A punt d’acabar-se’m l’abonament i en l’esprint
final, faig un repàs del que he pogut anar veient:
LAWRENCE OF BELGRAVIA (2011)
Paul
Kelly,
music, fotògraf i dissenyador, a part de director de documentals com aquest, em
demostra el complert que és el món de la música i el seu mitjà, en aquest cas,
no pot ser més interessant. Lawrence
Hayward, ex-líder de Felt o Denim, des de la complexitat d’un món
que se li resisteix. O és ell qui es resisteix? Frases sense res que hi sobri, ric
en llenguatge no verbal de gestos i mirades, una lucidesa mal dissimulada, ingredients
que li aporten la mala fama. Aquí, ell salva el documental.
QUADROPHENIA: CAN YOU SEE THE REAL ME? (2012)
Per fi la puc veure. Aquesta vegada, sí que teníem
l’ajuda dels subtítols. Símbol d’una manera d’entendre la vida. Com una bona missionera vaig seguir amb atenció devota
les paraules de Townshend i Daltrey. Què puc dir? Porto escoltant i
“sentint” aquest àlbum des de que era una marreca.
Townshend, que confirma que la inspiració li va venir en el transcurs d'una baixada després d’haver pres anfetes, va desgranant els
diferents temes, afegint anècdotes, parlant de Keith Moon; també aporten declaracions el
fotògraf del llibret interior de l’àlbum, amb interessants detalls sobre
la forma de concebre l’obra i les noies que hi surten retratades, veïnes de l’estudi
on el van enregistrar, amb detalls totalment inèdits... Què puc dir?
ART WILL SAVE THE WORLD. A FILM ABOUT LUKE HAINES (2012)
Malgrat la ignorància expressada per alguns
periodistes destacant un sol film com “lo
más relevante del festival” aquest és un diamant en brut. Un Luke Haines inspirat, brillant, compromès,
sense pels a la llengua, parla donant la cara i en una divertida veu “en off”, de
gairebé totes les circumstàncies que l’han envoltat i li han proporcionat
aquesta sarcàstica clarividència. Amb una hora i deu minuts, el noi dolent del britpop, en te prou per no deixar cap
canya dreta. Per això en Niall McCann, responsable del documental, en la
presentació va demanar als assistents que compréssim els seus discos, que de
veritat que ens ho agrairia.
(Niall McCann presentant el documental)
SHUT UP AND PLAY THE HITS (2011)
Els directors son dos anglesos i per això no
em quadre. Perquè, com si fossin nord-americans, abusen del sentimentalisme...
i del minutatge. Traient-li mitja hora, les abraçades, les mirades perdudes,
els travelling pomposament exagerats, masses coses. Sospito que no m’ha
agradat. Llàstima, James Murphy no s’ho
mereix. A falta d’un dia per la clausura, aquesta és la meva decepció del festival.
ORNETTE: MADE IN AMERICA (1985) + ON THE FLY: CECIL TAYLOR (2012)
Un passeig per la vida i obra d’aquest home
considerat per molts peça fonamental del free jazz. Un passeig per un paisatge sonor
lliure de qualsevol concepte preestablert, en disposició de percebre, entregat
a la més suprema aspiració. Impagable la posada en escena de la interpretació a
l’auditori de Fort Worth a Texas del Skies Of America davant d’una audiència d’esmòquings
i vestits llargs, com divertit també el lapsus de la promo del festival, substituint el
nom de la directora Shirley Clarke pel del baixista Stanley Clarke.
La sessió la complementen amb l’estrena del
documental d’Elena Villalonga sobre el també músic de free jazz Cecil Taylor, enregistrat
en diferents espais de la ciutat, amb Inés Boza aportant una meravellosa
coreografia.
