o... COM FER-HI JOCS DE MANS
TENDÈNCIES (i no de temporada)
Com cada any, al Pepito li agrada visitar una
fira de discos, com posem pel cas, la que s’ha celebrat aquest cap de setmana a
Barcelona.
Com cada any, a aquesta també hi ha anat. I
pensa que es fa vell. Paga el peatge per entrar, saluda a alguns coneguts i
passa de llarg de les cubetes de “a 1 euro”
amb exemplars de la Barbra Streisand
i el pobre John Denver al costat de Lo Mas Caliente de la Salsa Latina. De
moment, encara pot fer-ho.
Com cada any, s’entreté cercant alguns discos,
tots, el contrari del que se’n diuen raros i a vegades en compra algun i tot.
El que el sorprèn però, es que n’hi ha que mai, ni tan sols els lluca. Però vet
aquí que sempre arriba el dia que, de no veure’l ni per casualitat passa a
trobar-se’l, com si es posessin d’acord, cinc o sis vegades. I al mateix preu,
és clar.
Això no passa cada any, però si cada vegada
més. Remenant per les cubetes, pot veure tal com si s’haguessin equivocat amb
el preu al treure l’edició original o com si fos un quadre d’un pintor acabat
de morir – un pintor poques vegades se’l valora en vida – com un disc passa de
valer, posem pel cas, 30 euros al editar-se ara fa cinc anys, a cotitzar-se per
70 o 80.
I vell també se’n fa el Pepito.
