ENTREVISTA
Barcelona ha sucumbit sota muntanyes d’influencers, hipsters i guiris de pa sucat amb oli, conduits molt hàbilment per la crosta de la casa.
Ja res queda d’aquella ciutat que presumia de
personalitat pròpia. Bé, res no. Em trobo amb el Flowers per posar-la a parir, a ella i als pocs ciutadans nadius
que resisteixen entremig de patinets i saltimbanquis de tots tipus. Ens esbravem
i, naturalment, parlem de música.
De personalitat molt pròpia, de caràcter
extravertit, obsessivament enamorat de l’estil britànic, presumit, curós de la
seva persona, sense masses pels a la llengua però a la vegada diplomàtic,
desenganyat, orgullós del que ha viscut fins el moll de l’os. Persona molt
popular en els àmbits musicals de la ciutat, a veure si som capaços de dir
alguna cosa que es desconegui d’ell.
TotdePop: Com vas a parar a Gràcia?
Flowers: Un es forma en el lloc on viu. Soc al barri des
de 1966. L’època del San Carlos Club,
el Nostre Món, Discos Voladores. Vaig ser testimoni del què passava allà i guardo amb
molta cura els records del viscut, sobre tot perquè tot allò és impossible que
es repeteixi. Les bandes espanyoles dels seixanta d’aquella època eren molt
bones, tant com les angleses. Puc donar fe de que quan Bill Wyman venia a Barcelona a promocionar alguna banda, m’ho havia
comentat. L’impressionava veure com Salvajes
o Cheyenes feien bones versions de
grups com Hollies o The Kinks. Els No també apretaven, feien versions dels Pretty Things i dels Yardbirds.
TdP: I per què creus que és irrepetible?
F: Hi ha una cosa que és palpable. Les formes son diferents. Tot canvia, sí. Però jo em pregunto: per bé o per mal?
Ara, la
música, amb el mòbil, a un noi de 18 o 19 anys l’adoctrinen sense dissimular.
El mòbil és el final per les relacions amb amics, anul·len a la persona i li
prenen la capacitat de pensar. Als governs els interessa que les masses no
pensin. Temen al veritable rock. Ara
et diré una cosa que no saps: jo estava a Londres amb uns amics i estàvem
veient un programa on el primer ministre, no recordo qui era, parlava amb el Pete Townshend. El ministre se li
queixava de que muntaven escàndols per tot Europa i ell li deia que els Who només
feien música i es sentia molt orgullós de tenir penjada a l’escenari la bandera
de la Union Jack. Townshend si va encarar, i en va sortir
victoriós. Ara això és impensable. A casa tinc els extended play dels Kinks,
dels Pretty Things, dels Mannfred Man, dels Animals, dels No i
encara avui sonen els més frescs. No puc ser d’una altre manera, m’han donat la vida.
Tdp: Bob
Dylan, ho va profetitzar.
F: M’agrada que ho diguis i afegiré un
comentari. Dylan va ser molt
important a Anglaterra. Però el seu millor assessor d’imatge va ser Brian Jones. Quan hi va anar, el duia a
veure a les grans bandes del moment i quan els veia tocant les seves cançons
amb guitarres elèctriques, es va dir: Cullons!
Perquè no les toco jo també en elèctric?
Tdp: Estàs segur d’això? ...en tot cas, va
veure que el futur era elèctric...
F: Dylan
quan va veure allò, va quedar astorat. Hi ha una cosa que sempre dic: els
anglesos van copiar molt dels americans. Però no és el mateix la psicodèlia americana que l’anglesa. Però
els anglesos reconeixen l’origen, desprès l’adapten a la seva manera.
TdP: Amb els Rolling Stones ensopegues...
F: Jo quan parlo dels Rolling Stones, parlo de Brian
Jones. Era tremendament avançat al seu temps. Ell i el Syd Barrett. T’he de dir una cosa molt important. Brian Jones va ser qui va inspirar a Dylan en molts aspectes. Els Stones han tingut grans musics, Ian Stewart, Ian McLagan,... Nicky Hopkins, però els millors
arranjaments eren del Brian Jones.
L’altre dia vaig veure el documental dels Stones
i qui millor va parlar d’ell va ser en Bill
Wyman. A Paint It, Black
(tiruriru, la tarareja) ja se’l sent tocar el sitar, va ser el més gran estímul
per ells. Els grans blues-man sempre
han dit que era un gran talent. Un dia a casa seva va sonar el telèfon i si va
posar Mick Jagger: ‘Hi guy, I’m Bob Dylan. With Brian Jones
please? Jagger es va quedar a
quadres.
L’any 66 era a París, el vaig veure a l’Olympia, l’hauries d’haver vist. Caminava en línia recta (sic). Saludava a les noies traient la llengua. Es girava i movia el cul. Li tiraven els sostens i les calces. Jagger i Richard només eren uns més del grup. Tot el carisma del grup el tenia Brian Jones. Allà vaig conèixer a Gay Mercader que me’l va presentar un amic. Al Sgt. Pepper’s, John Lennon volia que fos Brian Jones que toqués el sitar en comptes de Harrison, però els Stones eren de gira. El van acabar expulsant perquè se’n duia totes les mirades. Ell, amb John Mayall i Alexis Korner son els grans inspiradors del blues britànic.
TdP: T’atreviries a dir quins son per a tu els
cinc millors discos de la història?
F: El número u, Sgt. Pepper’s. Desprès Pet
Sounds i The Piper At The Gates Of
Dawn. S.F. Sorrow també hi seria
a la llista...
TdP: Quina opinió tens del primer de la Velvet Underground? No en parles gaire
d’ells... ni de l’escena de Nova York que anava en paral·lel...
F: És veritat. És que no en soc gaire d’ells.
TdP: Però en canvi ets molt fan de Warhol
F: Lou
Reed no era ningú. A Nova York no era conegut. Ningú li feia cas. El que
passa és que va tenir el gran suport de Warhol. La guitarra era copiada de Marvin Gaye (torna a tararejar,
tiruriru...) copiava de la Motown i
dels britànics. No anava ningú a veure’ls. El reclam era Warhol.
TdP: Però eren molt transgressors.
F: No n’hi havia per tant. Uns que eren molt
bons i no se’ls hi va fer cas, van ser els Remains.
TdP: Però no es poden comparar gaire.
F: Una altra cosa és que la Velvet comptaven amb la Nico. Fixa’t: Warhol era d’ascendència
eslovaca, Nico era nascuda a Colònia
i John Cale és gal·lès. Hi havia
molta influència europea. Tampoc m’agradava la seva imatge. Vaig a dir-te una
cosa: Tu vas ser al concert del 75? Lou
Reed era el símbol dels ionquis. Ha fet molt de mal... #Heroinnnn...#, cridava el públic... a
més, qui el va salvar de la misèria va ser el Bowie.
TdP: Després va venir el punk...
F: El punk
anglès i l’americà son molt diferents també.
TdP: Patti
Smith, Television,...
F: Les bandes angleses eren més revulsives, els
Damned feien versions de garatge... com les angleses no n’hi ha
cap, ni franceses, ni espanyoles, zero
patatero...
TdP: Però a la Banda Trapera del Rio la seguies...
F: Perquè els coneixia de quan treballava a l’Star i tot el rollo... Però res a veure
amb l’anglès. El Ramoncín era la
misèria del punk. És que els anglesos
feien versions de temes dels seixanta. Els Sex
Pistols per exemple, feien versions de l’Eddie Cochran i dels Who.
Això aquí era impensable.
TdP: La base musical d’aquí no tenia res a
veure amb la d’allà...
F: Tu has vist el meu documental? És que faig
una semblança entre el punk i el rock laietà del Zeleste. El rock laietà
va ser una desgràcia. És com el que s’anomena rock progressiu. Per què ha anat
morint el rock progressiu? T’ho explico. Els Cream van durar dos anys. Feien cançons tan llargues que no sabien
com acabar-les.
TdP: Compte amb els Cream!
F: No dic que no fossin bons. Parlo de
l’actitud i la forma. M’agraden les bandes de cançons curtes. Aquells solos de
bateria interminables... Els Who no
han fracassat mai. Segueixen sent vitals.
TdP: Quina creus que és la seva obra més gran?
F: A
Quick One, The Who Sell Out...
TdP:... i Tommy?
On el situes?
F: És molt surrealista. Tommy és un món apart.
TdP: Van venir a tocar per primera vegada a
Barcelona el 2006. Tinc entès que el van suspendre perquè la venda d’entrades
era molt minsa.
F: És cert. M’ho va confirmar el Gay Mercader.
Em va dir: ‘Què et semblen els Who?’ Home! M’ho diu a mi! i
continua: ‘Com ho veus que vinguin a
tocar?’ Jo li vaig dir que com a molt quinze o setze mil persones. I em
diu: ‘Ojalà! Déu t’escolti’. Ja vas
veure com va acabar. Ja veus quin nivell de cultura musical hi ha per aquí... i
no havien vingut mai! L’entrada no era massa cara comparada amb els preus
d’ara. Vam fer el pecat més gran contra la banda. Des d’aquell dia vaig
considerar Barcelona com una ciutat morta musicalment parlant.
TdP: Has parlat de Gay Mercader. T’adora. Què
li has fet?
F: T’ho ha dit? T’ho ha dit ell? On ho has
sentit? A la radio? Parla de mi?
TdP: Diu que ets com de la família.
F: Al Gay, ja t’ho he comentat abans, el conec
de fa molts anys. Coneixia als seus pares i els germans. Li deia Nicky Hopkins perquè de jove amb els
cabells llargs s’hi assemblava. Vivia a França, de casa bona. Els meus tius van emigrar, treballaven a la Citroën... o era la Renault? Quan les vacances escolars sempre me n’anava a França. Ho
aprofitava per anar a veure totes les bandes que tocaven a París i un dia, ell
potser no ho recordarà, estava per allà parlant a fora, em deuria sentir quan
s’apropa i em diu: ‘Què tal?’ Ell
estava molt ben relacionat i des de llavors que ens vam fer molt amics. Després
des del 1973 que vaig treballar a la seva productora un temps. Ha sigut un dels
millors promotors de la història, junt el Bill Graham, l’Albert Grossman i el
Tony Stratton-Smith de Charisma Records.
TdP: Fa uns dies em vaig tornar a mirar el teu
documental. Tothom et tira floretes parlant molt be de tu, però n’hi ha algun
que no tant, com per exemple...
F: (salta) El Gonzalo!
TdP: Resposta encertada! Vols dir alguna cosa o
prefereixes passar de llarg...
F: Només et diré una cosa. Jo no falsificaré
mai una firma per fer mal a una persona. Canviava els noms.
TdP: Què vols dir que canviava els noms?
F: Doncs que per perjudicar-te a tu, en comptes
del teu nom en posava un altre. Quan el passe del documental, ell estava al
cine i quan sortia, l’escridassaven. Li vaig dir: Quédate que jo no dic res. Jo anava per lliure i això no li feia
gràcia. A molts dels llocs on jo he pogut entrar, ni el Gonzalo ni el Julià hi
han tingut accés. Te un tarannà molt diferent al del Gay, perquè ens entenguem.
TdP: Tornant una mica enrere, malgrat la teva
desconfiança en el que s’ha fet els darrers anys aquí, m’han dit que has
treballat també per la revista aquesta de rock català. Tots tenim un punt
feble?
F: No, i t’explico la meva relació amb ells. Una vegada em vaig trobar amb el Sisa i em va preguntar: ‘Tens fotos meves?’ Li vaig dir que si que en tenia. Llavors em va dir que les enviés allà, a l’Enderrock a lo que li vaig dir que jo les fotos les venc. Vaig cap a allà, a la redacció, i em diuen que ells no les paguen, que les arxiven, posen el teu nom i com a molt et donen entrades per anar als seus concerts... (i aquí canvia de tema) ... mira tot Déu perd el cul per Màquina, que estaven bé, però siguem clars, li vaig dir al Rocky Muntanyola que tenien influencies del Brian Auger, de Chicago Transit Autority i altres de l’època,... i que tampoc n’hi havia per tant!
TdP: ...ara han editat un llibre sobre ells que
ha escrit Àlex Gómez-Font...
F: ...La gent s’ha de treure les vergonyes, la
tonteria i la misèria. He vist concerts de tots colors, moltes bandes de cares
B que ara son famoses. Quan la gent em diu que ha vist a tal o qual grup, jo li
dic que me hablas tu, de tomates o de
garbanzos? Ara tothom sap de tot (en aquest moment, ensumo que ja portem
massa estona).
TdP: Hi ha alguna banda que hagis vist i que no
arribessin a tenir l’èxit que es mereixien?
F: Moltes. Una que m’agradava molt i no ha
tingut el ressò que mereixia han estat els Creation.
També els Flaming Groovies...
TdP: Home! Ressò n’han tingut ,el que sense
l’èxit que haurien d’haver tingut...
F: Una altre que és boníssim i no s’ha menjat
un rosco ha estat Robyn Hitchcock i
els Soft Boys.
TdP: Acabar fent fotos ha estat vocacional o
com va anar?
F: T’explico. Jo he treballat per altra gent,
però no puc recuperar aquelles fotografies. Les vaig vendre.
TdP: Vas viure a Londres...
F: Si.
Era molt amic de Xavi Cot, del Cuc Sonat,
i anàvem molt a Londres. Va ser del 67 al 70 i pico. Tenia un permís de
residencia per feina.
TdP: Suposo que ets fan de Blow Up, la pel·lícula d’Antonioni
F: I tant! Surten els Yardbirds... he mamat bastant de tot allò que hi surt...
TdP: Hi ha una escena, que protagonitza David
Hemmings, on es veu a Jeff Beck, en
aquest mateix concert que comentes, que trenca la guitarra i llança el mástil al públic. El públic es baralla
per endur-se’l de record i és Hemmings qui l’aconsegueix. Llavors quan surt al
carrer, el primer que fa és llançar-lo al terra com qui llença un paper... Ets
fetitxista? Hauràs tingut ocasió de guardar coses per les que la gent pagaria
uns quants quartos.
F: No gaires, algun cartell, passes,..
TdP: És molt graciós que músics tan influents
com Jimi Hendrix toquessin en una discoteca de Mallorca i no en un local a
Barcelona per exemple, sense voler ser centralista...
F: Aquí la gent no hi entenia de música.
Seguien la moda i poca cosa més.
TdP: Hi ha més censura ara o en època del Paquito? Alguna anècdota?
F: Hi ha una cosa que no se sap. Que totes les
editores, Zafiro, Hispavox,... eren de l’Opus i la seva missió era tenir-ho tot
controlat. Però se’ls hi va escapar de les mans. Censuraven fragments de
cançons, però el disc sortia. El que més els hi preocupava, es clar, eren els
cantautors, el Manuel Gerena per
exemple, els duia de cul.
TdP: Què en penses de la Barcelona d’avui?
F: Res. No m’interessa.
TdP Oasis.
F: La gent està equivocada. Si fossin dels
seixanta, serien venerats. Una gran banda.
TdP: Drogues,
sexe i rock’n’roll.
F: S’han dit moltes coses que no son veritat. Jimi Hendrix no era un ionqui com la
gent s’imagina. Els únics ionquis que jo sàpiga eren el Ginger Baker, el Jack Bruce
i l’Eric Clapton... i Jimmy Page de tant en tant. Es podien
permetre heroïna de bona qualitat.
TdP: New
Musical Express
F: Una gran revista.
TdP: Sentit de l’humor.
F: Molt important per tirar endavant. Els
anglesos el fiquen per tot arreu amb classe.
TdP: Vas a votar?
F: Tota la vida. Sempre he sigut de Convergència. Per herència familiar.
TdP: Però ara que no existeixen?
F: Que t’ho penses. Son els de Junts.
TdP: Però tu no ets un burgès de la vella escola...
F: La meva família, indirectament, ve dels
Carrasco i Formiguera, que era molt bona persona i se’l va carregar el
Franco...
TdP: Cantes a la dutxa?
F: No. Només força aigua calenta.
TdP: Internet acabarà amb tot?
F: Jo no ho veuré. Però si que la gent anirà
teledirigida a través d’un xip o el que sigui. S’apropa molta merda.
TdP: Has anat sempre molt a la teva. És això el
secret per ser feliç?
F: Si que sempre he anat a la meva, però veig venir les persones i les coses. Des de la barrera.
TdP: Si poguessis viatjar en el temps, on et
plantaries?
F: Ja t’ho dic, del 63 al 68. Quan la música
era una arma molt potent. Encara que hi
ha algun cas puntual més contemporani, com quan va morir la Thatcher i va
sortir l’Elvis Costello per la tele
una mica begut celebrant-ho o quan el Paul
Weller, que en la seva època d’estudiant va ser dirigent sindical, també la
Thatcher va prohibir l’entrada a menors de 16 anys als concerts i ell va fer un
manifest i una sèrie d’accions que van acabar anul·lant el decret.
TdP: Creus que avui hi ha molta mediocritat?
F: Ara la gent va molt mal vestida, amb traje i amb bambes. Molt ordinaris.
TdP: Penses en la mort?
F: No, perquè no se quan moriré.
TdP: Perquè, quan anys tens?
F: Setanta
TdP: ???
F: Setanta-un... tinc els que tinc. Següent
pregunta, ha ha ha...
TdP: Et preocupa ser recordat? Com t’agradaria ser-ho?
F: Com una persona que pensa i amb unes idees
clares. M’agradaria que hi haguessin moltes més persones amb aquesta actitud.
Un pensador. Al festival del festival de Wight,
entraven parelles amb fills, tots sense roba, passaven pel costat d’un bobby i ni se’ls miraven. Hem passat de
l’esperança al desencant. Llavors estàvem molt conscienciats. Hi havia una gran
comunicació entre l’artista i el públic. En un concert, sabies quan entraves
però no quan sortiries. Ara està tot massa controlat... i més car i no veus
res. Un negoci, com el Primavera Sound,
el cordero de los tontos. Ulleres de
conxa barates, pentinats que fan riure...
TdP: Algun somni pendent?
F: No. No queda ningú per complir-lo.
TdP: T’atreviries a dir una cançó per sonar com
a comiat en el teu funeral?
F: Ui! Moltes... I’m A Boy.
Per la foto assegut a la taula, li vaig demanar si es podia treure les ulleres, em va dir que no i es va posar a riure... i per cert, hi ha alguna persona que encara no tingui algun dels seus calendaris?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada