editar un únic i
imprescindible àlbum, Germfree
Adolescents (1978 – EMI). Va tenir una vida complicada, que el 2011 es va
acabar abans d’hora per un càncer, als 53 anys. Per més detalls, veure Poly Styrene: I Am A Cliché.
Durant la dècada dels 80, en
plena era Reagan, a Los Angeles hi havía literalment una persecució de tot allò
que fes olor a punk, hardcore o qualsevol altre estil de vida que poses el dit
a l’ull al sistema.
Farts de la policia, un grapat
de gent, entre ells Stuart Swezey, van proposar-se crear el seu trosset de llibertat. El lloc escollit va ser Mojave
Desert. Així és com van néixer els Desolation
Center, una mena de festivals on els protagonistes eren les bandes i el
públic. Hi van passar Minutemen, Meat Puppets, Sonic Youth, Einstürzende
Neubauten, Boyd Rice, Redd Kross, Swans, Savage Republic i
molts altres. El mateix Swezey, amb gran quantitat de material d’arxiu on hi ha
entrevistes als mateixos músics i als assistents, ha anat construint un
documental per donar fe de tot allò i el seu esperit contracultural. Ha passat
per diferents festivals al llarg del 2019. Estava previst que continues ruta
durant el 2020, però no cal repetir, com si fos la cançó de l’enfadós, les
causes de que això no hagi estat possible. Ara però, es pot llogar a AppleTV, Google Play, Amazon Instant
Video, iTunes i Vimeo. Com un premi de consolació.
‘Crec que el que més em deixa perplex, és veure que els joves d’avui estan d’acord amb la idea de comerciaitzar una experiència com aquesta. Vull dir que per suposat, les grans companyies pensarien en això. Però això, no significa que tinguis que participar-hi’
Per Stuart Swezey, el
documental és com un llegat, i el viu amb un cert aire de desil·lusió i
desconcert: ‘Una part de mi es sorprèn de
que tots aquells esforços tan poc comercials i amb poca organització, s’hagin
covertit en aquestes grans operacions mercantils’, es refereix als actuals
festivals per si algú no ho pilla. ‘Crec
que el que més em deixa perplex, és veure que els joves d’avui estan d’acord
amb la idea de comercialitzar una experiència com aquesta. Vull dir que, per
suposat, les grans companyies pensarien en això. Però això, no significa que
tinguis que participar-hi’. Ara és ell qui posa el dit a l'ull.
Andrew Krivine, ha
seleccionat el milloret de la seva privilegiada col·lecció de material gràfic i
objectes de la històrica etapa punk i post-punk del Regne Unit i dels EEUU i ho
ha condensat en les 352 pàgines de Too Fast to Live Too Young to Die: Punk & Post
Punk Graphics 1976-1986
The Damned: UK tour poster amb The Dead Boys
Elizabethan
Rooms, Manchester (1977)
El 1976,
el cosí de Krivine, va fundar les botigues Acme
Attractions i BOY a Londres, i per
aquelles coses de l’atzar, vivien sota el mateix sostre. Durant la jornada un
despatxava punk i l’altre el va començar a col·leccionar. Entre exposició i
exposició que va fent allà on el criden, per aquest llibre ha escanejat més de 600
objectes d’alguns dels originals corresponents a posters, cartells, fulls de
publicitat, anuncis i portades d’aquells anys. El disseny del volum és dels
populars Malcolm Garret i Peter Saville, dissenyadors de portades per New Order o els Buzzcocks entre moltíssimes altres. Hi ha dues versions, la normal i la cara. L’autor, actualment viu a Nova York. Continua
col·leccionant.
Els temps han canviat molt
des d’aquell 1977 en que es van formar com a banda. La ciutat de Los Angeles i
el mon en general no tenen res a veure
Avui tan sols els queda ser
uns supervivents de la insuportable paranoia que ens envolta i mantenir-te’n tant allunyada com puguis. Que ja és molt. Per això estan entusiasmats en treure
ara justament un disc, 35 anys després del darrer. Es diu Alphabetlandi l’edita Fat
Possum que els hi ha reeditat també els seus primers quatre àlbums,
incloent el magnífic Los Angeles (Slash-1980). Hi son els quatre que van
començar, Exene Cervenka, John Doe, Billy Zoom i DJ Bonebrake.
El seu debut, el single Adult Books,
editat per Dangerhouse l’any 1978 els
va llançar a ser una de les primeres bandes de punk de LA, de l’allau que
n’havien de venir.
Per aquest... retorn?, s’hi
van posar fa dos anys, enregistrant cinc temes en dos dies amb producció de Rob
Schnapf. Fins aquest passat gener, que hi van tornar per mirar d’acabar la
feina i gravar la resta. La portada és un original de Wayne White, amic de la
banda. Ens sona a totes perquè una de les seves obres, Nixon, va ser utilitzada pel disc del mateix nom de Lambchop. Els
temps han canviat, i ells també.
LA
BOTIGA DE VERITAT DEL ROCK’N’ROLL, PERD LA SEVA ÀNIMA
TRASPÀS
Encara
que sembli mentida, la gent seguim morint com abans. D’accident de cotxe o de càncer,
com és el cas
Jimmy
Webb en la seva excentricitat i generositat, darrera del taulell i fent de
guru-estilista, va ser un dels personatges peculiars dels darrers anys a Nova
York. Amb el seu sentit de l’humor i energia, va saber fer-se un espai en la
societat musical de la ciutat. Des de Marky
Ramone, Iggy Pop, Deborah Harry i Chris Stein, Henry Rollins,
David Johansen, Patti Smith, tots havien de passar per on feia de gerent, Trash and Vaudeville a l’East Village, fins que el 2017 va obrir
la seva pròpia botiga I Need More –
per la cançó d’Iggy Pop – al Lower East Side.
Als 16
anys va arribar a Nova York, era el 1975. Va treballar de barman, de perruquer
i es va enganxar a coses que no hauria durant 20 anys, vivia a Tompkins Square Park sota les estrelles
i tirava enrere, tornant a casa, a Wynantskill
un poble al nord de la ciutat. En va sortir pels pels i va tornar a la ciutat
que estimava amb una energia renovada, on va crear l’escena que el va fer feliç
a ell i a tota la gent que passava per la botiga. Li va costar però al final ho
va aconseguir. Va traspassar dimarts als 61 anys.
Entre el 78 i el 82, hi va
haver una prolífica tanda de bandes punk a l’alemanya pre-caiguda del mur.
Faltaven només uns pocs anys per a que deixessin que fos enderrocat i amb
aquest, tot vestigi del veritable somni de canviar el món. Son bandes que
treien un o dos discos i desapareixien, en alguns casos els membres reapareixen
en un altre banda i així. Gairebé totes però, formaven part d’un teixit creatiu
molt resolutiu i per descomptat també molt compromès políticament.
(insert)
Kaltwetterfront és una d’elles. Es van crear el 1978 a
Hannover i Inkubationszeit va ser el
seu primer disc, editat pel segell independent de la ciutat No Fun Records el
1980. Per a la portada es van inspirar en la famosa fotografia del col·lectiu Kommune 1 presa per Thomas Hesterberg el
1967 a Berlin.
Aquells dies de la Kommune 1, eren els dies posteriors a l’assassinat per part de la
policia de Benno Ohnesorg en les manifestacions que hi van haver en contra de
la visita del Xa de l’Iran Reza Pahlavi. Aquestes corredisses van fer aparèixer organitzacions
com la Baader-Meinhof, que van equilibrar un poc la balança.
Dos anys després, el 1982, va
venir el segon treball, Wenn Kaputt, Dann
Wir Spass, editat pel segell també de Hannover Frostschutz Records que va ser fundat per Micha
Von Eye, bateria de la banda, per a continuació, tot Déu dispersar-se en
altres fronts.
Aquest és un dels llibres que
va editant la fotògrafa Ruby Ray, l’entusiasta membre de la plantilla del no
menys mític fanzine Search & Destroy, editada fins el 1979.
Al principi dubtava de si treballar-hi
per editar-lo. Pensava que ‘a ningú li
importa ja això’ però a partir d’alguns comentaris casuals on el personal
responia als estímuls punk que llançava subtilment, es va animar. Ara, el projecte
ha vist la llum de la mà de l’editorial de Carl Abrahamsson, qui assegura, amb
tot l’entusiasme que es pot posar en el pròleg d’un llibre: ‘Les imatges de Ruby obren una porta a una
escena mítica i frenètica i demostren que és veritat: totes les mitologies son
reals’. Ella era allà, apretant el disparador de la càmera.
El 2014 va venir el
llibre Cothes Music Boys de Viv Albertine, el 2017 el documental Here To Be Heard: The Story Of The Slits
dirigit per William E.Badgley i aquest 2019, li arriba el torn a la reedició
del seu brillant debut, Cut.
la portada
amb fotografia de Pennie Smith
Produït per Dennis
Bovell, el disc va sortir el setembre del 1979 i es considera un dels discos de
capçalera del moviment punk de la segona meitat dels setanta on continua sota la
protecció de noms com els de Massive
Attack o Sleater-Kinney. Ara, coincidint
amb els 40 anys de l’edició original, es reedita en vinil de 180gr. i a partir
del 5 d’abril ens podrem fer amb una nova còpia.
Tony Drayton – Tony D – va ser
un activista del punk i qui va crear un dels documents més representatius del moment, Ripped & Torn, el fanzine que no
faltava en cap habitació on residís un incendiari com Déu mana. Després d’un
entretingut treball, s’han aconseguit reunir els 18 números que es van editar
del 76 al 79 i l’editora de Thurston
Moore, Ecstatic Peace Press,
en col·laboració amb Tony D, els ha imprès de nou en format llibre, reproduint
de manera fidel aquelles pàgines que de forma gairebé artesana eren l’òrgan
oficial underground de finals d’aquella remuguda dècada dels
setanta. Hi ha una impressió limitada fins esgotar existències signada pels
propis Tony D i Moore.
El passat dia 11,
amb 62 anys, ens deixava Angelo Conti,Sigaro,
un dels fundadors de Banda Bassotti,
la destacada formació musical d’ska-punk creada el 1981 als afores de Roma, caracteritzada
de forma especial per ser de les poques que tenen les idees clares.
Arrel dels
seus constants i habituals viatges, i sumat al seu compromís amb la lluita
d’alliberament nacional indeslligable al de classe, els va aportar un extens
repertori, assumint, a banda del seu propi, temes d’autors d’altres territoris,
com el cas del poble sahrauí, Euskal Herria o els nostres Països Catalans, cantant
en les llengües originals dels diferents països on actuaven.
Com a
part del col·lectiu Cuc Sonat, Xavi
Cot va ser un dels organitzadors de l’activitat punk a Barcelona els anys 70 i
80. En contacte amb les mogudes de Londres, entre viatges i estades més o menys
llargues, Cot va ser el missatger d’aquella explosió que va servir per acabar
amb alguns vicis i començar-ne d’altres.
(fot. Alejandra Núñez)
Ara a través de Biblioteca Secreta, publica aquest llibre amb el Cuc Sonat com excusa – penso que va
funcionar entre el 1975 i el 1979 – per posar algunes coses al seu lloc i
explicar-ne d’altres de poc conegudes, amb el col·lectiu i després tot sol.
Les fotografies de Julia
Gorton son el testimoni de la Nova York dels setanta, quan viure en ella significava
compartir la vida amb un món de benaventurades misèries. Una guia d’aquells
dies per als visitants de la ciutat la Survival
Guide to Visitors of New York, et rebia
amb un ”Welcome to fear city” i la
música aixoplugada per una sèrie de moviments artístics, ensenyava les seves
dents brutes. Es vivia en una agradable sensació de certa anarquia, ella
mateixa comenta: ‘Nosaltres feiem el nostre camí, sense cap norma’.
Des de fa uns dies i fins a principis
d’abril, exposa les seves fotografies, collages i grafismes producte d’aquells
dies al Untitled de Kingsland
Road de Londres.
Gorton reflexiona: ‘Encara que era pobre i la ciutat en aquell
moment era una bogeria, jo la trobava intrigant, sexy i glamurosa’. Fins que
va arribar la ‘febre d’or’, és clar.
Son de la darrera fornada anglesa i el que han
entregat fins ara, els ha portat a ser observats amb lupa: pobres nanos. Tenen
la vista molt posada en bandes dels setanta i vuitanta, i els peus clavats al pub
de la cantonada on no s’ha deixat d’interpretar aquella música d’arrel social. Malgrat
les sempre odioses comparacions, sí que és veritat que recorden una mica a The
Fall.
Hotel Lux son de
Portsmouth, a la costa sud de l’illa, però ara estan instal·lats a Londres, al
districte d’East Wapping, per allò d’estar a prop del cau. Lewis Duffin, el seu cantant, explica que es manté proper a les
imatges d’Alan Clarke o Ken Loach i les fa font d’inspiració.
A The Last
Hangman, el nou single, unes insistents guitarres i una fosca història
cantada amb aquell convenciment que només els britànics sabent imprimir-hi, el
condueixen cap a un crescendo com el que ha agafat la seva carrera.
Interessant la samarreta que porta un dels
membres de la banda...
- 40th Anniversary Deluxe Edition
Of The Influential Punk Album
- Plus Rare And
Unreleased Studio And Live Recordings
Enmig de multitud de
reedicions, aquesta destaca especialment. Editat originalment per Sire Records,
aquesta nova edició sortirà el 24 de novembre dins de la cosa aquesta del Black
Friday/Record Store Day en edició superluxosa versió CD limitada a 5.250 còpies
i versió doble vinil també en edició limitada de 4.500 còpies. Inclourà versions alternatives,
inèdites, singles, enregistraments en viu com la primera aparició el 1976 dels
Voidoids al CBGB. Escrits del propi Hell, extractes dels seus quaderns de
notes, fotografies inèdites i una entrevista.
En alguns aspectes, la
societat, si més no en aquesta banda de món, ha canviat.
Per exemple en el sector de les institucions psiquiàtriques. El que no sé, si
per a millor o pitjor.
Era un 13 de juny del 78, en
plena etapa punk, encara no havien editat res que la troupe californiana es va plantar a l’hospital mental de la
localitat de Napa, a uns 100 km de San Francisco – en aquells dies eren a Nova
York, o sigui que la mosca que els va picar havia de ser molt gran – per donar-hi
un concert juntament amb The Mutants.
Una part, 20 minuts, va ser enregistrada per un equip de Target Video i ha passat a ser un dels
documents musicals més autèntic de tots els documents que es fan i es desfan, malgrat la dificultat per veure-hi alguna cosa enfocada. Al seu davant hi
hauria prop d’un centenar de pacients, entre infermers, infermeres, personal de
neteja i d’altres del propi centre, així com unes poques afortunades seguidores
que estaven al corrent de l’esdeveniment.
The Mutants
The Mutants
No em puc imaginar sortint
d’una sessió d’electroshock i sentir la veu de Lux Interior dient “We’re The Cramps, and we’re
from New York City, and we drove 3,000 miles to play for you people.”
The Cramps
The Cramps
Jill Hoffman-Kowal de Target Video, recordava que aquell dia, les bandes van fer pels
malalts molt més del que els havien estat fent des del seu ingrés a la
institució: “Va ser una cosa bonica. Per
aquelles persones va ser alliberador, es van divertir molt, feien veure que cantaven,
pujaven a l’escenari, van ser un parell d’hores d’absoluta llibertat. No
jutjaven a les bandes i aquestes no els jutjaven a ells”.
Ho ha batejat Burn Punk London i Joe Corre, ja saps, fill de Malcolm McLaren i Vivienne Westwood, serà
tot lo fantasma que vulguem, però allò que va prometre mesos enrere de cremar
objectes valorats en més 6 milions d’euros pertanyents a la seva col·lecció de memorabilia punk com a protesta per
això dels 40 anys del punk que es celebra de forma oficial a Londres, ho ha
començat a fer. No es vol estressar, per això l'exhibició durarà varies setmanes.
fot.John Phillips
La cosa ha començat aquest cap de setmana i
el lloc escollit va ser al barri de Chelsea i al marge del Támesis, utilitzant
també una barca que va baixar pel riu. Tot plegat feia força bonic. Com a
decorat, unes banderes amb imatges de Theresa May, Cameron o Blair a més de
simbologia de grans corporacions.
El missatge: “El punk mai ha pretès ser nostàlgic. El punk s’ha convertit en una
altra eina de màrqueting per a vendre’t coses que no necessites.” No està
gens malament.
