Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LCD Soundsystem. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LCD Soundsystem. Mostrar tots els missatges

dimarts, 25 de febrer del 2014

SUBWAY SYMPHONY

CURIOSITATS
 
No ho veig clar. Em considero una noia oberta de mires i crec en l’avantguarda i la transgressió sistemàtica. Però la idea què James Murphy porta rumiant des de fa 15 anys respecta a que cada vegada que facis voltar el torniquet en cada una de les 486 parades del metro de Nova York a l’entrar, soni una melodia, entenc que pugui generar polèmica. Però potser es tracta d’això. 
 
James Murphy
 
El metro de Nova York te previst aviat fer alguns canvis amb el sistema de lectura de les targetes i l’ex LCD Soundsystem ho veu com l’ocasió perfecte per fer-ho i convertir-ho en alguna cosa més melodiosa. La idea és que cada estació tingui el seu propi so, de manera que, tot el metro de la ciutat, es converteixi en una simfonia. I Xim pum!. Em pregunto si és que ara ja no ho és, una simfonia.
 
Afegeix que el cost no és gaire elevat, que només es tractaria de programar diferents timbres. De moment els que remenaven les cireres amb l’ex-alcalde Bloomberg li van dir que na nai del Paraguai i vol tornar-ho a provar, ara amb el nou alcalde, el pintoresc Bill de Blasio. I ell, convençut del projecte, ha obert aquesta pàgina, per donar suport a la idea. És el que té de bo internet.


 
 
 

dissabte, 3 de novembre del 2012

BEEFEATER IN–EDIT 2012 ( 6 )

A punt d’acabar-se’m l’abonament i en l’esprint final, faig un repàs del que he pogut anar veient:

LAWRENCE OF BELGRAVIA (2011)

Paul Kelly, music, fotògraf i dissenyador, a part de director de documentals com aquest, em demostra el complert que és el món de la música i el seu mitjà, en aquest cas, no pot ser més interessant. Lawrence Hayward, ex-líder de Felt o Denim, des de la complexitat d’un món que se li resisteix. O és ell qui es resisteix? Frases sense res que hi sobri, ric en llenguatge no verbal de gestos i mirades, una lucidesa mal dissimulada, ingredients que li aporten la mala fama. Aquí, ell salva el documental.

 
QUADROPHENIA: CAN YOU SEE THE REAL ME? (2012)

Per fi la puc veure. Aquesta vegada, sí que teníem l’ajuda dels subtítols. Símbol d’una manera d’entendre la vida. Com una bona missionera vaig seguir amb atenció devota les paraules de Townshend i Daltrey. Què puc dir? Porto escoltant i “sentint” aquest àlbum des de que era una marreca. Townshend, que confirma que la inspiració li va venir en el transcurs d'una baixada després d’haver pres anfetes, va desgranant els diferents temes, afegint anècdotes, parlant de Keith Moon; també aporten declaracions el fotògraf del llibret interior de l’àlbum, amb interessants detalls sobre la forma de concebre l’obra i les noies que hi surten retratades, veïnes de l’estudi on el van enregistrar, amb detalls totalment inèdits... Què puc dir?


 ART WILL SAVE THE WORLD. A FILM ABOUT LUKE HAINES (2012)

Malgrat la ignorància expressada per alguns periodistes destacant un sol film com “lo más relevante del festival” aquest és un diamant en brut. Un Luke Haines inspirat, brillant, compromès, sense pels a la llengua, parla donant la cara i en una divertida veu “en off”, de gairebé totes les circumstàncies que l’han envoltat i li han proporcionat aquesta sarcàstica clarividència. Amb una hora i deu minuts, el noi dolent del britpop, en te prou per no deixar cap canya dreta. Per això en Niall McCann, responsable del documental, en la presentació va demanar als assistents que compréssim els seus discos, que de veritat que ens ho agrairia.


  (Niall McCann presentant el documental)
 
SHUT UP AND PLAY THE HITS (2011)

Els directors son dos anglesos i per això no em quadre. Perquè, com si fossin nord-americans, abusen del sentimentalisme... i del minutatge. Traient-li mitja hora, les abraçades, les mirades perdudes, els travelling pomposament exagerats, masses coses. Sospito que no m’ha agradat. Llàstima, James Murphy no s’ho mereix. A falta d’un dia per la clausura, aquesta és la meva decepció del festival.


 ORNETTE: MADE IN AMERICA (1985) + ON THE FLY: CECIL TAYLOR (2012)

Un passeig per la vida i obra d’aquest home considerat per molts peça fonamental del free jazz. Un passeig per un paisatge sonor lliure de qualsevol concepte preestablert, en disposició de percebre, entregat a la més suprema aspiració. Impagable la posada en escena de la interpretació a l’auditori de Fort Worth a Texas del Skies Of America davant d’una audiència d’esmòquings i vestits llargs, com divertit també el lapsus de la promo del festival, substituint el nom de la directora Shirley Clarke pel del baixista Stanley Clarke.

La sessió la complementen amb l’estrena del documental d’Elena Villalonga sobre el també músic de free jazz Cecil Taylor, enregistrat en diferents espais de la ciutat, amb Inés Boza aportant una meravellosa coreografia.