CULTURA POP
La pel·lícula de Michelangelo Antonioni, fa 50 anys. Al 1970, a la societat conservadora que remenava els quartos de l’època, òbviament no li va fer cap gràcia la idea, especialment la nord-americana. Rodar allà no va ser fàcil
La banda sonora és impol·luta. Antonioni es va posar en contacte amb un DJ dels d’abans, Don Hall de la KPPC FM Pasadena. El va invitar a veure la pel·lícula i li va demanar que li fes una selecció de cançons que poguessin funcionar com a banda sonora. El cineasta també volia que algunes escenes, com per exemple el principi i el final, fossin acompanyades de música original. Aquí apareix la figura de Clare Peploe (que va formar part de l’equip guionista) que arriba un dia amb una copia d’Ummagumma a sota el braç, quedant, de moment, força interessat. Però l’interés d’Antonioni pels anglesos es va anar desinflant fins que de les vuit peces composades per Pink Floyd, només se’n van acabar utilitzant tres. La resta forma part de ‘l’àlbum perdut’ de Zabriskie Point.
Va contactar amb Jagger i Richard. També amb els Doors, però després d’escoltar alguns temes (entre ells L’America després a L.A.Woman) es va descartar la idea. Al final, a part dels tres temes de Pink Floyd, es van incloure títols de The Kaleidoscope, Grateful Dead (i Jerry Garcia sol), Patti Page, The Youngbloods, Roscoe Holcomb i el guitarrista John Fahey (reivindicat per Sonic Youth o Jim O’Rourke anys més tard quan es va posar malat). La selecció de Don Hall va ser l’escollida.
