UNA MICA D’HISTÒRIA

THE HOLLY JOHNSON STORY

LIVERPOOL MUSEUM

EXPOSICIÓ

Quan es parla del grup Frankie Goes To Hollywood a tothom li vindrà a la ment l’elegant imatge del seu líder visible: un Holly Johnson a qui ara la seva ciutat natal li ret homenatge.

La banda de Liverpool va editar un sol àlbum, que tot eren singles. En van tenir prou. Però no va ser fins que Johnson va compartir en una entrevista de 1993 el seu diagnòstic VIH, que la mateixa cova de lladres, la que ara explota el moviment LGBTQ i s’omple la boca de paraules normalitzadores i les butxaques de quartos, el va arraconar. ‘Va ser com viure en un desert durant 10 anys’ va declarar abans de la inauguració de The Holly Johnson Story. ‘Hi havia molts altres cantants homosexuals i a tots ells se’ls va “recomanar” quedar-se a l’armari’ explica.

© Melanie Smith

La inauguració coincideix amb el 40 aniversari del llançament del famós i fonamental àlbum, Welcome To The Pleasuredome (ZZT / Island Records – 1984). L’exposició es presenta de forma endreçada. Comença amb una introducció a la seva vida, passant per la participació al baix en la banda punk dels 70 Big In Japan, la posterior carrera meteòrica amb Frankie Goes To Hollywood, abans de seguir en solitari i la seva lluita física contra l’VIH i psicològica contra la temuda clàusula 28 activada al Regne Unit el 1988 sota el malson del govern Thatcher.

Es pot veure al Museum Of Liverpool i està produïda per Homotopia, DuoVision Arts i la National Museums Liverpool en col·laboració amb Johnson. Es va inaugurar el passat 14 de setembre i es podrà visitar fins el 27 de juliol de 2025. 

El músic ha anunciat també la gira Welcome To The Pleasuredome 40th Anniversary Tour per commemorar l’icònic àlbum incloent dates al Royal Albert Hall i un posterior retorn a casa en el M&S Bank Arena de Liverpool.

Holly Johnson va dir: ‘Bé, és brillant i té molt color, és interessant. Al menys no vaig viure una vida avorrida’. El famós sentit de l’humor anglès.

          

SÍMBOLS i OBJECTES. ART POP DE LA COL•LECCIÓ GUGGENHEIM

IKURRAK ETA OBJEKTUAK. GUGGENHEIM BILDUMAKO POP ARTEA

Bilbao – Euskal Herria / fins el 15.09.2024

MÉS ENLLÀ DE WARHOL

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

A Bilbao, no tot és el Guggenheim. També hi ha els bars de tapes del casco viejo i per suposat, unes quantes botigues de discos.

El moviment pop-art, va sorgir a Anglaterra a finals de la dècada de 1950. Va passar als EE.UU. després de rebre el suport de crítics com Lawrence Alloway, que diuen, va ser el primer cap allà el 1958 en parlar de Pop-Art. Va ser ell també que el 1963 va muntar una primera exposició al continent americà i va ser al Guggenheim de Nova York amb la benedicció de l’impulsor del museu.

El nom per aquella mostra va ser Six Painters and the Object. En un principi es va considerar dir-li Signs and Objects, títol que s’ha recuperat i s’ha escollit per aquesta selecció d’obres de les Col·leccions Guggenheim que es poden veure fins a mitjans de setembre, a l’edifici disseny de Frank Gehry.

d’esq a dta: Gorka Martínez del BBK, Lauren Hinkson i Joan Young, curators del Solomon R. Guggenheim Museum 

i Juan I. Vidarte del Museu de Bilbao

(fot Erika Ede)

Chryssa - 1969

La mostra es composa de 40 obres considerades clau d’autors representatius del pop-art, i s’ha inclòs també una selecció d’obres contemporànies, com exemple del llegat d’aquell moviment. Entre les primeres podem veure obra de l’artista d’origen grec Chryssa, que quan va arribar a Nova York a mitjans dels 50 es va inspirar en els lluminosos de Times Square, paradigma del modern i la superposició de lo vulgar, així com també obra de Robert Rauschenb, de Richard Hamilton o les grans escultures de Claes Oldenburg, entre molta altra cosa.

Claes Oldenburg i Coosje van Bruggen – Soft Shuttlecock, 1995

Robert Rauschenberg – sense títol, 1963

Bilbao és justament una ciutat molt ben preparada per gaudir de tres d’algunes de les millors coses d’aquesta vida. Per tant, la proposta des d’aquí al crit de Només es viu una vegada! és: visita a l’expo + visita a les tasques del casco viejo + visita a les botigues de discos = uns quants euros ben gastats.

a primer terme, 

escultura de Niki de Saint Phalle – sense títol, 1979

INFINIT BANKSY

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Aquest diumenge passat, es va inaugurar a Glasgow, la primera exposició d’art individual de Banksy, en 14 anys

No se que entendran per individual, perquè en aquests 14 anys que diuen, exposicions Banksy (no autoritzades?) n’hi ha hagut un xorro. Aquesta, es pot visitar fins a finals d’agost, l’han batejada CUT & RUN: 25 Years Card Labour i es pot veure a la Galeria d’Art Modern de la ciutat escocesa. Ha explicat en un comunicat que ha escollit aquest museu, no per altre cosa més que perquè allà hi ha la seva ‘obra d’art favorita de tot el Regne Unit’. Es refereix a l’estàtua del duc de Wellington plantada just al davant de l’entrada i que permanentment te un con guarnint-lo.

Hi exposa, entre altres peces que com ja va sent titular habitual en el negoci, no s’han vist mai, unes plantilles que es veu que son molt, però que molt especials: ‘He mantingut aquestes plantilles amagades durant anys, conscient de que es podrien fer servir com evidència en un càrrec per algun acta criminal. Però el moment sembla haver passat, així que ara les estic exhibint en una galeria com a obres d’art’. La veritat és que es repeteix una mica. Totes les bromes, al principi fan gràcia. Si s’allarguen, deixen de fer-ne. Sinó, que li preguntin al Plensa.

“EVIDENCE” – ARA i ALLÀ

SOUNDWALK COLLECTIVE & PATTI SMITH

CENTRE POMPIDOU - PARÍS

fins el 23 de gener de 2023

EXPOSICIÓ

Més que re-sabut és que Patti Smith, ja des de ben jove, estava al cas dels estats més enllà de la nostra esquifida i insignificant existència.

Als seus 75 anys, com a seguidora dels grans gurus de l’avantguarda literària, els capdavanters del surrealisme i menjades d’olla com Arthur Rimbaud, René Daumal o Antonin Artaud, i al llarg de la seva vida, sempre ha intentat compartir l’afany d’expansió mental i introspecció personals.

És inspirant-se en les vides i els texts d’aquests tres poetes, que Patti Smith amb Stephan Crasneanscki de Soundwalk Collective, han muntat una mena de manifestació creativa al Pompidou que estaria molt bé veure. Es diu “Evidence”, una exposició multi-disciplinar que fa un recorregut per les obres d’aquests tres monstres de la imaginació a través dels seus desplaçaments. 

La composició Perfect Vision fa de punt de partida. Entre 2019 i 2021 els dos artistes han anat treballant i confeccionant aquest tríptic d’àlbums, The Peyote Dance, Mummer Love i Peradam que dona forma al recorregut reflexiu sobre l’infinit i l’universal, sobre la recerca espiritual de la unitat real de totes les coses. 

Gràcies a una mescla d’escenografies construïdes en fustes, minerals... cactus al·lucinògens i, és clar, músiques que escoltem amb els auriculars que ens proporcionen a l’entrar, anem circulant per les muntanyes d’Abissínia que Rimbaud va travessar a Etiòpia, els cims de l’Himàlaia a l’Índia de Daumal o per la mexicana serra de Tarahumara – el peiot te l’has de dur tu – d’Artaud. 

Cent-cinquanta sensors ho fan possible i per si no l’abastem, un gran panel ens ajudarà, acompanyat de poemes, fotos i fantàstics dibuixos que s’afegeixen als de Patti Smith, procedents de la seva col·lecció particular i del MoMA.

Diu Patti Smith: ‘La idea principal no és muntar una peregrinació seguint les seves petjades, sinó fer que els visitants imaginin el seu propi viatge. Rimbaud, Daumal i Artaud, necessitaven anar molt lluny, a terres desconegudes, sovint perilloses, per continuar amb la seva recerca de l’absolut. Buscaven altres formes de superar-se a sí mateixos, i les van trobar en una altra banda. És gràcies a ells que jo també un dia vaig deixar la meva Nova Jersey  natal per Nova York. Tenia set de cultura, arquitectura, música, coses noves, experiències... Aquesta exposició tracta d’això: com el viatge físic i/o interior pot transformar-te’.

El 22 d’octubre, 2 dies després d’obrir portes, Stephan Crasneanscki i Simone Merli de Soundwalk Collective i Patti Smith amb alguns convidats especials, van fer una representació de Perfect Vision a la Grande Salle del Pompidou. Fins el 23 de gener.

JIM JARMUSCH EXPOSA EL SEU TREBALL EN PAPER

JIM JARMUSCH – NEWSPRINT COLLAGES

JAMES FUENTES GALLERY - NY

september 29 – october 31, 2021

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Hem passat grans estones amb les seves pel·lícules. Des de les primeres, com Stranger Than Paradise de 1984, fins a les darreres, ja més divertiments, com l'entretinguda The Dead Don’t Die amb amiguets seus com Bill Murray o Iggy Pop, passant per Broken Flower de 2005 i el documental sobre Neil Young i Crazy Horse, Year Of The Horse.

Jarmusch explica que a vegades, entre mig del batibull de fer una d’aquestes pel·lícules, necessita estar sol, com també ho necessita la gent que l’envolta. O durant els darrers anys de vida de la seva mare, quan es quedava a casa seva i anava a una altra habitació, ‘és deixar de costat el mon real, per dir-ho d’alguna manera’, en paraules seves. És en aquestes estones que feia aquests fantàstics collages, que ara per primera vegada, exposa. Dels més de 500 que ha fet en els últims vint anys, es presenten un conjunt de quaranta obres, seleccionades entre les realitzades els darrers cinc anys. Imatges retallades de la premsa, combinades sobre un fons de cartró o paper artesanal.

L’any passat, mentre estava a Catskills, NY, a la casa que comparteix amb la seva dona Sara Driver, entre uns i altres el van convèncer. ‘Mai vaig tenir la intenció de fer res amb això. Però vaig pensar,... i per què no compartir-ho? Pot ser divertit’. La conseqüència és aquesta exposició, Newsprint Collages inaugurada a la galeria James Fuentes de Nova York la setmana passada i una monografia publicada per Anthology Editions.

‘Lo interessant d’ells, és que em revelen que el meu procés de creació és molt similar, sigui que estigui rodant una pel·lícula, fent una peça musical o fent un collage. Reuneixo els elements a partir dels quals ho enllestiré. Rodar, és simplement reunir el material que després editaràs, saps? Els collages es redueixen a la forma més breu d’aquest procediment’. Cal prendre’n nota.

#JimJarmusch #JamesFuentesGallery #NewsprintCollages #Art #Exposició

FORNAS, LA IMATGE DE LA CATALUNYA DELS 60

INSTITUT D’ESTUDIS ILERDENCS

plaça de la Catedral, s/n - LLEIDA

EXPOSICIÓ

A l’Institut d’Estudis Ilerdencs es pot visitar una exposició centrada en Jordi Fornas, un dels nostres dissenyadors més importants de les dècades dels 60 i 70. A poc a poc.

Jordi Fornas neix a Barcelona el 1927. Les primeres passes les fa a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, per iniciar una breu carrera en la pintura. Viu un temps a Eivissa, a París, exposa a Oslo i a principis de la dècada dels 60 és quan fa la immersió en el mon del grafisme fundant l’estudi Pentágono, on aquí sí, va fer-se un lloc destacat. Es va saber col·locar arribant a ser un dels resposables més influents en la imatge de patums com Edicions 62 (especial menció a les col·leccions del Trapezi i La Cua de Palla), l’Enciclopèdia, la revista Serra d’Or, Presència o la discogràfica Edigsa (fent tàndem ocasionalment amb el fotògraf Oriol Maspons).

Des de l’acomodada posició que li suposava disposar del suport de la gent de la crosta, així com de la grisor existent a tots nivells, va aportar la necessària imatge de modernor que la societat anava demanant. Amb motiu de la inauguració, es va celebrar una taula rodona per parlar de la figura i obra de Fornas, en la que hi van participar la doctora en sociologia i politòloga Mariona Lladonosa, com a productor musical, Miqui Puig, el ‘comunicador’ Oscar Dalmau, el director de l’IEI, Joan Josep Ardanuy i fent la tasca de moderador, el mateix responsable de l’exposició, el músic i també dissenyador, Pau Llop. Segons aquest, Fornas va saber crear un estil personal dins dels corrents moderns imperants a nivell internacional. Assegura també, que afloraven en ell tres influències: l’estètica pop, regnant en aquells anys, el mestratge de Sandro Bocola, que l’introdueix en l’estètica racional suïssa i, per descomptat, de l’escola francesa, de quan va estar vivint a París. 

S’ha editat un catàleg amb força documentació sobre l’obra del dissenyador, així com la seva contribució en la resurrecció de la cultura en relació a la sortida del túnel fosc del franquisme. Es pot visitar fins el 5 de setembre.

(fot. Carme Vidal Huguet)

SUN RA, THE SUBSTITUTE WORDS: POETRY, 1957-72

CORBETT vs DEMPSEY GALLERY – CHICAGO

del 26 de març al 24 d’abril de 2021

EXPOSICIÓ

Al músic d’Alabama, se li dedica una exposició a Chicago, i com que no crec que ninguna de nosaltres hi vagi, per consolar-nos podem fer-nos amb les edicions especials d’uns llibres i un disc, publicats en motiu de l’esdeveniment

És un dels personatges que més interès desperta i més seguidors ha aconseguit mantenir, anys després del seu traspàs. Per això la galeria Corbett vs. Dempsey ha organitzat amb el nom de The Substitute Words: Poetry, 1957-72, la primera del seu tipus, una posada en escena del geni nord-americà i la seva poesia. Utilitzarà objectes literaris de la pròpia col·lecció de Sun Ra, així com material divers d’arxiu per ‘copsar la poesia de Sun Ra en el seu propi context dels innovadors mètodes de bricolatge de l’artista’.

Així doncs, a més de l’exposició es reediten quatre llibres. Dos estaven disponibles originalment amb el llançament de Jazz By Sun Ra del 1957 i de Jazz In Silhouette del 1959. Els altres dos, publicats per l’empresa del músic, Ihnfinity Inc./Saturn Research, son The Immeasurable Equation del 1972 i Extensions Out: The Immeasurable Equation Vol. II del mateix any, que venia el mateix Sun Ra i els membres de l’Arkestra, després dels concerts. També s’editarà un disc de 7” de Sun Ra And His Arkestra – que compta amb Ricky Murray – I Struck A Match on The Moon / Dreamsville, enregistrats durant les sessions de 1961 per a l’àlbum The Futuristic Sounds Of Sun Ra. Més informació i disponibilitat, a traves del lloc web de la galeria.

XI BIENNAL DE FOTOGRAFIA XAVIER MISERACHS

DIFERENTS ESPAIS – PALAFRUGELL

de l'1 d’agost a l’11 d’octubre

Sense treure-li mèrit, que no es mal interpreti, a falta de bones promocions en pintura, sempre ens queda la fotografia

Aquests dies s’ha donat el tret de sortida a la XI Biennal de Fotografia de Palafrugell. Aquest any es poden veure cinc exposicions, quatre de fotògrafs nacionals i una internacional. Destaca la que se li dedica a  Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931 – Girona, 2019) controlada per la vídua, Karin Leiz i la filla Juliet. S’exposen unes 90 fotografies, de les quals algunes d’elles no han sigut mai exposades i que formen part d’aquella capsa que s’anirà obrint poquet a poquet. 

Leopoldo Pomés, Sense Títol, 1975 – cortesia de la Biennal

L’acompanya Eugeni Forcano (Canet de Mar, 1926-2018), amb una sèrie d’imatges sobre Josep Plà en motiu del seu 70 aniversari i que es van publicar a la desapareguda revista Destino. També es poden veure les dels fotògrafs locals Pere Palahí i Lluís Català.

La convidada internacional és la reconeguda fotògraf Cristina Garcia Rodero (Puertollano, 1949) amb 63 fotografies de gran format. Es fa un recorregut de la seva trajectòria des de finals dels setanta fins a l’actualitat amb imatges que van de la seva cèlebre obra al voltant de l’España Oculta, fins a la guerra dels Balcans o de Georgia.

fotografia de Cristina Garcia Rodero – cortesia de la Biennal