Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Banda Sonora. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Banda Sonora. Mostrar tots els missatges

dilluns, 15 de juliol del 2024

MÚSICA DE GRINYOLS, CLICS i CLECS

THE TEXAS CHAIN SAW MASSACRE

1974 – 2024  

50 ANIVERSARI

MÚSICA AL CINEMA

Aquest és un clar exemple de que per fer un bon treball cinematogràfic, no cal ni un gran pressupost, ni ser de cap gènere humà en particular. L’únic que cal és una bona idea i tenir l’habilitat de rodar-la. Sense suplicar subvencions, ni gènere sexual entrat en calçador.

MPI Media Group i Dark Sky Films estan commemorant el 50 aniversari del clàssic de Tobe Hooper (1943 - 2017),  The Texas Chain Saw Massacre, que va realitzar amb quatre duros i talent natural. Es va estrenar la tardor de 1974, ara fa cinc dècades i per recordar-ho, entre altres activitats, ho han fet amb un passe especial en el Texas Frightmare Weekend, amb centenars de projeccions en diferents sales del país i una de singular, restaurada, al MoMA de Nova York, d’on forma part del seu fons d’art.

Té una banda sonora que, eclipsada per la pròpia història, ha passat massa desapercebuda. La van crear el mateix Tobe Hooper i el seu soci, expert en so Wayne Bell, present en els actes d’aniversari. En paraules de Bell mateix: ‘Per molt que sigui el que es veu, un so diferent amb les mateixes imatges, i aquestes imatges poden no tenir tant impacte com alguns crítics pensaven que se li va assignar. La banda sonora és la que genera el pressentiment’.

Ed Neal "Hitchhiker" amb 79 anys al Texas Weekend

La textura de la partitura té un to inquietant que prové dels diferents instruments utilitzats, tan tradicionals com no, com instruments musicals per a nens o trencats. D’altres de manipulats, com un dulcimer que simplement intentaven estirar-lo per treure-li sons diferents als que pot fer si es toca de manera normal. ‘Tant a Tobe com a mi, ens encantava aquesta frontera entre la música i el so. És música?... o és només un soroll?

Kirk, Pam, Jerry, Franklin i Sally

Creaven un conjunt d’obres i després les composaven editant-les en lloc de interpretar-les. Van crear una biblioteca de sons no per musicalitzar, sinó per anar etiquetant ‘això és tensió, o... això és una persecució’. 

En la mateixa entrevista, Bell deia sobre la relació amb el món auditiu de la música concreta: ‘És una associació important i en això s’assemblen. El que nosaltres fèiem i el que feien aquells nois francesos abstractes, primer és abstracte i després navega entre el que és música i el que és so. Una cosa que ens apropa, entre nosaltres i la música concreta, és l’ús de l’edició com a eina de composició’.

Sally (Marilyn Burns, 1949-2014) 

Entre els citats sota la influència Hooper / Bell, s’anomena als treballs que ha fet pel cinema Trent Reznor (Nine Inch Nails) i el mateix Bell cita a Nicolas Winding Refn i a Peter Strickland, aquest darrer especialment per la pel·lícula de 2012 Berberian Sound Studio amb música de Broadcast.

Algú s’imagina aquest clàssic fet amb diner públic o dirigit per una persona políticament correcte? Encara eren dies que no dominava cap més tendència que el propi talent.







          

dimecres, 13 de desembre del 2023

LIFESPAN

MÚSICA al CINEMA

Per sort, tenim les filmoteques i una part de la societat a la que li queda un mínim de judici i amor pel setè art.

Entre la introducció forçada de suposats professionals per part dels amos de la industria i el lucratiu món de les desmoralitzadores series que funciona com una màquina de fer xurros, no descobrirem res que no sapiguem totes: el cinema és mort. Per sort també, per mort que estigui, ens queden les històries originals, que amb el temps, i amb l’ajut del trist panorama actual, han adquirit un important valor afegit.

Aquestes històries, com les reals, sempre tenen una música de fons. Això és un fet que a vegades ens ha pogut portar a llegir una cançó o un àlbum sencer, com la banda sonora pròpia d’algo que hem viscut o ens hauria agradat viure. Heus aquí lo bo.

Lifespan és una història entretinguda, mig de ciència-ficció, mig de suspens, amb una sensacional banda sonora obra del músic nord-americà Terry Riley i que va editar Philips en format vinil el mateix any de l'estrena. 


La partitura electrònica i minimalista que s’afegeix al paisatge d’una Amsterdam dels anys 70, al binomi entre Hiram Keller i Klaus Kinski i a l’encant sempre misteriós que aporta l’actriu californiana Tina Aumont, és perfecte per arrodonir el film que va dirigir Sandy Whitelaw l’any 1976. Tot un exercici d'estil.







diumenge, 18 de juny del 2023

LA VERITAT SEMPRE RESPLANDEIX

PREVISIBLE

Es veia venir. Els guapets de la banda australiana Tame Impala, han acabat formant part d’una banda sonora

Hi figuren al costat d’altra gent igual de interessant, com Dua Lipa o Pink Pantheress. La pel·lícula afortunada és la darrera de Greta Gerwig, basada en la popular nina Barbie creada per Ruth Handler l’any 1959 i a la que algunis consideren com una de les icones de la cultura pop. 

(fot Ignacio Arnedo)

Llàstima que al final no es van decidir per Kevin Parker pel paper de Ken (van preferir a Ryan Gosling). L’estrena està prevista per a la tercera setmana de juliol. Així han acabat les sales de cinema.


AVÍS: les imatges que apareixen a continuació, poden ser perjudicials per a l’espectador 




divendres, 28 d’agost del 2020

ZABRISKIE POINT, UNA EXPERIÈNCIA QUE T’ABRAÇA

CULTURA POP

La pel·lícula de Michelangelo Antonioni, fa 50 anys. Al 1970, a la societat conservadora que remenava els quartos de l’època, òbviament no li va fer cap gràcia la idea, especialment la nord-americana. Rodar allà no va ser fàcil 

La banda sonora és impol·luta. Antonioni es va posar en contacte amb un DJ dels d’abans, Don Hall de la KPPC FM Pasadena. El va invitar a veure la pel·lícula i li va demanar que li fes una selecció de cançons que poguessin funcionar com a banda sonora. El cineasta també volia que algunes escenes, com per exemple el principi i el final, fossin acompanyades de música original. Aquí apareix la figura de Clare Peploe (que va formar part de l’equip guionista) que arriba un dia amb una copia d’Ummagumma a sota el braç, quedant, de moment, força interessat. Però l’interés d’Antonioni pels anglesos es va anar desinflant fins que de les vuit peces composades per Pink Floyd, només se’n van acabar utilitzant tres. La resta forma part de ‘l’àlbum perdut’ de Zabriskie Point.


Va contactar amb Jagger i Richard. També amb els Doors, però després d’escoltar alguns temes (entre ells L’America després a L.A.Woman) es va descartar la idea. Al final, a part dels tres temes de Pink Floyd, es van incloure títols de The Kaleidoscope, Grateful Dead (i Jerry Garcia sol), Patti Page, The Youngbloods, Roscoe Holcomb i el guitarrista John Fahey (reivindicat per Sonic Youth o Jim O’Rourke anys més tard quan es va posar malat). La selecció de Don Hall va ser l’escollida.



diumenge, 18 de novembre del 2018

DABADABADA

MÚSICA A LA PANTALLA GRAN


Quan no ens les imaginen, les imaginem nosaltres mateixes, però la música, quan va lligada a un context, funciona de diferent manera i els sentits van més de bòlit del normal. Hi ha tonades que convertides en eternes, moltes vegades les incorporem al nostre repertori en la higiene rutinària, bàsicament sota la dutxa. 

Un d’aquests experts és l’occità Francis Lai qui després de conèixer a Claude Lelouch a mitjans dels seixanta, s’integra a les files dels grans compositors de bandes sonores. Va traspassar aquest 7 de novembre.  


Francis Lai amb Ennio Morricone i Marco Werba



Anouk Aimée a Une Homme Et Une Femme (1966) dirigida per Claude Lelouch i música de Francis Lai

contraportada del disc




divendres, 29 de setembre del 2017

UN BON TÀNDEM

SERGE GAINSBOURG – JEAN-CLAUDE VANNIER

AVANÇAMENT – BANDA SONORA


Per fi s’ha completat del tot la restauració de la banda sonora del film de 1969 Les Chemins de Katmandou, composta per Serge Gainsbourg i Jean-Claude Vannier i que ja disposa de data de llançament a través de Finders Keepers


Les cintes van ser trobades pel mateix Vannier en una bossa del seu amic Daniel Marechal, després de la seva mort. El film és un obscuríssim producte del catàleg de les pel·licules de viatges, droga, hippisme, amor i recerca espiritual, protagonitzada per Renaud Verley, Jane Birkin, Elsa Martinelli i el mateix Serge Gainsbourg.

Aquí es pot fer la comanda prèvia a la sortida oficial aquest 20 d’octubre.





dimarts, 17 de gener del 2017

BSO TRAINSPOTTING 2

CINEMA


Com que el panorama de les estrenes continua sent d’apretar a córrer, ens hem de conformar amb segones parts de pel·lícules com aquesta o les que es passen en els festivals i/o programacions especials – cada vegada menys – d’arriscat resultat.

Era l’any 1996 que vaig quedar amb el pols disparat durant dies després de veure Trainspotting, el film dirigit per Danny Boyle, el culpable de les susdites pulsacions esvalotades. Imatges i música anaven compassades de manera especialment eficaç per racons i raconets de la preciosa Edimburg. Ara, mentre espero l’estrena, diuen que el 3 de març a la península, escolto aquella banda sonora sospirant per a que no defraudi el muntatge de la continuació d’aquella experiència.

De moment, els temes ja son públics.


Danny Boyle (amb gorra) i Ewan Bremner en plena feina