“EVIDENCE” – ARA i ALLÀ

SOUNDWALK COLLECTIVE & PATTI SMITH

CENTRE POMPIDOU - PARÍS

fins el 23 de gener de 2023

EXPOSICIÓ

Més que re-sabut és que Patti Smith, ja des de ben jove, estava al cas dels estats més enllà de la nostra esquifida i insignificant existència.

Als seus 75 anys, com a seguidora dels grans gurus de l’avantguarda literària, els capdavanters del surrealisme i menjades d’olla com Arthur Rimbaud, René Daumal o Antonin Artaud, i al llarg de la seva vida, sempre ha intentat compartir l’afany d’expansió mental i introspecció personals.

És inspirant-se en les vides i els texts d’aquests tres poetes, que Patti Smith amb Stephan Crasneanscki de Soundwalk Collective, han muntat una mena de manifestació creativa al Pompidou que estaria molt bé veure. Es diu “Evidence”, una exposició multi-disciplinar que fa un recorregut per les obres d’aquests tres monstres de la imaginació a través dels seus desplaçaments. 

La composició Perfect Vision fa de punt de partida. Entre 2019 i 2021 els dos artistes han anat treballant i confeccionant aquest tríptic d’àlbums, The Peyote Dance, Mummer Love i Peradam que dona forma al recorregut reflexiu sobre l’infinit i l’universal, sobre la recerca espiritual de la unitat real de totes les coses. 

Gràcies a una mescla d’escenografies construïdes en fustes, minerals... cactus al·lucinògens i, és clar, músiques que escoltem amb els auriculars que ens proporcionen a l’entrar, anem circulant per les muntanyes d’Abissínia que Rimbaud va travessar a Etiòpia, els cims de l’Himàlaia a l’Índia de Daumal o per la mexicana serra de Tarahumara – el peiot te l’has de dur tu – d’Artaud. 

Cent-cinquanta sensors ho fan possible i per si no l’abastem, un gran panel ens ajudarà, acompanyat de poemes, fotos i fantàstics dibuixos que s’afegeixen als de Patti Smith, procedents de la seva col·lecció particular i del MoMA.

Diu Patti Smith: ‘La idea principal no és muntar una peregrinació seguint les seves petjades, sinó fer que els visitants imaginin el seu propi viatge. Rimbaud, Daumal i Artaud, necessitaven anar molt lluny, a terres desconegudes, sovint perilloses, per continuar amb la seva recerca de l’absolut. Buscaven altres formes de superar-se a sí mateixos, i les van trobar en una altra banda. És gràcies a ells que jo també un dia vaig deixar la meva Nova Jersey  natal per Nova York. Tenia set de cultura, arquitectura, música, coses noves, experiències... Aquesta exposició tracta d’això: com el viatge físic i/o interior pot transformar-te’.

El 22 d’octubre, 2 dies després d’obrir portes, Stephan Crasneanscki i Simone Merli de Soundwalk Collective i Patti Smith amb alguns convidats especials, van fer una representació de Perfect Vision a la Grande Salle del Pompidou. Fins el 23 de gener.

L’ANY DEL MICO – PATTI SMITH

Club Editor – traduït de l’anglès per Martí Sales

1a edició en català: març 2020 

LLIBRES

Amb el seu estil, Patti Smith fa que cada llibre que edita sigui més entretingut que l’anterior. El darrer, L’Any del Mico (Year Of The Monkey), quasi com un quadern de viatge, el va escriure el 2016, l’any en que feia 70 anys i amb ells li van sortir alguns dimonis

 ‘Una vegada vaig tenir set anys, aviat en tindré setanta’ reflexiona com qui li diu bona nit a la lluna. Està marcat per la comprensió dels sentiments de pèrdua i que totes les coses menys una son finites, o com a mínim, efímeres. La malaltia de la seva amiga Sandy Pearlman o l’allunyament amb persones importants al llarg dels anys passats, com el de Lenny Kaye o Sam Shepard, formen part del fil conductor.

en el seu cafè del SoHo, Nova York 

(Andre D. Wagner/The New York Times)

En els nous temps, ens pot semblar que millorem, quan en realitat, ens envolten col·lapses ecològics i morals. Ens vol encoratjar en aquests moments incerts, per dir-ho suaument, a no baixar la guardia: 

‘Quan viatjo, desconnecto de les noticies, rellegeixo els poemes de l’Allen (Ginsberg), un jukebox integral d’hidrogen que conté tots els matisos de la seva veu. No s’hauria desentès de l’atmosfera política actual, s’hi hauria llançat de cap, hauria fet servir la seva veu al màxim, hauria animat tothom a estar atent, a mobilitzar-se, a votar i a deixar-se endur per una furgo de la poli si fes falta, en desobediència pacifica’. (1)

Dream Inn. Santa Cruz 

Patti Smith/Year Of The Monkey

També ens fa reflexionar sobre la forma en que vivim, entenent que la vida és una permanent paradoxa, i que s’ha d’aceptar en totes les seves formes, per desconcertants que siguin. Ens vol infondra esperança: 

‘No podia dormir i vaig anar a peu fins a Hell’s Kitchen. Alguns bars ja eren oberts o potser no tancaven mai, i ningú netejava ni preparava les taules per a un nou dia. Potser per negar que fos un nou dia o simplement per impedir que arribés. Encara és ahir, deia la brutícia, encara hi ha alguna esperança a l’infern’. (2)

My trusty suitcase 

Patti Smith/Year Of The Monkey

La comprensió del què som, arribi quan arribi si és que arriba, és el més gran que ens pot passar. Swami Nityananda posa un d’aquells exemples que tan m’agraden i que aquí pot anar bé: “Si tots estem en un forat i tots volem sortir, un ha de sortir primer i donar una mà per a poder treure als demés”. Amb aquest llibre, Patti Smith, una de les més importants representants de la que és potser la darrera generació de ins-pirats, comparteix generosament una vegada més les seves experiències. I sisplau, si el comprem, no ho fem per Amazon’s. No començaríem bé.

(portada original en anglès)

textes en cursiva (1) i (2) i fotografies, extretes de Year Of The Monkey

SOUNDWALK COLLECTIVE with PATTI SMITH – PERADAM

A LA VISTA

L’estimat Soundwalk Collective fa la tercera entrega de la seves col·laboracions amb Patti Smith

Després dels àlbums The Peyote Dance i Mummer Love dedicats a Antonin Artaud i a Arthur Rimbaud, amb aquest Peradam,  com diu la mateixa Patti Smith, ens expandim en l’ ’espai vital’, que René Daumal va deixar per als futurs buscadors. La musa de totes les modernitats continua explicant: ‘Hem de fer-ho per alliberar-nos de tot allò a que estem aferrats, inclús a la idea de nosaltres mateixes o les mascares que utilitzem com a defensa i que defensem’.

 

El disc, pren com a referent el llibre de Daumal publicat a principis de la dècada de 1940, Mount Analogue: a Novel of Symbolically Authentic Non-Euclidean Adventures in Mountain Climbing amb texts de viatges simbòlics on va introduir el concepte ‘peradam’, una pedra cristal·lina que alberga les grans veritats i que només és visible per aquells buscadors que fan un veritable camí espiritual. Daumal va morir el 1944 de tuberculosi als 36 anys. 

Ara comparteixen Knowledge Of The Self, un vídeo editat per Anastasia Ivanova on escoltem a Anoushka Shankar en el sitar. El llançament està previst pel 4 de setembre via Bella Union.

PATTI SMITH, MORRICONE... AMÉN.

MENCIONS APART

En els darrers anys no paren de fer-li homenatges i reconeixements. Als seus 90 anys i en un no parar, la tarda del dilluns de la setmana passada el cardenal Ravasi, president del Consell per la Cultura, va entregar en nom del Papa Cisco, la Medalla d’Or Pontifica al famós compositor romà Ennio Morricone en una cerimònia celebrada a l’església de Sant’Agnese in Agone ubicada a la meravellosa piazza Navona de Roma.

Val a dir que en motiu del 200 aniversari de la restauració dels Jesuïtes, Morricone va compondre Missa Papae Francisci. Celebro que a aquest Papa li agradi la música. L’any passat em va sorprendre escoltar la cançó que Patti Smith va fer pel documental de Wenders Pope Francis: A Man of His Word. Al final, entre totes fem el món.

PATTI SMITH ET LA MAISON DE LE POÈTE

NOTÍCIES I ALTRES RUMORS

Si tens els suficients cales, per què no comprar-te la casa d’un dels teus ídols per conservar-la si veus que s’està caient a trossos. I això és el que ha fet la musa novaiorquesa, comprar la casa d’Arthur Rimbaud a Roche, dins la regió d’Ardennes. 

Anirà a presentar-se als veïns?

NICO PER PATTI SMITH

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Finalment podrem assaborir un altre cosa d’ella que no sigui estar dalt de l’escenari fent veure que no han passat els anys. Veurà la llum un dels projectes més interessants de la gran Patti Smith i que ha portat a terme amb la seva filla Jesse Paris Smith i el Collective Soundwalk, format per Stephan Crasneanscki, Simone Merli, y Kamran Sadeghi.

Es tracta d’un enregistrament que inicialment només havia de ser una experiència audiovisual – interpretada a a l’Institute Alliance Français de Nova York – i que afortunadament ha acabat sent un àlbum que portarà per nom Killer Road i que sortirà a primers de setembre via Sacred Bones.

Han presentat aquest vídeo de tast, Fearfully In Danger, del disc Camera Obscura (1985), dirigit per Barbara Klein a Berlín fa un parell d’anys.

MAPPLETHORPE – LOOK AT THE PICTURES

Dirigit per: Fenton Bailey / Randy Barbato

ART – INSTAL·LACIONS - DISSENY

No fa gaires setmanes, Don Alberto Fernandez Diaz, marxava ofès del Saló de Cent de l’ajuntament de Barcelona per la suposada actitud provocativa de la poeta Dolors Miquel. No fa pas gaires anys, l’ex-senador Jesse Helms denunciava al congrés nord-americà l’obra del fotògraf Robert Mapplethorpe per estar suposadament inspirada pel diable.

És obvi que encara hi ha gent que es creu amb l’autoritat de jutjar sense tenir puta idea.

Mentre se li prepara una important exposició retrospectiva, ara s’ha estrenat un documental sobre el fotògraf novaiorquès on la intenció ha estat captar el costat més humà d’una persona misteriosa i reservada. Abunden diferents talls amb les persones que va tenir-hi relacions, incloent-hi l’època amb Patti Smith al Chelsea Hotel, fins el moment en que si diagnostica la SIDA, que llavors era una sentència de mort.

Va posar el seu granet de sorra a que el món s’atrevís a mirar les coses de manera diferent a l’habitual. Però encara avui ens hem de preguntar perquè certes parts del cos humà es consideren més perilloses que una arma carregada.

EL DALAI LAMA A GLASTONBURY

GUEST ARTIST

“Cada dia, al despertar-nos, és com el nostre primer dia, el del nostre aniversari, i hauríem de fer-ne un dia feliç i en ordre, amb sentiment d’amor cap als altres, aquesta és la font de la felicitat.” 

 

 

 

 

 

 

 

És el que va dir el Dalai Lama en una de les seves aparicions a Glastonbury de fa uns dies. Això, i que veu que els músics tenen tots el cabell blanc i malgrat això la seva veu i energia són fortes, com les que voldria per a ell. 

 

Va ser el diumenge 29, darrer dia de celebració del festival de Somerset. Darrer dia?

 

 

 

 

WILLIAM S. BURROUGHS

VIDES QUOTIDIANES

 

Dimecres va fer 100 anys de l’encarnació de Burroughs. La seva vida va ser la d’un explorador tranquil, com anant a càmara lenta per no perdre’s res. Coneixent la seva obra, vas intuint la seva capacitat de transgressió com la cosa més normal del món. Escriptor, activista i un dels caps de la generació beat i de la contracultura nord-americana que ens va deixar l’agost del 1997, llegant-nos una de les trajectòries més representatives de les dècades de transformació de la societat. La relació que va tenir amb la música per la seva gran influència en gent com Lennon, Dylan, Zappa, Waits, Bowie, Lou Reed o Patti Smith per citar-ne alguns, anècdotes com la seva aparició a la portada del Sgt.Pepper’s o darreres col·laboracions com la de l’EP Priest, ell recitant i Kurt Cobain creant un mur de feedback i distorsió, el convertia en un personatge real. 

 

d’esquerra a dreta Allen Ginsberg, Richard Seaver, Jeanette Seaver, Jean Genet i William Burroughs, Chicago, 1968 – fot.Michael Cooper

 

 

 

 

 

 

Coincidint amb aquest aniversari, la re-lectura de Yonqui, la seva primera novel·la originalment editada l’any 1953 amb el pseudònim de William Lee, entra com quan et queda un spaguetti penjant de la boca, d’una sola xuclada.

 

Un esvalotador intel·lectual dels que tan es troben a faltar.

 

2a. edició de la Bruguera – any 1981

 

 

pel·lícula del 2010 dirigida per Yony Leyser

(hi surten Iggy Pop, Patti Smith, Genesis P-Orridge, David Cronenberg entre molts alters – la música la posen Sonic Youth I la pròpia Smith)

 

 

PATTI SMITH

RUMIAMENTES I BARRINADES

De pocs aniversaris me’n recordo, però hi ha un grupet d’escollits, Dylan, Drake, Lennon o Joplin que d’aquí tres setmanes n’hauria fet 71... o Patti Smith que avui fa 67 tacos. 

Tindrà un pla de pensions?

Happy Birthday!

 

LLOYD ZIFF

PROJECT ROOM

 

ROBERT MAPPLETHORPE AND PATTI SMITH (1968 – 1969)

 

MARÇ 28 – MAIG 4, 2013

 

A la galeria Danziger de Nova York, aquest dies s’exposen un conjunt d’esplèndides i espectaculars fotografies de Robert Mapplethorpe i Patti Smith, preses a finals dels seixanta per Lloyd Ziff. Segons el fotògraf, ara és el moment i per això les ha desempolsat i les mostra al públic. És evident que el seu interès va més enllà de l’artístic, com és també evident la força amb que es deixaven empènyer cap a l’alliberament. Impossible captar millor l’avorrits que devien ser aquells dies.

 

 

GATS QUE SABEN

Me’n recordo quan vaig haver d’escriure quatre ratlles per la presentació d’un llibre sobre l’autoestima dels catalans. Asseguda davant del portàtil, em mirava lo tranquil·les que vivien – i que continuen vivint – les meves dues gates. L’observació d’aquesta simple actitud em va servir per fer l’escrit. Els gats no s’han de preocupar de res més que de ser gats. No es plantegen la possibilitat de ser res més, entre altres coses per què seria del tot absurd. A diferència dels gossos, son ben amos de la seva vida. I a partir d’aquí, em desfogava. 

 

És sabuda, des del seu vegetarianisme, la militància combativa de Morrissey en la defensa dels animals. La cancel·lació d’una gira pel Canadà, per recolzar el boicot contra els seus productes en protesta contra la caça de foques o marxar de l’escenari del Festival de Coachella per l’olor a carn a la brasa que impregnava a tot Déu, en son uns exemples. “Si t’agraden els animals, és obvi que no vulguis fer-los mal” ha comentat en més d’una ocasió. El 2006 va ser fortament criticat per donar suport explícit a Animal Rights Militia declarant que entén els seus mètodes contra grangers i científics, referint-se a la mateixa violència que ells apliquen com a l’únic mètode que entenen.

 

 

La Fanny i Morrissey es van fer amics de seguida que es van veure. És la gata del fotògraf Jake Walters, amic i col·laborador del músic que comenta que va ser un amor a primera vista. “Sembla com si portes allà al damunt del seu cap tota la vida i evidentment van ser tan sols uns segons. Te una expressió de dominar la situació i de que els demés som els que no entenem que trobo genial”. La foto la va prendre el 2010 i encara que originalment pertany a un encàrrec, posteriorment ha estat utilitzada per l’organització PETA (People For The Ethical Treatment Of Animals).

 

 

John Lennon

 

 

Michelle Phillips

 

Joey Ramone

 

Patti Smith

 

Kurt Cobain