NO SAPS QUE REGALAR PER REIS?

RITUAL

D'aquí res, dos dies, s'acabarà la subhasta per aquest VW Beetle 1303LS Cabriolet del 1977. De moment està en una mica més dels 12.000€ 

El cotxe va ser propietat de Roger Daltrey des del 1977 fins el 2005 que el va vendre a un paio que ara el te a Kuala Lumpur. Amb seguretat un excèntric. Evidentment te el certificat estès pel propi music i cantant i se sap que va fer més de 120.000 kilòmetres amb ell. L’actual propietari li ha canviat l’oli i el filtre.

Ho posen fàcil pels que teniu quartos, no sabeu com gastar-vos-els a part del putu Black Friday i a més, teniu un punt fetitxista. No cal que t’agradin els cotxes. Pensa només amb qui ha estat posant el seu cul en aquell tros de tapisseria durant uns quants anys. Això sí, el volant és a la dreta. Of course. Més info, aquí

PENSAMENT

ÀLBUM FAMILIAR

        - Que original, em diu que espera morir abans de fer-se vell.     

QUADROPHENIA 2

NOTÍCIES I ALTRES RUMORS

S’ha anunciat l’inici del rodatge de la seqüela de Quadrophenia (1979) que preveuen estrenar l’estiu de l’any que ve. Es dirà To Be Someone i estarà basada en la novel·la del mateix nom escrita per Peter Meadows inspirada en Jimmy (Phil Daniels) i Monkey (Toyah Willcox) que es reinterpretaran explicant com els hi han anat les coses des d’aquells gloriosos dies.

Mira que soc una total incondicional del disc i de la pel·lícula, però allò de ‘qui la copia, la caga’ (és el que he trobat com l’equivalent al ‘nunca segundas partes fueron buenas’) em pesa, poques vegades la saviesa popular la caga precisament.

TXIN-TXIN!

NOTÍCIES I ALTRES RUMORS

Qui diu que la vida no és meravellosa?

Calla home calla!... deixem-nos de cerveses i prenguem-nos una refrescant copa de cava a mig matí o al migdia amb el pollastre rostit, i per què no?... per la tarda picant uns cigrons crus.

Perquè ara, a sobre, tenim l’oportunitat de prendre’l de la collita de Roger Daltrey, la que té al poble de Troissy, situat entre París i Reims, i aconseguit a partir de les varietats Chadornnay, Pinot Noir i Pinot Meunier.

Amb l’original nom de Champagne Cuvée Roger Daltrey, estarà disponible a partir del mes que ve per 120€ l’ampolla.

Ara, sa majestats els bancs tornen a deixar diners i sinó, ens venem les dents d’or de l’àvia i... txin-txin!

IN-ÈDIT 2015

13èna EDICIÓ - BARCELONA

 

DINÀMIQUES DE MASSES

 

 

Aquesta setmana la marca In-Edit s’ha bellugat. S’apropa el moment de l’ara o mai per alguns treballs documentals, i cal començar a fer soroll. Per això, des dels llocs de comandament s’ha donat a conèixer part del material que es podrà veure del 29 d’octubre al 8 de novembre, suposadament als habituals cinemes Aribau de Barcelona. 

 

 

 

 

 

Cristian Pascual, el director del cotarro, ha declarat que ‘la intenció d’aquest any és prioritzar la qualitat abans que la quantitat’. Que amable. El convidat d’honor d’enguany serà el director anglès de 74 anys Tony Palmer, amb més d’un centenar de treballs que van des de l’Irish Tour’74 de Rory Gallagher fins els 200 Motels de Zappa i que inclourà una classe magistral que tindrà lloc al Palau de la Música. (Com diu?)

 

Entre mig del bulto, es divisen algunes perles com Everybody’s Cage, un interessant document de la mà de Francesco Tristano sobre el llegat de Cage, un sobre Jaco Pastorius, Lambert and Stamp els mànagers de The Who i The Possibilities Are Endless sobre Edwyn Collins i la seva recuperació.

 

Per Tots Sants, castanyes, moniatos i... documentals.

 

 

 

 

 

TROBA LES DIFERÈNCIES

RUMIAMENTES I BARRINADES

 

 

El juliol d’ara fa 50 anys, Satisfaction arribava al nº 1 de les llistes, uns dies després, a l’agost, era Like A Rolling Stone de Bob Dylan qui s’enfilava a les mateixes llistes i l’octubre, The Who editava My Generation, un quequeig convertit en himne que marcava dues formes de pensar i que deixava clares les intencions del personal. 

 

 

 

És possible imaginar alguna cosa més increïble? 

 

D’aquí a 50 anys més, quines seran les cançons del 2015 que restaran intactes a la memòria?

 

Tip de riure.

 

 

 

 

KEITH MOON A LA GRAN PANTALLA

Ai quina por! S’està gestant una pel·lícula sobre la seva vida. De moment només ha transcendit que qui està col·laborant en l’assumpte és Daltrey i no es diu res de Townshend, cosa estranya per què darrerament van bastant alhora. La cosa no serà fàcil, sobretot decidir qui serà l’escollit per interpretar el paper principal.

 

Tot un repte i una tria que quan es conegui el resultat ja sabré si mirar-la o fer veure que no ha passat res.

 

amb Annette Walker – 1978

 

 

FOTOS

JOHN ENTWISTLE

 

BEEFEATER IN–EDIT 2012 ( 6 )

A punt d’acabar-se’m l’abonament i en l’esprint final, faig un repàs del que he pogut anar veient:

LAWRENCE OF BELGRAVIA (2011)

Paul Kelly, music, fotògraf i dissenyador, a part de director de documentals com aquest, em demostra el complert que és el món de la música i el seu mitjà, en aquest cas, no pot ser més interessant. Lawrence Hayward, ex-líder de Felt o Denim, des de la complexitat d’un món que se li resisteix. O és ell qui es resisteix? Frases sense res que hi sobri, ric en llenguatge no verbal de gestos i mirades, una lucidesa mal dissimulada, ingredients que li aporten la mala fama. Aquí, ell salva el documental.

 
QUADROPHENIA: CAN YOU SEE THE REAL ME? (2012)

Per fi la puc veure. Aquesta vegada, sí que teníem l’ajuda dels subtítols. Símbol d’una manera d’entendre la vida. Com una bona missionera vaig seguir amb atenció devota les paraules de Townshend i Daltrey. Què puc dir? Porto escoltant i “sentint” aquest àlbum des de que era una marreca. Townshend, que confirma que la inspiració li va venir en el transcurs d'una baixada després d’haver pres anfetes, va desgranant els diferents temes, afegint anècdotes, parlant de Keith Moon; també aporten declaracions el fotògraf del llibret interior de l’àlbum, amb interessants detalls sobre la forma de concebre l’obra i les noies que hi surten retratades, veïnes de l’estudi on el van enregistrar, amb detalls totalment inèdits... Què puc dir?

 ART WILL SAVE THE WORLD. A FILM ABOUT LUKE HAINES (2012)

Malgrat la ignorància expressada per alguns periodistes destacant un sol film com “lo más relevante del festival” aquest és un diamant en brut. Un Luke Haines inspirat, brillant, compromès, sense pels a la llengua, parla donant la cara i en una divertida veu “en off”, de gairebé totes les circumstàncies que l’han envoltat i li han proporcionat aquesta sarcàstica clarividència. Amb una hora i deu minuts, el noi dolent del britpop, en te prou per no deixar cap canya dreta. Per això en Niall McCann, responsable del documental, en la presentació va demanar als assistents que compréssim els seus discos, que de veritat que ens ho agrairia.

  (Niall McCann presentant el documental)

 

SHUT UP AND PLAY THE HITS (2011)

Els directors son dos anglesos i per això no em quadre. Perquè, com si fossin nord-americans, abusen del sentimentalisme... i del minutatge. Traient-li mitja hora, les abraçades, les mirades perdudes, els travelling pomposament exagerats, masses coses. Sospito que no m’ha agradat. Llàstima, James Murphy no s’ho mereix. A falta d’un dia per la clausura, aquesta és la meva decepció del festival.

 ORNETTE: MADE IN AMERICA (1985) + ON THE FLY: CECIL TAYLOR (2012)

Un passeig per la vida i obra d’aquest home considerat per molts peça fonamental del free jazz. Un passeig per un paisatge sonor lliure de qualsevol concepte preestablert, en disposició de percebre, entregat a la més suprema aspiració. Impagable la posada en escena de la interpretació a l’auditori de Fort Worth a Texas del Skies Of America davant d’una audiència d’esmòquings i vestits llargs, com divertit també el lapsus de la promo del festival, substituint el nom de la directora Shirley Clarke pel del baixista Stanley Clarke.

La sessió la complementen amb l’estrena del documental d’Elena Villalonga sobre el també músic de free jazz Cecil Taylor, enregistrat en diferents espais de la ciutat, amb Inés Boza aportant una meravellosa coreografia.