DE QUAN ELS STONES EREN REBELS

MACUTUS i CABELLS LLARGS

D’una manera o altra, els Rolling Stones sempre son notícia. Porten molt avantatge. Recorregut no els hi falta.

Watts que ha deixat el vaixell. La resta de membres camí dels 80 anys mentre intenten fer alguna cosa semblant a una gira. Richards que anuncia a "Apple Music 1" noves cançons per abans de que acabi l’any. I qui dia passa, any empeny. Tenen material per colgar-nos sota una muntanya d’àudios i pel·lícules.

Un dels darrers, aquest We Love You datat el 1967 i penjat per primera vegada. En el document se’ls veu enfotent-se de la batuda que va fer la policia a la casa de Richards a Redlands a la recerca de drogues, on es van veure involucrats el mateix Richards, Mick Jagger i Marianne Faithfull. La pel·lícula ha sigut remasteritzada en 4K (Ultra HD) i es veu a Richards fent de jutge, mentre Jagger i Faithfull recreen el judici. 

LA BOCA DELS STONES, ES MANTÉ GROSSA

ANIVERSARI

Està clar que si ens fixem que entre els quatre membres més o menys originals que queden sumen més de 300 anys, adonar-nos de que el mític logotip dels morros i la llengua a fora compleix cinc decennis, no hauria de suscitar cap interjecció del tipus: oh!

John Pasche al seu jardí el 2010

El musicòleg i escriptor Joobin Bekhrad ha parlat per telèfon amb John Pasche en motiu de l’aniversari del mític disseny. En treu detalls que compartim. A començaments del 1970 John Pasche, un estudiant de la Royal College of Art de Londres, va ser l’escollit per recomanar-los a la banda. Estaven buscant un dissenyador per fer el cartell de la gira europea en vistes. Després d’una primera trobada de Mick Jagger i Pasche, quan van tornar a quedar, la cosa no fluïa. La primera idea la va rebutjar i quan Pasche ja ho donava per perdut, explicava anys després que Jagger li va dir: ‘Estic segur de que pots fer-ho millor, John’. Centenars d’esbossos després i en una nova reunió, el cantant sembla que va ser més clar, volia ‘una imatge que pogués funcionar per sí sola... com el logo de la Shell’. En una mena de brainstorming de l’època, Jagger va posar sobre la taula per a que la veies, una imatge de Kali, la deessa hindú. Que si patatím, que si patatàm, però el cas és que el dissenyador va rebre l’impacte de la boca oberta de Kali i la seva llengua disparada. ‘No volen representar els llavis del cantant, això forma part del mite. El que sí pretenia era manifestar una simbologia de protesta’ explicava Pasche. 

carta de l’equip Stone

dirigida a Pasche donant-li instruccions

Un anys després, l’abril del 1971, es va estrenar. La seva primera aparició va ser a l’Sticky Fingers, on se’l veu a la contraportada, a la galeta i a l’insert. Explica que li van pagar 50£ i una mena de bono de 200£ més. Especifica que va ser el 1976 que les coses es van començar a posar a lloc al redactar-se un contracte entre ell i l’equip d’advocats del grup, amb la participació del 10% dels ingressos nets de les vendes del merchandaising on surtis el logo, encara que no va ser fins el 1982 quan va vendre els drets d’autor que va tocar alguna cosa amb més cara i ulls. Pasche es parteix el cul recordant que ‘podria viure en un castell si els hagués conservat, encara que en aquells temps les lleis respecta a les autories, tenien molts buits’. Portaven ja la directe posada.

L’original, propietat des del 2008 del V&A Museum, s’havia d’exposar a finals d’aquest mes al Grande Halle de la Villette de París en una exposició titulada Revolutions: Records and Rebels 1966-1970. Hi haurà més ocasions.

MICK JAGGER ESTÀ EMPIOCAT

INDEFINIT

Amb aquesta cara m’he quedat – com la que posava la Faithfull a Lucifer Rising – quan llegeixo que els Stones han hagut de suspendre la gira per Amèrica del Nord degut a que Mick Jagger no es troba bé. 

Els metges li han recomanat que es cuidi i que no surti de gira en aquests moments ni en el seu estat, tot i que esperen que es recuperi totalment per així poder atendre els seus compromisos. Jagger, dirigit als seus seguidors, ha penjat a twitter: ‘Odio decepcionar-vos d’aquesta manera’. Esperem que només sigui un cop d’aire, encara que a certes edats, 75, ja se sap que un simple refredat te mal arreglo.

RONNIE WOOD ARTIST

LLIBRES

Des que el guitarrista es va instal·lar a l’Eixample fa quatre anys, que passa algun temps entre nosaltres com un veí més. Ara creu-t’ho. El cas és que li encanten les caramboles i ara n’ha fet una.

Aprofitant que demà donarà amb els seus col·legues de música un concert a l'Estadi Olímpic, ahir a la tarda va presentar el llibre pictòric ‘Ronnie Wood Artist’ al Museu Picasso, acompanyat de la seva senyora i per un veí seu d’escala que no és altre que el director del museu. En el llibre s’hi pot veure per primera vegada totes les seves pintures – que va recuperant del que ha anat dispersant-se i que ara ha de pagar per tornar-les a tenir – que van des del primer portafolis de quan l'escola d'art, fins les obres més actuals.

Un bon souvenir del seu pas per aquí.

Wood amb Emmanuel Guigon, director del museu

(fot Ferran Sendra)

BEATLES O ROLLING STONES?

DINÀMIQUES DE MASSES

S’han begut l’enteniment o s’han fumat alguna cosa més que la pipa de la pau?

Cinquanta anys han hagut de passar perquè baixessin del burro i en fessin una versió. La dicotomia: ’Tu ets de Beatles o de Rolling Stones?’, finalment figurarà només en els llibres d’història, donant per tancada la polèmica si tenim en compte que els quatre de Liverpool ja és com bastant impossible que en facin una dels Stones.

Va passar divendres en el seu torn, en la primera jornada de tres, de l’esperpèntic festival Desert Trip a Califòrnia. A l’espera del disc de versions que han anunciat, van tocar Ride ’Em On Down de Jimmy Reed i aquest Come Together.

Diuen que haurà sigut el festival més lucratiu de la història. Com diria Miqui Puig, ‘bonito es’. I poca cosa més. 

A BODES EM CONVIDES

VIDES QUOTIDIANES

James Jagger, de 30 anys, fill de qui es suposa i Terry Hall, es va casar amb l’actriu Anushka Sharma mig d’incognit el setembre passat a Nova York. I aquest dissabte passat, a Cornwell, petita localitat propera a Londres, es va celebrar la celebració que estava pendent.

Has de ser molt tonto per, igual que un fill o filla de rei, ser un fill o filla de Jagger i no gaudir del suport que la sàvia naturalesa et concedeix, així, pim pam, d’entrada. Darrerament se l’ha pogut veure a la fa poc estrenada sèrie Vinyl, produïdes per son pare i Martin Scorsese i diu que va entrar en ella per càsting. Sí, és clar.

‘Prefereixo als Kinks als Rolling Stones’ diu ell. Una monada.

entre els convidats, Ron Wood amb la seva embarassada dona Sally Humphreys

¡DE PINGA!

RUMIAMENTES I BARRINADES

Finalment, els Stones han actuat, mai millor dit, a l'Habana. Bonic. Als anys seixanta i setanta, era força habitual veure un pòster seu al costat d’un del Che sota el mateix missatge, el de la contracultura. Per tant, sembla lògic l’alegria desbordada per tal esdeveniment.

Tal vegada però, també és curiós. Per què tot allò que predicaven, en el seu cas cantant, senzillament, s’ha fos. Com si tots aquells missatges revolucionaris en forma de cançons, mai haguessin existit.

‘Pienso que las cosas estan cambiando’, llegeixo que va dir Mick Jagger en un moment d’il·luminació dalt de l’escenari. 

Sí, és veritat. Alguna cosa està canviant: que Jagger ja repapieja.

TROBA LES DIFERÈNCIES

RUMIAMENTES I BARRINADES

 

 

El juliol d’ara fa 50 anys, Satisfaction arribava al nº 1 de les llistes, uns dies després, a l’agost, era Like A Rolling Stone de Bob Dylan qui s’enfilava a les mateixes llistes i l’octubre, The Who editava My Generation, un quequeig convertit en himne que marcava dues formes de pensar i que deixava clares les intencions del personal. 

 

 

 

És possible imaginar alguna cosa més increïble? 

 

D’aquí a 50 anys més, quines seran les cançons del 2015 que restaran intactes a la memòria?

 

Tip de riure.

 

 

 

 

ROLLING STONES A HYDE PARK

Quaranta quatre anys després, tornaran a tocar a Hyde Park. Aquella vegada, entre altres coses, era la presentació de Mick Taylor, que substituïa a Brian Jones per la seva suposada indisciplina, encara que les circumstàncies imprevistes de la sobtada mort del music, van fer que tot es veies d’un altre color. Aquell moment de la història era també molt diferent a l’actual. Diferent en la capacitat de les persones per entendre el fets, ara la mesura de les coses només passa per l’innat i ferotge egoisme dels humans. També serà diferent per què, evidentment, no hi tocaran ni King Crimson, ni Roy Harper, ni Alexis Korner. Llàstima. Diferent per què el concert del 1969 va ser gratuït i per aquest s’haurà hagut de passar per caixa amb la Visa Gold o Platínum. Diferent per què Hyde Park era un escenari natural per a actes com aquest o com la presentació dies abans de Cream, també de franc. Increïble.

 

Toquen dos dissabtes seguits, el 6 i el 13 de juliol. Pel primer, diuen que les entrades es van esgotar en menys de 5 minuts. Desconec el ritme de venda del segon, però sincerament dubto que s’hi vegin cadires buides. 

 

Tot un símbol de la cultura pop que es mostrarà en la seva magnitud més mansa i domesticada.

 

 

Rolling Stones

King Crimson

 

Anita Pallenberg i Marianne Faithfull amb el seu fill Nicholas – fruit del primer matrimoni amb John Duncan – a Hyde Park aquell mateix dia