KURT COBAIN, COM EL REI MIDES

DINÀMIQUES DE MASSES

Hi ha gent que te molta pasta. Que tot s'encareixi i que la vida es converteixi en un esdeveniment per a privilegiats, li pot relliscar a lo bestia. Son els que remenen les cireres o especulen amb elles.

El darrer cap de setmana d’aquest mes, per exemple, es celebrarà una nova edició de la Fira del Disc a Barcelona. A banda dels saldos del guaperes de l’holandès, si ets dels que tenen calés, pots participar directament de l’especulació que ha patit els darrers anys el vinil i que alguns venedors, saben aprofitar. No tenen pressa per vendre, diuen.

Ara be, si ets dels que encara en te més, dels que ni saben com gastar-se’ls, pots participar a la propera subhasta de Music Icons de la Julien’s Auction de Nova York, del 20 al 22 de maig, en el Hard Rock Cafe d’allà, en persona o via telèfon. No tots els Hard Rock son com el d’aquí. Es subhastarà la Fender Mustang de 1969 per esquerrans, la que va ser de Kurt Cobain i que apareix esplèndida en el vídeo de Smells Like Teen Spirit. Hi haurà un munt d’altres objectes del que va ser líder de Nirvana, com un Dodge Dart blau cel de 1965 que va conduir. També hi haurà d’altres, com passes de gira o una targeta d’embarcament d’United Airlines. O sigui, que també hi haurà morralleta.

Del 28 d’abril al 3 de maig, es podrà veure exposada excepcionalment, al Hard Rock de Picadilly Circus, abans no travessi l’atlàntic. L’expectació es veu que és alta. Segons els que la subhasten, esperen una sortida de 600.000 a 800.000 dòlars. Cobain, en una entrevista del 1991 per a Guitar World, va dir ‘no és molt fàcil trobar guitarres per esquerrans d’alta qualitat a un bon preu. Però de totes, la Fender Mustang és la meva favorita’. Com el rei Mides, tot el que va tocar, s’ha convertit en or. Detalls aquí.

THE MASTER MUSICIANS OF JOUJOUKA

BRIAN JONES PLAYS WITH THE PIPES OF PAN AT JOUJOUKA

1971 - 2021

50 ANYS DE LA SEVA EDICIÓ

ANIVERSARI

Especialment i de forma concentrada, hi ha fraccions d’espai-temps absolutament lluminosos i és important que es respectin commemorant-los

Un d’aquests, va passar el juliol del 1968, com tants d’altres d’aquell gloriós any. El lloc, Jajouka, al Marroc. El detonant, un beneït Brian Jones. 

Entusiasmat pel que li explicaven Brion Gysin i Mohamed Hamri, va poder escoltar la música de The Master Musicians Of Jojouka i enregistrar un dels àlbums més místics de la història del que podríem dir-ne psicodèlia, per dotar-lo d’algun qualificatiu més o menys apropiat. És un disc amb el que, escoltant-lo, podem veure la realitat que ens envolta, aquella que normalment no veiem. Brian Jones, que va morir gairebé un any després de la gravació als 27 anys, no va poder continuar tot el que li quedava per fer. Aquest disc i el que hi ha enregistrat en les seves estries, n’és una petita escletxa per imaginar-nos-ho. La portada és una pintura del mateix Hamri, que representa als musics amb Jones al centre.

Al llarg de la nostra història, podem ser molt afortunades si tenim algun moment de lucidesa. Si succeeix, no és del tot segur que arribem a comprendre-ho tampoc. El tren passa, però no vol dir que hi pugem. Potser el proper. Potser de moment només podem escoltar la gravació al vestíbul, mentre esperem el següent. Al capdavall, com deia Austin Osman: ‘Què és la mort? Una gran mutació cap al teu següent jo’. Trossos de música que viatgen més enllà del seu significat físic.

CONFINAMENT ARTÍSTIC

THE LOCKED ROOM – 1969

ART - INSTAL·LACIONS - DISSENY

En relació a l’experiment de paciència a que estem sotmeses, l’escriptora i assagista Rahel Aima recorda una interessant acció que van portar a terme un grup de professors i estudiants a Londres un any després dels fets del maig del 68. La diferència, que llavors experimentaven per trencar normes. Avui experimenten per posar-ne més encara

El 1969 es va fer fer un treball als estudiants de primer any d’escultura de la Saint Martin’s School of Art de Londres consistent en fer-ne entrar una dotzena – entre ells uns joves Richard Deacon i el cineasta Tony Hill – a un espai tancat, una vegada havien estat identificats amb un targetó i se’ls hi havia fet entrega d’un cub de poliestirè embolicat en un paper marró. Un cop dins, es trobaven els seus noms enganxats a terra separats entre ells i una llista de normes. Se’ls hi va dir que no podien ni parlar de l’habitacle, ni entre ells. Que no podien treure res de la sala. Que no se’ls permetia sortir de la sala des de les 10 del matí fins a dos quarts de cinc de la tarda, excepte per anar a buscar alguna eina. A més, un professor els ‘supervisaria’ en tot moment. Em sona això.

Quan els estudiants van entrar a la sala la segona setmana, se la van trobar completament buida de tot el que havien estat treballant. El cub de poliestirè havia sigut reemplaçat per un rotlle de paper Kraft, una bola de fil, un sac de guix i aigua. Seguien sense cap indicació de temps, intencions o terminis. Evidentment els estudiants si arribaven tard o es saltaven una norma eren amonestats. Va ser força controvertit i en algun moment es va pensar en una possible conseqüència psicològica. Els tutors s’ho passaven bé especulant sobre aquestes conseqüències i sobre com s’ho prenien els estudiants. Això també em sona.

Encara que els van fer servir de conillets d’índies, formava part d’un experiment quan experimentar formava part del creixement de les persones. Es va anomenar The Locked Room, va funcionar un parell d’anys i es va acabar (hi ha llocs que diu quatre) considerat també un experiment pedagògic. Els autors eren els professors Garth Evans, Gareth Jones, Peter Harvey i Peter Kardia. Precisament aquest darrer, va establir una pedagogia basada en la paradoxa: ‘Literalment empresonar als estudiants per a alliberar-los’. Un company seu i també activista de l’acció subratllava la importància d’aquestes pràctiques de negació: ‘Si un no va amb compte com a professor d’art, pot acabar creient que te l’obligació de dir-li a un estudiant què fer. El que vaig apendre de The Locked Room és que tot el que se li pot dir intel·ligentment a un estudiant és què no fer’.

Es considera de les primeres obres d’art conceptual, un moviment que naixia en aquella època a Europa. De fet, posteriorment l’artista Joseph Beuys, cofundador de Fluxus, treballava en el que en deia “escultura social”. El 1970, Christopher Burstall va fer un documental per la BBC, A Question of Feeling, i el 2019 se’n va fer una exposició a la galeria Laure Genillard de Londres i es va editar The Locked Room: Four Years That Shook Art and Education, 1969–1973 publicat per MIT Press, ambdós comissariats per Rozemin Keshvani.

LIVE PEACE IN TORONTO 1969

RECUPERANT CLÀSSICS

Ara fa 50 anys que es va celebrar el famós concert Live Peace a Toronto. El show es va dur a terme el setembre editant-se el disc tres mesos després, pocs dies abans d’acabar l’any

La ufanor que es vivia, disposava els encontres per a que succeïssin manifestacions d’aquest to i intensitat. Experimentar amb gent a partir de la creativitat compartida, ens fa evolucionar. Aquell dia els operaris, apart dels mestres de cerimònies John Lennon i Yoko Ono, van ser Eric Clapton (post Bind Faith), Klaus Voormann i Alan White (pre-Yes) que amb el nom de Plastic Ono Band van parir una criatura més de la fèrtil dècada dels seixanta encara que fos a les darreries i per cesària.

La presentació del concert va anar a càrrec de Kim Fowley i originalment el disc va ser editat amb un calendari de tretze mesos a l’interior de la carpeta. Encara tenim molt per aprendre.

Blue Suede Shoes  (Carl Perkins)

Money (That's What I Want)  (Janie Bradford/Berry Gordy)

Dizzy Miss Lizzy  (Larry Williams)

Yer Blues (John Lennon/ Paul McCartney)

Cold Turkey (John Lennon)

Give Peace a Chance (John Lennon)

Don't Worry Kyoko (Mummy's Only Looking for Her Hand in the Snow) (Yoko Ono)

John, John (Let's Hope for Peace) (Yoko Ono)

NEIL YOUNG & CRAZY HORSE, A L'ESTUDI

FONAMENTS

Neil Young a fet saber al món que esta enregistrant onze temes nous per un disc presumiblement per aquest any. La noticia porta un afegitó que, ja em perdonaria si fos el cas, li dona cos: l’acompanyaran els sempre venerats Crazy Horse. Parla de Nils Lofgren, Billy Talbot i Ralph Molina, que encara hi son. De moment no diu res de ‘Poncho’ Sampedro.

Ara fa 50 anys d’aquell brillant debut Everybody Knows This Is Nowhere (Reprise – 1969), i alguna llagrimeta segur cau. Diu: ‘La banda està emocionada de fer aquest nou disc i així continuar amb la historia’. Doncs això. Fa sis anys de la darrera entrega, aquell singular i sentit Americana (Reprise – 2012). Al final, sempre és ben rebuda una noticia com aquesta.

Young and Crazy Horse, Soundcheck, març 1970 

fot. Amalie R. Rothschild

UN BON TÀNDEM

SERGE GAINSBOURG – JEAN-CLAUDE VANNIER

AVANÇAMENT – BANDA SONORA

Per fi s’ha completat del tot la restauració de la banda sonora del film de 1969 Les Chemins de Katmandou, composta per Serge Gainsbourg i Jean-Claude Vannier i que ja disposa de data de llançament a través de Finders Keepers. 

Les cintes van ser trobades pel mateix Vannier en una bossa del seu amic Daniel Marechal, després de la seva mort. El film és un obscuríssim producte del catàleg de les pel·licules de viatges, droga, hippisme, amor i recerca espiritual, protagonitzada per Renaud Verley, Jane Birkin, Elsa Martinelli i el mateix Serge Gainsbourg.

Aquí es pot fer la comanda prèvia a la sortida oficial aquest 20 d’octubre.