DESOLATION CENTER, EN STREAMING

DOCUMENTAL – IMPRESCINDIBLES

Durant la dècada dels 80, en plena era Reagan, a Los Angeles hi havía literalment una persecució de tot allò que fes olor a punk, hardcore o qualsevol altre estil de vida que poses el dit a l’ull al sistema.

Farts de la policia, un grapat de gent, entre ells Stuart Swezey, van proposar-se crear el seu trosset de  llibertat. El lloc escollit va ser Mojave Desert. Així és com van néixer els Desolation Center, una mena de festivals on els protagonistes eren les bandes i el públic. Hi van passar Minutemen, Meat Puppets, Sonic Youth, Einstürzende Neubauten, Boyd Rice, Redd Kross, Swans, Savage Republic i molts altres. El mateix Swezey, amb gran quantitat de material d’arxiu on hi ha entrevistes als mateixos músics i als assistents, ha anat construint un documental per donar fe de tot allò i el seu esperit contracultural. Ha passat per diferents festivals al llarg del 2019. Estava previst que continues ruta durant el 2020, però no cal repetir, com si fos la cançó de l’enfadós, les causes de que això no hagi estat possible. Ara però, es pot llogar a AppleTV, Google Play, Amazon Instant Video, iTunes i Vimeo. Com un premi de consolació.

‘Crec que el que més em deixa perplex, és veure que els joves d’avui estan d’acord amb la idea de comerciaitzar una experiència com aquesta. Vull dir que per suposat, les grans companyies pensarien en això. Però això, no significa que tinguis que participar-hi’

Per Stuart Swezey, el documental és com un llegat, i el viu amb un cert aire de desil·lusió i desconcert: ‘Una part de mi es sorprèn de que tots aquells esforços tan poc comercials i amb poca organització, s’hagin covertit en aquestes grans operacions mercantils’, es refereix als actuals festivals per si algú no ho pilla. ‘Crec que el que més em deixa perplex, és veure que els joves d’avui estan d’acord amb la idea de comercialitzar una experiència com aquesta. Vull dir que, per suposat, les grans companyies pensarien en això. Però això, no significa que tinguis que participar-hi’. Ara és ell qui posa el dit a l'ull.

A BELLUGAR-SE: AMB EVA NASARRE

MOLT VINTAGE

Qui ens ho hauria dit? Aquests dies, quina de nosaltres no ha fet saltirons per casa per mantenir-se en forma? Ho reconec, jo no. És una altra de les coses que per principis no faig

Ara que està de moda recuperar pel·lícules, series, concerts, tot com desesperades, en una gran iniciativa, l’ente público oficial de les Espanyes, ha tingut la genial idea per posar el seu granet de sorra al nostra manteniment físic – el mental li importa una merda – de recuperar Puesta a Punto, el mític programa de la catalana Eva Nasarre. 

A imatge del que feia Jane Fonda a la televisió nord-americana, el seu estil càndid a l’hora de presentar-lo amb la música italo-dance que utilitzava a l’hora de bellugar-se, la va enfilar a ser el segon programa de producció pròpia més vist. Es va començar a emetre l’octubre de 1983 i va triomfar al llarg de tres anys. Tot molt vuitantes.

Particularment, a l’ente, li agrairia més que recuperés programes com La Clave del Balbín o Popgrama del Carlos Tena, per dir-ne només dos. Però això ja és impossible.

SARA ROMWEBER ENS DIU ADÉU AMB LA MÀ

TRASPÀS

Totes sabem que en el pot petit hi ha la bona confitura, per això res seria el mateix ni res tindria sentit sense aquelles bandes que tot i no ser reconegudes pel gruix del poble, son en aquest pot petit. Per això lamentem especialment les baixes de membres que en formen part.

Demà farà una setmana del traspàs de Sara Romweber, la bateria de Let’s Active que el 1981 amb 17 anys es va ajuntar amb Mitch Easter i Faye Hunter – que es va suïcidar el 2013 amb 59 – per crear el grup i es va convertir en activista de la música, editant de la mà de I.R.S.Records discos com Cypress (1984) amb el que ràpidament van fer-se un lloc entre les bandes alternatives d’aquella dècada. Tenia 55 anys.

THE GO-GO’S A ESCENA

EFECTES COL·LATERALS

Si ets noia que para l’orella, al mateix temps que et surten els primers pels, escoltes i veneres un grup que, per pura casualitat, resulta ser el millor del món. Anys després, quan arriba el dia en que comences a estar fins al cap de munt d’aquells mateixos pels i estàs folrada de pasta, decideixes utilitzar-la per fer un musical dedicat a aquell grup que tant ajudaven a les teves hormones per aconseguir aquell estat inexplicable d’excitació.

És el que està fent Gwyneth Paltrow a partir de l’adaptació de Jeff Whitty, co-produir un musical que encara que es va estrenar a Oregón el 2015, aquesta primavera s’instal·larà a San Francisco per posteriorment fer el salt a Broadway. 

Gwyneth Paltrow al 'Glastonbury' el 2011

El musical està sota les ordres de Michael Mayer, que es veu que aquests afers, per ell es com bufar i fer ampolles, i es basa en un escrit del segle XVI de Sir Philip Sidney que es diu The Countess Of Pembroke’s Arcadia i que inclou les cançons de la banda.

Paltrow va néixer el 1972 a Los Angeles, la mateixa ciutat on deu anys després les Go-Go’s triomfarien amb aquells Beauty and The Beat (1981) i Vacation (1982). Però com és natural, amb el pas dels anys, la cosa es va anar espatllant fins a circumstàncies de 112. 

STYLETTOS AMB RODES

MENCIONS APART

Coincidint amb la Setmana de la Moda de Paris, Yves Saint Lauren va llançar una campanya provocant que se l’acusés de sexista. És una classe de màrqueting, ser-ne inculpat i que tothom en parli i ja està. La perversió diària a la que estem tan acostumades.

Les models anaven amb sabates de taló i unes rodes que en aquell moment ningú, curiosament, hi va prestar atenció. Ara resulta que la marca, de la mà del seu director creatiu Anthony Vaccarello, treu i promociona aquelles sabates amb l’excusa de l’actual tendència a recuperar tot allò de la tan criticada dècada dels vuitanta.

Son els Roller-Skate-Stylettos, en edició limitada que amb el nom de Anya 100 Patch Pump Roller i per uns 2.000€ les poden adquirir els de sempre. 

PIA ZADORA

LA DIMENSIÓ DESCONEGUDA

Aparteu les criatures!

Va saber treure-li suc a la dècada dels 80 tant en música com en cinema, editant alguns discos i fent aparicions en pel·lícules que passaran a la història per formar part d’aquell inclassificable, inimitable i edificant pastel.

'Polaroid' de la col·lecció Warhol

MAUSI – MY FRIEND HAS A SWIMMING POOL

TENDÈNCIES

No ens ho paren de repetir: el temps és cíclic, creació i destrucció es succeeixen eternament com en una espiral. Però com si sentíssim ploure.

 

 

 

A un nivell força més proper, trobo milers d’exemples, com aquest, que encara que la tendència musical dels 80 ja fa uns certs anys que va tornar, es resisteix ha fer cas de les lleis naturals desapareixent i no només això, sinó que continua triomfant i fent videos. Això sí, en el relatiu més vulgar.

 

 

 

 

NUESTRO GRUPO PODRIA SER TU VIDA – ESCENAS DEL INDIE UNDERGROUND NORTEAMERICANO 1981 – 1991

MICHAEL AZERRAD

 

Editat per: CONTRA

 LLIBRES

 

Editat aquest febrer en espanyol per l’editora barcelonina Contra, només 12 anys després que ho fes l’original en anglès, surt per fi l’ovacionat assaig de l’escriptor nord-americà Michael Azerrad sobre un grapat de bandes americanes de les dites alternatives, existents sobre tot, al llarg de la dècada dels vuitanta. Tretze son les triades per disseccionar l’escena: Hüsker Dü, The Replacements, Sonic Youth, The Minutemen, Beat Happening, Mudhoney, Fugazi, Dinosaur Jr., Mission Of Burma, Big Black, Butthole Surfers, Black Flag i Minor Threat.

 

 

Documentat de primera mà a partir de converses amb els propis músics i gent relacionada amb la industria que va emergir de segells discogràfics, fanzines, emissores, locals i botigues de discos, tracta de posar a lloc una etapa musical comandada per una sèrie de grups que, alguns coneguts però d’altres no tant, van donar gran quantitat de discos cabdals per gaudir-los eternament. Amen.

 

 

(portada de l’edició nord-americana)

 

 

BARS ANYS 80

La pàgina digital de la revista italiana d’art i disseny Domus, recupera un article publicat l’any 83 sobre la tendència emergent en aquella dècada, de muntar espais no tan sols amb la finalitat d’escoltar música, sinó de viure experiències mitjançant el treball dels dissenyadors d’interiors amb els calés dels pijos disposats a fer història.

 

En aquells mateixos dies, a Barcelona hi va haver un moviment molt important de sales i bars que se’n deien de disseny, definició ara poc recorrent, però aleshores dissenyar era un altra activitat nova que s’incorporava a la quotidianitat més normal. Alguns d’aquests locals eren el 33, l’Universal, el Zig-Zag, el KGB, el Si Si Si, el Seltz, el Nick Havanna, l’Standard, el Yabadabaclub, on a part d’escoltar la música predominant i assistir a algun concert memorable com el d’Anne Clark a l’Otto Zutz, et permetia sentir que formaves part de tota aquella novetat. 

 

I ho deixaré aquí.

 

Otto Zutz

  

Zig-Zag

 

 

 

Portada de la revista italiana, dissenyada per Bigas Luna inspirada en “Le violon d’Ingres” de Man Ray i amb l’actriu Valeria Marini fotografiada per Francesco Escalar pel número de març del 1996

 

 

Un altre portada, aquesta dissenyada pel músic David Byrne, pel número de desembre del mateix any