APRENGUEM DELS GOSSOS

NO PEELING – S/T

NOU REGISTRE

Hi ha fonts on es pot llegir que el naixement de criatures ha caigut un 5% i en una altra diu un 25%. Com sigui, és evident que anem a la baixa.

També hi ha qui diu en contrapartida, que hi ha hagut un augment en el nombre de gossos residents a les llars humanes. Com sigui, també és cert. La banda de Nottingham No Peeling, acaba de treure el seu debut en vinil, un EP homònim amb 7 pistes que ha sortit avui via Feel It Records, on es dediquen a parlar amb humor, de gossos. 

S’emmirallen en grups com B-52 per a base de sons electrònics i una base rítmica fora de sí, intentar animar una mica el pati. Es descriuen com ‘una colla d’amics que fan punk amb klangs, thwacks, bloops, whoops i que expliquen històries’.

Son com es veu, una atrotinada, divertida i engrescadora banda de l’escena DIY de la ciutat on va néixer Robin Hood. Potser per això tenen aquest sentiment de voler ajudar. La formen Phil Booth (cap de JT Soar, un espai auto-gestionat de música i art), Nick Oakden (enginyer de sol de JT Soar), Sophie Diver (poeta), Dom Durkin (Sofftness) i Dan Sheen (ex membre d’Stuart Pearce) i proposen un remei per a l’ensopiment general: ‘Estàs desanimat? Baixa al carrer i contempla a tots els teus veïns de quatre potes com remenen la cua tan feliços’. La cançó Can I Pet That Dog? la dediquen a l’alegria universal de fer festes als gossos. 

                          

DEL TEMPS

SELF IMPROVEMENT – “SYNDROME”

A LA VISTA

Arriba una segona proposta provocadora de la banda de Long Beach, Self Improvement.

Després de Visible Damage (Floating Mill Records – 2022), el quarteto, integrat per Jett Witchalls (veu), Jonny Reza (guitarra), Pat Moonie (baix) i Reuben Kaiban (bateria), carreguen piles i desafien l’ensopit panorama actual. Ho fan a través d’aquest segon treball que es dirà Syndrome i que surt demà via Feel It Records.

Enregistrat entre el gener de 2023 i el març de 2024 a Wiggle World, invoquen a predecessors seus com Suburban Lawns, històrica banda de la mateixa ciutat costanera de Long Beach creada el 1978, però sense treure el peu del no-wave de l’altre costat del país.

Des de la ciutat de Los Angeles, de ple en un nou episodi d’enfrontaments gràcies als nostres estimats protectors que Déu guardi molts anys, ens arriben aquestes deu pistes plenes de costat a costat de línies rítmiques que llisquen cap a l’interior de les nostres ments, amb lletres carregades de compromís social, com no podia ser d’altre manera. Després d’Scam, han compartit aquest Change My Mind. Demà la resta.

                        

ANEM PREPARANT-NOS A GUST

KILYNN LUNSFORD – “PROMISCUOUS GENES”

NOU REGISTRE

En temps de patètiques auto-censures i revolucions disfressades de puritanisme, s’agraeixen coses com les que fa Kilynn Lunsford.

Porta dues dècades movent-se en diferents bandes de Filadelfia i d’allà on es trobi a gust, bandes de post-punk, experimental, noise, com Taiwan Housing Project o exposant les seves fotos i collages en galeries de tot el món. El 2022 va decidir estrenar-se en solitari i va llançar Custodians Of Human Succession amb el que es va fer un lloc en el punt de mira de tot cristu que està fins el pebrots de que li prenguin el pèl i li pengin llufes.  

Ara acaba d’incorporar-se a l’escena real amb el seu segon, aquest suggestiu Promiscuous Genes compost per 15 pistes farcides de disbarats i grapes llançades amb mala llet a través del segell punk Feel It Records. Els sabotejadors principals son Lunsford i el seu acèrrim col·laborador Donald Bruno. Els acompanyen en la trama Hunter Hartman (guitarra, teclats), Shawn Kilroy (baix) i Thomas Storck (bateria).  

L’àlbum és un festival de no wave, punk desvergonyit, algo d’spoken-word i primitivisme lasciu pel que Lunsford es mou com si es trobés en el pútrid i excitant Nova York dels setanta. Obre el disc Nice Quiet Horror Show amb un riff de guitarra punxegut i ritme tribal i el tanca amb Saddest Of Dreams com qui mai ha trencat un plat cantussejar sobre una caixa e ritmes del fracàs total i absolut d’un home que és incapaç de aixecar el cul del sofà.

Entre mig, estimulants experiments com les extraterrestres versions de Disney Girls dels Beach Boys i de You Never Give Me Your Money dels Beatles o aquest tema que dona nom a l’àlbum del millor de l’avantguarda actual. En un món en que qualsevol dia voldran que ens tornem a posar el morrió, hem d’estar preparats. 

                       

NO NECESSITEM LA INTEL•LIGÈNCIA ARTIFICIAL PER RES ( * )

THE FOLLIES – “PERMANENT PRESENT TENSE”

NOU REGISTRE

Estan tocats per la velocitat i les descàrregues de les bandes de power-pop dels 70. No tenen manies a l’hora de posar totes les cartes a sobre de la taula. Especialment perquè tenen la partida guanyada.

The Follies son un quartet resident a Nova York que venen de diferents ciutats i bandes (Vexx, Twisted Thing, Ajax), totes bastant diferents del que s’han proposat fer a partir de la trobada. Son Evan Radigan (veu, guitarra), Michael Liebman (guitarra), Jess Poplawski (veu, baix) i Chris Bowman (bateria).

S’han encomanat als ritmes frenètics que regnaven per les sales fosques i humides de la ciutat, així que es posava el sol, i que perduren encara per a qui els vulgui rescatar. Fa tres setmanes que ha sortit l’àlbum via Feel It Records, el seu debut. Es diu Permanent Present Tense i el disc els hi prenen de les mans.

Es passen pel forro les tendències i tiren d’electrificats super-ganxos i veus fluides cantades, des de la dutxa, a vegades a dues veus per estalviar aigua. A partir d’unes brillants composicions i una mescla acurada per part de Chuck Betz, han aconseguit destil·lar un so nítid, amb el que han condensat tota l’energia de temps més interessants. Diguem-ho així de suau per no dir-la grossa.

( * ) Lo de la intel·ligència artificial no ve a tomb de res, però ens venia molt de gust deixar-ho anar.

L’EQUILIBRI PERFECTE

NOU REGISTRE

És un desballestament en tota regla, el que ho fa difícil no sotmetre’s. És també, anarquia musical banyada en glamour

El músic nord-americà Ian Teeple, de nom artístic Silicone Prairie, cedeix el pas a una barreja de power-pop i post punk, després de fer molta carretera amb les seves bandes antecedents de punk-hardcore Warm Bodies i Natural Band Man. Va ser fa dos anys, que va agafar la drecera amb My Life On The Silicone Prairie per continuar amb l’aventura, amb aquest contundent i brillant Vol. II, de nou editat per Feel It Records.

Competitius sintetitzadors i llustroses guitarres, conformen vigoroses transfiguracions d'equilibri perfecte. Temes com el que obre el disc, Serpent In The Grass o ja més enllà aquest Cows, s’entenen com una declaració de principis que l’hauria de portar ha liderar l’avantguarda musical actual.

 

FASHION PIMPS AND THE GLAMAZONS, LA SENSACIÓ DE LA FESTA MAJOR

NOU REGISTRE

Si toquessin, podrien ser-ho. però ens haurem d’acontentar amb les havaneres de cada any. Fins i tot quan tocaven els Pernil Latino eren més entretingudes.

Des de Cleveland ens arriba l’artefacte del mes a través de Fashion Pimps And The Glamazons. Una bomba de rellotgeria programada perque esclati aquest divendres que ve. Han format part de l’escena de la ciutat, en bandes com Cloud Nothings, The Cowboy o Donkey Bugs. Amb aquest Jazz 4 Johnny es presenten amb set cançons carregades amb pólvora, recent portada de Wuhan, per a que sortim totes expandides en trossets ben petitets i ens hagin de recollir amb una pala del quinze. La guitarra de Richard Glamazon et perfora les orelles, mentre que Steve Chainsaw amb el baix i Jayson G. amb la bateria aixequen la xarxa on les nostres partícules es queden enganxades pels segles dels segles. No busquem més significats que el propi del millor discurs punk, enfotre-se’n del mort i de qui el vetlla. Surt via Feel It Records.