ENTREVISTA ATÍPICA A UNA BANDA ATÍPICA

ANAR AL MON

Parlem amb una de les bandes que actualment està, casi, en boca de tothom: Ratpenades. Son Vero Rosinach (bateria, veu),  Virgínia Borràs (baix, veu) i Karol “Krol” (guitarra, veu). 

Segons wikipedia, fan punk-rock rural. Un terme, que si és pel fet de ser del Segrià o de l’Anoia, podríem debatre molt. D’entrada imposen, fins que a poc a poc, en la conversa, t’adones que son tres trossos de pa beneït en ple procés d’heretgia.

Ens trobem a la botiga Grans Records de Lleida. Instal·lades en una de les taules de la seva fastuosa terrassa, tenim una molt casi impossible conversa. Provocadores en les seves afirmacions, el seu leitmotiv és fer uns riures, si pot ser acompanyat d’uns beures i passar-ho el millor possible. Sinó, què dimonis fem aquí? 

EUROVISIÓN

Només engegar, queda clar que l’espontaneïtat i dir les coses pel seu nom, seran les dinàmiques de la trobada. Comencem parlant amb la Vero i la Krol en companyia de la Sandra Tatutek  (la membre oculta) mentre esperem a la Virginia. 

TdP: Oculta? Pot agafar i fer el que fa Joel Gion o el Bez... moure’s per l’escenari, tocar algun instrument de percussió, ballar,...

Vero Rosinach: No vol. Així que hem d’emplenar nosaltres tres.

TdP: Que vols dir emplenar?

VR: Doncs fer una mica de xou. És espectacle. Però jo des de la bateria  no puc fer gaire...

Krol: Clar que pots! T’aixeques, fas anar els braços i amb les baquetes fas paaaaam!!!

VR: Saps què passa...

K: Sí, ara posarà l’excusa dels cables...

VR: Ah! si clar, estic voltada de cables... però si elles amb l’inalàmbric ja baixen a baix amb el públic a fer la cabra, jo no cal que faci gaire més...

TdP: Va, fem una mica d’història 

K: Vam començar a gestar el projecte el 2019 nosaltres dues i dos anys després, el gener de 2021, vam posar un anunci i va aparèixer la Virgi. Va anar molt bé, perquè ella aporta la part tècnica, arranjaments, allò que cal afegir o treure...

VR: Jo venia del punk de carrer, quatre acords, quatre crits i endavant. Amb el temps anem polint el so.

K: Bé, allò també tenia la seva gràcia. Era més ramonero. Més guarrindongo. Amb la Virgi, que és més madura en aquest sentit, tot és més estricte. Que no vull dir que no estigui be. 

VR: Però al final també intentes evolucionar una mica, no? Nosaltres és que ja ens conformàvem amb pujar dalt d’un escenari.

TdP: Havíeu tocat en altres bandes?

VR: Jo primer en un grup que es deia Tranxilium, que vam gravar quatre coses amb un col·lega, després amb Esputo, aquest el vaig muntar jo, del que també hi ha una maqueta, una altra que fèiem coses rollo indie...

K: Ah siii?!?!?

VR:...si,...i després tenia mono de fer soroll i em vaig afegir a una banda que aquesta ja va durar una mica més, que es deia Ansiolíticos, on tocava el baix amb uns amics.

TdP: I tu Krol?

K: Jo res. A partir de quan vaig conèixer a la Vero. Tenia una guitarra a casa i feia algunes coses però res seriós, per matar l’estona. Quan ens hi vam posar amb la Virgi, va ser quan el grup va agafar forma.

VR: La Virgi buscava gent per tocar en una banda de rollo feminista, però nosaltres dues no érem massa actives en aquest sentit... jo el que recordo és que tenia moltes ganes de tocar!

TdP: De fet ja heu deixat clar varies vegades que el vostre no és un punk de crítica social sinó més aviat de passar-ho be.

K: Si, però encara ens hem de trobar en això. Igual que amb els idiomes, encara anem provant a veure en quin ens hi trobem millor. Perquè la veritat, des de baix, massa be no s’entén el que cantes o això et diuen, i si ho fem en anglès i ho tradueixes amb el Google Traductor, encara s’entén menys (riures). Potser tirem més pel nostre.

VR: Jo no m’hi trobo tant, no per res en concret.

K: Doncs estaràs vetada (riures).

TdP: Al final és com et sentis més còmoda, no? No deixa de ser un instrument més en el vostre cas.

VR: Si, i també depèn de la cançó.

TdP: Al final l’idioma és una etiqueta més. Ens preocupem més de en quin idioma cantem, que de si el que fem funciona o no.

K: Al final, no ens preocupa gaire això dels idiomes, la veritat.

TdP: De fet, potser acabeu cantant en japonès. M’han dit que voleu anar al Japó.

K: Si (riures). Però abans hauríem de començar anant a Eurovisión (més riures)

TdP: Encara que crec que aquest any Espanya, com algunes televisions d’altres Estats, no hi participarà, pel que Israel està fent amb Palestina. Però a veure, és que no em queda clar. Us identifiqueu amb el xou d’Eurovisión o no?

VR: No home, no. Que vaaaaaaa!!!! Seria només per anar allà i fotre el subnormal.

K: Fer el capullo, veure gratis, fotre’ns de tot... Em flipa el muntatge. A mi no m’importaria. Però després del que li ha passat a aquella noia... (es refereix a Melody) jo no estaria preparada per això.

VR: Jo sí. Quina noia? (riures)

EL NOU LLANÇAMENT

En aquest punt, la Sandra treu una calavera que li regala a la Krol, un cap de cabra que li porta de regal d’un viatge que ha fet per Cantàbria.

VR: És que la Krol les pinta. Te una granja escola i les pinta.

K: Si però la granja escola no te res a veure amb això (riures)

TdP: Manteniu viu l’univers de la temàtica zombie o ja no tant?

VR: Si, però de bon rollo. Lligant-ho amb lo de l’idioma, en aquí també estem per acabar de trobar-nos, en un ambient que ens defineixi de forma clara. El tema creatiu el tinc una mica col·lapsat. Tinc molts fronts oberts. Crec que com elles.

TdP: Com està el segon disc?

VR: Bé, ja tenim dates, el 26 i 27 de novembre per a entrar a gravar.

K: Estem en el punt que hem de decidir en quin format treiem nou material. Si llançar un EP i esperar per treure el segon àlbum. És que tenim alguns temes anteriors al disc que ens van quedar penjats. Amb Kasba Music ja vam gravar-ne dues pel recopilatori Catalunya Explota, unes cançons que durant dos anys no podíem utilitzar – han passat dos anys ja? – i les podríem incloure. De fet estan mesclades i acabades del tot.

VR: Vam gravar-les a Lleida a Masselles, amb el Txavi Ábrego a un estudi que es deia El Zulo i les noves les gravarem a M Studio.

K: Va ser a la vegada que gravàvem a un i altre estudis per l’Explota i pel Pam! Punk! Boom! Lab! Com que ens va agradar molt la mescla que ens va fer el Xavi de M Studio per LP, hem decidit repetir amb ell.

TdP: A pesar de tot, veig que sou meticuloses.

VR: No creguis,  la Krol i jo no gaire (riures).

K: Ho som al començament, en el treball previ. La Virgi grava les bases i després treballem a sobre. Ella sí és exigent. Jo, quan abans surti de l’estudi molt millor. És pa pa pa pam... fora.

VR: Com que la Virgi és tècnic de so, te més paciència per a aquestes coses. Jo a l’estudi m’angoixo un ou. Ara que em cuido només de la bateria, vaig més relaxada, no com al principi dels temps que feia baix i veus i m’angoixava molt més.

K: No se perquè t’encalles amb lo de cantar

VR: Tinc un trauma amb la veu. Vaig anar a Madrid a estudiar cant i tothom ho feia super-be i quan em van dir que cantés una cançó vaig cantar una de les meves i és clar, van flipar. Moltes classes per res. Encara em dura el bloqueig.

En aquest punt, arriba la Virgina. Presentacions i continuem amb ella a taula.

TdP: Parlàvem de la teva exigència a l’hora de gravar...

Virginia Borràs: Ui! Doncs una mica sí que ho soc. Bé, suposo que perquè ho tinc més assumit. Em dedico a això. M’agrada que les coses surtin bé. Però ens complementem. Cadascuna te uns rols clars que fan que la banda tiri endavant.

K: Tot el curro que porta fet l’hem de respectar i aprofitar a l’estudi perquè tot sigui més àgil.

VR: Recordo quan vam gravar el primer disc, en alguna ocasió li deia que no venia preparada i s’emprenyava. Em deia: Cabrona!... després de tota la matada!

TdP: Intueixo que a tu Vero, t'han servit una mica de teràpia les sessions.

K: En el seu cas, no ho crec. És molt nerviosa (riures)

VR: Tinc TDH

K: Totes tenim TDH, però tu el triple (riures). Avui s’ha gastat 100 euros en roba!

VR: Estic farta. Aquest matí hisenda se m’ha quedat 800 euros.

K: M’ho explicava mentre aparcàvem i al costat del parquímetre hi havia un contenidor amb aquests tres vestits al damunt d’ell (treu tres vestits d’una bossa i els ensenya). Tu t’has gastat cent euros i jo cap! Tanco parèntesi.

TdP: He de preguntar per l’assumpte Paussini.

K: Això de que m’agradava, ho vaig dir perquè a casa, els meus pares no eren caps entesos en música i era el que sonava, la Paussini, els Backstreet Boys i coses així. Fins que un dia una companya del cole que el seu germà gran feia snowboard, em va fer escoltar coses de hardcore-melòdic, Blink... Algú es va deixar una cassette que en una cara hi havia NOFX, Pennywise i a l’altra hip-hop espanyol, Doble V, coses així i vaig flipar bastant. Aquí l’única punk és la Vero.

TdP: I tu Virginia? Abans parlàvem dels vostres passos anteriors a Ratpenades.

VB: Jo vinc de l’electrònica. Els 18 o 19 vaig començar amb el drum’n’bass, la música de club, el techno, el hard-tech, jo feia de DJ i va ser després del Covid, que vaig començar a interessar-me més pel punk. Però a mi m’agraden molts estils, et diria Jane’s Addiction, PJ Harvey, fins el progressiu o el rockabilly.

TdP: Si es viu a Lleida, t’ha d’agradar el punk i/o el heavy-metal.

VR: Si, però més per les comarques que a la pròpia ciutat. Lleida s’ha quedat enrere amb la moguda.

TdP: Com esteu de història? Coneixeu predecessores vostres com Draps Bruts per dir-ne una?

VB: Ah si! Draps Bruts!

VR: Però això no és una sèrie? (riures).

VB: Allò era Plats Bruts! Doncs mira l’altre dia vaig anar a un poble del Priorat, un de molt petit que si no recordo malament es diu La Febró i allà vaig conèixer a la germana d’una de les components i em va estar explicant algunes anècdotes. També et diré que no fa gaire vam estar tocant en un concert feminista i es va apropar una noia que es diu Mariachu, del País Basc i fa un fanzine que es diu Uterzine, doncs aquesta noia ha tret un llibre de grups punk dels 80 i 90 de tot l’estat espanyol, només de dones, i es va entrevistar amb alguna de les membres de Draps Bruts.

TdP: Abans ha sortit monsieur le Covid. Com ho vau portar?

VR: Jo no em vaig vacunar. Recordo que estava donant classes en una auto-escola d’una associació per a l’alfabetització, amb gent musulmana, que aquests no els preocupava gaire el tema. Hi havia un altre grup, aquests d’ètnia gitana, que em deien: “Si no te vacunas no te dejaremos venir a darnos clases...” (riures). Mira al final que cadascú faci el què vulgui. A més jo els deia que per injectar-me merda anava a buscar a un camell i que anava a lo antic.

VB: Jo tampoc em vaig vacunar i crec que estan causant problemes secundaris.

K: Jo sí vaig haver de vacunar-me, per temes de l’escola. Va ser llavors quan vam fer el primer streaming des del local d’assaig i el segon, teníem moltes ganes de tocar. De sobte vam reunir a 20 o 30 persones a fora al carrer. El que no pot ser és fer-ne una religió, en plan: “Aquell, aquell, que s’ha comprat un gos de mentida per sortir a passejar!” (riures). A veure, el virus de ser-hi, hi és, l’hagi creat algú o no. Als CAPS i als hospitals jo crec que s’hauria de seguir duent el morrió. Ja veus.

TdP: Al final, tot des d’àmbits polítics. Completeu la frase: Els polítics son...

VR/Krol/VB a l’uníson: Unes rates, uns avariciosos, uns manipuladors, uns embusteros,...

TdP: Quina és la ment pensant darrera les portades?

VR: En principi la Krol. La vam fer en un escape-room i com que és una mica Diogenes i té de tot...

VB: La idea era fer veure que estàvem en un laboratori. Com que vam agafar cançons de diferents llocs i es tractava d’experimentar, per això vam triar aquest tema. A veure què sortia.

K: Al nostre fotògraf Marc Castelló li vam comentar la idea i va suggerir lo de l’escape-room, que ell ja coneixia perquè recordava que en una de les habitacions hi havia muntat com un laboratori... si em sembla que no vam ni pagar!

VB: Siiii que vam pagar!

TdP: Tu no vas pagar, elles sí... (riures).

VB: El disseny final és del Juan, la parella de la Krol, que va estudiar a l’escola d’arts i oficis de Tàrrega.

VR: El nom del disc també és seu.

VERSIONS LES MENYS

TdP: Feu alguna versió?

K: Tenim pendent una de The Assclats, uns amics d’Arbeca. Però no l'hem arribat a fer.

VB: Però si fas una versió ha de ser que tingui alguna connexió amb tu, no? Com un referent.

K: Primer ens hauríem de posar d’acord les tres. Jo tenia pensada una de The Adicts que es diu Viva la Revolution, però al final s’ha quedat al pot.

VB: Això de fer una versió també és resultón. Sobretot en concert, si és prou coneguda per la gent, per pujar l’ànim. Però no ens acaba d’interessar això. La gent s’ho ha de passar be amb nosaltres, sense necessitat de fer versions de ningú.

K: La veritat és que tenim una flor al cul. Acostumem a ser les que engeguem i el públic encara està fresc. Encara que a vegades et trobes en llocs que hi ha 2 o 3 persones de públic, que a lo millor han vingut de la quinta forca i sap greu. En casos així li dic al Joan o amb qui estigui, anem al davant per donar-los suport. Ho dic per lo de les versions, que potser en aquests casos, sí que pot treure’t de l’apuro. I com que això no ens ha passat, per això no ha sortit el moment de fer versions (riures).

VB: Som lo suficientment creatives com per no haver de fer versions. S’està posant de moda lo de versionar grups i cançons...

TdP: No, no, no... no m’he explicat be. Per exemple, en el concert de Tropical Fuck Storm de fa uns dies, van tancar el set amb Stayin’ Alive dels Bee Gees. Sol funcionar be per acabar la vetllada. 

K: Espera, una vegada en una prova de so vam fer una versió de l’Álex Ubago...

VB: Sí, i també una vegada vam fer la de Si Tu Vas Al Cel En Patinet. Va ser en una actuació per a un final de curs amb canalla. Érem Les Ratpanadetes. Va ser molt bo. Els trossos on hi havia tacos, els treiem o fèiem piiiiiiiiiip (riures). Allà, a part de les nostres com et diem, vam tocar algunes d’infantils. Va ser divertit. En realitat ha estat l’única vegada.

TdP: Teniu grup de fans?

VB: Si! I tant! Tenim uns amics que es diuen Ratpenats amb els que a vegades ens confonen. Van fer un vídeo on sortien vestits de ties dient “Hola! Som les Ratpenades”.

TdP: Per cert, d’on surt el nom?

VR: De mi. A vegades soc una mica manipuladora i encara em surto amb la meva. Poc abans que entrés la Virgi, amb una amiga, vam fer una llista llarguíssima... Broken Rules era un dels que em molaven.

K: Però com que és feminista, tambè volien trobar alguna cosa que no volgués dir-ne una de sola, donar-li un doble sentit. Que si les penades,...

VR: Doncs Ratpenades, pel bitxo i de penades. Vam estar a punt de canviar, pel rollo de les xarxes, per si és un nom que a fora no s’identifica...

TdP: Ja que treus el tema, què penseu de les xarxes? 

VR: Per donar-te a conèixer i fer contactes, les xarxes van molt bé. Però comporta molta feina i dedicació.

VB: És molt de temps davant d’una pantalla, que si ara etiqueto, que si ara poso un filtre, que si ara inter-actuo una estona... Jo abans vivia aquí a Lleida i ens trobàvem dos cops per setmana, un per fer l’idiota i l’altre per assajar (riures).

K: Quan vam començar fèiem molt el tonto. Gravàvem xorrades, penjàvem coses fent el capullo... Nosaltres no farem com aquesta gent que edita molt els vídeos, tota aquesta matada, que et pren la vida, i que ningú s’enfadi.

TdP: No heu pensat en agafar algú, ja no només per fer aquesta feina, sinó com a manager. Dos pel preu d’un.

K: Ui no! Crec que també perdríem alguna cosa si no ens ho féssim tot nosaltres per molt xorres que siguin. A mi m’agrada escriure les meves gilipollades. En el moment en que obres els ulls i veus el merder que hi ha, aprens a dir: “Doncs això no ho faré, no vull ser un borrego més”. També s’ha de dir que necessitem un tempo que ens agrada posar nosaltres.

VB: És com tot, si es fa en mesura, va bé.

K: Hi ha molta gent que abans el seu producte, ara no parlo de música, no el venia per falta d’un espai físic i ara, online, va funcionant. El meu cunyat, fa cançons que penja en un bandcamp i les ven. Ara tothom es pot gravar a casa i que no soni com una merda.

VR: Per molt que diguem, no pots desconnectar-te perquè si ho fas, perds el pas i no arribaràs a la gent com feies unes setmanes enrere. Jo quan estava soltera hi podia dedicar molt temps, però ara no m’avorreixo (riures).

TdP: Tornem al disc. M’heu dit que teniu dates per entrar a l’estudi...

VR: Si, 26 i 27 de novembre, per gravar.

VB: El tornem a treure amb Kasba Music. Hi tenim molt bon rollo amb l’Amparo i el Joni que ho fan, a part de per guanyar-se una mica la vida evidentment, perquè els hi agrada molt la música, la viuen i son molt raonables amb tot, s’hi pot parlar... Ara hem de trobar el dia per muntar l’agenda per treure el disc, en un moment concret, és una mica complexa això, però ho farem...

VR: A mi ja m’està be el pressing. Jo funciono de puta mare sota pressió. En canvi la Krol s’estressa (riures)

VB: L’agenda s’ha de complir i nosaltres anàvem sempre una mica així per lliure, però ara que ja sabem el funcionament, ens podem anticipar i programar les coses per fer-les amb temps més tranquil·lament.

VR: Si no fos per ells, que amb dos o tres mesos vam gravar tres vídeos promo, encara estaríem pel primer (riures)

VB: Va anar molt be. Ens van fer una bona promo, vam sortir a TV3 que vam dir: "Què!?!? Ratpenades a TV3?????" A part de a les típiques revistes, vam sortir fins i tot en una de moteros!

K: Ho veus? Som a un pas d’anar a Eurovisión (riures).

TdP: Com us veieu d’aquí a 10 anys? 

VB: No ens hem plantejat el futur. A més, avui es fa molt difícil de dir. Com que som molt família, a mi personalment em sabria molt de greu que s’acabés Ratpenades.

VR: Fa uns anys ens van preguntar: “Què deixaríeu per la música?” i jo vaig dir, tot.

TdP: Ho segueixes pensant?

VR: No (riures). Ara tinc molt projectes oberts.

TdP: Aprenent de tot, mestre de res.

VR: Això no és veritat! La meva mare també m’ho diu i no és cert. Jo només puc donar un 10% a cada cosa, no puc donar més.

K: Jo tinc dos projectes al davant, que son les meves dues filles. I una petita empresa. Fa un temps els hi vaig dir que si volien, els hi presentava una altra guitarrista millor que jo.

VR: Ufff! Ens va ratllar molt això!

K: Si, és clar. L’opció banda és com per desconnectar de l’altre part de la meva vida. Quedar al local i venga: a fer el subnormal. Per a mi, això també està sent educatiu. Jo era molt antisocial. Com tu, jo tampoc puc donar el 100% a tot i la gent que espera coses de tu. No volia més feina, però aquí estic.

TdP: Us heu plantejat agafar una quarta membre?

VB: És que tres funciona molt be. A l’hora de decidir és molt pràctic. Si fóssim quatre, n’hi hauria una que faria de líder segur.

DALT DE L’ESCENARI

K: Jo vinc de fer teatre. Soc monitora de lleure i al final, tornant al principi de la conversa, el que volem és passar-ho bé. Crec que dalt de l’escenari ens sabem moure, no ens quedem en plan estaquirot. Fem el que ens dona la gana. Jo a vegades m’avorreixo segons quin concert vaig a veure. Crec que ha d’haver una mica de xou.

VR: Si, però a mi m’ha de sortir sense que ningú em digui, fes això o allò, que llavors em ratllo.

VB: Al final, a nosaltres tres ens preval la part més d’espectacle. Com que en tècnica musicalment arribem on arribem, ho compensem movent-nos, sent qui som i passant-ho bé i intentant que el personal també ho passi be. Aquest és el leitmotiv.

K: A mi m’agrada arribar una estona abans del concert, no només arribar i tocar. És una estona per mentalitzar-me, perquè jo quan la cago ho passo fatal, sento que estic defraudant i m’he de mentalitzar de que no, de que dóna igual, que segurament ningú se n’ha adonat de que l’estic cagant tota l’estona i això és un treball que per moure’t de casa és molt necessari.

VB: El que també ens agrada de tota aquesta moguda, o com a mínim a mi, és que hem conegut a un munt de gent que val molt la pena. Et comuniques, comparteixes, aprens d’altres maneres de fer...

TdP: Podríeu dir alguna banda que us hagi agradat?

K: Moltes.

VR: KO Makabra de Reus.

VB: Les Aranyes de Barcelona

K: Shöck del País Basc.

TdP: Sala petita o festival?

K: En un festival tot és molt fred. Son dues coses molt diferents.

VB: A mi m’agrada més la sala petita, amb la gent a prop... que no vull dir que no m’agradi tocar també en festivals. Però en un espai petit, normalment, abans sopes amb l’altre grup, et relaciones,... 

K: Ella és de les que mira a la gent. Quan acabem l’actuació et pot dir: “Heu vist? En tal cançó han ballat més, en tal altra menys”. Jo em poso les ulleres de sol i ja no veig res de res.

VR: A mi m’agraden els festivals per tocar davant d’un munt de persones. Tot i que després no recordo a ningú ni res del que ha passat.

TdP: Què esteu escoltant a casa?

VB: Jo soroll. A casa tenim uns plats de quan punxava i amb la meva parella, que té un ou de vinils per cert, experimentem. Distorsionem cançons, els hi baixo el pitch, les filtro, agafem una d’ambient i una de no se què, i sents (aquí fa un so impossible de transcriure) o sigui que el que estic escoltant darrerament és, soroll.

VR: Doncs jo Offspring, NOFX, perquè he re-tornat a les classes de bateria. Vull reforçar l’oïda en aquest camp, perquè segons com, em costa molt reproduir-ho.

K: Doncs jo, ara flipareu, cançons per pintar, cançons que no tinguin cap intenció. També molta música tradicional japonesa. No se perquè vaig escoltar un podcast d’això i m’hi vaig penjar, Junko Ueda i coses així.

TdP: Quin personatge us agradaria conèixer, viu o mort?

K: Jimi Hendrix, Kurt Cobain i tots els guitarristes esquerrans. A l’Aretha Franklin també.

VB: Els esquerrans sou diferents. Més creatius.

VR: A l’Amy Winehouse

PREGUNTES i RESPOSTES ESTRANYES

TdP: Heu dormit en algun lloc que no tornaríeu a fer-ho ni de conya?

VR: La Carol i jo sí (explosiu de riures). Era en un concert feminista en una casa okupa de lesbianes a Barcelona. Expliqueu-ho una de vosaltres dues que després dieu que jo no tinc filtres.

VB: Era en un centre-social okupat, en una festa de diversitat de gèneres LGTBIQ i només podien entrar dones...

K: En el pis on havíem de dormir, ens van posar un llit al menjador. Nosaltres vam dir que volíem anar a dormir aviat, ja havíem anat a la mani, per cert un ensopiment total. Nosaltres allà intentant dormir i allò que obres una mica l’ull i el menjador era un corredor de noies amb les pompes a l’aire. La veritat, com si volen anar despullades, però no ens havien avisat! També recordo un cop a Bilbao, a casa de la Maru, que vaig acabar dormint al sofà. Aquestes anaven amb les seves parelles, tant una com l’altre i volien que dormis amb elles i les seves parelles i no volia fer d’espelma. Per un altre costat la Maru, que és fotògrafa que em deia que havia d’editar unes fotos, li vaig dir: “Tranquila que yo me duermo”, doncs no va callar en tota la nit. Un parell de llocs on preferiria no tornar a dormir (riures).

TdP: Sou fetitxistes de posar-vos sempre una mateixa peça abans de sortir a escena?

K: Jo les meves ulleres de sol. Una vegada no recordo on, no vaig posar-me-les i desgracia al canto. Vaig acabar vomitant abans del concert després amb diarrea, vam embossar el wàter perquè abans havien anat a cagar elles dues. Vomitant amb els ulls tancats entremig de les cagades! No tenia opció (riures).

VR: ... ha hagut més dies de vomitades, a Girona també la veu liar...

VB: Hòstia si!, Jo duia la copa menstrual i la Krol: “Treu-te-la, treu-te-la...” i jo: “ Que no, fins que no sortiu del lavabo”... me l’havia de treure i quan ho fas, acabes amb les mans plenes de sang i allà no hi havia lavabo per rentar-te-les. Res, que al final me la vaig treure i feia moltes hores que la portava, feia molta pudor i la Krol es va posar a vomitar... (riures).

K: ...havíem begut molt aquell dia. No se si es pot dir fetitxisme però tenim la mania de sortir sempre disfressades, encara que sigui alguna cosa de darrer moment i no tingui massa sentit, dóna igual. No volem que es digui: “Ah mira. Tres noies que van de sexy”. Volem anar al revés del que toca.

TdP: Què penseu de la IA?

VB: A veure, ens hi haurem de fer sí o sí. No hi ha marxa enrere. Crec que si s’utilitza bé pot ser útil, però si se li dóna més poder que la teva pròpia opinió, que és el que passarà, l’haurem espifiada.

K: Hem de pensar que al món, més de la meitat de les persones son pallusos. El mon se’n va a la merda i el que hem de fer nosaltres és ajudar a que se n’hi vagi ràpid i del tot. Que la teva feina te la pot prendre una IA? Si és que sí, doncs espavila ràpid i si és que no, aprofita’t d’ella. 

VB: Hi haurà un canvi de paradigma. Si la IA pot fer perdre molts llocs de treball, s’hauria de reestructurar el tema.

TdP: Si diem Sid Vicious que us ve al cap?

K: Sexe, drogues i rock’n’roll.

TdP: I Núria Feliu?

VR: Qui és aquesta? (molts riures)

TdP: Va, acabem parlant de música, del següent pas a fer.

VB: Doncs mira, segurament seran cançons diferents al fet fins ara. Potser quatre temes. Serà un EP casi segur. Volem que hi hagi molta imatge, single, clip, single, clip... i no serà tan punk. Potser més ballable.

K: Al final sortirà lo que sortirà. Ja veuràs.

TdP: Com aquesta entrevista.

                        

MURINA – COM JEKYLL & HYDE

ENTREVISTA

He pogut quedar amb la banda amb base a Barcelona Murina. El motiu, la sortida del seu brillant àlbum de debut editat aquest maig passat. Es diu Nueva Forma de Vida i els hi ha llançat el col·lectiu de La Rubia Producciones conjuntament amb el segell francès d’Araki Records.

El 2021 van editar un parell d’EP’s  Wave The Brain i Stuff Galore. Ara, amb aquest flamant LP, haurien de fer-se un lloc per mèrits propis. Respecta, honestedat i passió son els trets essencials de Murina. De sobres per triomfar a la vida, la pròpia. En la musical, de vida, la satisfacció de fer un disc com aquest, impertorbable, amb 11 cançons capaces de transformar-se en diferents animals en la millor tradició del rock. Vida privada i vida musical, dues cares de la mateixa moneda. Com Jekyll & Hyde.

Vaig quedar a les 7 de la tarda amb dos dels seus tres membres: Martina de Lugnani, veu i baix, de Itàlia i Lari Vainio, bateria de Finlàndia. Íñigo Torío, d’Euskadi, l’encarregat de la guitarra, no va poder estar en la trobada per motius familiars. Em vaig prometre a mi mateix, no fer les preguntes tòpiques: que si les tres cultures diferents, que com és possible que us entengueu... Si no ets d’una cultura dominant com la anglesa o l’espanyola ja et pengen la primera etiqueta.

Com si ens coneguéssim de tota la vida, amb una vitalitat envejable per part seva, parlem del disc, però també de música en general, de física, de química, de la veritable connexió entre les persones i del que és essencial a la vida, especialment, de l’ara i aquí. Tot en viu i al voltant d’una taula. Aquest és el resultat:

TotDePop: Què tal amb La Rubia?

Lari Vainio: És el segell d’una persona molt treballadora que ha editat el nostre debut. Després el ven a través d’una distribuïdora, que en aquest cas és Four Skulls, o de la bandcamp.

d’esquerra a dreta Lari Vainio i Martina de Lugnani

Martina de Lugnani: Al final es van afegir els francesos d’Araki Records, amb els que ja vam col·laborar el 2020 i ara van voler repetir. Però el pes el porta la Núria de La Rubia. En paral·lel, nosaltres portem tot el que pertoca a les xarxes. Bé, de fet la Laurie es cuida del tema imatge, del grafisme – la porta del disc és seva – i jo més específicament de les xarxes socials. És l’única forma viable quan comences, encara que crec que ho aplanen tot. No puc amb les plataformes d’streaming com Spotify. Al grup, funcionem com una equació, cadascú posa el que bonament pot. L’altre dia vaig penjar en el meu instagram que sembla que els músics, tal com estan les coses, se’ls obliga també a ser creadors de continguts. I nosaltres només hauríem de dedicar-nos a fer música. Però el mercat et pressiona i molt ràpid a que pensis com presentar-te, a llançar flashos i a vegades, en alguns casos, el producte és només façana.

TdP: Això fa mal, que diguis que d’un grup ens quedem més amb l’aparença que amb el contingut...

MdL: Sí, és clar que fa mal

LV: Això òbviament és en el context de les xarxes socials.

TdP: Però al final, repercuteix en menys visibilitat, en el vostre cas...

MdL: Sí, després de treure el disc, he reflexionat molt sobre això... penso que hi ha moltes bandes interessants, però no a totes se’ls dona la mateixa visibilitat. Aquí entra molt tot el que és el mainstream, el coaching empresarial, que funcionen en el context d’una estadística de mercat.

TdP: Faré un símil, a veure si funciona: en els anys 80 hi havia molta gent dissenyant, però no hi havia una industria al darrera per a una bona producció, per fer visible tot allò que es feia. Crec que passa alguna cosa semblant amb la música que s’està fent, no hi ha unes plataformes fortes, i sinceres, que ho visualitzin, fora dels circuits com mot be dieu, mainstream...

MdL: Si parlem d’underground, ja estem parlant d’estar amagats, circumstancia que implica no voler ser massa vistos, això també és així. La visibilitat a qualsevol preu tampoc. Al final lo de l’èxit és molt relatiu. A més, moltes com nosaltres, tenen una doble vida i ja tenen i tenim molt assumit que tampoc ens interessa ser massa a la vista. No busquem ser unes estrelles del rock. Poder fer una vida normal i tenir el temps per poder mostrar la música en condicions, és suficient. Hi ha molts tipus d’ambicions i la nostra no passa ben bé per seguir invertint diners.

TdP: Des de l’administració tampoc hi ha una actitud favorable, a no sé que no t’importi menjar al palmell de la seva mà. Remenar diner públic és fàcil però te un preu elevat. Si agafes el teu tros de pastís, per petit que sigui, el tornaràs amb interessos. Sembla que els hi faci por que hi hagi un circuit independent de veritat per poder tocar bandes com la vostra. Ho volen tenir tot ben lligat i controlat i una manera és anar sucant a la gent. És difícil no caure a la vida fàcil.

MdL: Estàs gravant? Soc virgo per tant molt crítica i a vegades massa (riures). Segons què, millor no dir-ho. Tocar a Barcelona és difícil. S’ha de pagar un lloguer i tampoc saps si ompliràs o no per cobrir totes les despeses. Al final has de pagar per mostrar la teva música i ja hem pagat suficient. Encara que al final ho assumeixes, perquè la passió és més gran. Els grups que anem a veure nosaltres i segurament tu també, son músics que ho donen tot, i ho donen de cor, el seu temps i el poc diner que tenen.

la banda al complert amb l’Íñigo Torío

TdP: Hem de tenir en compte que el disc també acaba de sortir com aquell que diu...

LV: També és en els concerts que et vas fent un nom i no es pot dir que tinguem una programació massa definida, encara que tot el que ens ha sortit ho hem aprofitat, País Basc, sud de França, a Girona un parell de vegades... ens agradaria posar-hi més energia en tot això, però ja no som adolescents...

MdL: També som una mica selectives. Ja no és allò de tocar on sigui i com sigui. Volem tenir un objectiu clar a l’hora de donar un concert. I què caram!... hi ha discos que es descobreixen amb el temps (riures)...

LV: També hem hagut de buscar un equilibri entre ser músic i tenir una vida privada, família, etc. I nosaltres hem escollit aquest equilibri, perquè per fer gires hi has de dedicar molt de temps si ho vols fer be. Som en un moment que no podem dedicar-li tot el temps que potser en una altra etapa de la vida li dedicaríem.

MdL: Sobre això d’aquesta etapa nova, voldria fer un aclariment: no és veritat que quan s’hi entra la diversió s’acaba. Em fa molta ràbia quan escolto algunes persones que diuen que si montes una família, oblida’t de la música i del passar-ho be. Això, és una solemne estupidesa. El meu temps el gestiono com a mi em sembla. No tenir cap contracte que em digui què he de fer i en quin moment de l’any, ara és el que ens sembla millor per nosaltres.

TdP: Estic molt d’acord. L’edat no te res a veure. Son les ganes, l’actitud i capacitat que tinguis en cada moment, física i mentalment... el demès, excuses.

MdL: És molt proporcional a l’energia que una té.

TdP: Molts dels nostres ídols, aquells que “hem de matar”, ja tenen una edat i alguns segueixen fent grans coses.

MdL: ...però ho tenen més fàcil. Tenen pasta i poden dir; ‘Vale, de maig a juliol em tanco en un estudi a fer un disc’... (riures), això és un somni.

LV: Ara ens concentrarem en treballar el disc, donar algun concert, però amb els nostres tempos.

TdP: Això també pot ser un luxe

MdL: Tornant a lo de ser més visible, quan hi penso, al final sempre em frustro perquè ho veig clarament associat a una agència de promo que treballi per a tu. Però hem fet un molt bon disc. Ens ho vam passar molt be fent-lo. És autèntic i reflexa exactament aquest trosset de vida que hem passat junts. Jo no ho canviaria per res. Ara s’ha d’anar a per un altre. Provar altres coses. És clar que hi ha aspectes que ara canviaríem, però ja està acabat. No té sentit preocupar-se.

TdP: També estic d’acord. El que és important és fer coses. Tancar portes i obrir-ne de noves. Bé, havia preparat una mica l’entrevista, amb quatre notes, i ens l’estem saltant per complert, (riures)... Som a la primera pregunta, acabarem tard... Expliqueu una mica quins sons els vostres principis. Hi ha hagut altres bandes abans, no?

LV: La Martina i l’Íñigo, han estat molt més actius. Amb 20 anys jo tocava a Helsinki i no la bateria, sinó la guitarra. Però res seriós. Preferia anar a veure tocar a altres bandes i comprar-me discos.

MdL: Jo vaig començar sent una adolescent de forma totalment autodidacta, suposo que com molta gent. Quan vaig venir a Barcelona vaig conèixer un parell de nois, companys de feina. Jo aquí ja tocava el baix, i ells un la guitarra i l’altre la bateria, així que un dia ens vam mirar i vam dir: ‘Per què no fem alguna cosa amb això?’ Ens dèiem Sounds Of Death Valley, tipo stoner, grunge. Encara hi ha coses al bandcamp. Després va venir un altre projecte, on tocava la guitarra amb la meva parella i alguns amics, però només va durar un any. Ens dèiem Olimpia. Fèiem una cosa que nosaltres li dèiem evil–pop. L’Íñigo també tenia experiències en d’altres bandes, ja des d’adolescent.

TdP: Va venir cap aquí quan es va posar en contacte amb vosaltres dues?

LV: No, que va. Molt abans ja era a Barcelona. Ha estat en diferents projectes i tots molt seriosos.

MdL: Però ell sempre destaca en especial els d’aquí, quan ja estava instal·lat. Per exemple, Deline, que era com de post–rock i Calibra, més de dream–pop i shoegaze, que va ser just abans d’entrar a Murina. Com nosaltres dues, va créixer als 90, amb Sonic Youth, Nirvana... Lari te un punt més punk i hardcore, Íñigo aporta la part més post-rock i jo soc la més grunge. De la unió d’aquestes tres tendències, sorgeix la química.

TdP: Aquí volia arribar, a la química. Encara que hi ha una predisposició, no saps mai per on sortirà. És màgic. En el vostre cas salta a la vista.

MdL: Si, vam encaixar molt ràpid. Mai ens diem què has o què no has de fer o com sonar. Com a molt es pot suggerir alguna cosa (riures)... Hi ha un respecte i estem junts per crear alguna cosa posant cadascú el qui millor li sembli. Mentre funcioni, no hi ha problema. És molt important el moment en que es produeix el flaix, aquell moment de pura creació, quan les tres ments es fusionen. Inventes alguna cosa nova, però no en el sentit d’un nou so o corrent, és com una interpretació de la realitat d’aquell moment. Per això mai hem dit ni diem que som una banda de shoegaze o de punk o de noise, amb un estil pre-definit abans de començar.

TdP: Després parlarem de les etiquetes, un altre gran tema...

LV: Això que ha explicat la Martina és molt l’essència de Murina. Inclús quan érem només nosaltres dues, la idea ja era aquesta. Vam arribar per improvisar i d’aquí ha sortit algo que ens agrada i amb això seguim, malgrat haver passat de dos a tres membres. Aquesta és la nostra essència base abans i continua ara.

MdL: Que també és com una part de l’evolució. El no saber cap a on vas. Anem com construint. Si em preguntes què estarem fent el proper mes, el proper any, no en tinc ni la més punyetera idea.

TdP: No us poseu un objectiu?

MdL: Siii, un era treure el disc i ho hem aconseguit!

LV: ... i ara donar alguns concerts.

MdL: També ens estem concentrat en nova música, però des d’un punt com més personal, espiritual inclús. El músic ha de transcendir tot allò material, perquè és des d’aquesta superació que neix la música.

TdP: En qualsevol cas, a mi em dóna la sensació de que teniu molt de recorregut per davant, abans de segons quins girs... Nueva Forma de Vida és un àlbum que em recorda als discos de Sugar, plens de potents singles...

MdL: Potser si. I t’expliquem perquè: fins que no va entrar l’Íñigo, etapa Lari i jo, per allà el 2019, volíem fer cançons curtes. Amb baix i bateria hi ha molta base rítmica i utilitzàvem la veu per crear més la melodia, com faria una guitarra, de manera que optàvem per temes curts. Minut o minut i mig. Per això quan va entrar l’Íñigo, li va ser molt fàcil dibuixar les seves línies de guitarra, a part de que va entrar en un moment de molta creativitat per ell. Pensa que en dos o tres mesos ja estàvem donant algun concert. L’Íñigo venia carregat de molta energia positiva. Per això és que es pot veure un format de single. Els hi hem tret el seu costat més pop. el més enganxós d’elles en dos o tres minuts. Per això, si hem de dir algo, diem que fem noise–rock, no només noise, perquè volem que els nostres temes es puguin cantar.

LV: També ens agrada tenir en compte que les cançons siguin accessibles, encara que trobaràs alguns ganxos que potser no sigui exactament el que t’esperes que vindrà a continuació. No son ballables però casi (riures).

MdL: Alguns amics, bé un en concret, ens diu: ‘No entenc com us poden agradar les bandes d’screamo, totes criden igual’.

T: És molt amic aquest amic?

MdL: A nosaltres ens agrada escoltar-les una estona, però si que és veritat que a nivell vocal, sonen totes igual. Hi ha que escoltar de tot, mai saps on sentiràs allò que et pot inspirar.

TdP: O sigui, que escolteu altres estils, cosa que em sembla molt bé! No és gaire habitual això.

LV: Per a que et facis una idea, jo ara mateix estic escoltant bastant dream–pop, folk lo–fi de la dècada passada, a més de les meves bandes de sempre, és clar...

MdL: Jo la veritat, us he de confessar que des que va morir Ozzy estic trasbalsada (riures)... No, ara en serio, qualsevol música que em doni bona vibra, m’agrada escoltar-la.

LV: Però sobretot que hi hagi guitarres.

TdP: Penseu que hi ha un ressorgir del grunge?

MdL: Hi ha una pila de revivals, que com sempre passa, hi ha els que s’ho prenen superficialment i altres que saben recollir-ho, analitzar-ho i fer alguna cosa creativa, nova. Jo ho veig així. Amb tot, els que més si posin arribaran a fer alguna cosa diferent, no de masses òbviament, sinó des d’un punt de vista més individual, més visionari.

TdP: Al final forma part de la mateixa evolució musical de cadascú...

MdL: Exacte i no vol dir que copiïs. Quan escoltem musica, veiem coses per tot arreu, em refereixo a la inspiració. A vegades escolto alguna cosa, una idea que em sembla genial i penso: ‘Uaaaah! Per què no m’haurà sortit a mi això?’... (riures)... Quan ho escolto penso: ‘mmmmmh... i per què no provar-ho?’ Al final ho re-interpretes a partir del teu filtre.

TdP: Contempleu noves incorporacions?

LV: Mai se sap. Si flueix naturalment com ha passat, per què no?

MdL: Si, mai se sap. A mi no m’importaria. Experimentar, inclús amb dos baixos.

TdP: Abans hem parlat per sobre d’un dels vostres mètodes: la improvisació

MdL: Si, encara que també podem treballar cadascú pel seu compte. Probes i et surt un riff que t’agrada i automàticament em surt la melodia per la veu. A vegades agafes la guitarra i el primer que surt ja serveix com a primera idea, sovint després de passar-te mesos buscant algo que un dia sorgeix espontàniament.

TdP: Com va anar la gravació del disc?

LV: La vam fer en quatre dies i encara ens va sobrar una tarda, que la vam utilitzar per escoltar relaxadament el que havíem fet.

TdP: Vau canviar d’estudi respecte el disc anterior.

MdL: Si. Volíem provar algo diferent. Però no perquè no funcionés l’anterior que va anar genial amb Milo Gomberoff a Hukot Estudios.

LV: Potser més endavant tornem amb Milo, mai es pot assegurar res.

MdL: Per a Nueva Forma de Vida vam optar per Daniel Gil i els seu estudi Siete Barbas. Ens el van aconsellar. Quan el vam conèixer ja ens va donar la sensació que podríem treballar tranquil·lament amb ell.

LV: Prèviament vam fer un live per provar – que està a Youtube – i va funcionar molt be.

MdL: Et seré sincera. Tampoc vam buscar gaire. Les premisses eren que ens sentíssim a gust, que no fos car, fàcil d’arribar-hi... mirem de fer les coses que més ens convenen, ja saps, som en l’etapa que podem escollir.

TdP: Como banda, de que esteu especialment orgulloses?

MdL: D’estar en el punt en que si et ve de gust, pots dedicar-li el temps que necessites. Veient com està el món, ho considerem un luxe.

TdP: Tu Martina escriu les lletres. T’afecta aquest món?

MdL: En realitat la meva forma d’escriure és molt lliure, per tant no massa.

LV: Jo diria que és una mica com els pintors impressionistes.

MdL: És que recupero el background de la meva època de belles arts, quan estava en diferents col·lectius. Crec molt en el moment d’ímpetu creatiu, quan les obres surten de llocs que son difícils d’explicar. Bob Dylan ja ho deia. Que per cert, m’encanta. És com transformar la música en text. La interioritzes i ho escrius com una mena de poesia. Son sobre experiències, les emocions que circulen son sempre les mateixes, la por, l’amor, l’odi i clar que m’afecta el què veig.

TdP: Tinc entès que el mes que ve toqueu a Madrid, a la sala El Sol.

LV: Doncs si, el 23 per ser exactes. En un showcase de La Rubia Producciones.

MdL: Jo he tocat en alguna ocasió a Madrid, però en sales més petites. Quan vam presentar el disc aquí, a la sala Laut, estava molt tensa. Aquí, al menys jo, espero està més relaxada, com el que va fer al pati del CCCB que va ser molt genuí. Hi ha que saber controlar les emocions, estic en això.

TdP: No us ajudeu amb res?

MdL: Ara ja no.

LV: Com a molt un parell o tres de birres (riures)... la veritat és que ens col·loquem amb la música que pot ser molt potent a nivell mental.

MdL: Amb la banda anterior, alguna cosa queia, però ho vaig acabar deixant, em desconcentrava!. Et puc dir que, amb els anys, la música et pot donar unes descàrregues d’adrenalina, si deixes que el flow entri i et deixes anar,... comprova-ho.

TdP: Quan no assageu, on se us pot trobar, al curro?

LV: A mi no m’agrada treballar... a qui li agrada? Intento escapar-me a la natura, amb la meva parella. Ell dibuixa, jo faig algunes fotografies i creo el meu propi field recording, enregistrant sons de camp.

MdL: Jo soc més clàssica: sofà. També amb la meva parella, que també li agrada molt la música, i el meu fill petit.

TdP: Excepte en un parell de temes, manteniu un to dur en tot el disc.

MdL: Va sortir així. Ja saps. Impetuosament. Potser també va coincidir en un moment en que necessitàvem deixar anar algunes tensions de tipus personal, al menys en el meu cas, amb un parell d’ovaris o collons o el que calgui en aquell moment.

TdP: Totes les cançons estan sobre els 2 o 3 minuts excepte l’última, Koti, que arriba casi als 6.

LV: És el tema més llarg en la història de Murina i un dels primers que vam composar quan només érem nosaltres dues. Ens agradava, però estava necessitada d’una guitarra i just abans de gravar-la vam trobar com havia d’acabar.

TdP: I la veu posar la darrera, de tancament.

MdL: Té un clar to funerari. Fosc. Dúiem un resacón emocional.

TdP: Això no vol dir que les coses vagin a continuar per aquí... a l’estil Mogwai. O si?

MdL: Be, de fet ara estem treballant en temes més atmosfèrics, però en la mateixa ona. Tornem al principi, quan només érem baix i bateria, és de fàcil entendre que fóssim més dinàmiques. Ara amb la guitarra podem jugar amb la profunditat i els volums, és més fàcil fer que les coses sonin més atmosfèriques. És possible que entrem en terrenys més space, veurem...

LV: Quan vam començar, era tot més explosiu i immediat. Ara, ens trobem en una situació més còmoda, que ens permet desenvolupar algunes melodies, encara que igual d’explosives.

MdL: En aquest sentit, jo vaig sentir l’entrada d’Íñigo com un regal del destí. A vegades ho comentàvem de tocar amb algú més, i va aparèixer, com si es materialitzes del no res. Com deia Jodorowski, crec molt en això d’enfocar-te en alguna cosa, que res cau del cel, ets tu qui prepara l’arribada d’allò, la teva ment s’ha mogut cap a allà. Quan l’Íñigo ens va escriure dient-nos que li agradava el què fèiem, vam fer una primera jam i va ser en plan: com? Vam entendre que era just el que necessitàvem. Quan vaig posar l’anunci buscant algú amb qui tocar, van contestar unes quantes persones, però va ser amb Laurie que vaig sentir aquella connexió especial. Crec que l’Iñigo també va sentir alguna cosa semblat amb nosaltres.

TdP: Traureu un nou vídeo, per la cançó Dolor Sin Rencor. Com està? 

LV: Acabat. Però lògicament deixarem passar l’agost mínim. L’hem fet gràcies a la companya de l’Iñigo que de fet va ser el contacte. Vam coincidir amb ella un dia al gimnàs...

MdL: Tu vas coincidir, que és qui va al gimnàs (riures)...

LV: ... li va dir que havia conegut a la bateria de Murina i que perquè no ens escrivia explicant-nos les seves inquietuds. Es va armar de coratge i... ho va fer!

MdL: M’agrada l’expressió de el no ja el tens. He après molt amb aquesta frase.

TdP: Ara ve la pregunta que justifica que volgués fer l’entrevista: On preferiríeu tocar? En el Palau de la Generalitat davant de l’Illa o en una casa de salut mental com van fer els Cramps el 1978?

Martina i Laurie (a la vegada): En una casa de salut mental!.. (molts riures)... encaixem molt més allà.

TdP: Bé, de fet ja ho sabia. Penso que tots ho preferiríem.

MdL: És el que dèiem, en aquella època un músic tenia moltes més facilitats de muntar un concert com aquell. Ara estem massa atordits, entumits de tanta informació que pots fer la cosa més boja i només semblaràs un freaky  pringat, (riures)...

Els agraïm l’estona que ens han dedicat per parlar de música i en especial del disc Nueva Forma de Vida, per les bones vibracions i la saviesa que desprenen, segurament dels seus anys de córrer per aquests mons. Marxem, més convençuts que mai, de que la passió pot moure muntanyes, que no és poc.

                        

NO EL DEIXEU MAI DE SALUDAR

ENTREVISTA

Barcelona ha sucumbit sota muntanyes d’influencers, hipsters i guiris de pa sucat amb oli, conduits molt hàbilment per la crosta de la casa. 

Ja res queda d’aquella ciutat que presumia de personalitat pròpia. Bé, res no. Em trobo amb el Flowers per posar-la a parir, a ella i als pocs ciutadans nadius que resisteixen entremig de patinets i saltimbanquis de tots tipus. Ens esbravem i, naturalment, parlem de música.

De personalitat molt pròpia, de caràcter extravertit, obsessivament enamorat de l’estil britànic, presumit, curós de la seva persona, sense masses pels a la llengua però a la vegada diplomàtic, desenganyat, orgullós del que ha viscut fins el moll de l’os. Persona molt popular en els àmbits musicals de la ciutat, a veure si som capaços de dir alguna cosa que es desconegui d’ell.

26 de febrer – Gràcia, BCN

TotdePop: Com vas a parar a Gràcia?

Flowers: Un es forma en el lloc on viu. Soc al barri des de 1966. L’època del San Carlos Club, el Nostre Món, Discos Voladores. Vaig ser testimoni del què passava allà i guardo amb molta cura els records del viscut, sobre tot perquè tot allò és impossible que es repeteixi. Les bandes espanyoles dels seixanta d’aquella època eren molt bones, tant com les angleses. Puc donar fe de que quan Bill Wyman venia a Barcelona a promocionar alguna banda, m’ho havia comentat. L’impressionava veure com Salvajes o Cheyenes feien bones versions de grups com Hollies o The Kinks. Els No també apretaven, feien versions dels Pretty Things i dels Yardbirds.

TdP: I per què creus que és irrepetible?

F: Hi ha una cosa que és palpable. Les formes son diferents. Tot canvia, sí. Però jo em pregunto: per bé o per mal? 

Ara, la música, amb el mòbil, a un noi de 18 o 19 anys l’adoctrinen sense dissimular. El mòbil és el final per les relacions amb amics, anul·len a la persona i li prenen la capacitat de pensar. Als governs els interessa que les masses no pensin. Temen al veritable rock. Ara et diré una cosa que no saps: jo estava a Londres amb uns amics i estàvem veient un programa on el primer ministre, no recordo qui era, parlava amb el Pete Townshend. El ministre se li queixava de que muntaven escàndols per tot Europa i ell li deia que els Who només feien música i es sentia molt orgullós de tenir penjada a l’escenari la bandera de la Union Jack. Townshend si va encarar, i en va sortir victoriós. Ara això és impensable. A casa tinc els extended play dels Kinks, dels Pretty Things, dels Mannfred Man, dels Animals, dels No i encara avui sonen els més frescs. No puc ser d’una altre manera, m’han donat la vida.

(font: Flowers)

Tdp: Bob Dylan, ho va profetitzar.

F: M’agrada que ho diguis i afegiré un comentari. Dylan va ser molt important a Anglaterra. Però el seu millor assessor d’imatge va ser Brian Jones. Quan hi va anar, el duia a veure a les grans bandes del moment i quan els veia tocant les seves cançons amb guitarres elèctriques, es va dir: Cullons! Perquè no les toco jo també en elèctric?

Tdp: Estàs segur d’això? ...en tot cas, va veure que el futur era elèctric...

F: Dylan quan va veure allò, va quedar astorat. Hi ha una cosa que sempre dic: els anglesos van copiar molt dels americans. Però no és el mateix la psicodèlia americana que l’anglesa. Però els anglesos reconeixen l’origen, desprès l’adapten a la seva manera. 

TdP: Amb els Rolling Stones ensopegues...

F: Jo quan parlo dels Rolling Stones, parlo de Brian Jones. Era tremendament avançat al seu temps. Ell i el Syd Barrett. T’he de dir una cosa molt important. Brian Jones va ser qui va inspirar a Dylan en molts aspectes. Els Stones han tingut grans musics, Ian Stewart, Ian McLagan,...  Nicky Hopkins, però els millors arranjaments eren del Brian Jones. L’altre dia vaig veure el documental dels Stones i qui millor va parlar d’ell va ser en Bill Wyman. A Paint It, Black (tiruriru, la tarareja) ja se’l sent tocar el sitar, va ser el més gran estímul per ells. Els grans blues-man sempre han dit que era un gran talent. Un dia a casa seva va sonar el telèfon i si va posar Mick Jagger: ‘Hi guy, I’m Bob Dylan. With Brian Jones please? Jagger es va quedar a quadres.

L’any 66 era a París, el vaig veure a l’Olympia,  l’hauries d’haver vist. Caminava en línia recta (sic). Saludava a les noies traient la llengua. Es girava i movia el cul. Li tiraven els sostens i les calces. Jagger i Richard només eren uns més del grup. Tot el carisma del grup el tenia Brian Jones. Allà vaig conèixer a Gay Mercader que me’l va presentar un amic. Al Sgt. Pepper’s, John Lennon volia que fos Brian Jones que toqués el sitar en comptes de Harrison, però els Stones eren de gira. El van acabar expulsant perquè se’n duia totes les mirades. Ell, amb John Mayall i Alexis Korner son els grans inspiradors del blues britànic.

TdP: T’atreviries a dir quins son per a tu els cinc millors discos de la història?

F: El número u, Sgt. Pepper’s. Desprès Pet Sounds i The Piper At The Gates Of Dawn. S.F. Sorrow també hi seria a la llista...

TdP: Quina opinió tens del primer de la Velvet Underground? No en parles gaire d’ells... ni de l’escena de Nova York que anava en paral·lel...

F: És veritat. És que no en soc gaire d’ells.

TdP: Però en canvi ets molt fan de Warhol

F: Lou Reed no era ningú. A Nova York no era conegut. Ningú li feia cas. El que passa és que va tenir el gran suport de Warhol. La guitarra era copiada de Marvin Gaye (torna a tararejar, tiruriru...) copiava de la Motown i dels britànics. No anava ningú a veure’ls. El reclam era Warhol.

TdP: Però eren molt transgressors.

F: No n’hi havia per tant. Uns que eren molt bons i no se’ls hi va fer cas, van ser els Remains.

TdP: Però no es poden comparar gaire.

F: Una altra cosa és que la Velvet comptaven amb la Nico. Fixa’t: Warhol era d’ascendència eslovaca, Nico era nascuda a Colònia i John Cale és gal·lès. Hi havia molta influència europea. Tampoc m’agradava la seva imatge. Vaig a dir-te una cosa: Tu vas ser al concert del 75? Lou Reed era el símbol dels ionquis. Ha fet molt de mal... #Heroinnnn...#, cridava el públic... a més, qui el va salvar de la misèria va ser el Bowie.

TdP: Després va venir el punk...

F: El punk anglès i l’americà son molt diferents també.

TdP: Patti Smith, Television,...

F: Les bandes angleses eren més revulsives, els Damned feien versions de garatge... com les angleses no n’hi ha cap, ni franceses, ni espanyoles, zero patatero...

TdP: Però a la Banda Trapera del Rio la seguies...

F: Perquè els coneixia de quan treballava a l’Star i tot el rollo... Però res a veure amb l’anglès. El Ramoncín era la misèria del punk. És que els anglesos feien versions de temes dels seixanta. Els Sex Pistols per exemple, feien versions de l’Eddie Cochran i dels Who. Això aquí era impensable.

TdP: La base musical d’aquí no tenia res a veure amb la d’allà...

F: Tu has vist el meu documental? És que faig una semblança entre el punk i el rock laietà del Zeleste. El rock laietà va ser una desgràcia. És com el que s’anomena rock progressiu. Per què ha anat morint el rock progressiu? T’ho explico. Els Cream van durar dos anys. Feien cançons tan llargues que no sabien com acabar-les.

TdP: Compte amb els Cream!

F: No dic que no fossin bons. Parlo de l’actitud i la forma. M’agraden les bandes de cançons curtes. Aquells solos de bateria interminables... Els Who no han fracassat mai. Segueixen sent vitals.

TdP: Quina creus que és la seva obra més gran?

F: A Quick One, The Who Sell Out...

TdP:... i Tommy? On el situes?

F: És molt surrealista. Tommy és un món apart.

TdP: Van venir a tocar per primera vegada a Barcelona el 2006. Tinc entès que el van suspendre perquè la venda d’entrades era molt minsa.

F: És cert. M’ho va confirmar el Gay Mercader. Em va dir: ‘Què et semblen els Who?’ Home! M’ho diu a mi! i continua: ‘Com ho veus que vinguin a tocar?’ Jo li vaig dir que com a molt quinze o setze mil persones. I em diu: ‘Ojalà! Déu t’escolti’. Ja vas veure com va acabar. Ja veus quin nivell de cultura musical hi ha per aquí... i no havien vingut mai! L’entrada no era massa cara comparada amb els preus d’ara. Vam fer el pecat més gran contra la banda. Des d’aquell dia vaig considerar Barcelona com una ciutat morta musicalment parlant.

(font: Flowers)

TdP: Has parlat de Gay Mercader. T’adora. Què li has fet?

F: T’ho ha dit? T’ho ha dit ell? On ho has sentit? A la radio? Parla de mi?

TdP: Diu que ets com de la família.

F: Al Gay, ja t’ho he comentat abans, el conec de fa molts anys. Coneixia als seus pares i els germans. Li deia Nicky Hopkins perquè de jove amb els cabells llargs s’hi assemblava. Vivia a França, de casa bona. Els meus tius van emigrar, treballaven a la Citroën... o era la Renault? Quan les vacances escolars sempre me n’anava a França. Ho aprofitava per anar a veure totes les bandes que tocaven a París i un dia, ell potser no ho recordarà, estava per allà parlant a fora, em deuria sentir quan s’apropa i em diu: ‘Què tal?’ Ell estava molt ben relacionat i des de llavors que ens vam fer molt amics. Després des del 1973 que vaig treballar a la seva productora un temps. Ha sigut un dels millors promotors de la història, junt el Bill Graham, l’Albert Grossman i el Tony Stratton-Smith de Charisma Records.

TdP: Fa uns dies em vaig tornar a mirar el teu documental. Tothom et tira floretes parlant molt be de tu, però n’hi ha algun que no tant, com per exemple...

F: (salta) El Gonzalo!

TdP: Resposta encertada! Vols dir alguna cosa o prefereixes passar de llarg...

F: Només et diré una cosa. Jo no falsificaré mai una firma per fer mal a una persona. Canviava els noms.

TdP: Què vols dir que canviava els noms?

F: Doncs que per perjudicar-te a tu, en comptes del teu nom en posava un altre. Quan el passe del documental, ell estava al cine i quan sortia, l’escridassaven. Li vaig dir: Quédate que jo no dic res. Jo anava per lliure i això no li feia gràcia. A molts dels llocs on jo he pogut entrar, ni el Gonzalo ni el Julià hi han tingut accés. Te un tarannà molt diferent al del Gay, perquè ens entenguem.

TdP: Tornant una mica enrere, malgrat la teva desconfiança en el que s’ha fet els darrers anys aquí, m’han dit que has treballat també per la revista aquesta de rock català. Tots tenim un punt feble?

F: No, i t’explico la meva relació amb ells. Una vegada em vaig trobar amb el Sisa i em va preguntar: ‘Tens fotos meves?’  Li vaig dir que si que en tenia. Llavors em va dir que les enviés allà, a l’Enderrock a lo que li vaig dir que jo les fotos les venc. Vaig cap a allà, a la redacció, i em diuen que ells no les paguen, que les arxiven, posen el teu nom i com a molt et donen entrades per anar als seus concerts... (i aquí canvia de tema) ... mira tot Déu perd el cul per Màquina, que estaven bé, però siguem clars, li vaig dir al Rocky Muntanyola que tenien influencies del Brian Auger, de Chicago Transit Autority i altres de l’època,... i que tampoc n’hi havia per tant!

TdP: ...ara han editat un llibre sobre ells que ha escrit Àlex Gómez-Font...

F: ...La gent s’ha de treure les vergonyes, la tonteria i la misèria. He vist concerts de tots colors, moltes bandes de cares B que ara son famoses. Quan la gent em diu que ha vist a tal o qual grup, jo li dic que me hablas tu, de tomates o de garbanzos? Ara tothom sap de tot (en aquest moment, ensumo que ja portem massa estona).

TdP: Hi ha alguna banda que hagis vist i que no arribessin a tenir l’èxit que es mereixien?

F: Moltes. Una que m’agradava molt i no ha tingut el ressò que mereixia han estat els Creation. També els Flaming Groovies...

TdP: Home! Ressò n’han tingut ,el que sense l’èxit que haurien d’haver tingut...

F: Una altre que és boníssim i no s’ha menjat un rosco ha estat Robyn Hitchcock i els Soft Boys.

TdP: Acabar fent fotos ha estat vocacional o com va anar?

F: T’explico. Jo he treballat per altra gent, però no puc recuperar aquelles fotografies. Les vaig vendre.

TdP: Vas viure a Londres...

 F: Si. Era molt amic de Xavi Cot, del Cuc Sonat, i anàvem molt a Londres. Va ser del 67 al 70 i pico. Tenia un permís de residencia per feina.

TdP: Suposo que ets fan de Blow Up, la pel·lícula d’Antonioni

F: I tant! Surten els Yardbirds... he mamat bastant de tot allò que hi surt...

TdP: Hi ha una escena, que protagonitza David Hemmings, on es veu a Jeff Beck, en aquest mateix concert que comentes, que trenca la guitarra i llança el mástil al públic. El públic es baralla per endur-se’l de record i és Hemmings qui l’aconsegueix. Llavors quan surt al carrer, el primer que fa és llançar-lo al terra com qui llença un paper... Ets fetitxista? Hauràs tingut ocasió de guardar coses per les que la gent pagaria uns quants quartos.

F: No gaires, algun cartell, passes,..

TdP: És molt graciós que músics tan influents com Jimi Hendrix toquessin en una discoteca de Mallorca i no en un local a Barcelona per exemple, sense voler ser centralista...

F: Aquí la gent no hi entenia de música. Seguien la moda i poca cosa més.

TdP: Hi ha més censura ara o en època del Paquito? Alguna anècdota?

F: Hi ha una cosa que no se sap. Que totes les editores, Zafiro, Hispavox,... eren de l’Opus i la seva missió era tenir-ho tot controlat. Però se’ls hi va escapar de les mans. Censuraven fragments de cançons, però el disc sortia. El que més els hi preocupava, es clar, eren els cantautors, el Manuel Gerena per exemple, els duia de cul.

TdP: Què en penses de la Barcelona d’avui?

F: Res. No m’interessa.

TdP Oasis.

F: La gent està equivocada. Si fossin dels seixanta, serien venerats. Una gran banda.

TdP: Drogues, sexe i rock’n’roll.

F: S’han dit moltes coses que no son veritat. Jimi Hendrix no era un ionqui com la gent s’imagina. Els únics ionquis que jo sàpiga eren el Ginger Baker, el Jack Bruce i l’Eric Clapton... i Jimmy Page de tant en tant. Es podien permetre heroïna de bona qualitat.

(font: Flowers)

TdP: New Musical Express

F: Una gran revista.

TdP: Sentit de l’humor.

F: Molt important per tirar endavant. Els anglesos el fiquen per tot arreu amb classe.

TdP: Vas a votar?

F: Tota la vida. Sempre he sigut de Convergència. Per herència familiar.

TdP: Però ara que no existeixen?

F: Que t’ho penses. Son els de Junts.

TdP: Però tu no ets un burgès de la vella escola...

F: La meva família, indirectament, ve dels Carrasco i Formiguera, que era molt bona persona i se’l va carregar el Franco...

TdP: Cantes a la dutxa?

F: No. Només força aigua calenta.

TdP: Internet acabarà amb tot?

F: Jo no ho veuré. Però si que la gent anirà teledirigida a través d’un xip o el que sigui. S’apropa molta merda.

TdP: Has anat sempre molt a la teva. És això el secret per ser feliç?

F: Si que sempre he anat a la meva, però veig venir les persones i les coses. Des de la barrera.

TdP: Si poguessis viatjar en el temps, on et plantaries?

F: Ja t’ho dic, del 63 al 68. Quan la música era una arma molt potent.  Encara que hi ha algun cas puntual més contemporani, com quan va morir la Thatcher i va sortir l’Elvis Costello per la tele una mica begut celebrant-ho o quan el Paul Weller, que en la seva època d’estudiant va ser dirigent sindical, també la Thatcher va prohibir l’entrada a menors de 16 anys als concerts i ell va fer un manifest i una sèrie d’accions que van acabar anul·lant el decret.

TdP: Creus que avui hi ha molta mediocritat?

F: Ara la gent va molt mal vestida, amb traje i amb bambes. Molt ordinaris.

26 de febrer – Gràcia, BCN

TdP: Penses en la mort?

F: No, perquè no se quan moriré.

TdP: Perquè, quan anys tens?

F: Setanta

TdP: ???

F: Setanta-un... tinc els que tinc. Següent pregunta, ha ha ha...

TdP: Et preocupa ser recordat? Com t’agradaria ser-ho?

F: Com una persona que pensa i amb unes idees clares. M’agradaria que hi haguessin moltes més persones amb aquesta actitud. Un pensador. Al festival del festival de Wight, entraven parelles amb fills, tots sense roba, passaven pel costat d’un bobby i ni se’ls miraven. Hem passat de l’esperança al desencant. Llavors estàvem molt conscienciats. Hi havia una gran comunicació entre l’artista i el públic. En un concert, sabies quan entraves però no quan sortiries. Ara està tot massa controlat... i més car i no veus res. Un negoci, com el Primavera Sound, el cordero de los tontos. Ulleres de conxa barates, pentinats que fan riure...

TdP: Algun somni pendent?

F: No. No queda ningú per complir-lo.

TdP: T’atreviries a dir una cançó per sonar com a comiat en el teu funeral?

F: Ui! Moltes... I’m A Boy.

Per la foto assegut a la taula, li vaig demanar si es podia treure les ulleres, em va dir que no i es va posar a riure... i per cert, hi ha alguna persona que encara no tingui algun dels seus calendaris?