MARCANT LA DIFERÈNCIA

TIM BUCKLEY  (1947 – 1975)

CLÀSSICS

El mes que ve farà 50 anys del traspàs del cantant i músic nord-americà Tim Buckley.

Tenia 28 anys i va deixar un impressionant llegat musical i un fill de nom Jeff, que va donar continuïtat a l’art de son pare, també per un breu temps. Anem preparant flors i altars.

          

‘...BANDERA NEGRA AL COR’

INSTANTÀNIES

La societat, continua sent injusta. El despotisme i l’ofec segueix venint del mateix lloc i per part de la mateixa gent, la que diu protegir-nos. Ni tenim, ni hi ha remei. De moment

Després de l’assassinat d’en Salvador Puig Antich, tal dia com avui de fa 47 anys a la presó Modelo de Barcelona, na Margalida Bover, la seva companya, va desaparèixer. Aquesta cançó que va composar Joan Isaac el 1976, està inspirada en ella. Es va publicar el 1977 en single i anava inclosa en l’àlbum Viure del mateix any i que va editar Ariola. Quina poca memòria que tenim.

THE MASTER MUSICIANS OF JOUJOUKA

BRIAN JONES PLAYS WITH THE PIPES OF PAN AT JOUJOUKA

1971 - 2021

50 ANYS DE LA SEVA EDICIÓ

ANIVERSARI

Especialment i de forma concentrada, hi ha fraccions d’espai-temps absolutament lluminosos i és important que es respectin commemorant-los

Un d’aquests, va passar el juliol del 1968, com tants d’altres d’aquell gloriós any. El lloc, Jajouka, al Marroc. El detonant, un beneït Brian Jones. 

Entusiasmat pel que li explicaven Brion Gysin i Mohamed Hamri, va poder escoltar la música de The Master Musicians Of Jojouka i enregistrar un dels àlbums més místics de la història del que podríem dir-ne psicodèlia, per dotar-lo d’algun qualificatiu més o menys apropiat. És un disc amb el que, escoltant-lo, podem veure la realitat que ens envolta, aquella que normalment no veiem. Brian Jones, que va morir gairebé un any després de la gravació als 27 anys, no va poder continuar tot el que li quedava per fer. Aquest disc i el que hi ha enregistrat en les seves estries, n’és una petita escletxa per imaginar-nos-ho. La portada és una pintura del mateix Hamri, que representa als musics amb Jones al centre.

Al llarg de la nostra història, podem ser molt afortunades si tenim algun moment de lucidesa. Si succeeix, no és del tot segur que arribem a comprendre-ho tampoc. El tren passa, però no vol dir que hi pugem. Potser el proper. Potser de moment només podem escoltar la gravació al vestíbul, mentre esperem el següent. Al capdavall, com deia Austin Osman: ‘Què és la mort? Una gran mutació cap al teu següent jo’. Trossos de música que viatgen més enllà del seu significat físic.

WIGHT SPIRIT, 1968-1970

1970 - 2020 

50 ANYS DEL FESTIVAL DE L’ILLA DE WIGHT

EXPOSICIÓ - ANIVERSARI

del 27 de juliol al 5 de setembre 2020

MASTERPIECE ART – 3 Norland Place, LONDRES

Del 26 al 31 d'agost del 1970, a l'esplanada d'Afton Down de l'illa de Wight, es va celebrar, sinó el més important, sí el festival que va congregar més gent. Es parla d’entre 600.000 i 800.000 persones. Parlo en passat perquè, no ens equivoquéssim, els nostres contemporanis no hi tenen res a veure

Aquests dies se’n commemora el 50 aniversari i una de les activitats que ho recordaran s’obrirà demà dilluns 27 al públic. Serà una exposició de fotografies, algunes d'elles inèdites, de Charles Everest (1929-2015), l’afortunat fotògraf que va disposar d’accés lliure a totes les àrees del festival. Li han posat per nom Wight Spirit 1968-1970 – el festival es va començar a fer el 68 encara que el 70 va ser el que va donar la campanada – i la galeria és Masterpiece Art, situada a Notting Hill. Entre altres meravelles hi van tocar The Who, Free, Joni Mitchell, The Doors, Leonard Cohen, Miles Davis i Jimi Hendrix, que tan sols 18 dies després va dir passi-ho bé. El dia 19 de setembre a la mateixa galeria se li dedicarà un petit record. En el transcurs de l'exposició es presentarà el mosaic que l’escultor Guy Portelli ha realitzat inspirat en el festival. Afegir que per assistir-hi, a l'illa s'hi va desplaçar una representació dels hippies catalans de pasta de l'època. Val més això que res.

MAQUINA – WHY?

1970 – 2020

ANIVERSARI

Tot i fer 50 anys, ‘el croissant’ és manté més fresc que mai.

L’any 1970, Harrison anunciava la dissolució dels Beatles. Hendrix i Joplin desapareixien per sempre amb pocs dies de diferència un de l’altre. Un dels representants de la ‘crosta catalana’, l’Oriol Regàs, posava la pasta per a l’organització del Festival Permanent de Música Progressiva al Saló Iris de Barcelona. En l’àmbit social, el desembre uns quants ‘intel·lectuals’, també catalans, fan una tancada a Montserrat en suport dels presos d’ETA que estan sent ajusticiats a Burgos i Allende guanya les eleccions a Xile mosquejant molt i molt a Nixon. Entre mig de tot això, surt editat per Diabolo un dels discos dels anomenats de proximitat que a més pot figurar entre lo milloret i més selecta dels discos progressius europeus.

primera formació

(foto Villier-Batiste)

El grup, fora de la música, destacà per la moguda interna amb entrades i sortides de personal al llarg dels quatre anys de funcionament oficial fins la seva dissolució el 1972. Fundat el 1969 per Jordi Batiste (veu i Baix), Enric Herrera (teclats), Lluís “Luigi” Cabanach (guitarra) i Santiago “Jackie” García Cortés (bateria), el 1969 enregistren un parell de senzills. Un any després sense “Jackie” García i la incorporació de J.M. Vilaseca “Tapi” (bateria) i J.M. París (guitarra) enregistraran als estudis Gema de Barcelona, aquesta impressionant obra.

Pocs que en tenim, i els hi fem el cas que els hi fem. Houston, tenim un problema, com també van dir fa 50 anys.

LA BOCA DELS STONES, ES MANTÉ GROSSA

ANIVERSARI

Està clar que si ens fixem que entre els quatre membres més o menys originals que queden sumen més de 300 anys, adonar-nos de que el mític logotip dels morros i la llengua a fora compleix cinc decennis, no hauria de suscitar cap interjecció del tipus: oh!

John Pasche al seu jardí el 2010

El musicòleg i escriptor Joobin Bekhrad ha parlat per telèfon amb John Pasche en motiu de l’aniversari del mític disseny. En treu detalls que compartim. A començaments del 1970 John Pasche, un estudiant de la Royal College of Art de Londres, va ser l’escollit per recomanar-los a la banda. Estaven buscant un dissenyador per fer el cartell de la gira europea en vistes. Després d’una primera trobada de Mick Jagger i Pasche, quan van tornar a quedar, la cosa no fluïa. La primera idea la va rebutjar i quan Pasche ja ho donava per perdut, explicava anys després que Jagger li va dir: ‘Estic segur de que pots fer-ho millor, John’. Centenars d’esbossos després i en una nova reunió, el cantant sembla que va ser més clar, volia ‘una imatge que pogués funcionar per sí sola... com el logo de la Shell’. En una mena de brainstorming de l’època, Jagger va posar sobre la taula per a que la veies, una imatge de Kali, la deessa hindú. Que si patatím, que si patatàm, però el cas és que el dissenyador va rebre l’impacte de la boca oberta de Kali i la seva llengua disparada. ‘No volen representar els llavis del cantant, això forma part del mite. El que sí pretenia era manifestar una simbologia de protesta’ explicava Pasche. 

carta de l’equip Stone

dirigida a Pasche donant-li instruccions

Un anys després, l’abril del 1971, es va estrenar. La seva primera aparició va ser a l’Sticky Fingers, on se’l veu a la contraportada, a la galeta i a l’insert. Explica que li van pagar 50£ i una mena de bono de 200£ més. Especifica que va ser el 1976 que les coses es van començar a posar a lloc al redactar-se un contracte entre ell i l’equip d’advocats del grup, amb la participació del 10% dels ingressos nets de les vendes del merchandaising on surtis el logo, encara que no va ser fins el 1982 quan va vendre els drets d’autor que va tocar alguna cosa amb més cara i ulls. Pasche es parteix el cul recordant que ‘podria viure en un castell si els hagués conservat, encara que en aquells temps les lleis respecta a les autories, tenien molts buits’. Portaven ja la directe posada.

L’original, propietat des del 2008 del V&A Museum, s’havia d’exposar a finals d’aquest mes al Grande Halle de la Villette de París en una exposició titulada Revolutions: Records and Rebels 1966-1970. Hi haurà més ocasions.

DIOPTRIA FA 50 ANYS

ANIVERSARI

Demà divendres, englobat en els concerts del Barnasants es celebraran com de forma oficial els 50 anys del Dioptria. Com era de suposar, l’expectació que ha generat ha fet que s’exhaurissin les entrades des de fa setmanes, però el mateix Pau Riba ha deixat entreveure que posteriorment hi haurà gira Dioptria’50 acompanyat pels De Mortimers.

(1976?) - fot. Ramón Santesmasses 

En motiu de l’efemèride, aquest doble lp convertit en un clàssic a l’alçada dels grans discos de la psicodèlia folk europea de l’època, viu una nova reedició, via Munster Records, remasteritzada a partir de l’enregistrament original de Concèntric.

Per cert, i la Cases? Finalment haurà dit ‘que sí’ o què?

AQUELL ESGOTADOR 1968

21 d’agost 1968 – 21 d’agost 2018

ANIVERARI

El 2018, pobres de nosaltres, ens està donant molta feina celebrant els 50 anys de fets que van marcar un abans i un després, a vegades per a bé i a vegades per a mal. Demà, un 21 d’agost de fa 50 anys, es va acabar de cop la ‘Primavera de Praga’ i no perquè estiguessin fora de termini. Érem en plena “Guerra Freda” i els soviètics no estaven per deixar-se colar un gol com el que els ciutadans txecs tenien pensat. Eren les forces del Pacte de Varsòvia que comandades pel cap d’estat soviètic Leonid Brezhnev li va fer un pols al líder txec Alexander Dubček i no cal dir com va acabar.

Un jove treballador de 19 anys, Milan Linhart, aquell matí no es va presentar a la feina a les 6 on estava instal·lant una línia telefònica. Equipat amb la seva càmera made in Rússia Zenit 3M es va deixar fins i tot l’entrepà i va pensar en fer totes les fotos que pogués. Explica que la gent els hi preguntava als ocupants ‘Per què heu vingut aquí?’ cosa que fa temps jo també tinc ganes de preguntar als d’aquí.

Ara aquelles imatges s’exposen a la plaça de Venceslau, centre neuràlgic de la ciutat de Praga.

Milan Linhart

CHRISTA PÄFFGEN – NICO

ANIVERSARI

Avui fa 30 anys que va deixar el cos una de les ànimes més fascinants de les darreres dècades i el setembre en farà 20 que va actuar amb el seu harmònium a Canet, en el darrer festival. 

És més que probable que molta de la canalla que va per allà aquests darrers anys a fer el papallona, tinguin ben poca idea de perquè es fa allà i la seva historia. I segurament, els importa ben poc i és per això que dels grups que hi van passant, la majoria d’ells no se’ls recorda més que un parell d’estius, tirant llarg.

Si escolten a Nico, potser aprenguin alguna cosa. I sinó, també ens importa ben poc.

KICK OUT THE JAMS

THE 50th ANNIVERSARY TOUR

ANIVERSARI

Wayne Kramer ha anunciat una gira pels USA i Europa per commemorar els 50 anys d’un dels debuts més mítics i incendiaris de la història, el Kick Out The Jams, que tocarà sencer. Es farà acompanyar per Brendan Canty (Fugazi) Kim Thayil (Soundgarden) Doug Pinnick (King X) i Marcus Durant (Zen Guerrilla) i començaran per Nord-Amèrica el setembre i acabarà el 27 d’octubre al Fillmore de Detroit, la seva ciutat d’origen.

Els MC5, que per a l’ocasió es diran MC50, van ser una banda que es van agafar molt seriosament el moment social que vivien. Al grup, no només hi habitava la màgica trilogia de ‘sexe, drogues i rock’n’roll’, sinó que incorporaven també el compromís polític com a peça fonamental del programari. Simpatitzar amb els moviments marxistes, organitzacions com els Black Phanters o la participació en les jornades de protesta de la Convenció Nacional del Partit Demòcrata celebrades a Chicago l’agost del mateix any, van provocar que tinguessin l'honor d'aparèixer en la llista negre dels guardians de la moralitat i les bones maneres.

El disc va ser enregistrat durant les nits del 30 i 31 d’octubre al Grande Ballroom de Detroit, editant-se el febrer del 1969 via Elektra Records.

EGON SCHIELE

L’EXPRESSIONISME EN EL POP

ART – RELACIONATS

Aquest any es commemoren els 100 anys del traspàs – trist traspàs, amb només 28 anys – d’Egon Schiele. Ara que estem vivint uns dies, en que una olor a putrefacta torna a sentir-se amb els discursos conservadors i reaccionaris de sempre – la censura en els cartells commemoratius ha arribat a Londres i a Hamburg – és fa del tot necessari tenir present les obres i el treball de persones com ell. Fins aquí l’apunt introductori.

Autoretrat (1910)

L’expressionisme és un dels moviments culturals que més influències ha generat al llarg dels anys. El mateix David Bowie en la seva època berlinesca, el tenia com a estil de capçalera. Es pot veure l’assumpte en les portades del Lodger (1979) o sobretot del Heroes (1977), o del The Idiot (1977) del seu company de festa Iggy Pop, on les influències d’artistes com Erich Heckel o les fotografies del propi Egon Schiele, es fan paleses.

 

 

 fotografia d’Egon Schiele(1914) i Roquairol d’Erich Heckel (1917)