EGON SCHIELE

L’EXPRESSIONISME EN EL POP

ART – RELACIONATS

Aquest any es commemoren els 100 anys del traspàs – trist traspàs, amb només 28 anys – d’Egon Schiele. Ara que estem vivint uns dies, en que una olor a putrefacta torna a sentir-se amb els discursos conservadors i reaccionaris de sempre – la censura en els cartells commemoratius ha arribat a Londres i a Hamburg – és fa del tot necessari tenir present les obres i el treball de persones com ell. Fins aquí l’apunt introductori.

Autoretrat (1910)

L’expressionisme és un dels moviments culturals que més influències ha generat al llarg dels anys. El mateix David Bowie en la seva època berlinesca, el tenia com a estil de capçalera. Es pot veure l’assumpte en les portades del Lodger (1979) o sobretot del Heroes (1977), o del The Idiot (1977) del seu company de festa Iggy Pop, on les influències d’artistes com Erich Heckel o les fotografies del propi Egon Schiele, es fan paleses.

 

 

 fotografia d’Egon Schiele(1914) i Roquairol d’Erich Heckel (1917)

HANSA STUDIOS: BY THE WALL 1976-90

DOCUMENTAL

Està a punt d’estrenar-se el documental sobre els Hansa Studios, l’estudi berlines que va començar el 1973 com a Hansa Musikproduktion de la mà dels germans Peter i Thomas Meisel i que més tard es van traslladar als antics Ariola, un edifici neoclàssic mig derruït al centre de la ciutat i que estava a pocs metres del mur. No dubto gens ni mica de les potents vibracions que deuen d’haver entre aquelles parets, encara que també m’imagino que a aquestes alçades, ja poca energia d’aquells excitants dies hi deu quedar.

Per ells hi ha passat mig món i si han enregistrat, sense anar més lluny, discos com Low i Heroes de Bowie, i també dels Depeche Mode, Iggy Pop, Nick Cave o els Pixies.

La mega-companyia britànica Sky Arts, té prevista la seva estrena per aquest 10 de gener a través del seu canal. El documental ha estat dirigit per l’anglès Mike Christie, un home de la casa, especialitzat en pel·lícules per a la televisió. Faria gràcia veure’l.

LOLLAPALOOZA EUROPA

DINÀMIQUES DE MASSES

S’ha anunciat que l’any que ve arriba al continent europeu un festival genuïnament nord-americà. El Lollapalooza que un dia del 1991 va inaugurar Perry Farrell, el Lollapalooza que un dia era un esdeveniment cultural amb artistes fora dels patrons establerts i de diferents àmbits, el Lollapalooza amb idees polítiques, doncs aquest no. Ve el que està en mans de William Morris un afamat promotor que el conduirà amb l’ajut de Melvin Benn, cap dels festivals de Reading i Leeds.

 

Serà a Berlín els dies 12 i 13 de setembre. La ciutat que em posat de moda i que està apunt apunt de començar a fer olor de sucarrim. El lloc serà l’antic aeroport de Tempelhof, reconvertit fa pocs anys en un gran parc d’activitats, fires i altres actes de masses.

 

 

 

 

MUR DE BERLÍN

13 AGOST 1961 – 9 NOVEMBRE 1989 

 

Un dia com avui de fa 23 anys, va ser el primer sense el mur que separava els dos mons. Per uns, era el Mur de la Vergonya, per altres el Mur de Protecció Antifeixista. O sigui, que podies pertànyer als bons, tan si estaves en un costat, com en l’altre. El mur va ser una imatge clàssica d’una època. D’una forma de viure, de pensar, de morir.

Hi ha clàssics del cinema dels que estic penjada i que conformen molta part de l’estètica del lloc i el moment. De One, Two, Three de Wilder o de tota la sèrie dels Harry Palmer, per exemple. També hi ha músics que han sigut molt marcats per la ciutat dividida. Per les diferents influències de totes les forces estrangeres ocupants fins la posterior explosió progressiva o el punk més sofisticat de la mà de bandes locals o del món anglosaxó al llarg dels setanta. Una vistosa “babilònia” musical.

 

Com molta gent, tinc la teoria que el punt on ens trobem ara com a societat, és el resultat d’aquest esfondrament. Ja no hi ha bons i dolents. Tots som dolents.

 

One, Two Three de Billy Wilder – 1961

 

Michael Caine a Funeral In Berlin de Guy Hamilton – 1966

 

Throbbing Gristle a Berlín (CheckPoint Charlie) – 1980

 

Berlín unificat - 1991