IN-ÈDIT 2015

13èna EDICIÓ - BARCELONA

 

DINÀMIQUES DE MASSES

 

 

Aquesta setmana la marca In-Edit s’ha bellugat. S’apropa el moment de l’ara o mai per alguns treballs documentals, i cal començar a fer soroll. Per això, des dels llocs de comandament s’ha donat a conèixer part del material que es podrà veure del 29 d’octubre al 8 de novembre, suposadament als habituals cinemes Aribau de Barcelona. 

 

 

 

 

 

Cristian Pascual, el director del cotarro, ha declarat que ‘la intenció d’aquest any és prioritzar la qualitat abans que la quantitat’. Que amable. El convidat d’honor d’enguany serà el director anglès de 74 anys Tony Palmer, amb més d’un centenar de treballs que van des de l’Irish Tour’74 de Rory Gallagher fins els 200 Motels de Zappa i que inclourà una classe magistral que tindrà lloc al Palau de la Música. (Com diu?)

 

Entre mig del bulto, es divisen algunes perles com Everybody’s Cage, un interessant document de la mà de Francesco Tristano sobre el llegat de Cage, un sobre Jaco Pastorius, Lambert and Stamp els mànagers de The Who i The Possibilities Are Endless sobre Edwyn Collins i la seva recuperació.

 

Per Tots Sants, castanyes, moniatos i... documentals.

 

 

 

 

 

LA ESCUCHA OBLICUA

LLIBRES

LA ESCUCHA OBLICUA – UNA INVITACIÓN A JOHN  CAGE

de Carmen Pardo

 

En espanyol per l'editorial SEXTO PISO

 

Sempre està allà present, com una deïtat, entremig de moltes de les coses que passen. La seva influència passa per moltes de les creacions actuals. Per això s’atreveixen a REeditar, REvisada i augmentada, La Escucha Oblicua de l’experta en sonoritats i no sonoritats Carmen Pardo, una RElectura que REtorna les coses al seu lloc. REpresentatiu.

 

 

 

 

"El rechazo del ego se presenta como una recusación del mundo dualista que opera la distinción entre sujeto y objeto.. /.. Por eso , la música de Cage tendrá por objeto borrar esas distinciones colocando al oyente en situaciones en las que no puede darse esta dualidad."

 

 

Cage amb D.T.Suzuki al Japó el 1962

 

 

 

EXPLOSIÓ! EL LLEGAT DE JACKSON POLLOCK

FUNDACIÓ JOAN MIRÓ – BARCELONA

 

Per a molts, la implicació de les declaracions sense precedents de Pollock significaven una radical reconceptualització de l’obra d’art i del paper de l’artista al crear-la. Allò que va començar essent només “respostes” discretes que comenten el parer d’un artista es va convertir ràpidament en l’art de vanguarda del segle XX: happenings, Fluxus i el Pop Art, i d’aqui al minimalisme i a l’art conceptual.   Julia Robinson (extret del catàleg de l’exposició).

 

De seguida em vaig sentir amb l’esperit agitat. Entres per Pollock, primera sala, hi ha molt poca obra – però suficient, ell tampoc és l’objectiu – encara que només per veure Painting (Silver over Black, White, Yellow and Red) tan a prop ja val la pena pujar-hi. Avances embadalida seguint el rastre que va anar deixant la seva influència. És realment espectacular recuperar la memòria i entendre que tot va passar, no començar, fa un temps i també el com i el perquè. Transgressió, experimentació i risc omplen l’espai destinat a l’exposició. Per totes bandes disposes dels elements per a la reflexió a que t’aboca cada un dels artistes, no només amb la pròpia pintura o resultat de la performance sinó amb la forma en que aquesta es realitzava. La brutal proposta d’ Allan Kaprow, de Niki de Saint Phalle, d’Yves Klein, la subtil obra d’Ana Mendieta, les experimentacions de Warhol o les impressionants obres de William Anastasi realitzades al metro de Nova York mentre anava a visitar a John Cage son només uns exemples del que hi ha. Una esplèndida oportunitat per endinsar-te en l’art conceptual de la mà dels mestres. 

 

 

 

EMANUEL PIMENTA – IMATGES DEL SILENCI

EXPOSICIÓ HOMENATGE A JOHN CAGE

 

Era de la gent que m’apassiona, que s’atreveix a viure la vida en totes les seves possibilitats. Inevitablement aquest aptitud – voluntària o no, això depèn de cada persona – el va empenya cap al descobriment de les seves capacitats reals. Aquests dies tinc la sort de poder delectar-me amb representacions, interpretacions o imatges resultat d’aquestes capacitats. L’excusa – realment cal una excusa? – és el centenari del seu naixement. A la Virreina de Barcelona, hi ha exposades setze fotografies preses per Emanuel Pimenta el 1988 al pis que habitava Cage a la cruïlla de la 6èna. avinguda amb el carrer 8 de Nova York per un costat, per un altre, tretze fotografies d’una sèrie de partitures del mateix Pimenta a partir de funcions reals del propi Cage, com la cadència de la seva respiració i finalment, l’exposició es complementa amb un film que no vaig poder veure (un altre dia), sobre la col·laboració de l’artista amb Merce Cunningham, company de Cage.

 

Aquest és l’aperitiu de la resta d’activitats repartides les properes setmanes, com unes jornades que amb el nom de John Cage, Sons En Llibertat, a l’Arts Santa Mònica es podrà escoltar les Sonates i Interludis per a Piano Preparat, Roaratorio per a Emissió Radiofònica i Cartridge Music per a Objectes i Electrònica, o a la Tàpies una conferència de Carmen Pardo amb lectura d’extractes d’Empty Words i a l’Institut Nord-Americà una altre conferència de Jame Pritchett, el seu biògraf pel 8 d’octubre. 

 

Pioner en la recerca de sons i música d’avantguarda, és constant el degoteig de noms de músics i artistes multimèdia que han expressat o expressen la influència rebuda d’aquest home. Tot i això, la gran massa continuarà interessada només per la darrera sèrie de torn que emetin per la “caixa més tonta que mai”.