PER EXEMPLE

STREET EATERS – “OPAQUE”

NOU REGISTRE

Desgraciadament, parlar de lo malament que està el mon, és un recurs que s’està convertint en habitual. Ja fa anys que corre l’eslògan: ESTÀ TOT FATAL

Només queixar-se, no serveix de res. Ha quedat, i queda demostrat cada dia. El recurs de moltes bandes a parlar-ne, s’imposa com una etapa en la història de la música pop que esperem sigui el més breu possible (riures). Street Eaters, el duo d’Oakland format per Megan March (bateria, veu) i John “No” Mink (baix), el 2019 van fitxar a Joan Toledo (guitarra) una activista que editava Maximun Rocknroll Magazine i portava un sindicat a City Lights Books de San Francisco, en el que treballava i de tant en tant, feia el favor de ficar el dit a l’ull a persones que ho demanen a crits.

(fot Heather Frienkel)

El darrer treball d’Street Eaters va ser The Envoy (Nervous Intent – 2017) encara com a duo. Ara presenten Opaque, un àlbum amb set noves cançons que ha sortit fa una setmana via Dirt Cult Records on ja com a trio forcen motors fins treure fum negre. Post-punk directe al cervell amb lletres de temàtiques que necessiten expulsar de dins seu com sigui i amb urgència. Especialment dedicat a tot el que està fallant del sistema, intenten revertir-ho per trobar una mica de pau a traves de sorolloses melodies.

‘L’àlbum és un disc que profunditza en la crua i preciosa realitat del creixement i la transició després del trauma i la pèrdua’ explica Megan March que ho defineix amb la pregunta ‘Què significa despertar un dia i adonar-te de que estàs vivint com sempre has volgut, però amb tot aquest equipatge emocional, físic i sociopolític encara ballant davant dels teus morros?’ Per la seva part “No” Mink diu: ‘És una recerca de pau amb el mon, una connexió amb la comunitat i la família escollida, superant així gran part del dolor diari’.

Aquest No Excuse és un tema pertorbador: ‘Parla sobre observar totes aquestes situacions militaritzades d’avui dia, casi apocalíptiques, cap a les que ens estem precipitant una vegada i una altra’ diu “No” Mink. Com les alarmes o proves d’alerta que rebem als mòbils des d’una suposada Protecció Civil amb les que intenten tornar-nos més paranoics encara,... per exemple.

                         

UN CERT TIPUS DE SOROLL

MO DOTTI – “OPAQUE”

NOU REGISTRE

Els murs tenen mala fama tot i que n’hi ha de necessaris. Els de pedra seca son molt populars i ara que es parla tant de sostenibilitat, que hi ha més sostenible i relaxant que anar posant una pedra sobre l’altra?

Un altre de mur és el de so. Aquest també de la família de les sostenibles, a base de capes i capes de distorsions fins que agafen forma. Uns que en saben molt d’això son la banda de Los Angeles Mo Dotti. 

Aquetes construccions no son cap cosa nova, però cal fer-les be, que sinó cauen. La mescla a base d’un conglomerat de guitarres alliberades per la inquietant i cohesiva veu de Gina Negrini, fa que aquest mur de so en concret, s’aguanti sol.

Fa tres setmanes que tenen al carrer el seu segon disc, aquest Opaque que s’han autoeditat. Deu cançons de noise-pop on combinen les diferents formes de fer dels seus predecessors. Com explica la mateixa Negrini: ‘Volia formar un grup que sonés com els Cocteau Twins i Strawberry Switchblade, però també com My Bloody Valentine’. Enregistrat i mesclat a Record Studio 22 per Joey Oaxaca i a Studio H, la masterització va anar a càrrec de Mark Gardener. Infinites capes una sobre l’altre per desplaçar-nos sobre elles com un cert tipus de transport.